Nosaltres també en sabem de fer trampes

Es veu que el Centre Català de Negocis ha fet un estudi segons el qual els treballadors catalans podrien tenir un sou entre 15 i un 20% més elevat si Catalunya fos independent. Segons els càlculs a què han arribat els que han fet l’estudi, els diners que es perden amb la solidaritat del sistema autonòmic on estem atrapats, es podrien traduir en una rebaixada de l’IRPF fins a la meitat. Home, potser s’han passat.

Si diem que amb una Catalunya independent tindríem diners de sobres per millorar el munt de deficiències que patim actualment (en matèria d’infraestructures, d’ensenyament, de sanitat, de prestacions socials, etc.) no podem dir, alhora, que aquests diners que ens roben els podríem deduir dels impostos que paguen els treballadors. O una cosa, o l’altra. No cal saber gaire ni de matemàtiques ni d’economia per entendre que tot no pot ser.

Els que han fet l’estudi, fins i tot enviaran nòmines fictícies als treballadors de les empreses adherides a aquest organisme, perquè vegin el què hi perden. Està clar en quina direcció va aquesta trampa: convèncer del benefici de la independència a aquells que només se’ls pot convèncer d’això a base d’ensenyar-los els efectes pràctics que tindria. És una estratègia que Carod Rovira, per exemple, fa temps que ha engegat, quan diu que no podem refiar-nos només del nacionalisme català si volem que hi hagi una majoria sobiranista.

Aquest estudi és una trampa una mica matussera que, a més, simplifica la ciència econòmica fins a uns límits insospitats: no és tant fàcil. Ara bé: el fi justifica els mitjans? Home, com a manera de fer entendre la magnitud de l’espoli a aquells que no s’han assabentat encara de la pel•lícula, no està malament. De fet, des del mateix CCN es deixa clar que això és una situació hipotètica que serveix només a mode de pedagogia. La línia entre la pedagogia i la demagògia és en aquest cas molt prima, però bé que hem de tenir ames per defensar-nos. O no?

Publicat perDeivit Tustei a 12:45 1 comentaris  

Nen, tu no t'hi fiquis

Llegeixo, com cada matí, el professor Colomer i descobreixo un escàndol que em sembla que ha passat immerescudament desapercebut: el Departament d’Educació ha “recomanat” a la comunitat educativa que no es debati sobre les consultes populars en horari lectiu. Aquesta és, de ben segur, la millor manera d’ensenyar els valors de la democràcia als nens del país. Deu ser una prioritat, pels socialistes, que els més joves no s’assabentin que existeix la possibilitat de col•locar una urna i omplir-la de vots. Deu ser, per ells, gravíssim que la canalla descobreixi aquesta endimoniada manera de fer les coses. És clar que, de fet, només “recomanen”. Només? ...Recomanar és segurament la manera més perversa de prohibir una cosa.

Estem davant d’un esdeveniment de considerable importància, amb implicacions importants pel país, i els mestres no poden explicar-lo als seus alumnes. A l’escola socialista no es pot debatre sobre els problemes que pateix Catalunya i, encara menys, sobre les possibles solucions que, des de la voluntat popular, es posen sobre la taula. O potser és que tenen por que es destapi la seva condició d’enemics de la democràcia? Els nens, ja se sap, a més de no dir mai mentides, en saben molt d’arribar a les conclusions més simples, a les més clares, a les que no requereixen de cap recargolat raonament per ser formulades. I la conclusió a la que arribaran els nens quan els seus mestres els hi expliquin què és la democràcia i quina és la postura del PSC en l’afer dels referèndums, no serà cap altra que la de col•locar el partit de Carme Chacón (què en diu la candidata Chacón de tot això?) a la banda dels "dolents", dels no-demòcrates. Així de senzill.

Ah! Doncs potser ja està bé que es “recomani” no parlar-ne, d’això, a les escoles.

