"veure pornografia"

Mirant les estadístiques del blog, trec alguna conclusió. Primer, que em llegeixen poc. El màxim número d’entrades, que es registra com és lògic el dia que hi ha una nova anotació, és de vuit o nou persones. Ara ja gairebé totes hi venen a parar a través del facebook, fent clic a sobre de la publicitat que em faig al meu estat; la qual cosa vol dir que qui ve, és perquè em coneix. Bé, tampoc esperava res més. Hi ha un apartat dins d’aquest fenomenal invent que és el Google Analytics, on pots veure com venen a parar algunes persones a la pàgina, segons el que hagin buscat al cercador de Google. “Deivit Tustei”, “merda enfarinada”, “filldeputisme il•lustrat” o “valors que ensenya bola de drac”, són algunes de les més normals. L’altre dia, però, n’hi va haver una que em va cridar especialment l’atenció. Deia així:

-“veure pornografia”

Em va semblar fascinant. Qui va al Google amb ganes de veure dones despullades amb les mans a la butxaca i posa “veure pornografia”? És més, qui, a dia d’avui, fa servir encara la paraula pornografia? “Porno”, “porn”, “sexo”, “sex”, “sexe”, “blowjobs”, “cumshots”, “titjobs”, “footjobs”, “amateur”, “voyeur”, “homemade”, “bukkake”, “group sex”, “jizz”, “lesbian”, “milf”, “teens”, “threesome”, “tits”, “boobs”, “free sex videos”... etc, etc, etc... serien tot d’ítems que hom acostuma a escriure a la capseta del cercador per trobar-hi diferents modalitats de sexe enregistrat en video o capturat en fotografies. Qualsevol internauta prou informat se sap totes aquestes paraules de memòria. Qui s’amaga doncs, darrera de les paraules “veure pornografia”?

Així de cop, em va venir al cap un home de mitjana edat, ben educat, molt net i vestit amb americana i corbata. Segurament empleat de banca. El visualitzava fent aquesta cerca just en un moment lliure, al mateix banc (o potser en una caixa), entre client i client. Devia utilitzar aquestes paraules per no sentir-se tant malament i perquè ningú pogués replicar-li res si el descobrien. Al cap i a la fi, estava buscant pornografia d’una manera molt educada i, a sobre, ho feia en català. A més, no feia cap mal a ningú ni tampoc estava intentant d’amagar-se massa. L’únic que volia era trobar uns vídeos per mirar junt amb la seva dona, a casa, el dissabte al vespre. Per reanimar una festa que feia massa temps que s’havia acabat. Sí, buscaria uns videos, s’apuntaria els enllaços i se’ls mirarien junts. Si ho buscava d’una manera tant desafortunada, era només perquè no havia sigut mai un home massa donat a aquesta mena d’activitats. A vegades encara comprava pornografia en paper al quiosc de la cantonada. Estava una mica desfassat.

La imatge de l’empleat de banca de seguida va deixar de fer-me el pes. Vaig començar a pensar en un preadolescent, un noiet d’uns onze o dotze anys, a qui el despertar sexual feia massa dies que li trucava a la porta. Un nen molt llest i molt aplicat a l’escola. Un nen que volia veure tots aquells videos que els seus companys comentaven a classe, però que no se li va ocórrer una manera millor de trobar-los que escrivint el què escriuria a l’examen d’educació sexual que havia de fer la setmana següent: “veure pornografia”. Sonava bé i no hi havia faltes. A més, ell que era un noiet molt compromès amb la seva terra per l’edat que tenia, havia decidit que tot el que busqués a internet ho buscaria en català. Per fer país. La veritat és que aquest paio començava a caure’m bé. Si l’hagués tingut a davant li hauria ensenyat les paraules exactes que ha d’utilitzar en aquests casos.

