Pillud pillat (pillat...)

Ivan Pillud, jugador de l’Espanyol, ha estat immortalitzat fent voleiar la titola en públic davant una webcam. Pel què sembla, Pillud estava jugant a aquesta cosa tant fantàstica (de la qual un dia m’agradarà parlar amb tranquil·litat) que es diu Chatroulette. El jugador, completament despullat, presumint de pectorals i amb la tita als dits, s’exhibia davant de tot aquell a qui li toquessin les imatges de la seva càmera en el sorteig que aquesta web fa constantment entre els seus usuaris.

La primera cosa que cal que ens preguntem, és si Pillud haurà de dir que és addicte al sexe per tal de fer-se perdonar. Aquesta excusa, presentada per Tiger Gods quan va ser enganxat follant pels descosits, faria ben bé el fet si no fos perquè aquí no ens la creuríem. Ni ens la creuríem ni, espero, farà falta que ens l’haguem de creure. El desenllaç del cas de Tiger Gods, amb aquelles imatges on apareixia al costat de la seva mare, demanant perdó i jurant que es “curaria”, va ser tant lamentables que no cal ni aturar-se a opinar al respecte.

A vegades, la gent fa coses estranyes. D’altres vegades, la gent fa el què pot (i si algú guanya 100 milions de dòlars a l’any i té ganes de fer coses, en pot fer moltes). Sigui com sigui, no és necessari inventar que aquell qui fa totes aquestes coses pateix una o altra malaltia. Si Pillud és feliç jugant al Chatroulette de la manera que ho fa, hauria de poder-ho seguir fent sense problemes.

I la primera cosa que hauria de fer Pillud quan algú li preguntés en públic sobre tot aquest afer, hauria de ser abaixar-se els pantalons, treure’s el samaler, i fer-lo servir per a donar copets al front de qui fes la pregunta.

Publicat perDeivit Tustei a 19:21 0 comentaris  

Spoilers

Una vegada els hàbits de consum de ficció en forma de dosis curtes i intenses (format conegut com a “sèrie de televisió”) s’han vist modificats per culpa —o gràcies— a l’ús (a vegades fraudulent) de les noves tecnologies, hi ha hagut una paraula, un concepte, que ha pres una força i unes dimensions abans desconegudes: l’spoiler.

L’spoiler (a partir d’ara, per a llegir-ho millor “espoiler”), és la revelació d’una trama abans que aquesta hagi sigut descoberta per l’espectador que n'és víctima. I els nous hàbits de consum els han fet grans, perquè ara ja ningú no sap qui ha vist què, i tothom té un grapat de coneixements que serien demolidors espoilers per a d’altres persones. El respecte mutu és el què ha preservat, generalment, el possible esclat d’una guerra (la guerra de la revelació espoilers entre amics i germans) que no tindria final.

Jo he sigut, en alguns casos, un consumidor compulsiu d’espoilers. Quan me’ls han servit en safata, moltes vegades m’ha resultat gairebé impossible de resistir-me a deixar que m’aixafessin la guitarra. Tot i sabent que el mal seria irreparable, massa sovint no he pogut apaivagar la temptació de saciar la meva ànsia de consumidor compulsiu d’emocions. Unes emocions que, servides en forma d’espoiler, perdien tota essència d’haver sigut tal cosa; però no hi ha hagut res a fer. Amagat darrera la falsa il·lusió (una mica pretenciosa intel·lecutalment parlant) de creure que el més important era el “camí” i no el “punt d’arribada”, entrava en una o altra pàgina i m’empapava d’una informació que alguns creuen privilegiada i d’altres, senzillament, una solemne imbecilitat. Unes vegades, la intenció era perseguir l’espoiler; unes altres, senzillament resultava impossible reprimir-se. El cas és que els espoilers anaven amunt i avall amb una naturalitat inquietant.

Doncs bé, una vegada disminuït considerablement el meu consum seriòfil i ja gairebé curat d’aquest mal hàbit amb els espoilers, se’m va posar, davant dels nassos, gairebé sense ni tant sols avisar i d’una forma insultantment visible, un espoiler que destrossava un dels millors finals de temporada de la història de la televisió. Posat davant l’espoiler en qüestió, no vaig poder fer més que entrar en un estat gairebé inconscient de desesperació. Era talment, suposo, com el drogadicte que recau en la seva drogadicció per culpa d’un amic graciós que li pren el braç i li clava una agulla amb heroïna. Una perversió inexplicable, certament, però tant real com la vida mateixa.

