La FIFA

Descripció de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació):

Si la FIFA fos un home, seria un home que aniria sempre vestit amb un trajo vell però anacrònicament elegant, caminant dret, sigilós, mirant a l'horitzó, sense sentir-se mai de la vida per al·ludit quan algú l'interpel·lés o interrompés el camí que hauria decidit seguir d'una forma estudiadament premeditada; i que miraria, sempre, al seu (esporàdic) interl·locutor de cua d'ull i per sobre l'espatlla, sense atrevir-se, gairebé mai, a somriure (per no arribar a semblar gaire ximplet).

Això seria la FIFA si fos un sol home. Però com que en són molts, i molt vells, i fan molta pudor de resclosit... doncs ja us podeu imaginar.

Publicat perDeivit Tustei a 20:26 1 comentaris  

Què va ser primer, el menjar o el follar?

L’altre dia se’m plantejava un dubte que crec que bé mereix una reflexió: si hom té ganes de practicar sexe amb una altra persona i no pot, li queda la possibilitat del a masturbació; si hom, en canvi, té ganes de menjar-se uns peus de porc o un plat de cap i pota, i no pot, què fa? Considerant que el sexe i el menjar són dues activitats que van perfectament agafades de la mà pel què fa al seu impacte físic i psíquic sobre la capacitat orgasmàtica de les persones, per què una es pot satisfer de forma individual i l’altra no?

Podem considerar que la qüestió, aquí, és que l’acte de menjar uns peus de porc és d’una elevació sensual transitòria més important que la pràctica del sexe; i que és per això que el menjar no té un procés substitutiu que les persones puguin posar en marxa de forma individual. També podem limitar-nos, senzillament, a posar sobre la taula l’evidencia que diu que si hom pogués satisfer les seves necessitats culinàries sense necessitat de recórrer al menjar, les persones no haurien arribat a viure mai en comunitat ni haurien mogut un sol dit per tal d’aconseguir alimentar-se. La humanitat hauria evolucionat d’una manera completament diferent. O potser no hauria evolucionat... perquè potser s’hauria extingit.

Es planteja aquí una qüestió fonamental: què va ser primer, el menjar o el follar? Si convenim que els primers homínids s’havien d’ajudar els uns als altres per tal d’aconseguir caçar les millors carns, i si convenim que l’únic motiu que va fer que s’unissin era precisament aquest i no cap altre, arribarem a la conclusió que aquests primers éssers humans van acabar copulant gràcies a la necessitat de menjar-se un cérvol. Si haguessin disposat d’un mecanisme que els hagués permès apaivagar la seva bàsica necessitat d’alimentació (tal com en tenien ja un que els permetia reprimir les seves ganes de fer sexe), segurament no haurien mogut ni un dit per anar-se a trobar amb altres éssers de la seva mateixa espècie. I aleshores o bé la humanitat s’hauria extingit de seguida, o bé l’espècie s’hauria convertit per força en hermafrodita.

Podem afirmar, doncs, que el menjar és efectivament un procés d’una elevació sensual transitòria més important que el sexe practicat amb altri. I és per això que no té substitut.

Publicat perDeivit Tustei a 10:11 1 comentaris  

Subjecte, verb i predicat

L’altre dia em va aturar la policia catalana en un control rutinari d’aquests que fan de tant en tant a la carretera per trobar ves a saber què. Un control d’aquells que fan tanta por perquè hi col•loquen, just a l’inici, un senyor amb metralladora que aconsegueix, solament amb la seva terrorífica presència, que ningú s’atreveixi a passar-hi ràpid. Vaig passar per davant del senyor de la metralladora (que mirava a l’horitzó aliè a tot el què passava al seu voltant) i darrera seu una senyora agent vestida de negre i amb la boina tombant-se-li cap a la seva dreta, va fer-me un gest perquè m’aturés al mig de la calçada. Amb una cara molt seriosa, la senyora agent va fer-me indicacions amb la mà perquè abaixés la finestreta del copilot. Va ajupir-se una mica, va mirar-me fixament, i va començar la (suposo que rutinària) bateria de preguntes. I qui diu preguntes... diu senyals de fum.

De primer va demanar-me d’on venia i on anava. “D’on ve?” “On va?” Fins aquí tot es va entendre perfectament. La següent pregunta, però, va resultar ser un autèntic fracàs gramatical:

—Substàncies?

