Joaquín

En Joaquín tenia una edat que la meva mala memòria fa oscil•lar entre els 20 i els 30 anys. Caminava coix, molt coix. Vivia al barri del Remei de Vic, en un pis humil, desendreçat i amb les persianes a tothora abaixades. El visitàvem sempre en cap de setmana: agafàvem l’autobus i ens plantàvem a casa seva amb la intenció de burlar de la manera més sòrdida possible les lleis de la propietat intel•lectual. Era un "pirata". Un pirata dels que van existir en un moment determinat però que fa molts anys que la tecnologia ha fet desaparèixer. Copiava videojocs de la Playstation i ens la preparava per tal de que hi poguéssim jugar: “posava xips”.

L’estada al pis d’en Joaquín sempre s’acabava convertint en una experiència terrorífica. Mentre nosaltres sèiem al sofà pendents de descobrir les virtuts que ens podia oferir l’enorme pantalla Sony que acabava de comprar-se amb els beneficis obtinguts mitjançant la seva activitat fraudulenta, ell s’asseia davant d'una taula immensa plena d’ordinadors, CDs verges, consoles desmuntades i soldadors traient fum, i procedia a fer la seva feina. Mil pessetes per un joc; tres mil pessetes per un xip. En feia molts, de diners. En un moment en què l’escassa velocitat de l’Internet i l’elevat preu de les gravadores de CDs feien molt complicat que totes aquestes coses ens les féssim nosaltres mateixos, aquesta mena de personatges van fer el seu particular agost.

Nosaltres, és clar, ja sabíem que allò estava molt mal fet. Però ens apreciàvem profundament aquell coix que ens venia videojocs a un preu molt més barat que l’oficial i crèiem, per tant, que mereixia una oportunitat. La seva taula immensa plena d’aparatets i muntanyes de discs ens fascinava: era la taula de menjador que tots hauríem volgut tenir a casa nostra. En Joaquín va ser, en definitiva, la primera persona que va ensenyar-nos que això de la delinqüència no sempre és tant dolent com ens expliquen quan som petits: a vegades, tots ens en podem aprofitar. ¿Què se’n deu haver fet? Qui ho sap.

Publicat perDeivit Tustei a 23:13 0 comentaris  

La mossegada de Cruyff

Johan Cruyff, amb unes formes ja completament desfasades i una mica ridícules, ens va renyar als que no vam anar ahir al partit de Catalunya contra Argentina. Cruyff va tornar a asseure’s en una banqueta i no va voler desaprofitar l’ocasió per quedar-se ben a gust escopint a tot quant micròfon li posessin al davant. A ell li hauria agradat omplir un Camp Nou que va quedar mig buit. O mig ple, perquè: ¿a quin país del món s’omple un estadi de més de 90.000 localitats per veure la patxanga d’una selecció que no compta? El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i el seu propietari només l’omple quan juga amb el Madrid o en moments decisius de competició europea. A sant de què, Cruyff, pretenia omplir-lo?

Però no malinterpretem les paraules del “mestre”. El que més va semblar indignar Cruyff va ser la suposada indiferència de l’afició davant el grandíssim esforç que havien hagut de fer alguns jugadors anant a jugar el partit. És clar: per una vegada que a determinats jugadors els hi van venir les ganes de jugar amb la selecció del seu país, ja és de ser desagraïts que la gent no respongui com seria degut! I aquí és on volia anar a parar: Cruyff va destapar, amb aquesta severa intransigència cap als que vam abandonar la Selecció, la seva apassionada defensa de la nació catalana. Les paraules de Cruyff —n’estic seguríssim— van en aquesta direcció. En la seva insistència no hi té res a veure l’euro per entrada que anava a parar a la seva butxaca. Ai! Vull dir a la butxaca de la seva fundació.

Publicat perDeivit Tustei a 20:17 0 comentaris  

Dürum

Des que els meus amics pakis i el seu grapat de carn de pollastre giratòria van arribar a Tona, que passar per davant del número 19 del carrer Barcelona suposa rebre una deliciosa bufetada en forma de densíssima olor de pollastre amanit. L’aire pesat que desprèn el local de kebabs faria reviure un mort —potser per això van decidir col·locar-lo tant a prop del casal d’avis.