La primera cosa que a hom li ve al cap quan és atacat per l’esquena d’una manera tant indigne, són uns dels versos més celebrats de l’admirat Albert Pla: li arrancaré els seus mugrons de princesa / amb la seva llengua em faré una infusió / li rebentaré el cap / li desgarraré el cony / i em faré una palla sobre del seu cadàver.

Publicat perDeivit Tustei a 19:54 0 comentaris  

Passar més gana que un mestre d'escola

El passat 19 de març, els mestres i professors de Catalunya van fer vaga. Els professors fan una vaga i fa ja tant de temps que fan vagues que sembla com si ja no se sabés ben bé per a què les fan. Passen gairebé desapercebuts. Els professors fan vaga i no puc fer més que, primer de tot, dir una cosa que de ben segur restarà la poca credibilitat que podria tenir el què vindrà a continuació, però més igual: el què els professors demanin, a aquestes altures, m’és absolutament indiferent. No tinc el més mínim interès a saber-ho, a entendre-ho o a analitzar-ho. M’és igual. Els professors fan vaga i la obscenitat formal que això suposa em sembla ja del tot suficient com per posar-me les mans al cap, sense qüestionar-me res més. El que segueix, doncs, és un text encabronat i encabronador. Queden avisats.

Si hi ha una professió que gaudeix d’una quantitat de privilegis excepcional, aquesta és la de mestre a sou de l’administració. No tant sols tenen unes vacances que multipliquen per tres les d’una persona treballadora, sinó que, a sobre, alguns pretenen justificar-se esgrimint tota una colla d’arguments ja del tot ineficaços. És clar que he conegut professors que són conscients dels enormes beneficis que la seva feina els suposa i que el primer que et diuen és que si tant magnífic et sembla tot plegat, que et facis professor. Però aquesta actitud escasseja: la majoria, quan són criticats, es col•loquen en una posició de defensa que arriba a fer angúnia.

Els arguments que posen sobre la taula els professors, quan volen defensar-se dels atacs que reben per part de la resta de treballadors, són tan pintorescos com que “la seva feina és esgotadora i necessiten descansar”, que “tenen a les seves mans l’educació dels nostres fills” o, fins i tot, que “les seves ocupacions professionals van més enllà de l’horari lectiu”. Són arguments pintorescos perquè hi ha moltes feines que són esgotadores, és normal que la seva feina consisteixi en educar —en part, d’acord— els nostres fills (per això els paguen), i l’horari lectiu és tant escandalosament reduït, que només faltaria que la seva ocupació no s’estengués fins més enllà d’aquest.

Alguns arriben a tenir la indescriptible barra de dir que les seves vacances no són “tant llargues com semblen”, que els tres mesos que la canalla té de festa a l’estiu, per a ells, són “només” dos mesos (i “encara!” perquè a vegades, al juliol, els “obliguen a fer algun “curset!”). Obvien que els dies de festa que fan per Nadal i Setmana Santa han de comptar també com a període de vacances. Ho obvien perquè, potser, mai se’ls ha ocorregut pensar que la gent normal no fan vacances en aquestes èpoques si no és a costa d’anar restant dies de festa del còmput global de dies de festa de què se’ls permet gaudir. Deu ser, aquesta, una realitat molt allunyada de la seva. Pocs podrien comprendre-la.

I no s’acaba aquí. N’hi ha que fins i tot et giren el cervell de cap per avall explicant-te no sé quines inconveniències de la seva feina que tenen a veure amb haver de fer una o altra activitat incòmode. Per exemple: “és que jo haig de vigilar el pati dos dies a la setmana eh?”, o “ei, que haig de portar un grup de colònies, i això és molta responsabilitat!”. És com si un camioner es queixés de passar-se massa hores a la carretera: absolutament surrealista, incomprensible i aberrant. Fins i tot se n’ha sentit algun que deia “a sobre, els pares, ens porten els fills a l’escola el dia que fem vaga.” Un cas aïllat, potser? Un insult, en tot cas.

