Lost: una vagina i una menstruació

L’altre dia intentava donar una explicació que semblés racional a les sensacions que, més o menys, un o altre espectador, ha tingut amb el final de Lost. Lost va acabar-se aquest diumenge i és veritat que hi ha hagut una gran quantitat de malentesos sobre el significat real del final que els guionistes van posar-nos a la pantalla. Tot i això,hi ha un cert consens que apunta en una determinada direcció, i que sembla ser l’acceptat per una majoria aclaparadora. Ha sigut generalment acceptada la teoria que diu que tot allò de la suposada realitat creada amb l’explosió d’aquella bomba atòmica que la Juliette (grans pits suats) va fer petar a cops de pedra era, en realitat, una mena de purgatori. Certament, una explicació plausible al què hem vist durant aquesta última temporada. I prou poètica, fins i tot. Ara bé, tot això no ha explicat, en absolut, la naturalesa de l’eix central sobre el qual ha girat el misteri general de la sèrie: què passa amb aquell collons d’illa?

Va ser a partir del moment en què en Desmond (personatge enigmàticament surrealista i encantadorament escocès), va entrar a la cova d’on provenia aquella cascada d’aigua (aquella cascada que —curiosament— ningú havia divisat durant tots els anys que uns i altres havien estat divagant per l’illa), que va ser posada davant dels ulls de l’espectador l’explicació definitiva a tot plegat. Una explicació que ha passat desapercebuda, segurament, per la gran majoria de fans. Un cop dins el forat de la cascada i baixant per un barranc que recordava la baixada a l’escotilla del final de la primera temporada, es va trobar, en Desmond, amb un estanc de llum (pels homes de fe) o amb un bassal ple d’electromagnetisme (pels homes de ciència). Al bell mig d’aquesta massa de llum i d’electromagnetisme, una pedra tapava un forat. Llavors, en el joc de mans que es va produir entre ell i en Jack (l’home de l’eterna cara de restrenyiment), la pedra va esser primer enretirada del forat (provocant un gran terrabastall) i, posteriorment, tornada a col•locar a lloc.

Teníem, doncs, una cova d’on sortia aigua i, dins la cova, un forat voltat de llum i tapat per una pedrota. No sé si, potser, vaig ser l’única persona al món a qui li va començar a semblar que tot plegat anava agafant un deix sexual cada vegada més evident. La metàfora havia resultat subtil, però rodona: una cova misteriosa, xucladora, humida, a vessar d’una llum que bé podria significar la llum virginal d’un món, aquest, el nostre, que de perdre-la quedaria completament destruït (o això deien). I, entre tot plegat, una pedra-himen que va ser posada ben bé al mig del forat per evitar que la llum s’escolés terra avall. L’illa resultava ser, doncs, una vagina gegant: la vagina del món. I l’afany amb què primer uns van construir una enorme estàtua i alguns temples, la força amb què després uns altres van foradar tot un seguit de pous, o la determinació amb què, finalment, la Iniciativa Dharma va intentar desxifrar els misteris de l’illa, valent-se de la ciència, tot això, no era més que la representació d’un desig antiquíssim: desvirgar el cony més descomunal de l’Univers.

I llavors hi havia també aquell fum negre, que el van fer negre perquè si l’haguessin fet vermell hauria resultat massa evident que allò era en realitat una menstruació descomunal. Aquell fum negre que va aparèixer a resultes de la visita involuntària que el germà d’en Jacob va fer dins la cova de la cascada. Tot plegat no era més que el resultat d’una regressió física d’aquell personatge fins els dies en què era només un òvul navegant pel ventre de la seva mare. En Jacob havia volgut acabar amb ell, però la única cosa que havia aconseguit havia sigut transformar-lo en la menstruació gegantina del planeta Terra. Una menstruació enfurismada amb la humanitat, capaç d’arrasar amb tot el què li posessin al davant: la representació física de la còsmica fúria menstrual.

Creguin-me: jo tinc una memòria molt petita i no recordo gaires detalls de tot el què ha passat en aquesta sèrie durant les sis temporades que ha durat; ara bé, estic segur que, furgant una mica en tots i cadascun dels misteris que s’han anat posant sobre la taula, al final tots acabaran trobant una resposta, si per buscar-la es fa servir el marc de referència que he posat aqui al damunt. Tot quadrarà, i finalment tindrem una història molt ben girada. N’estic segur.

Publicat perDeivit Tustei a 20:01 1 comentaris  

Lost

S’ha acabat la sèrie Lost i, com era d’esperar, el final no ha agradat a tothom. El final no ha agradat a tothom, perquè el final ha sigut la continuació del què ha vingut sent la sèrie: no hi ha hagut desenllaç; igual com mai no hi ha hagut ni un argument, ni un principi, ni cap final parcial que fos resolució a res. La sèrie s’ha acabat de l’única manera que podia fer-ho, que no era altre que continuar amb l’intent de construir una ficció amb la pasta de la qual està feta la realitat. I això és del tot impossible, però l’intent ha resultat ser memorable. Ni plantejament, ni nus, ni desenllaç, doncs, simplement fets.

