Sigui honest
dimecres, 11 / novembre / 2009

La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.

D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.

Enviat perDeivit Tustei a 20:05 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris:

Digues Lluís, però sense passar-te d'imbècil.
dilluns, 26 / octubre / 2009

Hi ha un tipus de persones que posen sempre la mateixa cara quan han de sortir a una fotografia. No és una qüestió que tingui a veure amb el quedar més o menys afavorits, encara que aquesta sigui la intenció principal dels qui ho fan. De fet, a vegades són en realitat fins i tot més agraciats del que aconsegueixen aparentar posant la cara que posen; d’altres vegades, això sí, l’artificiosa manera com es col•loquen davant d’una càmera, aconsegueix millorar el seu aspecte. Sigui com sigui, els que practiquen aquesta activitat, semblen convençuts de la importància de practicar la noble tasca consistent en no arribar mai a fer un veritable ridícul físic a les fotografies. No es pot pas dir que se’n surtin. En l’època en què veure més de set o vuit fotos seguides amb la mateixa persona com a protagonista era una excepció, això passava desapercebut. Ara, que amb quatre clics podem passar centenars d’imatges centrades en un mateix personatge, aquesta actitud ha quedat en evidència. Busquin entre els seus contactes de facebook, i segur que en trobaran exemples.

Les faccions que ens regalen els practicants d’aquest ritual solen ser encarcarades, artificials, d’una paralització absolutament contra natura. Normalment, les seves expressions queden congelades en un moment de màxima seriositat: rar és el dia en què prenen el somriure com una bona manera de quedar immortalitzats. L’enravenament que ens acaben transmetent, a més, no només l’apliquen a la seva expressió facial, sinó que sovint hem de veure com tot el seu cos queda disposat d’una manera que a vegades arriba a fregar els límits del contorsionisme.

Val a dir que, tot i la inexpressivitat del seu rostre, sembla que aquestes persones, atrapades —a causa de la seva pròpia inconsciència— en una grotesca forma de caricatura, tinguin la intenció de dir-nos alguna cosa. Potser és que un cop s’han vist empresonades per culpa de la seva desgraciada manera d’entendre el món de l’actuació fotogràfica, descobreixen la seva equivocació. Ja és, però, massa tard. Han quedat convertits en simples maniquís sotmesos a la força devastadora de la seva inconsciència momentània.

Enviat perDeivit Tustei a 21:42 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , ,

Adéu siau Nadal.
divendres, 23 / octubre / 2009

Hi ha una idea que el Consell Escolar de Catalunya (si un qualsevol Consell Escolar ja és un organisme pervers, ens podem imaginar com deu ser el “de Catalunya”) ha posat sobre la taula i que està passant immerescudament desapercebuda. Parlo de la determinació que han pres, alguns dirigents d’aquesta collonada d’organització —poc enfeinats suposo—, de canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa pels de “vacances d’hivern” i “vacances de primavera” respectivament. Es veu que això de sotmetre el calendari a festivitats religioses no fa socialista. A més, sembla que aquesta cosa del Nadal i la Setmana Santa fereix sensibilitats. Això sí: com que encara els queda un mínim de sentit comú, i tenen clar que canviar la data de les festes seria un terrabastall massa gros, s’acontentaran canviant-los només el nom.

Em pregunto perquè la fauna multiculti mostra una tolerància tant perfectament calculada quan organitza a Barcelona activitats relacionades amb el Ramadà —per posar un exemple—, i en canvi, es mostra tant inescrutablement intransigent quan del que es tracta és de putejar l’església catòlica. És d’una falta de respecte que repugna que aquesta mena de gent adopti aquesta postura bel•ligerant amb la tradició. Intentar d’esborrar la paraula Nadal de l’imaginari col•lectiu de la nostra canalla, és un atemptat contra qualsevol mínim sentit de la responsabilitat. El Nadal va molt més enllà del fet religiós. A casa, del Nadal, sempre n’hem dit Nadal. Ja no anem a la Missa del Gall, però continuem dient les coses pel seu nom.

Hem de ser multicultis, es veu. Doncs, a mi, la veritat, se me’n refot que a les nostres escoles hi convisquin nens de procedències i religions diverses. Cal que esborrem paraules del nostre diccionari per acontentar-los, mentre n’introduïm de noves pel sol fet de que són gracioses i exòtiques? Hem de trinxar la nostra cultura popular perquè n’hi càpiguen d’altres? Hem aguantat molts d’insults; ara: per esborrar la paraula Nadal i deixar de fer els pastorets a les escoles (posaria la mà al foc que hi deu haver un bon grapat d’escoles que ja no en fan, que no fos dit), hauran de passar, primer, per damunt d’uns quants cadàvers.

