Toros

Doncs ja està, sembla que, finalment, ja no es podran celebrar més “corridas” (de toros, s’entén) en territori català. El Parlament (o més ben dit, uns senyors que han votat sense seguir la disciplina de partit, com si haguessin estat escollits amb un sistema de llistes obertes, però sense haver-ho estat) ha votat avui a favor de la prohibició d’aquest espectacle. Doncs mira, què hi vols fer.

Jo, que no he sigut mai gaire aficionat a les “corridas” (de toros, s’entén), m’he sentit últimament bastant pressionat a aficionar-m’hi. Ha sigut observar tot aquest creuament d’estúpids arguments favorables i desfavorables a la prohibició i a la celebració de corridas el què m’ha empès a desconfiar de les postures antitaurines. I si no hi he sigut mai gaire aficionat, no és pas perquè a casa no n’hagués mamat de corridas (de toros, s’entén). A casa, el meu avi, que era matador de porcs professional i que esmolava els ganivets com ningú, sempre se les mirava per la televisió i el món s’aturava en sec al seu voltant cada vegada que un torero clavava una banderilla a un toro. En aquell moment, jo no entenia la gràcia que tenia aquell espectacle; em semblava molt avorrit. I em sembla que si no l’entenia no era pas perquè el fet de disfrutar veient com un animal moria més aviat a poc a poc em semblés dantesc i absurdament inhumà, sinó que no l’entenia, em sembla, perquè segurament ens ho miràvem en una televisió massa petita. Després d’haver-me fet gran i d’haver vist algunes coses (poques), m’he adonat que aquest espectacle ha de ser bastant colpidor si te’l representen en viu davant dels ulls. Perquè els toros són molt grossos, i els toreros molt petits, es veu.

Deia que els arguments a favor i en contra de la festa acostumen a ser estúpids. Bé, no sé si és que són estúpids o si és que la fatigant repetició a què els han sotmès uns i altres és el què els ha tornat estúpids. El cas és que, tant si ens prenem la qüestió com un afer de nacionalisme, com si ens la prenem com un afer de defensa dels animals, la conclusió a què s’arriba escoltant els dos bàndols és que tot plegat fa molta mandra.

Fixin-se: sembla com si, en el fons, tothom estigués d’acord en un punt: cal defensar els animals. És absurd. Els que disfruten veient com maten el toro a la plaça diuen que no hi ha animal que visqui millor que el toro de lídia; els que s’horroritzen contemplant l’espectacle, en canvi, creuen que una vida de rei no justifica una mort tant cruel. Uns diuen que hi ha animals que viuen molt pitjor, i els altres diuen que no hi ha animal que tingui una mort més dolorosa. Uns defensen la matança com a forma d’art i els altres no entenen que se’n pugui dir art d’una activitat que ells no consideren gens humana. Doncs mira, què hi vols fer.

Pel què fa al nacionalisme de la festa, molts s’han entestat a posar el debat polític en aquests termes. Només cal veure com el PSC-PSOE (aquest partit eminentment espanyol) ha votat en bloc en contra de la prohibició. I què es pensava, la gent? Em sembla del tot raonable que així hagi sigut. Per molt que a les illes Canàries els toros faci ja temps que van esser prohibits, quan aquest debat s’ha plantejat a Catalunya de seguida ha agafat la importància d’un afer d’estat. D’un afer sobre la unitat de l’estat, per ser més exactes. Doncs a mi, la veritat, que aquesta festa sigui o no la “fiesta nacional” espanyola, m’és absolutament indiferent. A casa meva poden celebrar-hi les festes nacionals de les nacions que vulguin, sempre i quan se les paguin. (La Feria de Abril subvencionada se la poden ficar pel cul, s’entén).

Però tornem a la vessant del debat més pollosa: ¿És la mort del toro una mort indigne? ¿És la vida del toro una vida digne? Doncs la veritat, no en tinc ni idea. Per mi, els únics animals que mereixen viure dignament són els gossos i els gats. Aquests dos són, sota el meu parer, els únics animals que poseeixen un cert enteniment. ¿Que què hi diu la ciència, al respecte? No ho sé, ni m’importa. Com tampoc m’importa el què digui Disney sobre els cèrvols. Aquesta és una qüestió de preferències que té a veure només amb l’instint més íntim i personal. No vull veure com ningú fica un gos dins una gàbia, ni vull veure, tampoc, com ningú persegueix un gat amb un bastó. Ara: si vaig a la Xina i veig una granja de gossos o de gats (que no sé si existeixen realment, però ben bé podrien existir) m’hauré d’aguantar igual com s’aguanten els anglosaxons quan contemplen una granja de conills. Les preferències dels xinesos potser són diferents de les meves; què hi farem. Només em discutiria seriosament amb un xinès que considerés que les persones també poden matar-se com si fóssin gossos, gats, o conills. Però amb un que intercanviés un conill per un gos no em veuria en cor de fer-ho.

I bé, ja no hi hauran corridas (de toros, s’entén). Doncs mira, què hi vols fer. I ara, si m’ho permeten, vaig a menjar-me un cap i pota. De la matança del porc, per cert, en parlarem en una altra ocasió.

Publicat perDeivit Tustei a 21:27 1 comentaris