Reagrupament.cat?

Si les eleccions de la nació fossin demà, jo votaria Reagrupament. No sé pas si ho espatllaran, però ara com ara és la opció més honesta de totes. Segurament un dels motius de la seva honestedat és que aquesta formació política no està tacada per la seva història; més que res perquè la seva història és nul•la. Votaria Reagrupament perquè crec cegament en la seva manera de destriar el que és important del que és ajornable. És important la independència de Catalunya, és ajornable l’eterna i universal batalla entre dretes i esquerres. I és ajornable precisament perquè la sobirania és el primer, i tota la resta no pot funcionar si no és amb aquesta sobirania. El PSOE i el PP fa molt de temps que això ho tenen clar. El seu pacte nacional al País Basc n’és l’última prova i la més evident. Al nacionalisme espanyol no li importen ni les dretes ni les esquerres si del que es tracta és de defensar la seva pàtria. PSOE i PP poden discutir-se sobre les foteses que calgui al Congrés dels diputats, però no podran, mai, discutir sobre la necessitat de la unitat del que ells creuen la seva nació. Perquè això és el que realment els importa, i és en aquesta tasca on hi aboquen els seus cartutxos més preuats. Cal que aprenguem d’aquest nacionalisme dut a la pràctica d’una manera tant implacable. Cal, sobretot, que fem navegar el nostre nacionalisme per les mateixes aigües. La voluntat de Reagrupament és aquesta. I segur que no ho aconseguiran, perquè esgarrapar la quantitat de vots que calen per ésser decisius en el futur de la nostra nació, és una tasca impossible per un partit acabat de néixer. Però si ho intenten, cal que, almenys, fem nosaltres també l’esforç de donar-los suport.

Demà, jo votaria Reagrupament. Demà passat, no ho sé. Que s’espavilin, perquè ara sí que potser és el moment de fer-ho esclatar tot.

Publicat perDeivit Tustei a 21:18 0 comentaris  

La Catalunya saturada

Seguint la moda engegada fa anys pel “Catalunya des de l’aire” i el “Catalunya des del mar”, tenim ara “El paisatge favorit de Catalunya”. El programa consisteix en repassar un paisatge concret del país a través d’un personatge conegut que hi tingui algun tipus vinculació.Deixant de banda l’inevitable despropòsit –inevitable per la naturalesa televisiva de l’invent- que suposa haver de triar un guanyador, la idea és bona. L’execució, un desastre descomunal.

Ens trobem, només de començar el programa, amb el neguit de pensar que potser algú ens ha modificat els paràmetres de color del nostre televisor. De seguida ens adonem que no és això, sinó que és “d’ells”. Sembla ser que algú ha tingut la brillant idea de sobresaturar matusserament totes les imatges. Sense mirar prim. I ni tant sols s’ha pres la mínima molèstia de fer-ho per zones o de graduar-ne la intensitat segons la situació. És igual que hi hagi un prat verd com que hi hagi una catedral de pedra. L’efecte visual que podria ser més o menys justificat en el cas de ressaltar el groc d’un camp de blat, provoca un efecte terrorífic aplicat a la pedra marró de -posem pel cas- la Seu Vella de Lleida. Així, passejant, durant l’últim programa emès, pel casc antic de Lleida amb l’escriptor Josep Vallverdú, semblava talment com si estiguéssim jugant a un videojoc. O pitjor, semblaven els escenaris de cartró-pedra del parc temàtic més mediocre. Ningú amb dos dits de front es proposaria de visitar un lloc després de veure’l representat d’aquesta manera per la televisió. La saturació dels colors i la intensificació de la llum, a més, afina barroerament les textures, esborra els matisos naturals de les coses, i acaba de fer l’efecte que allò que estem veient és tant irreal com una pel•lícula de Pixar. No em vull ni imaginar l’aparença que deu tenir aquest esguerro visual vist en alta definició.

Diria que no, però potser aconseguir que les imatges “llueixin” així, és complicat, porta feina. Si és així, llavors encara és pitjor del que em pensava. El dia que ho treguin en DVD, podrien fer-ne una versió “normal”? Gràcies.

Publicat perDeivit Tustei a 18:50 2 comentaris  

35 bitllets

L’home em mira als ulls i em diu:

-Jo, fins fa quatre dies, quan tot anava bé, guanyava 35 bitllets al mes.

–Carai! –que li dic jo amb la meva millor cara d’estupefacció. –Això són molts diners! I

Immediatament després d'haver respost, m'adono que el meu cervell és incapaç de donar una forma concreta a 35 bitllets, sobretot si del que es tracta és de considerar 35 bitllets com una quantitat elevada de diners. Perquè... què representa que vol dir algú que, avui dia, parla de 35 bitllets?

Si haguéssim estat en l’època de la pesseta, m’hauria semblat clar que 35 bitlletes eren 35.000 pessetes, però aleshores la intenció de l’home hauria sigut més aviat la de destacar la seva desgràcia, i no pas la seva fortuna. Sembla clar, doncs, que no estàvem parlant de 35.0000 pessetes.

