Joaquín
dilluns 28 de desembre de 2009
L’estada al pis d’en Joaquín sempre s’acabava convertint en una experiència terrorífica. Mentre nosaltres sèiem al sofà pendents de descobrir les virtuts que ens podia oferir l’enorme pantalla Sony que acabava de comprar-se amb els beneficis obtinguts mitjançant la seva activitat fraudulenta, ell s’asseia davant d'una taula immensa plena d’ordinadors, CDs verges, consoles desmuntades i soldadors traient fum, i procedia a fer la seva feina. Mil pessetes per un joc; tres mil pessetes per un xip. En feia molts, de diners. En un moment en què l’escassa velocitat de l’Internet i l’elevat preu de les gravadores de CDs feien molt complicat que totes aquestes coses ens les féssim nosaltres mateixos, aquesta mena de personatges van fer el seu particular agost.
Nosaltres, és clar, ja sabíem que allò estava molt mal fet. Però ens apreciàvem profundament aquell coix que ens venia videojocs a un preu molt més barat que l’oficial i crèiem, per tant, que mereixia una oportunitat. La seva taula immensa plena d’aparatets i muntanyes de discs ens fascinava: era la taula de menjador que tots hauríem volgut tenir a casa nostra. En Joaquín va ser, en definitiva, la primera persona que va ensenyar-nos que això de la delinqüència no sempre és tant dolent com ens expliquen quan som petits: a vegades, tots ens en podem aprofitar. ¿Què se’n deu haver fet? Qui ho sap.
Enviat perDeivit Tustei a 23:13 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, personatges, persones
La mossegada de Cruyff
dimecres 23 de desembre de 2009
Però no malinterpretem les paraules del “mestre”. El que més va semblar indignar Cruyff va ser la suposada indiferència de l’afició davant el grandíssim esforç que havien hagut de fer alguns jugadors anant a jugar el partit. És clar: per una vegada que a determinats jugadors els hi van venir les ganes de jugar amb la selecció del seu país, ja és de ser desagraïts que la gent no respongui com seria degut! I aquí és on volia anar a parar: Cruyff va destapar, amb aquesta severa intransigència cap als que vam abandonar la Selecció, la seva apassionada defensa de la nació catalana. Les paraules de Cruyff —n’estic seguríssim— van en aquesta direcció. En la seva insistència no hi té res a veure l’euro per entrada que anava a parar a la seva butxaca. Ai! Vull dir a la butxaca de la seva fundació.
Enviat perDeivit Tustei a 20:17 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Cruyff, Futbol, Política, Selecció
Dürum
dimecres 16 de desembre de 2009
Entrar dins aquest local és sempre una magnífica experiència. La llum blanca que inunda l’establiment us empenyeria a treure una raqueta d’esquaix o una pilota de bàsquet. A l’estiu, la inevitable mullena provinent de la suor dels clients que s’hi congreguen, ajudaria encara més a què l’ambient fos favorable per a iniciar la pràctica d’un qualsevol esport indoor. Les parets estan adornades per unes quantes imatges retallades —suposo— d’una revista de viatges, que els hi proveeixen un toc d’originalitat agradabilíssim. A sobre la porta d’entrada, hi penja una televisió permanentment connectada a uns canals bollywoodians estranyíssims, en els quals no només hi surten dones vestides de colors, sinó que també hi apareixen, tot sovint, una espècie de Morancos a la pakistanesa. Els propietaris del negoci se’ls miren, i riuen.
Els propietaris del negoci: m’agraden. Són molts, cada vegada més. Existeix una porta al fons del local d’on permanentment surt gent de totes les mides i edats. Deu ser la porta màgica del Doraemon connectada directament amb Islamabad. Em cauen bé. Em fan gràcia. Ens entenem: “Dürum picante sin pepino?”, “sí, sense pepino”.
El menjar, és clar, és deliciós. No sé quin és el significat exacte de kebab, o Shawarma o Dürum: m’és igual. El primer contacte visual que vaig tenir amb l’aparell giratori envoltat de carn trossejada va produir-se fa molts anys a la Rambla de Canaletes de Barcelona i em va semblar —durant molt de temps— que allò devia ser una espècie de dolç. No vaig entendre què coi era allò fins que va arribar el dia de provar-ho i descobrir de quina manera havia estat perdent el temps.
Tant bo és el què donen en aquesta casa i tant agradable em resulta passar-hi l’estona, que he acabat optant per no endur-me el producte. Excepte a l’estiu, i per una senzilla raó de supervivència, la resta de l’any he decidit que si haig de menjar-me un kebab, ho faré com es mereix: asseient-me en una cadira de cara la televisió, rient cada vegada que els propietaris riguin amb una de les —n’estic segur— genials gràcies dels actors que hi surten i donant, de tant en tant, un cop d’ull a la gent que passa pel carrer; com si jo estigués en una dimensió paral·lela indubtablement superior a la quotidiana. Perquè si volen sentir-se realitzats, creguin-me: passin una estona a la setmana dins un establiment d’aquestes característiques. Quedaran com nous.
