Gamberros

El moviment aquest de les acampades i l’èxit de Plataforma per Catalunya a les passades eleccions municipals són en realitat dos fets que són en essència el mateix: una gamberrada. Quan una persona indignada amb les suposades injustícies que l’envolten vota PxC està en realitat caient en la mateixa trampa en què cau la persona que s’acampa en una qualsevol plaça per mostrar la seva indignació amb “el sistema”. I la sensació de satisfacció i d’alleujament que hom sent quan diposita una papereta de PxC dins una urna és equiparable al desafogament que se sent cridant consignes poc clares tot fent sonar una cassola.

Ni votant PxC s’aconsegueixen sol·lucionar cap dels neguits que preocupen al votant, ni seient en rotllana, acariciant un gos i fumant marihuana, s’aconsegueix cap dels propòsits que es persegueixen assolir; però fent una cosa o l’altra, hom se sent, almenys per uns instants, realitzat. I aquesta sembla ser la qüestió

Les acampades persegueixen objectius poc definits que, a mesura que van prenent forma, es van tornant cada vegada més ridículs. I PxC persegueix uns objectius perfectament explicits que, a mesura que passa el temps i la formacio assoleix més poder, es va tornant més clar que són del tot irrealitzables i que no encaixen amb cap tipus de sentit comú (si és que tenim la generositat de considerar que de sentits comuns n’hi ha de diversos). Ni els uns ni els altres tenen res a fer, però a tots dos els agrada emetre com més soroll millor, per veure si algú amb ganes de fer el gamberro els hi compra el discurs.

Així doncs, les similituds entre tos dos moviments, al contrari del què es pot sospitar a simple vista, són evidents. I no s’acaben aquí. L’eslògan més “celebrat” del partit de Josep Anglada és aquell que diu que “primer els de casa”. Un eslògan d’una falta de respecte total però assumit per una gran majoria de la gent (qui no l’ha utlitzat alguna vegada en la intimitat?). Doncs bé, en les acampades s’està destapant, d’una manera cada vegada més desvergonyida, una actitud que falta també el respecte a molta gent: demanar almoïna. Els acampats estan decidits a fer que tota una colla de persones, bones samaritanes, els proveeixin de queviures, medicaments o d’altres bens de primera (o de segona, o de tercera...) necessitat. Com si fóssin gent necessitada i sense recursos, rient-se de qui de debò necessita que li proporcionin totes aquestes coses. Si a PxC juguen a fer-se les víctimes, a les acampades juguen a ser pobres.

“Primer els de casa” (després els de fora), diuen els de PxC. “Primer els acampats” (després els pobres), pensen els acampats.

Publicat perDeivit Tustei a 22:44 0 comentaris  

Dame pan y dime tonto, pero dame pan

L'Elies simagina un paper on hi hagués reflectida d'una forma legal i completa la seva vida laboral, i no pot fer més que exhalar un sospir llarg i trist. Ell, que no ha vist mai posades en un paper oficial gairebé cap de les hores que ha treballat a la seva vida, no pot imaginar-se com de nòrdic seria que, en un mateix paper, hi apareguéssin totes aquestes hores anotades amb el seu nom a un costat. Seria nòrdic, i seria just, i seria fiscalment acceptable, tan per a ell com per al seu país. 

Però l'Elies viu en un país eminentment corrupte on del negre en diuen "B" i on de tot aquest "B" n'han fet sempre uns focs artificials magnífics darrera dels quals ha resultat massa fàcil d'amagar la descomunal dosi d'ignorància que els encenia.

"És que aquí treballem més aviat en negre", li diuen sempre.

"És que a mi més aviat m'agradaria que rebentéssis", sol pensar ell.