Entrar dins aquest local és sempre una magnífica experiència. La llum blanca que inunda l’establiment us empenyeria a treure una raqueta d’esquaix o una pilota de bàsquet. A l’estiu, la inevitable mullena provinent de la suor dels clients que s’hi congreguen, ajudaria encara més a què l’ambient fos favorable per a iniciar la pràctica d’un qualsevol esport indoor. Les parets estan adornades per unes quantes imatges retallades —suposo— d’una revista de viatges, que els hi proveeixen un toc d’originalitat agradabilíssim. A sobre la porta d’entrada, hi penja una televisió permanentment connectada a uns canals bollywoodians estranyíssims, en els quals no només hi surten dones vestides de colors, sinó que també hi apareixen, tot sovint, una espècie de Morancos a la pakistanesa. Els propietaris del negoci se’ls miren, i riuen.

Els propietaris del negoci: m’agraden. Són molts, cada vegada més. Existeix una porta al fons del local d’on permanentment surt gent de totes les mides i edats. Deu ser la porta màgica del Doraemon connectada directament amb Islamabad. Em cauen bé. Em fan gràcia. Ens entenem: “Dürum picante sin pepino?”, “sí, sense pepino”.

El menjar, és clar, és deliciós. No sé quin és el significat exacte de kebab, o Shawarma o Dürum: m’és igual. El primer contacte visual que vaig tenir amb l’aparell giratori envoltat de carn trossejada va produir-se fa molts anys a la Rambla de Canaletes de Barcelona i em va semblar —durant molt de temps— que allò devia ser una espècie de dolç. No vaig entendre què coi era allò fins que va arribar el dia de provar-ho i descobrir de quina manera havia estat perdent el temps.

Tant bo és el què donen en aquesta casa i tant agradable em resulta passar-hi l’estona, que he acabat optant per no endur-me el producte. Excepte a l’estiu, i per una senzilla raó de supervivència, la resta de l’any he decidit que si haig de menjar-me un kebab, ho faré com es mereix: asseient-me en una cadira de cara la televisió, rient cada vegada que els propietaris riguin amb una de les —n’estic segur— genials gràcies dels actors que hi surten i donant, de tant en tant, un cop d’ull a la gent que passa pel carrer; com si jo estigués en una dimensió paral·lela indubtablement superior a la quotidiana. Perquè si volen sentir-se realitzats, creguin-me: passin una estona a la setmana dins un establiment d’aquestes característiques. Quedaran com nous.

Publicat perDeivit Tustei a 22:40 2 comentaris  

El més important

Miro Canal Català (i d’altres emissores locals que són, de fet, les úniques que presten un mínim interès en tot això que hem fet avui) i veig que hi ha un personatge sinistre —em diuen que de Ciutadans— que repeteix com un lloro, una vegada i una altra, que hi ha problemes més importants per als ciutadans de Catalunya que la seva afirmació nacional. És clar, a Catalunya, com a qualsevol altre lloc, hi ha molts problemes. I què? Què volem dir quan diem que els “altres” problemes són més importants que el dret a decidir sobre el nostre futur com a nació?

Espanya sap molt bé què és el que més li importa: la Constitució té com a principi fonamental la “unitat de destí” de la nació espanyola (única i indivisible), i a partir d’aquí, Espanya construeix tota la seva política; la de dretes i la d’esquerres. No hi ha ningú que, a Espanya, discuteixi la importància de l’afirmació nacional espanyola per sobre de qualsevol altre consideració política de menor importància. Si nosaltres no podem fer el mateix, ja podem plegar.

Ens hem cregut durant massa temps que el “mésimportantisme” i l’”aranotoca” eren dues mordaces que ens evitaven mals majors, i ha sigut així com les nostres ambicions han anat sent retallades. Però hem d’aprendre, encara que sigui a base d’haver-hi d’invertir tota la paciència de què siguem capaços, que mereixem alguna cosa més que les engrunes que fins ara ens han sigut permeses de gestionar.

No hi ha res més important per a un país que aposentar bé els seus fonaments. A tot arreu ho saben; a tot arreu ho apliquen. Si no ens creiem això: ja podem plegar veles.

Publicat perDeivit Tustei a 23:15 0 comentaris