L'Invertit

Si vostè és una d’aquelles persones a qui agrada passar les estones mortes assegut davant les escales ronyoses d’un portal ronyós situat enmig d’un carrer concorregut d’una ciutat qualsevol, acompanyat d’un gos i demanant al passavolant foc, cigarretes o diners (no necessariament per aquest ordre); si vostè creu que la higiene personal no és un assumpte essencial i prioritari, o que dur unes sabates netes no és més que un afer sense importància; si gaudeix vostè notant penjar de la seva barba i dels seus cabells els insectes més diminuts i repugnants... si vostè compleix totes aquestes condicions i estaria vostè disposat a compartir taula, barra o futbolí amb persones com vostè... en definitiva, si vostè és un drogaddicte, un alcohòlic o un delinqüent (o les tres coses a la vegada i no necessariament per aquest ordre), aleshores vostè té un bar a Vic, i aquest bar es diu L’Invertit.

L’Invertit, a plaça de la Catedral cantonada amb el carrer de la Ramada, és un bar que un dia va ser net i endreçat... però que ara ja no ho és. Va ser net i endreçat el dia en què les taules, les cadires, la barra, la porta del lavabo o la tassa del water van ésser col·locades al seu lloc; el dia en què tot això va començar a fer servei, la seva qualitat higièneca i el seu estat de funcionament van patinar avall d’una manera que no per imperceptible ha estat menys indeturable. Alguns clients recorden encara amb certa nostàlgia l’època en què anar a pixar al lavabo dels homes suposava haver de fer un exercici de punteria considerable, perquè el llum va restar apagat durant setmanes a causa d’una averia que ningú semblava disposat a reparar.

Els lavabos: cas apart. Què s'hi fa dins aquest lavabos, jo no ho sé del cert. Però davant els lavabos hi ha uns sofàs amb unes tauletes de centre (unes tauletes completament fetes miques) on hom pot asseure’s per a contemplar el què podríem denominar “l’espectacle del local”. L’espectacle del local és —presumptament— l’espectacle anterior i posterior al consum típicament compulsiu de les drogues. Les entrades i sortides d’aquests lavabos, el rebombori general que a les seves portes es forma, i el càlcul de la quantitat de persones que poden arribar a trobar-se simultàniament dins l’habitacle, fa ballar el cap. Com fa ballar el cap, també, pensar què deu ser exactament el que tanta gent hi deu fer, allà dins.

El lector es pot estranyar pensant que per escriure tot això s’hagi hagut primer de ser client més o menys habitual del local. Es preguntarà per quina raó el que ho escriu s’ha passat prou estones dins (o fora) d’aquest establiment com per poder-ho escriure (i es preguntarà també perquè no va marxar per potes el primer dia que va entrar-hi). Doncs la resposta és fàcil i són dues dins d’una. El que ho escriu ha passat estones dins aquest establiment per un parell de raons fonamentals: una, l’establiment està situat davant la Catedral de Vic, i la Catedral de Vic és una cosa important, i està pintada per dins d’una manera que fa caure de cul, i el seu campanar desprèn el soroll d’unes campanes que fan tombar d’esquena; i dues, en aquest lloc hi tenen un sortidor de Voll Damm; un sortidor de Voll Damm amb el qual omplen (omplien) unes gerres grosses, fantàstiques i fresques, que a l’estiu eren cosa fina.

El dia, però, que un petit mal entès produït arran d’unes comprensibles mostres d’estranyesa d’un servidor davant unes comparacions de preus entre dos diferents líquids servits des d’un mateix sortidor de cervesa —que ara no venen al cas—, va portar al propietari del local a dir-me que jo “no era ningú per posar el preu de la cervesa”, aquell dia, servidor va decidir que ja no pagava la pena de compartir taula amb delinqüents bruts i drogaddictes. Una rebequeria, si vostès volen, però una rebequeria que va arribar just a temps per, com a mínim, salvaguardar la mica de dignitat que em quedava i que aquest lloc m’estava robant a una gran velocitat. I la Voll Damm ja la beurem de l’ampolla, que al cap i a la fi és molt millor (i això ja ho sabíem, és clar, però ens feien gràcia la gerra i el barril, tant grossos i tant estètics).

Ah, i és, per cert, una llàstima, que a ningú se li hagi ocorregut mai encara de muntar un bar dins de la mateixa catedral. El so de les campanes, potentíssim, serviria perfectament per anunciar l’hora de l’última ronda, a la manera dels pubs anglesos. Però aquest és un altre tema.

Publicat perDeivit Tustei a 22:33 1 comentaris