Mundial 2022

Fa uns mesos, vaig escriure una mica de conte que ara, després que la FIFA hagi donat l'organització del Mundial 2022 a Qatar, i que aquest país s'hagi posat a patrocinar el Barça, m'ha vingut com anell al dit per fer-hi unes modificacions.

Aquí ho tenen:

Mundial 2022


El primer que li va venir a la ment a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que li havien fet pronunciar en els instants previs a la celebració de la final d’aquell Mundial que la selecció espanyola, de la qual ell n’era el capità, havia guanyat dotze anys enrere. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica donava a tot plegat un aire de perfecta autenticitat.

Esperant per sortir al terreny de joc, Casillas va mirar a la seva dreta i va picar l’ullet al seu company al Reial Madrid, Pere Puig, capità de la selecció catalana. Era el partit inaugural del Mundial de 2022 i Casillas tenia encara molt vius els records gloriosos del campionat que la selecció espanyola havia guanyat feia ja dotze anys a l’Àfrica.

Casillas i Puig s’esperaven, suant, al túnel de vestidors, juntament amb els seus respectius companys de selecció. Feia molta calor i el potent i novíssim sistema d’aire condicionat, que havia de refredar fins i tot els espais a l’aire lliure dels estadis, no acabava de funcionar del tot bé. La FIFA havia decidit donar l’organització del Mundial a un país on al juny hi feia molta calor, però no era pas aquest l’únic inconvenient a què s’haurien d’enfrontar els aficionats que decidissin assistir a l’espectacle.

Les incomoditats pels aficionats eren diverses. La més important: un petit conflicte religiós que obligava a totes les aficionades a assistir al partit acompanyades dels seus respectius marits (la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva). El mateix conflicte religiós prohibia també terminantment que els homosexuals fessin res que anés més enllà de mirar-se de lluny els uns amb els altres. Eren els inconvenients d’haver escollit un país governat per islamistes radicals per a la disputa del campionat, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, ja que, segons havien repetit durant anys els defensors del projecte, “a Occident no som ningú per criticar determinats costums”.

Finalment, les protestes van provocar que no viatgés al partit ni un sol aficionat de cap de les dues seleccions. Però el partit es jugava en un país que al cap i a la fi era ric, i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs en altres països similars aconsellava provar sort amb un mundial de seleccions. També s'havien decidit a fer-ho després de comprovar com les mirades reticents contra el règim xinès, d'abans dels jocs de Beiging 2008, s'havien tornat càntics d'admiració tant bon punt s'havia encés la flama olímpica.

Minuts abans de l’inici del matx, l’aleshores president de la FIFA, Michelle Platini, somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells. Al mateix temps, al terreny de joc, al cercle central, una colla de nens feien onejar les banderes dels dos països mentre pels altaveus de l’estadi sonaven els himnes de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes daurades, trepitjaven la gespa amb els seus peuets foscos i descalços.

Quan l’himne català arribava als seus compassos més apoteòsics (aquell himne que havia compost Albert Pla per fotre’s de la nova situació, i que algú s’havia pres massa seriosament, no se sap encara ben bé perquè), del centre de les dues banderes nacionals en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar les lones al terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedretes i van llençar-les contra el cap de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei que governava aquell país sota un sistema “de dictadura, però a mitges” va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma a Michelle Platini, i el va animar a fer punteria. Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Sandro Rosell, que just llavors estrenava el seu càrrec de president de la UEFA, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones (un discurs que, pensava Rosell, algú o altre llegiria, potser —qui ho sap—, uns quants anys més tard).

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia mostrada pel president de la FIFA era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i a Platini no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules.

En escoltar la descomunal cridòria que s’havia organitzat, encara des del túnel de vestidors, Casillas va mirar Pere Puig i, fent petar la llengua, va dir-li:

-Jo ja m’ho pensava, que tot allò de la Qatar Foundation no...