Per a què lluiten, doncs, els mestres i professors? Potser per a mantenir els desproporcionats privilegis de què gaudeixen des de fa anys? Si només fos això, no em semblaria malament. Em semblaria èticament reprobable, però no em semblaria del tot malament; al cap i a la fi, l’interès personal a vegades serveix perquè el món segueixi girant (potser en aquest cas més aviat el fa aturar en sec, però bé...). El què em sembla malament és que alguns titllin la seva situació “d’injusta” i no es cansin mai de justificar-se d’una manera cada vegada més ridícula. Un ridícul que, per sort nostre, aquesta crisi omnipresent que tot ho condiciona no ha fet més que evidenciar.

Sí, jo ja ho sé que la vaga de mestres està relacionada, en aquest cas, amb l’oposició a unes determinades polítiques que han de canviar el sistema educatiu. Però tot i entenent que una cosa no treu l’altra, a mi em cauria la cara de vergonya per fer vaga sabent la fortuna laboral que tinc i coneixent com de malament està el sistema educatiu com perquè ens carreguem, a les primeres de canvi i posant per davant els nostres propis interessos personals, qualsevol mesura que vagi encaminada a millorar-lo. A mi em faria vergonya i em consta que a molts representants del gremi els n’hi fa també molta. Potser és per això que algunes d’aquestes vagues tenen cada vegada un seguiment més reduït.

A treballar. Collons.

Publicat perDeivit Tustei a 20:15 1 comentaris  

Cuina tu

Hi ha tot un exercit de persones disposades a fer-nos creure que cuinar és fàcil. De seguida les coneixereu, perquè la recepta de cuina serà el centre al voltant del qual girarà el seu discurs, sigui quina sigui la superfície sobre la qual el projectin. Són perillosíssims i és convenient no fer-los gaire cas, si no és que es vol entrar en un estat de frustració difícilment remeiable.

Sempre hi ha qui creu que, per a l’art de la cuina, tothom està sobradament preparat. Personatges que intenten, amb quatre paraules, descriure el procés de creació d’un o altre plat, intentant que les seves explicacions excitin les ganes de cuinar del seu interlocutor; per més que aquest sigui un negat als fogons. No cal dir que no ho aconsegueixen mai.

L’error en què cauen sovint aquests cuiners improvitzats, és que no consideren la possibilitat de què existeixi algú que, senzillament, no en sàpiga absolutament res, de cuina. Per aprendre a escriure bé, cal, primer, no ser un analfabet. Per saber fer les coses que aquesta gent proposa, cal, primer, saber què és una paella. Hi ha gent que no sap què és una paella. Jo, no sé què és una paella. És impossible, doncs, que algú com jo pugui seguir les instruccions que aquesta mena d’individus proposen.

Normalment, comencen les seves explicacions pressuposant el coneixement d’una sèrie de nocions essencials; no entenen que pugui haver-hi algú que no arribi als mínims que ells marquen. Diuen, per exemple: “ho deixes una estona a un foc més aviat lent, fins que agafi una mica de color”. “Una estona”? Quanta estona? Un foc “més aviat lent”? Com de lent? “una mica de color”? Quin color? I continuen: “llavors, hi tires una mica d’allò altre, allò que ja tens preparat”. “Allò altre” sol ser alguna cosa que només un imbècil integral no sabria fer. Però d’imbècils integrals n’hi ha. I tant si n’hi ha. Existim i reclamem esser considerats.

Jo menjo. I m’agrada molt menjar. I m’agrada menjar bé. I no em fa res haver de desembutxacar una important suma de diners per tal d’aconseguir-ho; encara que això m’hagi d’obligar a caminar amb uns mitjons foradats i unes espardenyes absolutament destrossades o a vestir amb una roba més aviat feta malbé. Tot és qüestió de prioritats. Ara bé: això no vol dir pas que tingui el més mínim interès en aprendre a cuinar. No vull passar-me ni un sol minut fabricant una cosa per a menjar-me-la després a una velocitat que serà, segur, inversament proporcional a la velocitat de fabricació.

I si ara algú diu: “tranquil, que això que ara t’ensenyaré jo a fer, es fa en un moment”, hauria de quedar clar que no me’l creuré. Perquè serà mentida. Totalment.

Publicat perDeivit Tustei a 22:12 1 comentaris  

Jugant a futbol amb faldilla

Fa algun temps que sobre el futbol anglès hi plana una polèmica de faldilles. És coneguda l’aventura que John Terry, capità del Chelsea i de la selecció anglesa, va mantenir amb l’aleshores esposa del seu company de selecció, el jugador del Manchester City, Wayne Bridge. Les dues últimes actualitzacions del fil de la notícia han sigut una golejada del City al Chelsea (aplaudida per tot quant amant de la justícia poètica) i la reconciliació entre Terry i la seva esposa.