Enviat perDeivit Tustei a 22:40 2 comentaris
Etiquetes de comentaris: bars, gastronomia
El més important
diumenge 13 de desembre de 2009
Espanya sap molt bé què és el que més li importa: la Constitució té com a principi fonamental la “unitat de destí” de la nació espanyola (única i indivisible), i a partir d’aquí, Espanya construeix tota la seva política; la de dretes i la d’esquerres. No hi ha ningú que, a Espanya, discuteixi la importància de l’afirmació nacional espanyola per sobre de qualsevol altre consideració política de menor importància. Si nosaltres no podem fer el mateix, ja podem plegar.
Ens hem cregut durant massa temps que el “mésimportantisme” i l’”aranotoca” eren dues mordaces que ens evitaven mals majors, i ha sigut així com les nostres ambicions han anat sent retallades. Però hem d’aprendre, encara que sigui a base d’haver-hi d’invertir tota la paciència de què siguem capaços, que mereixem alguna cosa més que les engrunes que fins ara ens han sigut permeses de gestionar.
No hi ha res més important per a un país que aposentar bé els seus fonaments. A tot arreu ho saben; a tot arreu ho apliquen. Si no ens creiem això: ja podem plegar veles.
Enviat perDeivit Tustei a 23:15 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Espanya, Política
Nosaltres també en sabem de fer trampes
diumenge 29 de novembre de 2009
Si diem que amb una Catalunya independent tindríem diners de sobres per millorar el munt de deficiències que patim actualment (en matèria d’infraestructures, d’ensenyament, de sanitat, de prestacions socials, etc.) no podem dir, alhora, que aquests diners que ens roben els podríem deduir dels impostos que paguen els treballadors. O una cosa, o l’altra. No cal saber gaire ni de matemàtiques ni d’economia per entendre que tot no pot ser.
Els que han fet l’estudi, fins i tot enviaran nòmines fictícies als treballadors de les empreses adherides a aquest organisme, perquè vegin el què hi perden. Està clar en quina direcció va aquesta trampa: convèncer del benefici de la independència a aquells que només se’ls pot convèncer d’això a base d’ensenyar-los els efectes pràctics que tindria. És una estratègia que Carod Rovira, per exemple, fa temps que ha engegat, quan diu que no podem refiar-nos només del nacionalisme català si volem que hi hagi una majoria sobiranista.
Aquest estudi és una trampa una mica matussera que, a més, simplifica la ciència econòmica fins a uns límits insospitats: no és tant fàcil. Ara bé: el fi justifica els mitjans? Home, com a manera de fer entendre la magnitud de l’espoli a aquells que no s’han assabentat encara de la pel•lícula, no està malament. De fet, des del mateix CCN es deixa clar que això és una situació hipotètica que serveix només a mode de pedagogia. La línia entre la pedagogia i la demagògia és en aquest cas molt prima, però bé que hem de tenir ames per defensar-nos. O no?
Enviat perDeivit Tustei a 12:45 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Economia, independència, Política
Nen, tu no t'hi fiquis
dissabte 28 de novembre de 2009
Estem davant d’un esdeveniment de considerable importància, amb implicacions importants pel país, i els mestres no poden explicar-lo als seus alumnes. A l’escola socialista no es pot debatre sobre els problemes que pateix Catalunya i, encara menys, sobre les possibles solucions que, des de la voluntat popular, es posen sobre la taula. O potser és que tenen por que es destapi la seva condició d’enemics de la democràcia? Els nens, ja se sap, a més de no dir mai mentides, en saben molt d’arribar a les conclusions més simples, a les més clares, a les que no requereixen de cap recargolat raonament per ser formulades. I la conclusió a la que arribaran els nens quan els seus mestres els hi expliquin què és la democràcia i quina és la postura del PSC en l’afer dels referèndums, no serà cap altra que la de col•locar el partit de Carme Chacón (què en diu la candidata Chacón de tot això?) a la banda dels "dolents", dels no-demòcrates. Així de senzill.
Ah! Doncs potser ja està bé que es “recomani” no parlar-ne, d’això, a les escoles.
Enviat perDeivit Tustei a 10:28 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: educació, Política, PSC, referèndum
La indignitat de Catalunya (II)
divendres 27 de novembre de 2009
M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:
"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."
És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyloa dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles on no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.
Enviat perDeivit Tustei a 12:47 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Espanya, Política