Quin serà el pròxim pas? Enderrocar tot el romànic?

Enviat perDeivit Tustei a 15:48 2 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , ,

L'èxit de RAC1. Una visió molt particular.
dimarts, 20 / octubre / 2009

Aquest diumenge, l’Avui va publicar una entrevista a Pere Mas, conductor del programa dels migdies de Catalunya Ràdio “Tot és molt confús”. Fent honor al nom del programa que condueix, Mas va deixar anar unes quantes perles que bé mereixen que hi parem l’atenció.

Per començar, Mas parla de “recuperar el lideratge”. Es veu que ara, a Catalunya Ràdio, parlen de “recuperar el lideratge”. És tota una novetat, si tenim en compte que, fins fa quatre dies, consideraven els dos últims EGM (els que donaven com a gran titular l’avançament de RAC1 al capdavant de la radiodifusió catalana) paper mullat; i donaven molta més importància a no sé quin estudi de mitjans fet per la Generalitat i que donava TV3 i Catalunya Ràdio com a líders de la tele i de la ràdio respectivament. Estem, doncs, davant d’un cert avançament en matèria d’honestedat. Sembla que els responsables de la ràdio nacional de Catalunya, han recuperat el seny i han fet el primer pas per tornar a guanyar: reconèixer la derrota.

Parlant de la competència (mai millor dit, doncs aquest és el nom del programa que fan a RAC1 a l’hora que Mas fa el seu a Catalunya Ràdio), el conductor de “Tot és molt confús” reconeix que l’absència del Minoria Absoluta pot ser un factor a tenir en compte a l’hora de creure en la recuperació de la primera posició. Ara bé, Pere Mas sembla queixar-se del fet de tenir com a competidora una veu que surt a la televisió (Oscar Dalmau, que és un dels conductors de La Competència, a RAC1, que alhora presenta El gran dictat, a TV3). És sensacional que des de Catalunya Ràdio algú es queixi d’aquesta suposada situació d’avantatge de l’emissora rival pel fet de tenir a les seves files cares conegudes a nivell televisiu. Sobretot, si tenim en compte que per TV3, fa molt de temps que RAC1 no existeix. No se’n parla. És tema tabú.

Però esperin, que no s’acaba aquí. A continuació, ens trobem amb el que hauria d’haver sigut el titular de l’entrevista. Una afirmació de Pere Mas absolutament desconcertant. Preparin-se, perquè el que ve a continuació pot ferir sensibilitats. Diu Pere Mas —cito textualment—:

“Tinc la sensació que la gent té ganes d'escoltar Catalunya Ràdio, i amb això no qüestiono la qualitat de RAC 1, que és una emissora amb uns objectius, un format i unes característiques que la converteixen en una ràdio d'èxit. I en gran part, l'èxit de RAC 1 és un èxit de Catalunya Ràdio, perquè molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí i, per tant, és un model que havíem inventat nosaltres i al qual ells han posat algunes particularitats. Ens n'hem d'alegrar.”

Increïble. Anava a posar que sobren els comentaris, però, sentint-ho molt, no puc estar-me de deixar-ne algun. Aquesta teoria no només és un deliri inacceptable, sinó que, a més a més, és feta des del més profund desconeixement. La formula d’èxit de RAC1, diu? La formula d’èxit de RAC1 ve de molt abans que aquests professionals de solvència contrastada i sobradament coneguts entre l’audiència hi arribessin. La formula d’èxit de RAC1 prové de la concepció d’una manera de fer radio que té l’aproximació a l’oient com a pilar fonamental. No m’estendré ara teoritzant sobre la meva idea del què ha fet de RAC1 una ràdio d’èxit, perquè seria molt llarg, però s’ha de dir que han sigut els professionals que hi ha anat arribant, els que s’han contagiat del que sigui que hagi fet escalar a RAC1 tant ràpidament fins al lideratge de la ràdio en català. No a l’inrevés.