Publicat perDeivit Tustei a 10:28 0 comentaris  

La indignitat de Catalunya (II)

La reacció espanyola a l’editorial que ahir van publicar 12 diaris catalans i que ja ha estat subscrit per tot quant oportunista fa que la seva publicació no hagi estat del tot inútil. Eren d'esperar els brams —unànimes— que s’han alçat en contra del suposat “pensament únic” que emana d’aquest enteniment històric, però sempre fan de bon llegir i escoltar. La diferència, però, entre el pensament únic d’aquí i el d’allà, és que el d’aquí s’ha posat d’acord en uns mínims del tot poc ambiciosos i el d’allà fa temps que sap a què juga. Fixin-se, sinó, en el pacte PSOE-PP a Euskadi. A Espanya —com a qualsevol altre país seriós—, quan es tracta de defensar la “dignidad del pueblo Español” ningú no dubta a llimar les seves discrepàncies; la diferència, però, la trobem en què allà no els cal publicar una resposta exactament igual, transversal i consensuada (i per tant, molt aigualida), com hem hagut de fer aquí. No. Allà ho tenen molt més clar: ells posen les regles del joc i a qui no li agradin, que s’hi posi fulles. I és molt natural que així sigui. Per això deia ahir que ens havíem marcat un autogol: perquè es van destapar totes les nostres mancances. Es diu que l’editorial era un editorial transversal i per això s’hi ha acabat adherint tothom. Bé. Però és una transversalitat d’uns mínims que no només haurien d’estar ja superats, sinó que en si mateixos són una trampa per aquell que creu que no cal anar més enllà.

M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:

"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."

És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyola dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles en què no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.

Publicat perDeivit Tustei a 12:47 1 comentaris  

La indignitat de Catalunya

Ens hem tornat bojos del tot. Ens hem marcat un autogol i ningú diu res. L’editorial que han publicat avui dotze diaris del país, i que ha estat subscrit després per d’altres mitjans no escrits, és un fet que està molt lluny de ser la històrica mostra de dignitat que alguns pretenen fer-nos veure que és. L’editorial, titulat “La dignitat de Catalunya”, és d’una indignitat aclaparadora.

El text és una defensa fèrria del “nou” estatut (amb minúscula) i de l’encaix de Catalunya dins Espanya. És la defensa d’un estatut insignificant, d’una ambició petitíssima, que ha vist ja com li han passat el ribot unes quantes vegades i està a l’espera que li facin la definitiva retallada. O el definitiu incendi. Un estatut que és l’última carta (marcada) que els queda als que defensen que això d’Espanya no està tant malament com sembla. I quan el Tribunal Constitucional amenaça amb fer una destrossa que podria posar definitivament de manifest l’odi profund i malaltís que Espanya aboca vers Catalunya i els catalans, resulta que ens posem tots d’acord i demanem que, siusplau, ens deixin respirar encara que només sigui una mica.

El Tribunal Constitucional. Quin invent més escandalosament trampós! Un tribunal encarregat de defensar amb les dents la Constitució de l’Espanya post franquista, format per dotze jutges (de fet deu, perquè un és mort (¡!) i l’altre n’està apartat) que són en realitat dotze mercenaris al servei dels dos grans partits espanyols. ¿De què, sinó, faria falta tant de temps per debatre l’encaix entre quatre lleis estúpides? Els que es queixen de la deshonesta pressió que, suposadament, des d’alguna banda es vessa sobre aquest tribunal, haurien primer de preguntar-se per les pressions que ells han fet i fan a l’hora de conformar-lo. ¿Quina mena de legitimitat té un organisme legal configurat d’aquesta manera?

D'altra banda, si la Constitució Espanyola diu que quatre rídicules ratlles de l’estatut no hi tenen cabuda, a mi, em sembla fenomenal. M’és ben igual el què digui aquesta Constitució, no és pas la meva. Continuar pidolant les engrunes que aquest text permet és un camí ja sense sortida. I l’editorial que tant barroerament han publicat els principals diaris del país va en aquesta equivocada direcció. Suposo, es clar, que és al direcció marcada per un determinat pensament polític. Un pensament polític legítim —només faltaria— però que ja aniria sent hora que es tragués la màscara. Un pensament polític que, en tot cas, és una aberració que pugui influenciar tota la premsa d’un país d’una forma tant bèstia.