Publicat perDeivit Tustei a 23:14 1 comentaris  

Un home begut i una policia toia

Un home begut (i possiblement també drogat) entra en un bar i demana una Voll Damm. Una vegada li han servit la Voll Damm comença a mostrar l’habitual repertori de gestos i de crits que les persones idiotes solen mostrar quan s’alcoholitzen. L’home es recolza amb el cap a al barra, s’aixeca, dona voltes sobre si mateix, aixeca la copa, crida, s’acosta a alguna taula a dir tota mena d’improperis als que hi seuen, es torna violent, amenaça, ara està apunt de caure, ara no, ara es posa les mans al cap, ara les fa servir per donar cops a la barra... El bar es buida depressa i, veient que serà impossible fer-lo fora sense muntar una escena encara més desagradable que la que ja s’està produïnt amb al sola presència de l’individu, l’encarregat de l’establiment decideix trucar a la policia perquè se n’encarreguin ells.

Ah, la policia!

No passen ni 10 minuts que una parella de Mossos d’Esquadra apareix per la porta. Amb molta resignació i amb cara de tenir molta mandra de fer la seva feina, un dels mossos es dirigeix a l’home, condescendent:

-Jaume... Què? Ja estàs per aquí? Va Jaume. Ja tens diners per pagar la cervesa?
-No
-I per què la demanes, Jaume? Va anem.

I la policia acompanya l’home fins a fora i el despedeix amb un copet a l’espatlla sabent que al cap d’una estona l’hauran d’anar a recollir en alguna altra banda.

Va haver-hi una època en què quan una persona es comportava d’aquesta manera en públic, sempre que aquesta persona no fos el borratxo oficial del poble, inofensiu i fàcil de reduïr amb quatre paraules per qualsevol que ho intentés, la policia (o “el guardia”, així, en singular) acabava sempre donant-li cops de puny i puntades de peu. No eren unes maneres per aconseguir que la persona en qüestió no tornés a molestar a ningú (hi tornaria igualment); era simplement una qüestió de cordialitat amb qui havia estat molestat. La policia només feia el que hagués fet qualsevol si hagués tingut la capacitat per fer-ho.

Que què vull dir? Doncs que més saludar amablement a qui aturen a la carretera per demanar-li que els hi ensenyi el cendrer i menys sauldar amablement als fills de puta que no s’amaguen de comportar-se com a tals.

Publicat perDeivit Tustei a 17:34 0 comentaris  

Mourinho, un home de pas

Que José Mourinho és un mercenari ja ho havíem intuït moltes vegades observant el seu comportament en totes i cadascuna de les banquetes on ha exercit com a entrenador; del que no ens havíem encara acabat d’adonar del tot era de fins a quin punt Mourinho exerceix el seu paper de mercenari sense tenir en compte quines són, precisament, les responsabilitats que es demanen a un mercenari. La primera: servir a qui paga pels seus serveis per damunt de servir-se a ell mateix.

En la roda de premsa posterior al partit de semifinals de Champions jugat contra el Barça, Mourinho va decidir obviar completament el seu rol com a entrenador d’un equip concret (el Reial Madrid) per tal de poder actuar lliurement com a únic protagonista d’una pel·lícula escrita, guionada, interpretada i dirigida per ell i que té com a actors secundaris el Barça i la resta d’equips pels quals ha treballat.

El que vam veure a la roda de premsa no va ser l’entrenador del Madrid parlant als mitjans, sinó el deliri conscient d’un home desproveït de qualsevol càrrega de responsabilitat o de consciència. Mourinho no parlava com ho hauria fet qualsevol entrenador del Madrid instal·lat en les seves responsabilitats, sinó com un home de pas. Un home de pas que repassa la seva trajectòria davant d’un micròfon i que posa a la mateixa altura l’aconseguit l’any passat (o fa 10 anys) treballant en una altra banda que el que acaba de succeïr sobre el terreny de joc a l’equip que dirigeix en el moment de posar-se davant del micròfon.

“Hola, sóc José Mourinho y el año pasado pudimos con el Barça de milagro. Este año no”. “Pudimos”? Qui va poder? Vostè i el seu equip de l’any passat eren una cosa, i vostè i el seu equip d’aquest any en són una altra de ben diferent. Vostè potser és el mateix, però el seu equip ara és un altre. Aquest detall segur que vostè el coneix perfectament, però per alguna estranya raó que encara ningú no ha pogut resoldre, prefereix posar-se a vostè com a epicentre d’un “nosaltres” que no existeix enlloc més que a la seva imaginació.