Intentant establir les connexions mentals que em permetessin entendre què era exactament el que havia de respondre davant d’una pregunta formulada només amb un substantiu, van passar uns segons que sembla que la senyora va considerar excessius, de tal manera que va tornar-hi:

—Substàncies?

Abans d’intentar respondre vaig pensar de demanar-li quin era el verb que acompanyava la pregunta (portar, prendre, comprar, vendre, agradar, beure, vomitar...); qui feia l’acció del verb (jo, ella, la meva mare, el propietari del bar de la cantonada, el senyor de la metralladora...); quina mena d’adjectiu hauria d’acompanyar el substantiu (líquides, gasoses, legals, il•legals, brutes, netes, al•lucinògenes...); o si no hauria volgut acompanyar-lo d’algun complement addicional (dins el cotxe, a casa seva, a casa meva, al bar de la cantonada, a l’entrecuix del senyor de la metralladora...). La gran quantitat de possibles preguntes que s’haurien pogut construir a partir del substantiu “substàncies” era tant gran, que hauríem pogut estar tot el fabricant-ne de noves. Així que vaig decidir deixar-ho córrer. Suposant (i ja era molt suposar) que, potser, aquella dona que em començava a posar nerviós m’estava demanant si duia alguna mena de droga dins el cotxe, vaig respondre-li que, evidentment, no n’hi duia cap.

Després d’això, va insistir amb una pregunta una mica més ben construïda (però que no aclaria, encara, què coi era el què m’estava demanant):

—Segur que si busquem, no en trobarem cap?

Jo, és clar, vaig pensar que sí, que si buscaven, en trobarien moltes, de substàncies. I de moltes menes. Remetent-me, però, al suposat sentit que jo mateix havia decidit donar a la pregunta, vaig respondre-li que no, que no en trobarien cap.

La senyora va donar un cop d’ull dins el cotxe des de fora estant. Va veure-hi unes ampolles de Voll Damm plenes, unes altres ampolles de Voll Damm buides, tots els exemplars de premsa acumulats durant un mes sencer (o dos), un parell de jerseis, alguna tovallola, algun banyador, algunes bosses de patates a mig buidar, bosses del supermercat, paraigües, folis en blanc, folis escrits, carpetes, llibretes, bolígrafs, i tot un seguit d’objectes difícilment identificables. Finalment, fent una cara que evidenciava que li havia caigut el món a sobre per culpa de la feina que se li havia girat, va decidir demanar-me, molt amablement, que continués anant cap allà on fos que estigués anant (aquesta vegada sí que se la va entendre perfectament).

Jo tenia entès que, per arribar a ser Mosso d’Esquadra, s’han de passar una sèrie d’exàmens, i que entre aquests exàmens n’hi ha un de llengua catalana. Potser no ho tenia ben entès. Sigui com sigui, gràcies a déu que la intuïció no li va fallar (o sí?) i va deixar-me marxar per allà on havia vingut sense remenar-me res. Que potser van estovar-la els dos llibres de la Rodoreda i d’en Baltasar Porcel que duia sobre el seient del copilot? Tenint en compte la manera tant imprecisa i inadequada que tenia de manejar la llengua catalana, ho dubto molt.

Publicat perDeivit Tustei a 20:18 1 comentaris  

Els bars de la UVic (I) Sagrada Família

El bar Sagrada Família (La Sagrada pels amics, el Sagrada pels que no el coneixen) és el segon dels bars que hom troba quan baixa pel carrer que porta el mateix nom. És un bar que ja té uns anys. Jo diria que va ser un dels primers a obrir-se al voltant de la Universitat; la gran quantitat de fotografies i postals firmades per antics estudiants i datades, la majoria, del segle passat, semblen confirmar-ho. És un negoci, a més, que ha tingut sempre els mateixos propietaris. Dos personatges pels quals sembla que el temps s’hagi deturat. El tracte amb la clientela, però, acostuma a produir-se més amb els cambrers que tenen contractats i que solen ser —com en la majoria de tots aquests bars— estudiants, que no pas amb els propietaris.

La clientela actual estar formada generalment per: persones que volen jugar al futbolí o al billar (és l’únic bar del rodal on hi ha futbolí i billar); persones que tenen molts diners i moltes ganes de gastar-los; i professors. Ja no queda ni rastre dels paletes que omplien les taules a l’hora de dinar quan al voltant s’hi estaven construint blocs de pisos i cases adossades a un ritme tant frenètic que ja es veia que no podia durar tota la vida. Els dinars, ara, són més aviat tranquils, i l’únic personatge destacable i diferent és un home de mitjana edat que, guarnit sempre amb una samarreta de Leo Messi —que quan fa fred es posa per sobre el jersei— passa taula per taula demanant que li deixin llegir l’Sport.