Pensant en la possibilitat del nen, cada vegada em quadraven menys coses. I de cop vaig tenir una revel•lació: la seva mare. Una dona una mica gran per tenir un fill tant petit. Una dona que potser tenia uns cinquanta-dos o cinquanta-tres anys. Una persona una mica allunyada de les noves tecnologies. Feia poc temps que havia comprat un ordinador portàtil al seu fill i ara ja no el podria tenir controlat quan aquest navegués per la xarxa. Fins aleshores sempre ho havia fet des del menjador de casa, on havien decidit, junt amb el seu marit, que hi posarien l’ordinador familiar. Tot fos per no aïllar-se massa quan l’utilitzéssin. Però la moda creixent dels ordinadors portàtils havia fet el seu curs imparable i no va saber com negar-s’hi quan el seu fill va demanar-n’hi un. Era conscient que el tenien una mica consentit, però era un nen molt entenimentat. No hi hauria cap problema. Sigui com sigui, la seva condició de mare patidora va dur-la a comprovar si eren veritat totes les barbaritats que deien de l’internet a les xerrades sobre educació adolescent que freqüentava. Per tant, un dia que el seu nen era a l’escola, va agafar-li l’ordinador i va posar “buscar pornografia” al cercador. No s’hi entenia gaire i aquesta li semblava la única manera plausible de trobar alguna cosa. Evidentment, no va trobar res i va quedar-se molt més tranquila. A internet no hi ha pornografia, només se’n parla una mica, però no s’hi troba res de tangible, va pensar.


Un empleat de banca, un preadolescent... la seva mare? No ho sé, no ho acabava de veure clar. Quan començava a imaginar-m’ho em semblava prou autèntic, però quan hi donava unes quantes voltes, sempre arribava a contradiccions. No, el cert és que no tinc ni idea de qui pot haver-hi darrera d’una cerca tant estrafolària. Tinc altres suposicions, però totes porten a un carreró sense sortida. La confusió és total. No crec que conegui mai, ni lleugerament, la identitat de l’ésser que escriu aquesta mena de coses al Google. En això, l’Analytics falla.

Publicat perDeivit Tustei a 19:37 4 comentaris  

Que es suïcidin!

“Que dimiteixin, o que es suïcidin”. És així com la societat nord-americana expressa tot el seu amor pels directius d’AIG, després de saber que aquests havien ficat la mà a l’ajuda del govern per salvar-los el cul. Dir-li a algú que es suïcidi és una fantàstica manera de desitjar-li la mort. De fet, el crit de “que es suïcidin!!!” està més a prop de l’amenaça que del desitg. Així doncs, pena capital pels que no tenen cap remordiment a l’hora de ficar-se a la butxaca part dels diners que el govern posa per ajudar-los. Els americans, que són molt donats a demanar aquest tipus de càstigs, ho fan aquesta vegada d’una manera més subtil del que és habitual; “que es suïcidin!”. Em sembla fantàstic. Segur que no hi ha millor manera de matar a algú que demanant-li amablement que es mati ell mateix. I és que la crisi ha despertat l’enginy que l’abundància havia tingut apagat durant els últims anys. Ja ho diuen, que la millor sortida a qualsevol crisi és la innovació. La innovació en tots els camps. El de l’aplicació de penes als qui cometen delictes, no en pot pas estar exempt. De totes maneres, no acabo de veure per quin costat hi guanyarem si ara, enlloc de fer servir la cadira elèctrica o l’injecció letal, fem servir la inducció al suïcidi. I és que mentre per fer anar la famosa cadira fa falta gent molt preparada, per suïcidar-se n’hi ha prou amb un pont suficientment alt o una via de tren ben transitada. Ep! Un moment... Ara recordo que el negre va entestar-se en aprovar un pla de reactivació de l’economia, que incloïa una partida bestial per a la millora de les infraestructures del país. Ah! Ja ho veuen, el negre ho té tot controlat. Rescata entitats financeres i asseguradores, sabent que els seus responsables no se’n podran estar de quedar-se part del pastís, i després els hi construeix ponts des d’on la multitud pugui animar-los a llençar-s’hi daltabaix. És una roda perfectament pensada perquè no deixi mai de girar.

Que se suïcidin! Doncs. No em mirin malament, però haig de dir-los que jo estic amb els responsables de l’asseguradora. Al cap i a la fi és la única cosa que podien fer, doncs aconseguir aquests diners no ha estat més que un objectiu empresarial acomplert, i com a tal, be se l’han de cobrar. De qui hem de demanar el suïcidi aleshores? Del negre? Jo no he dit res! (noti’s que la paraula O%#m&&a no apareix en tot el text, no fos que als serveis secrets nord-americans se’ls hi acudís de venir-me a veure).