Mourinho va pronunciar un monòleg perfectament trabat en el qual va demostrar una extraordinaria capacitat per abstreure’s del present per així poder-se instal·lar en un passat construït a partir de la pròpia i equivocada experiència i amanit de despropòsits. Una història fabricada de manera senzillíssima, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i pensada per tal que tothom la pugui entendre de la mateixa manera que l’entén ell. El problema (un dels problemes) és que el moment escollit per explicar la història no va ser precisament el més idoni. La manera, aixerrancat en una cadira mirant a l’horitzó, tampoc va ser la més adient.

Així doncs, per tal que s’entengui tot molt millor, seria convenient que tot plegat fos explicat en un altre moment i d’una altra manera. Perquè si no, no s’entén. Vaja, que "yo no entiendo".

Publicat perDeivit Tustei a 18:39 0 comentaris  

Cendrers a la vista

Ja havia parlat en alguna ocasió dels Mossos d’Esquadra i dels controls que munten a vegades a la carretera, tots vestits de blau marí (o és negre?) i amb matrelletes a les mans.

Sortida de Vic-Sud a la C-17 en direcció Barcelona. Dilluns a les 13.30h del migdia. Vaig a dinar amb la camioneta de la feina i em trobo amb un d’aquells controls policials que es fan a la carretera però que no tenen res a veure amb els controls rutinaris de transit. La indumentària fosca, les metralladores a la vista, i la prepotència de la boina tombada substitueixen l’habitual vestimenta blau cel, les pistoles a les cartutxeres i l’inofensiva gorra de plat. És un d’aquells controls que es fan a la carretera però que en cap cas tenen la finalitat de descobrir i sancionar una o altre pràctica fraudulenta al volant. Què és el que pretenen descobrir i sancionar aquests controls? Això no ho sap ningú.

Em toca el torn i un home sense pèl al cap i amb els llavis molt gruixuts (fa angúnia, pobret) m’ordena que m’aturi. Jo, és clar, li faig cas de seguida i aturo el meu vehicle deixant la finestra del copilot just a l’altura de la repugnant imatge dels seus llavis molsuts. Ell de seguida se m’acosta i dóna uns cops molt desagradables (i molt fora de lloc) al vidre de la finestreta del copilot. Jo, que no entenc aquesta injustificada falta de respecte, li faig un gest amb la mà, per indicar-li que la porta és oberta, que ell mateix pot obrir-la. L’home obre la porta bruscament. Jo, ingenu, el saludo amb un amabilíssim “hola... què tal?” i ell, sense fer cas de la meva salutació i sense mirar-me la cara, com si al seient del conductor no hi hagués ningú assegut, em diu, cridant i en un perfecte català de Vic:

“Me enseña por favor el cenicero!?”

Reprimint-me les ganes de treure-me-la i de pixar-me sobre la seva calba fastigosament lluminosa, faig cas de al seva ordre i li obro el cendrer, ple de restes de cigarretes que no he fumat jo. Mentre intento desmuntar-lo per tal que pugui veure’l de més a prop (no fos cas que allò que busca estigués amagat sota la cendra), l’home tanca la porta amb força i m’ordena, amb un gest (les retallades a la cosa pública han arribat a la saliva dels funcionaris), que continuï anant cap allà on estava anant.

Qualsevol persona amb un dit de front hauria posat la marxa enrere i hauria passat per sobre de l’home calb dels llavis llefiscosos dues o tres vegades, fins deixar-lo fet una truita de formatge. Però com que tinc pressa (i por), decideixo seguir el meu camí com si no hagués passat res.

Què buscava el policia dins el cendrer? Què busca, de fet, la policia, dins els cendrers dels cotxes? No ho sabrem mai. Podria haver estat circulant sense carnet; podria haver estat circulant borratxo, drogat o amb els ulls tancats (o tot alhora); podria haver estat circulant amb el meu òrgan sexual extern en una mà i un catàleg del Venca a l’altra; podria haver estat transportant un cadàver a la caixa d’eines de la camioneta... podria haver estat fent qualsevol d’aquestes coses que faig sempre quan condueixo, però res hauria tingut cap mena d’importància per la policia (almenys no en un control d’aquestes característiques). El més important és saber què coi és el que porto amagat dins el cendrer.

