Terroristes enginyers

Sembla ser que entre els terroristes islàmics hi ha una gran proporció d’enginyers. Es veu que és un fet constatat. Un article publicat a l’European Journal Of Sociology, titulat “Perquè hi ha tants enginyers entre els islamistes radicals”, arriba a la conclusió de què la enginyeria atrau individus que prefereixen respostes clares i models mentals que minimitzin l’ambigüitat. Segons els autors de l’article, existeix una gran afinitat entre l’estructura mental dels enginyers i les idees de les quals es nodreixen els terroristes islàmics.

És clar. Quan es tenen dubtes, la ciència exacta pot semblar la solució. La ciència exacta no admet, de cap manera, estúpides reflexions personals que posin en entredit els resultats. El que gosa fer passar qualsevol teoria de ciència exacta pel sedàs de la seva pròpia equivocada experiència, s’exposa a fer un ridícul clamorós. Un ridícul que es torna ben visible per culpa de com n’és de fàcil detectar-lo. La ciència exacta no admet, doncs, res que vagi més enllà d’una contemplació aclaparada. I és precisament això el que fa que sigui especialment recomanada per a tots aquells que es prenen la vida amb una mandra considerable. Que no se’m mal entengui, no dic pas que la ciència exacta la practiquin els mandrosos, tot el contrari: el què dic és que la ciència exacta és ideal per entretenir els que, una vegada posats davant la vida, creuen que no hi ha res a fer. I l’estructura mental del terrorista és l’estructura mental d’algú a qui li fa molta mandra haver d’admetre que la història no és una equació davant la qual hom hagi de caure de cul sense possibilitat de rèplica.

Que el terrorista sigui un gran aficionat a col•leccionar respostes clares i més o menys definitives, s’entén perfectament. ¿Qui no s’ha posat alguna vegada a pensar en un forat negre o en una supernova per no haver d’aturar-se una estona a intentar d’entendre una determinada actitud humana? El terrorista representa només la màxima expressió d’aquesta actitud vital. La inhumana practicitat portada fins les últimes conseqüències. I aquesta senzillesa que acabaria fent que el món parés en sec i que, malauradament, no podem permetre’ns.

Publicat perDeivit Tustei a 23:04  

1 comentaris:

anna ha dit... 23 de febrer de 2010 a les 0:22  

m'encanta aquest escrit. No l'entenc massa perquè és molt tard i costa una mica d'entendre, però m'encanta. Trobo que hauríem de fer una revista i posar-hi escrits que valguessin la pena. No com d'altres revistes, que a vegades la gent que escriu no és que no valgui la pena, és que la fa, la pena.

Publica un comentari a l'entrada