Publicat perDeivit Tustei a 23:15 2 comentaris  

Pla deia... Sobre les places

“Pla deia” vol ser un apartat del blog basat en aquella frase que la gran majoria de la gent diu quan vol fer-se l’interessant, i que precedeix qualsevol cosa susceptible d’haver sigut escrita pel mestre Josep Pla, -que no vol dir hagi sigut mai escrita. Josep Pla va escriure molt i ho va fer sobretot sobre el país, per tant és freqüent de trobar gent que diu “Pla ja deia que...” abans d’inventar-se qualsevol cosa que els hi vingui al cap i que tingui a veure amb casa nostra. Conseqüentment, el “Pla deia” és una frase que ha acabat per ser bastant desagradable, per repetitiva i buida. Això vol dir que segurament res del què es comenti en aquestes notes els hi resultarà agradable de llegir, per tediós. Queden avisats, i que comenci la festa.


Pla deia... Sobre les places

Pla deia que havia arribat a la conclusió que “el que s’entén a Europa per una plaça, una bona plaça, és l’espai d’aire col•locat davant d’un edifici important.” Continuava “Examinant i comparant documents gràfics, vaig arribar a la conclusió que la plaça de Catalunya no era una plaça en el sentit que aquesta paraula té a Europa –i que no seria una plaça fins que contingués l’edifici important que justifiqués el seu espai d’aire. (...) Així, doncs, hi ha ben poques coses a fer a la plaça de Catalunya, i tot el que sigui despendre-hi diners serà d’una absurda i irrisòria vanitat. Si es vol convertir el seu espai d’aire en una plaça, s’hi ha de posar un edifici d’una certa qualitat i d’una certa majestat. Sense aquest edifici, ja hi poden anar posant estàtues, jardinets, aigües que salten o aigües estàtiques, plans de gespa o caminets radials, balustrades, fontetes i perspectives adorables. No fareu res.”

Desconec què va dir Pla quan va contemplar per primer cop l’edifici que acabaria de fer de la Plaça Catalunya de Barcelona un desastre absolut: el de El Corte Inglés. Si un gran edifici és l’únic que justifica una plaça i l’únic que l’omple d’amenitat, llavors en aquest cas ens trobem davant de l’efecte totalment contrari: una horripilant construcció fa que l’espai d’aire que té al davant, no pugui ser mai considerat un lloc agradable, per molt que s’esforcin a tocar i retocar els detalls que l’omplen arran de terra. La Plaça Catalunya continuarà sense ser mai res si no s’elimina primer aquest bloc de color gris i de formes aterradores que la presideix.
El que deia Pla és una obvietat, però a vegades hi ha obvietats que s’han de recordar. És obvi que si agaféssim, per exemple, la magnífica plaça Major de Vic i la traslladéssim al lloc que ocupa la plaça de Catalunya, no arreglaríem res. Tots ens avindrem a concloure que si la plaça de Vic és el que és, no és pas per com l’han decorada d’insignificants detalls com podrien ser arbres, fonts o estàtues –que no n’hi ha ni un- sinó pels edificis que té al voltant, que dit sigui de pas, estan combinats d’immillorable manera. Així doncs, és indiferent la forma com s’omple l’espai d’aire que queda davant d’una construcció magistral. L’important és més aviat que l’espai d’aire no deixi mai de ser això: un espai d’aire.

Així doncs, una plaça sense un gran edifici que li dongui sentit, no és res. Segons Pla, existeix també l’efecte contrari, el d’un gran edifici que sense plaça o carrer des d’on donar-li importància, resulta insignificant. Sobre això, Pla va escriure al seu llibre “Weekend (d’estiu) a Nova York”, que els majestuosos edificis de la ciutat havien sigut construïts en va. Deia que, sense un bon carrer o una bona plaça al davant des d’on admirar-los, aquests edificis tant alts no tenen raó de ser. Una vegada més, la lucidesa del mestre ens dona les claus exactes per entendre el què veiem. Quan hom intenta de posar-se en la millor situació possible per admirar l’Empire State, la tasca li resulta impossible. Fent tombs al voltant del gran edifici de Nova York, ens adonem que la disposició i l’estretor dels carrers ens evita la possibilitat d’admirar-lo com mereixeria. Tampoc hi ha manera de contemplar la sumptuositat de la fortalesa urbana més important del món, el Rockefeller Center. Amb la quantitat de diners que s’hi van abocar, no haurien perdut res si haguessin tret un parell d’edificis del plànol i al seu lloc hi haguessin instal•lat una gran plaça. Una bona plaça, no la placeta que al hivern cobreixen de gel perquè la gent hi patini a l’ombra. Segurament, es va perdre una de les places més importants del món, i com altra vegada diria el mestre, va ser per culpa de la estranya obsessió que tenen la majoria d’arquitectes en satisfer la vanitat dels qui encarreguen les seves obres. Aquesta vegada, però, la vanitat hauria estat millor proveïda de combustible amb la idea de la plaça que no pas amb la d’atapeir-ho tot amb edificis massa propers. I això ho dic jo.