D’altra banda, dir que el model de RAC1 “l’havíem inventat nosaltres” perquè “molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí”, és un insult als professionals que han passat d’una banda a l’altra de la Diagonal. El que Toni Clapés, per posar un exemple, ha anat a fer a RAC1, és el que ell, i només ell, feia a Catalunya Radio. Dit d’una altra forma: el programa de Toni Clapés, no era propietat de Catalunya Radio, era propietat del senyor Toni Clapés. I amb el pas a RAC1 i a base de temps, el programa ha sofert múltiples transformacions (que és el què de fet, han de fer tots els programes per tal de no morir d’èxit). Em sap greu per el senyor Pere Mas, però el que es fa a RAC1, doncs, no ho han inventat a Catalunya Radio.

A vegades, hi ha gent que acumula tal quantitat de bestieses per centímetre quadrat de paper, que fan venir mareig i tot.

Enviat perDeivit Tustei a 17:58 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , , ,

Pedagogia o propaganda?
dissabte, 17 / octubre / 2009

En el marc de la inauguració del curs a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, Manuel Campo Vidal donava una conferència sobre la importància de connectar empresa i comunicació. Acabada l’exposició i havent aplaudit les intencions de Campo Vidal —òbvies, per altra banda— algú va fer-li una pregunta sobre el tema que més sembla distreure’ns últimament. Se li va demanar què n’opinava del tracte que Catalunya rep per part d’Espanya, especialment pel què fa referència als últims esdeveniments. Se li va fer, doncs, el tipus de pregunta que a tots ens ve indefectiblement al cap quan al davant hi tenim un català -d'adopció en aquest cas- que viu en un context completament espanyol, del qual, a més, se sent part . Deu ser que ens agrada mirar de furgar a la ferida dels que la voldrien ja tancada per sempre. Sabem què contestaran, però igualment volem tornar-ho a escoltar. Per reafirmar-nos en la convicció de creure’ls equivocats.

I què va respondre Campo Vidal? Doncs que calia fer pedagogia. Molta pedagogia. Va posar sobre la taula aquesta idea Montillesca basada en la necessitat d’explicar molt bé què som i què volem per tal de que ens entenguin. Però com ho farem per explicar què som, i què volem, si no podem ni demanar-nos-ho primer a nosaltres mateixos? La idea de la pedagogia, es fonamenta, suposo, en el convenciment de que, en realitat, no n’hi ha cap de problema. La paradoxa, però, apareix quan descobrim que com més en parlem i més ho expliquem , més problemes hi acabem trobant. Cal dir que aquesta postura, a més de tramposa, és insultant. És tramposa perquè pretén solucionar un problema negant-lo a base de propaganda . I és insultant perquè pren als ciutadans d’aquest país (i de l’altre) com una massa homogènia d’imbècils integrals que actuen sense haver-se molestat abans a entendre res de res.

Campo Vidal va rematar la resposta posant sobre la taula l’endarreriment que Catalunya ha sofert els últims anys en matèria de competitivitat, innovació i lideratge. És l’eterna manera que tenen els fanàtics del “mésimportantisme” (Carles Capdevila dixit) per estirar-nos les orelles als que gosem escollir què és el més important per a nosaltres. Com si la independència fos una mena de caprici que haguéssim de deixar per al final. Per al final de què? La cançoneta de que hi ha crisi i per tant hi ha temes que no toquen, comença a fer el soroll que feien les cintes de casset quan s’entortolligaven de tant que les havien fet rodar.

S’ha acabat. Hem de creure’ns que la qüestió nacional és un problema de primera necessitat; si no ho fem, acabarem reduint-lo a simple folklore de bandereta i tortell un parell de cops l’any. Mai havíem estat tant a prop de passar del “tant com sa puga” al “tot o res”, i si deixem que unes idees equivocades ens facin creure que ja hem fet tant com hem pogut, hi sortirem perdent.

Pedagogia? Ja la farem nosaltres, gràcies.

Enviat perDeivit Tustei a 10:59 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , , , ,

Adéu als 2x1
dimecres, 14 / octubre / 2009

El govern de la Generalitat aprova una llei que prohibirà als establiments d’oci —general ment nocturn, es clar— dur a terme la simpàtica pràctica de fer “2x1” i “happy hours”. La fórmula oficial tracta el tema com una manera de penalitzar la promoció de les begudes alcohòliques. És d’un intervencionisme que fa angúnia, molt angúnia. Quan un govern es dedica a imposar preus i a assenyalar amb el dit què es pot fer i què no es pot fer en un qualsevol establiment, alguna cosa indica que hem començat a tocar fons. Posar el proteccionisme desaforat i totalment fora de lloc vers els ciutadans d’un país, tal com si fossin fills malcriats als que cal protegir, per sobre de la més primitiva llibertat individual, és absolutament escandalós.