Quan es va fer pública l’aventura de la senyora de Bridge amb Terry, Fabio Capello va afanyar-se a retirar-li la capitania de la selecció. La massa hooligan respiraria una mica més tranquil·la si el seleccionador administrava una mica de justícia, sobretot si la naturalesa d’aquesta justícia provenia de l’estructura mental d’un perdonavides de barri. Perquè la veritable magnitud de la tragèdia la vam conèixer quan Javier Mascherano, jugador argentí del Liverpool, va pronunciar-se al respecte. Va dir Mascherano que al seu país, si Terry hagués fet això, “estaria mort”. Digues que sí Javier, és així com aquesta mena d’assumptes han de ser despatxats.

El problema és que molts recolzarien, no ja la mesura aplicada per Capello, sinó fins i tot la solució proposada per Mascherano. I potser tant una com l’altra serien proporcionades (bé, potser la segona no gaire) si coneguéssim l’afer en profunditat. Però no en sabem res, de la vida personal de Terry, de la seva senyora, de la senyora de Bridge i del mateix Bridge. No en sabem res i, per tant, serà en va qualsevol opinió que ens en fem. Qui sap si, potser, Terry i la senyora Vanessa Perroncel, ex esposa de Bridge, han sigut, des del principi, les dues persones que amb més sentit de la civilitat han actuat (així, a primer cop d’ull, més civilitzats que Mascherano, sí que ho semblen). Que l’anàlisi exterior i desinformat dels fets hagi portat a una gran majoria de persones a posar-los dins el bàndol dels dolents, no corrobora que, efectivament, siguin els dolents.

Per això, enmig de tant de linxament, tenia ganes de posar dues o tres paraules de recolzament per a John Terry. No, jo tampoc tinc cap argument per defensar, o no, la seva suposada honorabilitat. Però els que defensen el contrari tampoc en tenen cap. I, en tot cas, ni ells ni jo som ningú per a jutjar Terry, Bridge, i les seves respectives senyores. És possible, fins i tot, que a hores d’ara s’estiguin fent, tots plegats, un tip de riure.

Publicat perDeivit Tustei a 11:13 0 comentaris  

Estimat líder

Esmorzant, llegeixo una notícia provinent d’aquell país asiàtic tant interessant que de nom li diuen Corea i de cognom del Nord. Diu la notícia que ha sigut “executat el cap de la reforma monetària” que es va aplicar a aquell país ara fa uns mesos. Segons diu la notícia, Pak (així es deia el senyor), va ser executat per ser considerat “responsable d’haver portat el país a la ruïna econòmica d’una forma deliberada.”

És una notícia que tant et pot fer esclatar de riure com et pot fer plorar. És un gag digne de Polònia (el programa...) això d’executar la persona responsable d’haver aplicat una determinada política econòmica, quan aquesta política fracassa. Corea del Nord és, de fet, un país que tant aviat pot fer molt de riure, com molta llàstima. El surrealisme que es desprèn de les poquíssimes notícies que ens arriben de la mà dels seus veïns del sud és d’una tal magnitud, que hom té la desconcertant sensació d’estar davant d’una pel·lícula impossible de catalogar com a drama o com a comèdia.

Es veu que no és la primera vegada que Kim Jong-il ordena assassinar algú que ha fet malament la seva feina. El 1997, el responsable d’Agricultura del Partit dels Treballadors (únic partit polític que existeix al país, és clar), Seo Kwan-hee, va ser executat en públic arran de la gana que va assolar el país després, suposo, de l’aplicació d’alguna política no del tot encertada.

Ara tocaria fer la broma fàcil, la que a tothom li ve indefectiblement al cap després de llegir una notícia com aquesta: aquí no hi quedaria ni l’apuntador si s’apliquessin aquests mètodes tant expeditius a l’hora de castigar un polític que l’ha cagada. Però no ho faré, perquè encara m’estic pensant si ric, o si ploro.


Alguna altra cosa sobre Corea del Nord.