Mirem-nos-ho en euros –vaig pensar. El primer que em va venir a la ment, va ser que no fos que estigués parlant de bitllets de 100 euros. Aleshores serien 3.500 euros, i sí, seria un sou considerable, però no prou com per ventar-se’n amb l’afectació que ho estava fent aquell senyor. Que potser estàvem parlant, doncs, de bitllets de 200 euros? Home, 7.000 euros al mes ja hauria sigut una cosa bastant respectable, però em semblaria molt rebuscat que algú parlés de bitllets de 200 euros a aquestes alçades, quan sembla que hagin deixat d’existir... encara se’n fan?

Segueixo pensant, i em ve al cap un bitllet molt més comú i, sobretot, molt més conegut: el de 500. Pot ser que l’home m’estigués dient, tant alegrament, que fins fa poc cobrava la gens menyspreable suma de 17.500 euros al mes? No ho crec, això seria una cosa fora de tota mida.

Els bitllets de 5 i de 10 no em van ni passar pel cap, però sí els de 50. Si fossin de 50, el sou hauria sigut de 1.750 euros al mes. De cap manera em sembla un sou que pugui ser definit com a aclaparador, per tant, a aquests vaig descartar-los també. Tornant a indagar en la mentalitat de la persona que encara parla en bitllets, vaig pensar que segurament havia de tornar al món de la pesseta per treure’n l’aigua clara. I em va venir al cap el rei Joan Carles i la seva cara de llenguado dels bitllets de 10.000 pessetes. 35 bitllets en bitllets de 10.000 eren 350.000 pessetes, que dit en pessetes sembla molt, però estem al mateix lloc on estàvem amb els 1.750 euros.

Vaig continuar pensant durant molta estona, en bitllets de tota mena, de tots els països, de tots els colors i de totes les èpoques... però res, no vaig aconseguir d'arribar mai a cap conclusió amb possibilitats de ser considerada factible. Li hauria pogut demanar directament a ell, i que em digués exactament què era el que cobrava. Però això hauria sigut d'una enorme falta de respecte. A les persones no se'ls demana el que cobren... encara que vulguin dir-t'ho. O potser és que, en realitat, no volia dir-m'ho?


A veure... Què collons signifiquen, avui, 35 bitllets?

Publicat perDeivit Tustei a 19:22 1 comentaris  

Nova York en català.

Estant a Nova York parlàvem amb la meva senyora, de la mateixa manera que ho fem sempre, en el nostre català de Vic. Tothom ens havia dit que en qualsevol contacte verbal amb un novaiorquès, aquest, al veure que el nostre anglès era deplorable, es posaria a parlar-nos en castellà. No ens hi vam pas trobar mai. Anàvem a esmorzar i a sopar sempre al mateix lloc, i els empleats de l’establiment, la majoria d’ells hispans, canviaven sempre l’espanyol que es parlaven a vegades entre ells per dirigir-se a nosaltres en anglès. Aquest fet es va produir sempre i d’una manera inevitable, fins i tot després del dia en que un de nosaltres va intentar de dirigir-se a ells en castellà. Els hi va costar d’entendre’ns. Suposo que devien pensar que sabíem tant poc el castellà com l’anglès, i van decidir que, tant per tant, ens parlarien en anglès –potser creient que així encara ens entendríem millor.

La situació la vam viure també en algun altre lloc. El recepcionista de l’hotel on ens allotjàvem, també parlava perfectament el castellà. Amb nosaltres no ho va fer mai. El noi que va venir un dia a arreglar-nos la calefacció de l’habitació, era un hispà de cap a peus, però quan vaig demanar-li –Ahora no hará ruído? Em va respondre, després de demanar-me que li repetís la pregunta dues o tres vegades: -No. It’s fixed, but let me know if you have any other problem. Un cop vaig adonar-me del què estava passant, vaig entrar en un inesperat estat d’eufòria agradabilíssim. Érem a Amèrica, i érem només catalans. No podien confondre’ns amb espanyols perquè ni el nostre físic ni la nostra manera d’expressar-nos en espanyol els hi podia fer pensar que ho fóssim. No sé de quin país llunyà es pensaven que érem, ni quina llengua estrambòtica creien que parlàvem, però el que és segur és que per espanyols, no ens prenien.

Un dia, sopant, una cambrera encuriosida va demanar-nos d’on érem. –Sómos de Barcelona. Que vam respondre-li nosaltres. Amb cara de sorpresa, va dir: -Ah..! Spain?. –Yes mrs, més o menys. I va marxar estranyada, suposo que preguntant-se per què, si érem espanyols, no ens hi comunicàvem en la llengua de Cervantes. Va ser això alguna mena de tasca pedagògica? Qui ho sap.

Publicat perDeivit Tustei a 19:58 0 comentaris