La llei que restringeix —i acabarà per prohibir del tot— el consum de tabac en segons quins llocs, té com a raó de ser la protecció de la frontera que divideix les llibertats d’uns i altres. És una llei que té un rerefons sanitari i de respecte que podríem discutir. Ara bé: pretendre controlar el consum d’alcohol mitjançant pràctiques intervencionistes d’aquesta mena, és d’un cinisme i d’una inutilitat considerables. El sol fet de veure com un govern es creu amb el dret dir de quina manera es pot o no es pot vendre un producte, fa venir al cap visions apocalíptiques del futur que ara no convindrien gaire. I sinó, que ho preguntin als amos dels locals que patiran aquesta llei absurda. Serà fantàstic veure com els hi prohibeixen de fer servir els últims cartutxos que els quedaven per intentar evitar de tancar la paradeta. I els consumidors? Els consumidors, seguiran consumint, que per això són consumidors. Als supermercats, segur que en segueixen fent, de “2x1”.

Enviat perDeivit Tustei a 20:27 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris:

iegir? què és iegir?
dimarts, 6 / octubre / 2009

Em trobo amb el cas d’una mare que obliga al seu fill a llegir el què ella voldria que llegís. És horrorós. Arribat el nen de l’escola amb el lògic cansament que aquesta mena d’activitats comporten, l’obliga a fer els deures i el nen, que de deures no en té, respon que ja farà alguna altra cosa.

-Una altra cosa com què? —pregunta la mare al nen angoixat, que ja sap el què li ve a sobre—

-Llegir.

-Val.

Minuts després, la mare comprovarà horroritzada com el seu fill s’ha posat a llegir un tebeo de Mortadelo. És intolerable. Un Mortadelo! On anirem a parar!

-A llegir el Harry Potter! —manarà de seguida la mare amb una veu d’autoritat equivocada que posarà els pèls de punta—

-No! Harry Potter no! Si us plau!

Aquesta escena és d’un dramatisme esfereïdor. La mare que pensa que amb el sol fet de que el seu fill llegeixi (llibres horripilants, per cert), ja n’hi haurà ben bé prou perquè arribi a fer un cert progrés, és una mare que ha girat completament la informació que ha rebut del món. La total simplificació del fet educatiu: llegeix i seràs alguna cosa.

Primer de tot, cal dir que no cal llegir. Llegir és un entreteniment interessant, però per a moltes coses no és gens necessari. Hi ha una quantitat incomptable de persones que no llegeixen i tenen, en canvi, una cultura inabastable. Només cal sortir al carrer i fer un tomb parant l’orella per descobrir-ho. Llegir, doncs, no és imprescindible per arribar a fer alguna cosa d’interès a la vida. Ara: hi ha gent que llegeix. I què podem dir de la gent que llegeix? Doncs que la majoria no saben el què llegeixen. Persones que s’empassen pàgines i pàgines de lletra menuda i espessa, i un cop han acabat, queden exactament al mateix punt on eren quan van començar. S’ha de llegir, però s’ha de llegir bé. Llegir per llegir, com deia aquell, és tonteria. La meva experiència personal em diu que el llegir arriba sol. S’instal•la on més li convé, i la única cosa que s’ha de fer és fer-lo anar per allà on ell demana anar. Imposar lectures és un autèntic despropòsit.

La mare que fa llegir obligatòriament al seu fill, no sap doncs la desferra humana que pot arribar a crear, si no és que el fill és prou entenimentat per no fer-li cas. Pensem en la quantitat de coses productives que aquesta criatura podria fer mentre ha de complir les malèvoles ordres de la seva mare. Podria llegir el Mortadelo, que és el que ell havia triat lliurement; podria, potser, mirar la televisió; o qui sap si potser acabaria jugant a l’ordinador. Podria acabar fent moltes coses, la més important: podria acabar per avorrir-se.

L’avorriment! Quin fenomenal artefacte motivacional! Què hauríem fet sense l’avorriment? Avui hi ha molta gent que no s’avorreix: tenen un problema. El millor que ha donat de si la humanitat al llarg de la història, té a veure amb l’avorriment que van patir en un moment donat els promotors de les idees fonamentals que han acabat fent rodar el món. Que els hi haguessin fet llegir un Harry Potter, i ja m’agradaria veure on seriem ara.

Enviat perDeivit Tustei a 22:50 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris:

Subscriure's a: Missatges (Atom)