Transportin un cadàver al portaequipatges, si volen, però segueixin un consell: portin el cendrer ben net. Evitaran qualsevol tipus de problema amb la justícia. Ah! I no saludin mai un Mosso d’Esquadra. No val la pena. No entra dins el protocol.

Publicat perDeivit Tustei a 23:23 5 comentaris  

Vols parar? Subnormal!

Migdia de dissabte. Terrassa del Cafè Nou, Plaça Major de Vic. Llegeixo la premsa tot prenent-me una cervesa quan, de sobte, un soroll eixordidor entorpeix la calma que fins aleshores havia presidit l’ambient. Giro el cap i veig que a la taula del costat hi ha un nen d’uns 4 o 5 anys fent funcionar una horripilant joguina, entre cotxe de bombers i cotxe de policia. El soroll ve d’allà, no hi ha cap dubte. L’horror es perllonga durant uns quants minuts. Els seus pares segueixen conversant amb uns amics, impassibles davant de l’enrenou i ignorant completament la molèstia innecessària que està causant el seu fill a la resta de persones que gaudeixen de la terrassa del bar.

Al cap d’una estona de barbàrie, es produeix una escena que mantindré a la memòria durant molt de temps.

Una nena amb síndrome de Down s’acosta al nen i li etziba:

–Vols parar? Tonto!

Em quedo aturat, mirant l’escena, captivat per l’encant amb què la nena ha fet parar el nen de la joguina. Estic a punt d’aixecar-me per aplaudir la lògica amb què ha actuat la nena; fins aquell moment ningú s’havia atrevit a dir res, ni al nen, ni molt menys als seus pares. Miro els pares i sembla que, tot i haver sentit a la nena, no s’han adonat de l’enorme ridícul que acaben de protagonitzar.

El nen es queda garrativat i guarda la joguina. I els quatre subnormals que l’acompanyen, és clar, es tornen a girar i continuen amb la seva conversa d’abans.

Publicat perDeivit Tustei a 18:44 0 comentaris  

Llum, foc, destrucció

Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.

El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)

Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident.

Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.

El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats.

Publicat perDeivit Tustei a 23:10 1 comentaris  

Una prostituta masculina en una zona de càrrega i descàrrega

Sec, tot sol, en un banc del La Rambla del Passeig de Vic, un divendres a les 12 de la nit. D’un dels balcons situats al primer pis de l’edifici que tinc just al davant, en surt un noi d’uns 25 o 30 anys, en sabatilles i pijama, amb una cigarreta en una mà i un telèfon mòbil a l’altra.

–Hola, què tal? –Que em demana ell.

–Jo? Aquí. Assegut. En un banc. –que li responc jo.

–Ahh... Ehh... Mmm... Que... d’allò... ja has arribat? –em pregunta.

–A on, he arribat? –li responc.

–Que ets tu?

–Qui sóc jo?

–No ets tu?

–No ho sé. Soc jo? Qui ho sap!

El noi somriu, es rasca el clatell amb la mà que la cigarreta li deixa lliure i es frega el nas amb l’altre mà, com aquell que està refredat.

–No, perdona, que m’he confós. És que esperava algú... ejem... hehe (somriu).. M’ha dit que em faria una perduda quan fos aquí. Perdona, no deus ser tu.

El noi torna cap a dins. Jo miro fixament el balcó des d’on em parlava, esperant el que acaba passant uns segons després: torna a sortir.

Recolzat a la barana del balcó, xuclant nerviosament la cigarreta i fent moure el mòbil entre els dits, em mira fixament i em dóna conversa.

–I què? Fa fred eh?

–Bé, tampoc tant, avui. (En pijama i sabatilles, suposo que sí –que penso jo)

–Escolta’m: tu saps si es pot aparcar en zona de càrrega i descàrrega, els dissabtes? És que potser demà no em llevaré i no tindré temps de treure el cotxe.