Un dels llasts que aquesta sèrie ha hagut d’arrossegar injustament, des del mateix dia en què va emetre’s l’episodi pilot als Estats Units, és aquella afirmació (que de tant tramposa era ridícula) que van fer en el seu dia els productors, (i que la van fer per poder vendre la sèrie com una cosa diferent al què era en realitat, perquè el què era en realitat, en aquell moment, no venia). L’afirmació deia: “No és ciència ficció”. Aquestes quatre paraules han anat ressonant estúpidament durant vàries temporades, i tot i que cada vegada hi ha hagut més gent que ho ha deixat córrer, s’ha de dir que també n’hi hagut molts que s’hi havien agafat tant fort, que van acabar per no trobar la manera de desdir-se’n. Aquestes quatre paraules, que es van tornar ja del tot obsoletes des d’un d’aquells primers capítols en el qual vam assabentar-nos que aquell tal John Locke era paraplègic abans d’anar a petar a l’illa i ho va deixar de ser després d’haver tingut l’accident d’avió que origina trama, aquelles quatre paraules i la reacció a aquelles quatre paraules són la síntesi i la metàfora de l’equivocació en què han caigut moltes persones quan s’han acostat a la sèrie.

L’equivocació principal ha sigut considerar Lost una cosa normal. Potser una sèrie de ciència ficció, potser una sèrie mitològica, potser una sèrie sobre històries d’amor... Un gran error. Tots hi hem caigut en algun moment i, l’experiència pròpia em diu que, quan hem considerat Lost una cosa normal, Lost ens ha decepcionat del tot. Això s’ha produït, a vegades, d’una manera inevitable; sobretot en aquells moments en què els mateixos guionistes han fet anar les coses tant malament que no hem tingut cap més remei que considerar la possibilitat de que, potser, tot plegat era només una sèrie de televisió (vegi’s la quarta i la cinquena temporada, per posar un parell d’exemples clars). Ara bé, quan ens han sigut posats al davant capítols memorables (The Constant) ens hem adonat que l’anàlisi del perquè allò que teníem al davant ens feia disfrutar d’una manera tant desproporcionada no podia basar-se en l’experiència que haguéssim adquirit en el consum d’altres productes televisius. I és que els moments en què els guionistes ho han fet més malament han sigut els moments que han allunyat la sèrie del seu objectiu principal, els moments en els quals la sèrie s’ha apropat perillosament a una sèrie qualsevol.

Quin ha sigut, doncs, l’objectiu principal de la sèrie?¿Resoldre els misteris d’una determinada illa perduda en mig d’un determinat mar? ¿Resoldre un argument contestant les preguntes clàssiques del“què”, el “com”, l’“on”, el “quan”, o el “per què”? No. L’objectiu no ha estat en cap moment aquest. L’objectiu ha estat, sempre, escalfar el cap de l’espectador fins a límits insospitats. De fet, se l’ha escalfat tant, el cap de l’espectador, que algunes escalfors s’han acabat girant en contra dels que l’escalfaven. I els guionistes han hagut d’acabar sortint del pas donant un argument que de tant simple (però a l’hora tant perfectament honest) resulta ofensiu: “Cada resposta que et doni, només et portarà a fer-te més preguntes.” Aquesta obvietat va ser posada en boca d’un dels protagonistes de la sèrie en un dels últims capítols, i resumeix perfectament la fatiga a la qual s’han vist sotmesos els creadors de l’invent.

Que les respostes només aconsegueixen provocar una gran quantitat de preguntes addicionals, la filosofia fa molts anys que ho sap perfectament. La recerca infinita d’una resposta darrera l’altra, que en el cas d’aquesta sèrie s’ha vist representada per la recerca gairebé malaltissa del desllorigador universal que tot ho resolgués, és un procés sense final. El que no ha volgut entendre això, ha quedat perdut en un mar de frustració. La desfilada per la pantalla de tot un seguit de personatges que semblaven ser portadors de les solucions, però que cada vegada es veia més clar que sabien tant poca cosa com l’espectador, ha significat una decepció darrera l’altra per als espectadors que miraven la sèrie esperant que passés alguna cosa. I al final no ha passat res. Què és aquell coi d’illa? Qui ho sap. Què és, en definitiva, aquest coi de món? Qui ho sap.

En fi, perdonin pel desordre del text, escrit sense pensar-hi gaire. Només acabar amb això: Persones que no han vist la sèrie, després d’escoltar una o altre tertúlia sobre el seu final, diuen que estan molt contents d’haver-se conegut i de no haver perdut el temps mirant-la. Bé, és evident que mirar Lost, a aquestes altures, és una pèrdua de temps considerable si el que hom vol és aprofitar el temps fent les coses més eminentment pràctiques de la vida. L’experiència d’injectar-se una sèrie d’aquestes característiques per la vena, sense haver de suportar els llargs mesos d’espera entre temporada i temporada, i sense participar de la histèria col·lectiva que suposa l’establiment de debats infinits sobre les qüestions més irrellevants, ha de ser, a més, desconcertant. Ara bé, el que tingui —posem pel cas— 200 euros i 150 hores lliures, que es compri el pack de les 6 temporades senceres i que s’ho miri. Encara que només sigui per poder, d’aquí a molts anys, entendre què voldran dir els experts en la matèria quan parlin d’aquella cosa que ho va posar tot potes enlaire i que va girar de cap per avall el món de la televisió d’una manera irreversible.