Publicat perDeivit Tustei a 20:18 0 comentaris  

Res d'igual

Liverpool quatre, Madrid zero. No exagero si dic que no recordo res d’igual. No havia viscut mai una caiguda fins a tant avall. Va haver-hi no fa masses anys el sis a un contra el Saragossa a la Copa del Rei, hi ha hagut alguna mitja golejada del Barça a la lliga al mateix Bernabeu, també un parell de finals de Copa perdudes desastrosament. El Madrid pot fer el ridícul, i sovint el fa, però mai hauria de permetre’s fer-lo a la Champions. El Madrid pot oblidar-se de qualsevol competició durant els anys que convinguin, però mai pot oblidar-se de la Champions.

I és que el prestigi adquirit, no ja amb les finals en blanc i negre, sinó amb les tres copes guanyades del 98 al 2002, va quedar ahir definitivament esborrat i enterrat. Un prestigi, l’europeu, que no l’han regalat mai a ningú. De fet, del 98 al 2003 l’expedient del Madrid a Europa va ser immaculat: o bé es guanyava, o bé es queia digníssimament a semifinals. L’excel·lència era màxima, inapel•lable. Fins i tot una mica exagerada. Si la sort es gasta, de ben segur que ens la vàrem acabar tota en un atac d’eufòria incontrolable.

Llavors va aparèixer el Mónaco als quarts de final de la temporada 2003-2004 i va avisar de com podria ser que anessin les coses de llavors en endavant, si es queia tant fàcilment en l’autocomplaença; i va fer-ho remuntant un quatre a dos de l’anada que la infinita confiança del Madrid galàctic havia fet creure definitiu. A partir d’aquí, ja mai més s’han jugat més de vuit partits de Champions per any. Han passat cinc anys dels últims quarts, sis de l’última semifinal i set de l’última victòria. Cinc anys acabant la temporada pel març. I és que de res serveix guanyar un parell de lligues si no t’has de dedicar a res més durant mesos.

El Madrid a Europa ja no existeix. O almenys no de la manera que hauria de fer-ho. Donaven ahir per Canal+ un vídeo on un reporter preguntava als seguidors del Liverpool, a Anfield, què en sabien del Madrid, quins jugadors coneixien. La majoria d’ells eren incapaços de dir més d’un o dos noms. Tampoc no sabien ni qui era l’entrenador. Els nois del Plus van excusar-ho dient que “viuen en una bombolla, no tenen res més al cap que el seu equip”. No amics, no, el què passa és que si estàs cinc anys sense aparèixer pels quarts de final de la Copa d’Europa, Europa et castiga oblidant-se de tu.

Potser ens havíem mal acostumat, potser, com he dit, vam gastar tota la sort que aquestes competicions requereixen. I no es podria dir que vam malgastar-la, perquè els resultats van ser prou profitosos. El que sembla clar és que cinc anys caient tant lluny de la glòria pesen massa. D’ara en endavant, la única cosa que es pot demanar al Madrid és que recuperi l’excel·lència perduda. De la manera que sigui. Cal abocar-ho tot a retornar a l’entitat el prestigi que se li suposa, no valen més mitges tintes. I l’excel·lència només es troba a Europa. El consol del que es guanyi al costat de casa ja no serà suficient.

Publicat perDeivit Tustei a 13:17 0 comentaris  

Menú infantil

Dissabte al migdia, dinar a Can Balmes com de costum. Avui la meteorologia sembla haver-se comportat, el mercat no ha sigut muntat en va i de ben segur que estarem distrets. Molt millor així, perquè la superfície de la taula no és la més indicada per llegir-hi el diari, i no ens enganyem, la intenció dinar i llegir a l’hora és normalment massa agosarada. Així que em podré dedicar a observar el què succeeix a les taules del voltant, que normalment és el millor que es pot fer tot menjant quatre pèsols.