–Ai no ho sé. Jo també tinc aquest dubte existencial des de fa temps. A les senyals posa “dies laborables de 8 a 20h”. Per mi els dies laborables són de dilluns a divendres. Però, és clar: també hi ha gent que treballa els dissabtes. I els diumenges, fins i tot. Mira: jo l’hi aparco sempre i no m’han posat mai cap multa. O sigui que diria que sí. Però si et posen una multa jo no t’he dit res.

–Bé, em fiaré de tu.

–Saps què? Podries demanar-ho a la policia directament. Jo fa temps que he decidit que un dia ho faré... però és que no en veig mai cap.

–A la policia? No ho sé... Bé, perdona eh? És que per això he sortit, perquè tenia aquest dubte i he pensat que potser tu ho sabries.

“I què et fa pensar que un tio que seu en un banc amb les mans a la butxaca sabrà si es pot aparcar en càrrega i descàrrega un dissabte?” Penso jo, sense dir-ho.

–Bé, gràcies, eh? Que vagi bé, fins una altra. -es despedeix.

Al cap d’uns minuts, sento les passes apressades d’algú que es dirigeix cap on sóc jo. Miro a la meva dreta i veig un moro (a mi ja em perdonaran, però jo sempre he trobat semànticament més respectable dir moro que no pas dir marroquí) que arriba caminant molt de pressa.

El moro es dirigeix directament cap al portal del mateix edifici d’on havia sortit fa una estona el noi misteriós i pica el timbre movent-se nerviosament.

De seguida baixa el noi misteriós, li obra la porta i, amb un somriure d’orella a orella, dóna un copet a l’espatlla del seu visitant.

–Hola, guaaapuuuuu!!!! –que li diu el noi misteriós al visitant, allargant la “u” amb un gran entusiasme.

–Ara sí! –em diu el noi a mi, picant-me l’ullet.

“Ara sí, què?” Penso jo. “Que ja ha arribat el camell?” La idea que l’assumpte es resolgui d’una manera tant evident i poc interessant em decepciona. Això és el que hauria esperat qualsevol que hagués estat saludat per un desconegut des d’un balcó mentre seia en un banc del carrer a mitjanit. Així que decideixo dipositar totes les meves esperances en les mostres d’afecte que el noi misteriós acaba de proferir al seu visitant (“guapuuuuu!”) i fantasiejo amb la idea que el visitant pugui ser alguna mena de prostituta masculina (a mi ja em perdonaran, però sempre he trobat semànticament més respectuós dir “prostituta masculina” que no pas dir “gigoló”). O, molt millor encara, penso que potser es tracta d’una prostituta masculina camella.

Quan ja estic a punt de tancar els ulls per tal d’ampliar la sensibilitat de la meva oïda i provar a veure si escolto algun soroll interessant escolar-se d’entre les parets de l’edifici que tinc al davant (no ho sé: una cremallera descordant-se, el cloc de la sivella d’un cinturó caient a terra, el pam d’unes sabates colpejant una paret...), m’adono que el llum de l’escala s’ha tornat a encendre i em començo a fer a la idea que tot plegat, al final, no tindrà cap mena d’interès.

Efectivament: del portal de l’edifici tornen a sortir-ne el noi misteriós i el seu visitant. El noi sembla mostrar-se més alleujat, però el visitant continua movent-se acceleradament; no sembla tenir cap ganes d’estar-se gaire estona seguint la conversa que el noi misteriós li intenta donar. I és d’aquesta manera que el visitant marxa, tant esperitat com havia arribat, pel mateix lloc d’on havia vingut.

El noi misteriós em mira abans de tancar la porta i em saluda efusivament amb la mà. Jo li torno la salutació i faig petar la llengua per demostrar com de decepcionat estic. Ell, és clar, no se n’adona.

Em torno a posar les dues mans a la butxaca i giro el cap a la meva esquerra, per fer un cop d’ull al passeig. Veig un cotxe de policia parat a escassos 25 metres de mi. La il·luminació m’encega i no aconsegueixo distingir si es tracta de la Guardia Urbana o dels Mossos d’Esquadra.