Publicat perDeivit Tustei a 19:18 0 comentaris  

Repetint

Vaig començar a escriure aquest bloc amb la idea de passar unes estones reflexionant sobre aquelles coses que a vegades apareixen a la ment i que, si no es posen sobre un paper, passen tristament avall sense haver fet cap profit a ningú. 561 dies i 96 entrades després, procedeixo a corregir-ho tot i “republicar” tot allò que més o menys em sembli de profit.

Quan em vaig posar a escriure tota aquesta lletra que hi ha aquí publicada, hi havia algunes coses que no sabia fer. No sabia res, per exemple, sobre els paràgrafs. Això, que pot semblar una tonteria, va fer que alguns textos resultessin del tot inintel•ligibles. Després de descobrir que confonia la lliure opció de decidir sobre la divisió d’un text d’una manera més o menys clara, amb la incapacitat de saber-ho fer, m’he adonat que vaig donar a alguns textos una forma totalment equivocada. Doncs bé, això ha estat degudament corregit en tots i cadascun dels escrits que hi ha aquí publicats. Hi haurà coses que seguiran sense funcionar, però ja no seran tant visibles.

Fins fa ben poc, tampoc sabia posar comes. Punts i dos punts, encara; punts i comes potser també (més o menys). Però comes no. Repassant textos antics he trobat autèntiques marranades en aquest sentit. Després d’haver après quatre normes bàsiques —molt lògiques, per altra banda— he intentat arreglar tot el què he pogut. Encara hi ha moltes coses que segueixen grinyolant d’una manera preocupant, però miraré de continuar reduint el meu analfabetisme en aquest sentit.

D’altra banda, hi havia, sobretot en els primers textos, nombroses faltes d’ortografia que eren culpa, essencialment, de l’estúpid hàbit de no fer servir mai el corrector ortogràfic. Hi havia en aquest aspecte algunes empastifades escandaloses. No cal dir que aquestes faltes han estat també corregides. Com han estat també corregides algunes errades gramaticals que feien caure de cul. Encara en deuen quedar, però tot plegat serà ara una mica més presentable.

Hauria de quedar ben clar que no he reescrit cap frase ni canviat cap adjectiu si no és, és clar, que n’hi hagués alguna que fos del tot impossible lingüísticament parlant. Si en un moment determinat vaig decidir que podia fer servir una paraula tant absurda com “socarrel” per escriure una cosa com “ecologistes de socarrel”, així ha quedat. Mala sort. Que quedi clar també que, com és molt natural, no he canviat res que pogués canviar el sentit d’un text.

Haig de dir que a mesura que anava avançant, anava trobant cada vegada menys desastres en tots els sentits. Bé, senyal que alguna cosa hem anat aprenent. De totes maneres, segur que encara hi ha determinats desastres que no sé detectar i que seran per algú ben visibles. Espero solucionar-ho ràpid.

Per tant, a partir d’avui i després d’haver introduït ja els canvis en molts dels posts publicats, publicaré enllaços que dirigeixin a algunes entrades antigues. Que, com a mínim, si algú ve a parar aquí, no es trobi amb cap disbarat gaire gros. I com vaig dir el primer dia, agrairé que tot aquell que vegi que alguna cosa està malament, m’insulti i em digui com canviar-la. Que els hi sigui de gust.

Comencem amb la republicació de Doraemon, el gat socialista

Continuem.

Publicat perDeivit Tustei a 22:17 2 comentaris  

Avall

1998, 2000, 2002. Cada vegada queda més lluny aquell Madrid que va fer-nos homes. Aquell Madrid que primer va guanyar-ne una de rebot, després una segona amb autoritat i, finalment, una tercera que el deixava en una tal posició de superioritat, que resultava insultant per a la resta. Aquell Madrid, una mica desmanegat però terriblement eficaç, ha desaparegut.

Penso que, potser, el Madrid no ha superat mai uns vuitens de final d’aquesta Champions moderna. Potser l'última vegada que va jugar uns quarts, ho va fer després de superar aquella prescindible segona lligueta amb la qual es carregava inútilment de partits els jugadors. No ho sé. No puc buscar-ho. Remenar entre la estadística recent del Madrid a la Champions és com llençar-se daltabaix d’un avió sense paracaigudes; el més probable és acabar mort de l’ensurt abans d’impactar amb el terra.