Haig de dir que la meva connexió amb aquest bar ve d’una mica lluny. Vaig entrar-hi per primera vegada el setembre del 2001, quan amb uns amics buscàvem un billar i un futbolí que estiguessin a prop de l’institut on estudiàvem el batxillerat. Després d’haver comprovat la finor del futbolí i el bon estat del tapet del billar, vam decidir establir-hi la base d’operacions des d’on evitar els infectes dinars que servien al bar de l’institut. A la Sagrada ens donaven un menú de dos plats i postres per unes 900 pessetes de no res (les pessetes vivien en aquell moment els seus últims mesos de vida), que pagàvem amb molt més de gust que les 650 pessetes que costava el menú de l’institut. Aviat, però, les 900 pessetes es van convertir en més de 7 euros, i els futbolins van passar de costar 100 pessetes a costar-ne 166 (un euro). No és una crítica directa perquè, evidentment, aquesta gent no van ser els únics que es van adherir a tota aquella convertibilitat monetària d’ètica dubtosa que l’entrada de l’euro va provocar, però està bé recordar aquestes coses de tant en tant.

El servei funciona; l’actual servei és del tot correcte i de seguida tens el que has demanat. Però, els que hi havíem anat fa vuit o nou anys, mai oblidarem aquell noi que em sembla que també feia de discjòquei i que repartia els plats com si estigués en una sessió d’aquella discoteca de Folgueroles on em sembla que treballava els caps de setmana (no recordo res de tot això amb claredat). Els que vam tenir la sort que aquell entranyable cambrer de la mitja melena i els braços llargs (Víctor es deia, em sembla) ens servís el dinar, difícilment ens tornarem a considerar, en aquesta casa, tant ben servits com ho érem aleshores.

Tornant al present, el menú és ara molt pitjor del què ho era llavors. No sé si és que jo he guanyat en gana o si és que ells han perdut en forces, però l’última vegada que vaig dinar-hi, ara fa uns mesos, la quantitat de menjar em va semblar irrisòria. La truita de patates de primer semblava una tapeta d’acompanyament de la cervesa i el bistec de segon era traspassat per la llum amb una total facilitat. A dinar, no hi he tornat més. Per esmorzar o per berenar, però, tenen unes hamburgueses (amb pa d’hamburguesa) que es desfan dins la boca d’una manera formidable.

Pel què fa a la comoditat de l’habitacle, s’ha de dir que l’espai és prou gran. La distribució de les taules va canviar quan va entrar en vigor la llei antitabac. On abans hi havia el billar i el futbolí, van posar-hi taules i van fer-hi la zona de fumadors (tancada d’una manera tant hermètica que el no-fumador que hi entra perd, automàticament, un dia de la seva esperança de vida), i van traslladar-los a la part de dalt, on la il•luminació és ara del tot infecte. Malgrat els canvis, el local continua sent considerablement espaiós i trobar-hi taula no acostuma a ser cap gran problema (tret de l’hora puntíssima, la que va de les 10.30 a les 11).

En definitiva, que si volen jugar al billar i al futbolí, o menjar-se una hamburguesa, vagin a la Sagrada. Si no, no cal.



Fitxa:

Preu de la Voll Damm: 2 euros
Preu del menú: 10 euros
Producte predilecte: Hamburguesa amb ceba
Qualitat del cafè: Bona
Estat dels serveis: s’hi pot cagar

Els bars de la UVic (Introducció)

Publicat perDeivit Tustei a 18:52 1 comentaris  

Els bars de la UVic. Notes per a un estudi detallat

Començo una sèrie d’articles (cada vegada que dic que començo una sèrie d’articles, em ve un mal de cap tant terrible, que ho deixo sempre a la primera entrega) sobre els bars que envolten la Universitat de Vic. Tot tipus establiment té la seva guia de referència, i aquests bars no podien ser una excepció (no sé si aquesta guia serà una referència, però de moment serà la única). Així que després d’haver passat unes hores en uns i unes altres hores en uns altres, em disposo a col•locar —en un lloc discret— el meu petit grà de sorra en el món de la crítica de bars.