“Ara podries anar-los a demanar si els dissabtes es pot aparcar en una zona de càrrega i descarrega”, penso de seguida que veig la llum blava del cotxe. “Bé, potser són els Mossos, i els Mossos segurament no ho sabran del cert això; encara t’embolicaran més.” I després de debatre’m entre aixecar-me i caminar 25 metres possiblement per a res, o continuar assegut, resolc que continuar assegut amb les mans a la butxaca serà el millor que puc fer.

“Ja hi parlaré un altre dia, amb la policia."

Publicat perDeivit Tustei a 20:32 0 comentaris  

No sé com dir-li

He parlat aquí en alguna ocasió d’en Fabi i del seu bar. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.

No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.

Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.

Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.

Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.

Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.

S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.

Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.

Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.

Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.
“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.

L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.

“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.

Publicat perDeivit Tustei a 23:17 0 comentaris  

Blablabla

Des que el Barça s’ha col•locat a 7 punts del Madrid a la lliga, que el debat futbolístic s’ha tornat, si és que això és possible, encara més avorrit. A la repetició fins l’extenuació de la dialèctica que ha governat el vestuari de l’equip blaugrana des que Pep Guardiola n’és l’entrenador, i que ha sigut una constant irreprimible que ha anat contagiant d’una manera cada vegada més decididament hipnòtica l’entorn barcelonista, se li ha d’afegir, ara, la sobtada i estranya, –però no per això menys previsible– reacció en calent de la premsa madridista. La reacció de l’entorn blaugrana era esperable i és per això que ha resultat ser d’un tedi insuportable i absolut; la reacció de l’entorn madridista no és més que la lògica reacció que en calent acostuma a donar el que creu que ja no pot fer-hi més, perquè ja ha fet massa i tot. Els uns diuen que l’impossible pot succeïr, i els altres diuen que l’impossible, impossible és.

Sentir debatre les mateixes veus de sempre a la ràdio o llegir les mateixes firmes de sempre a la premsa, dient i escrivint una vegada i una altra tot allò que ja hem escoltat i llegit dues-centes vegades, és avorridíssim. Que si 7 punts no són res, que si queda molta lliga, que si de més verdes n’han madurat... que si això ja s’ha acabat, que si és gairebé impossible de revertir la situació, que si la trajectòria d’un i altre equip no avalen, en aquesta ocasió, cap adhesió desesperada a cap mena de “clau roent”. És igual: tot plegat provoca a l’oïdor o al lector una al•lèrgia em temo que incurable.

El debat futbolístic és, per naturalesa, una pantomima. És d’una completa lleugeresa i això el torna irremediablement repetitiu. Tant és que l’apropament a la realitat, l’anàlisi de les situació o la ponderació de les possibilitats es faci des de la matemàtica, des de la filosofia, des de la història o des de la medicina: sempre acaben apareixent les mateixes estúpides conclusions i les argumentacions centrifuguen estúpidament entorn el mateix centre de gravetat de sempre, tant trillat que ja tothom se’l coneix de memòria.

És per això que em prenc la llibertat de situar el debat en uns altres termes:

La situació és la següent: hi ha un equip que ho ha guanyat gairebé tot i que ho ha fet amb una solvència més que contrastada, i hi ha un altre equip que ho ha guanyat també gairebé tot (però no tant) i que ho ha fet amb una solvència no tant contrastada. El que ho ha guanyat gairebé-tot-però-no-tant està, per pur resultat matemàtic, per sota del que ho ha guanyat gairebé-tot-i-punt. La progressió dels dos equips en les jornades que resten per a la conclusió del campionat determinarà la seva posició final. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Mira si n’era, de fàcil. I ara, a gastar l’energia a debatre coses més complicades.

Publicat perDeivit Tustei a 20:45 0 comentaris  

Posin-se els termòmetres dins el cul

La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?

A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai.

Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.

Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.

I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).

“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.

Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.

Publicat perDeivit Tustei a 12:20 1 comentaris  

Fum, fum, fum

La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.

Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.

Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.

I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.

“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?

Publicat perDeivit Tustei a 15:46 0 comentaris