En aquella època en què el Madrid guanyava Copes d’Europa, l’equip no era res de l’altre món. Els números d’alguna de les lligues jugades el mateix any en què l’equip es convertia en campió d’Europa podien ser absolutament desastrosos. Però era igual. Ara, escolto com aquest home que fa posar tant nerviós, aquest que fa dir-se Maldini, diu, a la SER, que “és a la lliga, el torneig de la regularitat, on es demostra la grandesa d’un equip”. No, no siguis imbècil, Maldini. No ens passem de subnormals, que ja l'hem fet prou, el subnormal. A aquestes altures, la lliga, cas de guanyar-la, podem anar-la a llençar pel vàter de seguida. És inútil.

Guanyar la Champions no es pot posar com a exigència cada temporada. Ni tant sols arribar a la final. Però hi ha determinats clubs de futbol que tenen el deure moral de ser cada any a quarts de final; tot sovint a les semifinals; de tant en tant a la final; i, sempre que la sort acomapanyi, guanyar. Jo no sé on havíem col·locat el llistó, però el que sembla clar és que fa ja massa temps que no hem saltat cap llistó, per fàcil que ens l’haguem posat.

Publicat perDeivit Tustei a 23:12 1 comentaris  

Neu i ordre

Quan de la meva vida volia fer-ne una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada em resultaven d’allò més enervants. L’espectacle que ofereix la neu sobre l’asfalt d’un qualsevol poble o ciutat, després d’haver estat trepitjada i arrossegada per vehicles i vianants, fa rodar el cap. La neu és trepitjada i arrossegada amb una tal inconsciència, que la imatge resultant us sol posar sempre molt nerviosos. És quan agafa aquell color apagat que la neu es torna una substància que us faria vomitar. La neu amb terra, o la neu glaçada i per tant ja una mica transparent, és una cosa que fa molt de fàstic. I l’aparença que té un carrer, una plaça, o un qualsevol lloc on la neu ja no és acabada de caure, produeix un neguit difícil de suportar.

Una vegada, però, hom entén que la vida no és una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada es tornen més suportables. Una vegada s’ha comprès que la vida passa avall amb la mateixa impassibilitat amb què la neu s’amuntega, es deteriora, es glaça i, finalment, desapareix inevitablement pel mateix lloc d’on havia vingut, tot es despatxa amb major naturalitat.

Publicat perDeivit Tustei a 21:53 1 comentaris  

Desinformació especialitzada

Hi ha hagut, aquests últims dies, una notícia que ha omplert molt de paper. Arran del terratrèmol de Xile, s’ha publicat que la velocitat rotació de la Terra és ara poc més d’un micro segon més ràpida. Es veu que el tremolor produït pel moviment sísmic ha alterat el ritme en què la terra es mou habitualment. Això, és clar, passa sempre que hi ha moviments sísmics importants, erupcions volcàniques destacables o activitats d’aquestes que la naturalesa ens regala de tant en tant i que suposen una porcada pels ecologistes de manual. Els experts diuen que tot tornarà a la “normalitat” d’aquí uns mesos. Que el dia tornarà a tenir la durada de sempre. Però és igual, l’important és que el dia, ara, és més curt.

Aquesta mena d’informacions solen tenir sempre un gran ressò. La traducció de la realitat en forma de titular les magnifica d’una manera obscena. “El dia és més curt des del terratrèmol xilè”, titulen algunes publicacions, i es queden tant amples. Tan se val que això no sigui un fet excepcional (i que no sigui, per tant, noticiable); algun científic despistat ho explica i al periodista de torn li falta temps per publicar-ho com si fos alguna cosa important. La taca s’estén com la pólvora, i ja tant se val que originàriament la notícia no tingués cap importància.

Per poc que furguem una mica en allò que llegim o escoltem, de seguida veiem que aquella màxima que diu “no deixis que una veritat t’espatlli una bona notícia”, es compleix contínuament. L’estafa pot provenir de la incapacitat, de la incompetència, de la deixadesa o, simplement, de la mesquinesa del qui la comet. Però, sigui com sigui, l’estafa és l’estafa, i és intolerable. Parlar de les coses amb propietat no és tant complicat. La informació que hauria de ser especialitzada cau massa sovint en mans de subnormals funcionals i la realitat és interpretada practicant la llei del mínim esforç. I el què hauria de ser informació és desinformació. O pitjor: entreteniment per a burros. No hi ha res a fer.

Publicat perDeivit Tustei a 19:19 0 comentaris