Al davant se m’hi asseu un grup força nombrós on no hi falten els nens. En són tres o quatre, d’edats que deuen anar dels vuit als onze anys. Seuen a les cadires que queden més a prop meu, i evidentment, em temo el pitjor. A mi que no m’agrada el moviment perpetu, si no és que sóc jo el qui el produeixo, la idea de tenir tres –o quatre- nens menjant a menys de dos metres no m’entusiasma. La meva ànsia, però, queda esvaïda tant bon punt sento el què demanen: unes faves a la catalana i un filet, que no sigui gaire fet. Hi ha una manera d’anar pel món i una manera de prendre’s les coses, però sobretot hi ha una manera de començar un camí; i fugir dels menús infantils, dels macarrons i la carn arrebossada, és una gran forma de no sortir de la línia ja des de bon principi. Després de demanar el què volen, s’estan tots quiets, parlen amb un volum de veu respectable i no molesten a ningú. No piquen de mans, no donen cops de peu a les cadires, no s’aixequen constantment, no fan sorollets amb els coberts, no criden... no demanen menú infantil. Hi ha uns espais on fer totes aquestes activitats, fins i tot hi ha uns espais on anar a menjar-hi menú infantil: tot el què donen en un McDonalds és un menú infantil sensacional. Jo hi vaig sovint a fer una regressió a la infància (i això que quan era petit no hi havia anat mai) i hi solo gaudir bastant. Però en un restaurant no es va a menjar pit de pollastre arrebossat. Se m’atribueix sovint, de forma totalment equivocada, una enemistat amb els éssers humans petits. Puc demostrar-los que això és fals si em porten un home petit que mengi filets poc fets. A mi no és que no m’agradi la gent molt jove, a mi el que no m’agrada són els menús infantils quan no toquen.

A vegades surt una enquesta al diari que diu que més de la meitat dels catalans no saben ni qui els governa. Persones incapaces de nombrar el nom d’un sol polític. Gent que ha menjat molt pit de pollastre arrebossat i molts canalons infectes quan no tocava. I no em mal interpretin, en la majoria de casos amb un filet cru o unes faves a la catalana no haguéssim arreglat res, però almenys ho hauríem intentat.

Publicat perDeivit Tustei a 20:53 2 comentaris  

Mesures intel·ligentíssimes per sortir de la crisi

Llegeixo a la premsa que el govern pagarà els 300 milions d'euros que Seat necessita per fabricar l'Audi Q3 a Martorell. El motiu? Evitar que la producció del model se'n vagi a Bratislava i salvar així 1.500 llocs de treball. La companyia assegura que si es perdés la possibilitat de fabricar el model a Catalunya, la plantilla s'hauria de reduir en 1.500 persones. Pel què sembla, el ministeri d'indústria espanyol s'ha compromès ja a posar-hi 100 milions i la resta la posaria la Generalitat. El que no queda clar, és si això és un préstec o una inversió a fons perdut. O potser sí que queda clar, però com que seria tant greu que no fos un préstec, de moment em nego a pensar en aquesta direcció.

Molt bé, anem a fer un càlcul ràpid: 300 milions d'euros dividit entre 1.500 persones, són 200.000 euros per cap. És a dir, que el govern es gastarà 200.000 euros per persona per salvar-los la feina. Per salvar-los el lloc de treball. No podem pas dir que el govern salvarà els treballadors, no, l'única cosa que l'administració aconseguirà -amb els nostres diners- és allargar artificialment la rendibilitat d'una feina que a casa nostra resulta que ja no ho és. Aparcar el problema d'afrontar un canvi en el sistema productiu del país. Què tal si aquests 200.000 euros els gastéssim en la formació dels treballadors? En aconseguir que aquesta gent que es queda sense feina poguessin trobar-ne una altra que sí que sigui rendible per la nostra economia? Una feina amb futur, en definitiva. És a dir, què tal si el govern es gastés aquesta fabulosa quantitat de diners en salvar als treballadors, i no els llocs de treball?

Buscar una salvació a la crisi econòmica és una tasca desesperant per als que poca cosa hi podem fer, i és per això que la inconsciència automàtica ens porta a mirar cap al govern, on ens sembla que és més plausible que hi hagi les persones adequades per resoldre la situació. Bé, mentre les persones que ens governen vagin fent aquests disbarats, sembla clar que les coses no faran més que empitjorar.

Publicat perDeivit Tustei a 20:20 0 comentaris