Folklore islàmic

El primer que li va venir al cap a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestuaris per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que van fer-li pronunciar en els instants previs a la celebració de la final del Mundial que la selecció espanyola, de la qual era el capità, havia guanyat uns mesos abans. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica havia donat a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. Va ser recordant aquells moments que va mirar a la seva dreta i va creuar una còmplice mirada amb el capità de l’equip contrari, Carles Puyol. Era la final de la Champions i aquesta vegada, per fi, havia passat tot el que havia de passar perquè el partit fos el més taquicàrdic de tots els partits: un Madrid – Barça. L’esdeveniment seria seguit amb una gran atenció des de tots els racons del planeta.

Per raons de màrqueting, el partit es disputava per primera vegada fora del territori europeu. Resultava estrany que així fos i les aficions d’un i altre equip havien coincidit per una vegada en queixar-se enèrgicament per un objectiu comú. Les incomoditats eren múltiples i no només tenien a veure amb la distància: també hi havia un petit conflicte religiós que obligava a totse les aficionades a assistir al partit amb el cap tapat. També era obligatori que hi assistissin acompanyades dels seus respectius marits: la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva. Eren els inconvenients d’haver escollit un país islàmic per a la disputa del partit, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, en pro de la diversitat cultural. Finalment les protestes van provocar que no viatgés a Qatar ni un sol aficionat de cap dels dos equips. Però Qatar era un país ric i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs a Abu Dabi aconsellava provar sort amb una final de la Champions. Michelle Platini somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.

Al terreny de joc, al cercle central, minuts abans de l’inici del partit, una colla de nens feien onejar la bandera de la Lliga de Campions mentre pels altaveus de l’estadi sonava l’himne de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes de color d’or, trepitjaven tots la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. Quan l’himne de la Lliga de Campions arribava als seus compassos més apoteòsics, del centre de la lona circular plena d’estrelles en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar la lona a terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedres i van llençar-les al crani de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei Hamad bin Khalifa va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma al president de la UEFA i va animar-lo a que fes punteria. Michelle Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Joseph Blatter, president de la FIFA, assegut dues files per darrera de Platini, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones.

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei qatarí sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia amb què el president de la UEFA els havia obsequiat era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i al president de la UEFA no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules . A Barcelona, pensava Khalifa, haurien fet uns castells humans que segurament haurien resultat molt menys delicats i gens espectaculars. O potser haurien matat un toro i tot. Quina salvatjada.

Publicat perDeivit Tustei a 18:16  

1 comentaris:

anna ha dit... 1 de setembre de 2010 a les 2:48  

Molt bo. Al principi m'ha costat entendre-ho; després, quan he vist que era ficció, m'ha encantat. De vegades, per defensar, criticar o ridiculitzar una cosa no hi ha res millor que inventar-se un conte. Salut!

Publica un comentari a l'entrada