Publicat perDeivit Tustei a 19:22 1 comentaris  

Rosell: "D'un Barça content, a un Barça feliç."

Sandro Rosell va oficialitzar ahir la seva candidatura a la presidència del Barça. Després de molt de temps esperant-ho, l’ex-vicepresident en la primera etapa de Laporta, l’home que va portar Ronaldinho, va mostrar-se oficialment en societat com a candidat. L’espectacle que va regalar-nos en la roda de premsa amb la qual es va presentar va resultar realment lamentable. Un insult molt gran a tota aquella gent que portava temps esperant-lo per a què tombés Laporta (o el què representa Laporta, o el què sigui que ha de perpetuar la doctrina laportiana). I és que, si això ha de ser el què ha de presidir el Barça els pròxims —com a mínim— quatre anys, riurem; riurem molt.

Amb una veu atropellada i parlant com si tingués la boca plena, Sandro Rosell va passar-se tota l’estona que va durar l’acte llegint uns paperots. El què s’escoltava per la ràdio, en directe, era de pixar i no treure gota; era evident que ho estava llegint i que —potser— ho estava llegint per primera vegada. No dubto de la seva vàlua com a comercial però, completament incapaç d’articular un discurs per ell mateix, l’home que entre uns quants han convertit en el candidat favorit donava la sensació de ser un aprenent. S’entrebancava: llegia i llegia tot un seguit de disbarats i, de tant en tant, havia de frenar-se o de repetir algunes paraules que no li acabaven de sortir; com un nen de primària. De tant en tant, remarcava una o altra frase i, llavors, se sentien unes mans solitàries marcant, molt fort, l’inici del què havia de ser un aplaudiment per part de tota la sala. Com el regidor d’un qualsevol programa de Telecinco marcant al públic quan s’ha d’aplaudir Belén Esteban i quan se l’ha d’escridassar.

Pel què fa a les intencions de la seva candidatura, poden resumir-se en una frase que va dir Rosell a mitja roda de premsa i que és realment hilarant: tenim “un Barça content; però ara el que cal és aconseguir un Barça feliç.” És clar: com que ja veu que millor no podrà fer-ho, s’inventa una frase totalment buida de contingut i de significat, per fer veure que hi ha alguna cosa a fer. És un truc que jo no sé si és que el que se l’ha pensat creu veritablement que servirà d’alguna cosa, però que si ha de convertir-se en una mena d’eslògan, ens podem anar preparant... ¿Quina diferència hi ha entre estar “content” i estar “feliç”? ¿Els aficionats del Barça, amb el Barça que tenen avui, estan “només” “contents” o estan “feliços”? ¿Després d’haver aconseguit l’Eurolliga de bàsquet, l’aficionat està “content” o està “feliç? ¿Si el Barça guanya la lliga aquest diumenge, el culer estarà “content”, o estarà “feliç”? ¿Què vol dir tot això Sandro? ¿Per què no dius a algú que t’escrigui un significat per a cadascuna d’aquestes paraules, a veure si així, algú, entén què vols venir a dir?

Si tot això guanya les eleccions a Can Barça, faria bé José Montilla a contactar immediatament amb el Mundo Deportivo, a veure què poden fer-ne, d'ell.

Publicat perDeivit Tustei a 19:11 0 comentaris  

El facebook és... un aparador equivocat

A vegades hi ha gent que sembla que disfruti cridant als quatre vents els fruits —positius— d’una determinada relació més o menys íntima. El Facebook, en això, ha resultat ser una inesgotable font d’inspiració. Quan veig algú que es dóna les gràcies —d’una forma massa emocional— a través d’un aparador tant inadequat, penso en la infinita manca del sentit de la responsabilitat amb què l’ésser humà arriba, a vegades, a actuar.

L’efusivitat a l’hora de desplegar els nostres sentiments, que seria tant agradable si fos transmesa en la més estricta intimitat, es torna tristament banal i es recobreix d’una manta de superficialitat del tot decepcionant quan és presentada públicament. Això, el Facebook ho ha evidenciat, però ja venia de lluny. En realitat, aquesta mena d’eines socials no són més que un altaveu per on amplificar tota una gran quantitat d’errors de conducta.

No m’entenguin del tot malament: una lleugera demostració pública d’afecte no és pas sempre una equivocació. Però l’estridència, en aquest àmbit, resulta letal. L’efecte produït és el contrari al buscat. Al buscat entre el públic, però també al buscat en el destinatari de la nostra inconscient actitud. Sobretot si el destinatari té un front que faci més de dos dits.

Publicat perDeivit Tustei a 23:04 1 comentaris