Cal dir que la Universitat de Vic no té cap bar al seu interior. Només alguna sala sinistre amb un parell o tres de màquines expenedores de begudes, menjar i preservatius, que no tenen cap mena de gràcia ni de confort. Això és així perquè des del trasllat de l’Escola Universitaria Balmes de la Plaça de l’Estudiant (al centre de la ciutat) a la ubicació actual del què actualment és la UVic (allà on fins fa quatre dies “tot eren camps”), algú o altre ha aprofitat l’avinentesa per anar obrint bars de tot tipus als locals del voltant. Deixant, doncs, que les lleis del mercat omplissin el buit que des de la mateixa institució ningú mai s’ha preocupat d’omplir (amb molt bon criteri, per cert), han aparegut una bona quantitat d’establiments.

Els bars que envolten el campus Miramarges de la UVic (per ordre d’aparició baixant pel carrer Sagrada Família i tombant pel carrer Miramarges) són els següents: La Cantonada, Sagrada Família, L’Entorn, Miramarges, Fet Nostre, Magadan i Sobrevia. Començaré pel que per mi és el més antic i acabaré per on em sembli (si acabo, que ja els hi dic ara que no acabaré). N’hi ha algun del qual no podré dir-ne res, perquè, per causa d’alguna mena de força sobrehumana, no hi he entrat mai. N’hi ha d’altres dels quals en podré dir ben poca cosa perquè hi he entrat poc. D’algun, però, en podré parlar llargament. Això sí: no penso fer cap mena de treball periodístic per investigar dades que omplin els textos de veritats objectives tals com la data d’inauguració, la quantitat i qualitat de les mans pels quals han passat, o la seva viabilitat econòmica passada present i futura. Tot serà, tal com fan els bons crítics de les coses més banals, fruit de la més distorsionada de les percepcions personals.

I amb aquesta patètica carta de presentació, començo.

Primera entrega: Sagrada Família. (l'entrada serà publicada a partir del moment en què tres persones m'ho hagin demanat via comentaris. Així fa com més gràcia i sembla que interessi a algú. Si no m'ho demana ningú, també ho publicaré igualment, que per alguna cosa ho he escrit.)

Publicat perDeivit Tustei a 20:58 2 comentaris  

Bruts i desgraciats

(article per a La Revistona)

A casa tenim un parell de terrenys que, des de fa un temps, sembla que algú vol transformar-los en abocador i deixalleria municipal. Situats els dos terrenys en dos llocs prou cèntrics del poble, s’han acabat convertint, un i altre, en lloc predilecte pels veïns a l’hora de llençar-hi la seva brossa. La gent s’ha animat d’una manera tant definitiva a fer-los servir per aquest menester, que a casa consideraríem la possibilitat d’oferir-los a l’ajuntament com a annex, dins el poble, de la deixalleria de la Mancomunitat (que potser algú considera massa allunyada del nucli urbà).

De primer vam observar, incrèduls, com determinades persones llençaven la seva bossa d’escombraries per sobre la tanca del solar que tenim situat a l’encreuament dels carrers Sac i Jalec. La cosa es produïa amb una total normalitat, com aquell qui va a llençar la brossa al contenidor més proper. Quan ja crèiem que ho havíem vist tot en matèria d’inconsciència cívica, a l’altre solar (situat entre els números 4 i 8 de l’Antic camí del Coll) vam trobar-nos amb el bonic escenari que ens regalava una televisió de tub d’aquestes que ja no s’utilitzen, vistosament col·locada daltabaix d’un marge i destrossada a causa —segurament— de l’impacte sofert després d’haver sigut llençada —suposo— des d’una alçada considerable. Al costat d’aquesta televisió, un descodificador de Digital+, una taula de centre, un estenedor de roba plegable, un parell de coixins i algun altre objecte no identificable acabaven de donar a l’escena un toc d’originalitat al més pur estil Antòni Tàpies. Segons les lleis més elementals de la física newtoniana, tots aquests estris i aparells havien sigut llençats des d’algun pis de l’edifici que ocupa el número 8 del carrer del Coll.

Això no és ni una queixa ni una denúncia contra ningú en concret (més que res, perquè no sabria a qui dirigir-la exactament). Això és, només, una invitació a que els que es dediquen a fer aquesta mena d’actes d’incivisme (així com per dir-ho amb molta suavitat) facin alguna cosa de més profit amb tot el que llencen: que si són homes, s’ho pengin tot plegat de la punta del seu aparell reproductor extern; i que si són dones, s’ho vagin introduint de mica en mica dins el seu aparell reproductor intern. La història acabarà d’una manera molt més agradable per a tothom.

Publicat perDeivit Tustei a 19:19 2 comentaris