La unanimitat amb què els mitjans, els partits i la societat civil (tal com els hi agrada dir a “ells”) ha recolzat aquesta iniciativa, posa els pèls de punta. Negativament. On és l’independentisme? ¿Ara defensa aquest estatut? On és ERC? On és Reagrupament? I el més greu de tot: ¿on anirem a buscar una veu dissident amb aquest discurs, si tots els mitjans l’han subscrit? ¿Deixaran un lloc a aquell que vulgui criticar aquesta postura des del catalanisme? (des de l’espanyolisme és evident que ja s’estan posant les botes). I finalment: ¿On es fiquen els que avui defensen “la dignitat de Catalunya” quan aquesta dignitat ha de ser defensada més enllà d’un inútil estatut (que no és, ni serà mai, res més que una llei espanyola)?

Però no ens posem nerviosos. Queda, amb tot, una petita esperança. La premsa pot anar publicant editorials que demostrin la seva ineptitud i la seva vergonyant dependència del poder. Mentrestant, nosaltres, el poble, posarem una urna —pel nostre compte— i l’omplirem de vots. I aquesta serà, finalment, la veritable mostra de dignitat que el món es veurà obligat a aplaudir.

Publicat perDeivit Tustei a 19:54 3 comentaris  

Fatxendes

Algú llegeix aquest article de l’Enric Vila a la FCO i em diu que li sembla increïble la manca d’humilitat que demostra l’Enric quan es defineix a ell mateix com a “bon articulista”. Diu l’Enric que “quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col•lapsat”. Parla, es clar, de l’estripada que han fet els socialistes a l’Avui, aconseguint que el seu articulista més llegit, en Salvador Sostres, passés a millor vida. No parlaré ara de l’enorme estupidesa mental en la que s’ha d’estar immers per donar-se el luxe d’arrencar la única part d’aquest diari que no necessitava subvenció per funcionar. No. Del què vull parlar és de la humilitat.

Què és la humilitat? Si la humilitat consisteix en no creure’s els elogis que qualsevol persona que no sigui la teva mare pugui proferir-te, llavors, la humilitat és, sens dubte, una actitud enraonada. Si la humilitat, en canvi, consisteix en no creure ni en les pròpies possibilitats, llavors estem davant d’una determinada actitud davant la vida que pot arribar a fer molt de mal. L’Enric diu que és un “bon articulista”, i ho diu perquè això és el què creu ell. Bé, que l’Enric Vila escriu bé, ningú pot posar-ho en dubte. Tant si el què diu s’ajusta a les nostres opinions com si no, la prosa de l’Enric és un instrument perfectament construït de metàfores i expressions plenes de significat. Si aquesta prosa l’ha aplicada a nombrosos articles a vessar de contingut i a uns llibres més aviat rodons, ¿per què no pot autoatribuir-se la condició —menor— de bon articulista? Quina mena d’indignitat patim que no ens permet tolerar que algú que excel•leix en algun aspecte pugui ventar-se’n públicament? ¿Què ens semblaria més indigne: que Leo Messi obviés la seva condició de futbolista excepcional, o que davant d’un micròfon digués —ben clar i ben alt— “sóc molt bo jugant a futbol”?

La humilitat no té res a veure amb amagar les pròpies virtuts: la humilitat consisteix, d’una banda, en reconèixer que aquestes virtuts no són suficients, i de l’altra, en saber identificar les mancances que ens debiliten. ¿Pep Guardiola és humil perquè no reconeix ser el millor, o és humil perquè reconeix que, tot i sent el millor, necessita millorar? Si Pep Guardiola digués que en sap molt, només algú amb un greu complex d’inferioritat gosaria enfadar-se amb ell. Ell sap perfectament que en sap molt, que ningú s’enganyi: dir-ho públicament o no, no té res a veure amb la humilitat que se li suposa. La humilitat de Pep Guardiola té a veure, només, amb la seva obstinació per seguir treballant cada dia d’una manera que li permeti corregir els seus errors.

Siguem, doncs, humils; sí. Però sense passar-nos d’imbècils.