Publicat perDeivit Tustei a 20:56 0 comentaris  

Espais lliures de dècims

(Article per a La Revistona)

Davant el sorteig de la Grossa de Nadal, jo em quedo clavat a la cadira, amb un cul pel qual no passaria ni una agulla i amb els dècims que tinc comprats cremant-me dins la butxaca. No: no espero que toqui algun dels números que inevitablement han anat a parar a les meves mans, el que espero és que no toqui cap dels números que, per un o altre motiu, se m’han escapat de les mans.

La Grossa de Nadal està molt lluny de ser una repartidora d’il·lusions, tal com ens pretenia fer creure que era el calb de l’anunci. El què veritablement és la loteria de Nadal és una eina terrorífica que algunes persones amb molta mala bava utilitzen per fer la vida impossible a la persona que, de bona fe, freqüenta un o altre establiment públic. No conec a ningú que compri el número del bar on va cada dia a esmorzar amb la il·lusió de que li toqui; tot el contrari: el que compra el número ho fa seguint només un paralitzant sentiment de pànic... el pànic que li provoca pensar què passaria si finalment el número premiat fos aquell i ell no n’hagués comprat cap.

Normalment, el que ven loteria al seu negoci ho fa posant el número que ha triat ben a la vista, perquè tothom el vegi i la por faci la resta. Per explicar aquest fenomen, jo només hi veig dues possibles solucions.

En primer lloc, un mirada ingènua a tot plegat ens podria fer pensar que la venda de dècims en un bar és fruit d’una actitud gratuïtament hostil cap a la clientela. I dic gratuïtament hostil perquè, si considerem que l’amo no guanya ni un cèntim per cada dècim que ven, llavors haurem de concloure que la única cosa que pretén l’amo és fer que els seus clients passin por pensant que es poden quedar al marge d’un possible premi, i així acabin afluixant la mosca. Però com que no he conegut mai un propietari de bar que fos tonto, em veig obligat a creure que del benefici que l’administració distribuïdora obté pels dècims que col•loca, el bar que en ven uns quants podria ser que hi guanyés alguna cosa. De no ser així, estaríem davant d’una manera d’administrar el negoci —al meu parer— equivocada. Se suposa que els bars haurien de tractar els seus clients amb una certa amabilitat, i no pas fer-los por. Si d’aquesta por el bar en treu un benefici econòmic, no tinc res a dir. Si no, que s’ho facin mirar.

La segona opció seria pensar que els bars no és que guanyin un percentatge per cada venda (donat molt amablement per l’administració de loteria en agraïment per la col•locació d’una quantitat considerable de dècims), sinó que el què el bar pretén és atraure clients amb la venda de dècims. Clients ludòpates, per ser més exactes. Una mena de persones que entrarien en un bar només per comprar-hi loteria i que, de passada, es prendrien alguna cosa. El guany seria en aquest cas indirecte però igualment profitós. I no seria pas res estrany pensar que aquesta pogués ser la possible explicació al fenomen que estem estudiant, sobretot tenint en compte que a l’hora d’atraure, alimentar i llepar les ferides dels ludòpates, el que té un bar acostuma a saber bé què es porta entre mans (amb tot allò d’aquelles màquines que emeten tots aquells sorollets i aquelles llumetes).

Així doncs, deixin-me fer des d’aquí una mica de campanya en contra dels establiments que venen loteria de Nadal (una campanya que ja els hi dic ara que ni jo mateix em veuré en cor de seguir): vagi’n a llocs on no els ofereixin cap número, i s’estalviaran haver-se de mirar el sorteig de la Grossa resant un Pare nostre.

I si vostè té un bar, pensi en una manera més realista d’ampliar el negoci (o de tancar-lo, si així ho prefereix). Pensi en alguna cosa que no tingui a veure amb esperar cobrar de la loteria. Si ho vol, es pot adherir a la campanya fent el següent: al costat de l’obligatori cartell on hi posa “Espai lliure de fum”, hi penja vostè un paperet que digui “Espai lliure de dècims”. El negoci li anirà rodat: tots els diners que s’estalviaran els seus clients no havent-li de comprar loteria se’ls podran gastar en més cerveses, en un vi més bo, o en uns quants talls més de pernil.

Publicat perDeivit Tustei a 20:21 0 comentaris