Publicat perDeivit Tustei a 19:01 0 comentaris  

Beu i mata

Els camins pels quals acostuma a caminar la justícia són inescrutables. Els papers de les lleis sempre han fet l’efecte d’haver estat escrits per imbècils i aprovats per folls. A més, la llei és una cosa tan estranya, que la dona aquesta dels ulls tapats que l’aplica, no pot pas fer-ho sense treure’s la bena per tal de mirar de reüll a banda i banda, vigilant que ningú s’adoni que està impartint justícia a base de llençar monedes a l’aire. La interpretació de les lleis és un assumpte tocat per un reguitzell de complicacions ridícules. Tot això ja ho sabem; per això, quan fem un cop d’ull al Codi Penal i hi descobrim certes incongruències, més enllà d’una ganyota de desaprovació, no ens en surt cap de sorpresa.

D’entre totes les idioteses que trobem al Codi Penal, n’hi una que està sent —per fi— debatuda com es mereix. Parlo de la diversa consideració que rep el consum d’alcohol quan el consumidor ha comès un delicte durant el període d’embriaguesa que ve immediatament després de l’esmentat consum (per dir-ho en el tipus de llenguatge que tant agrada a la gent de les lleis). Perquè quan un qualsevol individu mata a la seva senyora esposa sota els efectes del whisky escocès, el delicte veu disminuïda la seva gravetat, precisament, gràcies al whisky escocès. Quan, en canvi, el mateix individu mata a la seva senyora esposa atropellant-la amb el cotxe sota els efectes del whisky escocès, el delicte passa, immediatament, a ser considerat molt més greu. La variable “whisky escocès”, doncs, ofereix diferents resultats segons la manera com l’agressor decideixi portar a terme la seva agressió. No em diguin que això de la llei no és una cosa d’allò més curiosa

Aquesta distinció entre “matar begut” i “matar begut, però sense voler” és una mostra de com donar moltes voltes sobre un determinat tema, acaba sent del tot contraproduent. Posem-nos dins la ment dels que van decidir que això fos així. D’una banda devien pensar que qui agafa el cotxe havent begut, ha de ser per força conscient del mal que pot fer i que, per tant, quan la mala sort materialitza el mal, això s’ha de pagar. Per un altre costat, devien pensar que aquell qui mata a ganivetades el seu veí sota els efectes de l’alcohol, se l’ha de perdonar, perquè, pobre, no sap el què es fa. Però... ¿que potser sap el què es fa el que agafa el cotxe després d’haver begut? ¿No s’ha de tenir, a més, una ment molt més malalta per —després d’haver begut més del compte— sortir de casa en calçotets i amb un ganivet de cuina a les mans, que per pujar en un cotxe i pretendre dur-lo d’un lloc a un altre? Sí, es clar, però és que quan hom beu, no sap el què es fa... Tret, es clar, que el que hagi de fer sigui conduir, aleshores sí que sap el què es fa. Però el delinqüent, abans de beure, sap el què vol fer? Home, el que mata la dona o el veí a ganivetades, segur que ja s’ho havia pensat abans, encara que només fos un moment. ¿I el que s’endu per davant amb el cotxe a la velleta que ve de comprar el pa? Home, doncs depèn: si ho fa havent begut és molt pitjor que si ho fa sense haver begut. ¿I no podríem pensar que si ho fa sense haver begut, potser és que ho fa expressament i, per tant, és pitjor? I ara! Quina tonteria, escolti! Si ho fa havent begut: castiguem-lo; castiguem-lo més severament que no pas si això ho fa sense haver begut, perquè si ho fa sense haver begut, llavors no és tant greu, perquè ja sap el què es fa. Ep! Un moment! No havíem quedat que si el delinqüent sap el què es fa, llavors es castiga més durament? No! Això és només en el cas que el delinqüent mati amb un ganivet i no amb un cotxe! (etc, etc).

I després de passar una bona estona així, van omplir un paper i van dir: “ja tenim la llei a punt”.

Després de tot això, no em mal interpretin. No estic pas demanant que l’alcohol alleugi la gravetat d’un delicte comès al volant d’un automòbil, sinó tot el contrari: que l’alcohol sigui també un agreujant en els casos en què la forma del delicte sigui una altra. I em sembla que tampoc és demanar tant.

Publicat perDeivit Tustei a 20:43 0 comentaris  

Sigui honest

La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.

D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05 1 comentaris