Lost: una vagina i una menstruació

L’altre dia intentava donar una explicació que semblés racional a les sensacions que, més o menys, un o altre espectador, ha tingut amb el final de Lost. Lost va acabar-se aquest diumenge i és veritat que hi ha hagut una gran quantitat de malentesos sobre el significat real del final que els guionistes van posar-nos a la pantalla. Tot i això,hi ha un cert consens que apunta en una determinada direcció, i que sembla ser l’acceptat per una majoria aclaparadora. Ha sigut generalment acceptada la teoria que diu que tot allò de la suposada realitat creada amb l’explosió d’aquella bomba atòmica que la Juliette (grans pits suats) va fer petar a cops de pedra era, en realitat, una mena de purgatori. Certament, una explicació plausible al què hem vist durant aquesta última temporada. I prou poètica, fins i tot. Ara bé, tot això no ha explicat, en absolut, la naturalesa de l’eix central sobre el qual ha girat el misteri general de la sèrie: què passa amb aquell collons d’illa?

Va ser a partir del moment en què en Desmond (personatge enigmàticament surrealista i encantadorament escocès), va entrar a la cova d’on provenia aquella cascada d’aigua (aquella cascada que —curiosament— ningú havia divisat durant tots els anys que uns i altres havien estat divagant per l’illa), que va ser posada davant dels ulls de l’espectador l’explicació definitiva a tot plegat. Una explicació que ha passat desapercebuda, segurament, per la gran majoria de fans. Un cop dins el forat de la cascada i baixant per un barranc que recordava la baixada a l’escotilla del final de la primera temporada, es va trobar, en Desmond, amb un estanc de llum (pels homes de fe) o amb un bassal ple d’electromagnetisme (pels homes de ciència). Al bell mig d’aquesta massa de llum i d’electromagnetisme, una pedra tapava un forat. Llavors, en el joc de mans que es va produir entre ell i en Jack (l’home de l’eterna cara de restrenyiment), la pedra va esser primer enretirada del forat (provocant un gran terrabastall) i, posteriorment, tornada a col•locar a lloc.

Teníem, doncs, una cova d’on sortia aigua i, dins la cova, un forat voltat de llum i tapat per una pedrota. No sé si, potser, vaig ser l’única persona al món a qui li va començar a semblar que tot plegat anava agafant un deix sexual cada vegada més evident. La metàfora havia resultat subtil, però rodona: una cova misteriosa, xucladora, humida, a vessar d’una llum que bé podria significar la llum virginal d’un món, aquest, el nostre, que de perdre-la quedaria completament destruït (o això deien). I, entre tot plegat, una pedra-himen que va ser posada ben bé al mig del forat per evitar que la llum s’escolés terra avall. L’illa resultava ser, doncs, una vagina gegant: la vagina del món. I l’afany amb què primer uns van construir una enorme estàtua i alguns temples, la força amb què després uns altres van foradar tot un seguit de pous, o la determinació amb què, finalment, la Iniciativa Dharma va intentar desxifrar els misteris de l’illa, valent-se de la ciència, tot això, no era més que la representació d’un desig antiquíssim: desvirgar el cony més descomunal de l’Univers.

I llavors hi havia també aquell fum negre, que el van fer negre perquè si l’haguessin fet vermell hauria resultat massa evident que allò era en realitat una menstruació descomunal. Aquell fum negre que va aparèixer a resultes de la visita involuntària que el germà d’en Jacob va fer dins la cova de la cascada. Tot plegat no era més que el resultat d’una regressió física d’aquell personatge fins els dies en què era només un òvul navegant pel ventre de la seva mare. En Jacob havia volgut acabar amb ell, però la única cosa que havia aconseguit havia sigut transformar-lo en la menstruació gegantina del planeta Terra. Una menstruació enfurismada amb la humanitat, capaç d’arrasar amb tot el què li posessin al davant: la representació física de la còsmica fúria menstrual.

Creguin-me: jo tinc una memòria molt petita i no recordo gaires detalls de tot el què ha passat en aquesta sèrie durant les sis temporades que ha durat; ara bé, estic segur que, furgant una mica en tots i cadascun dels misteris que s’han anat posant sobre la taula, al final tots acabaran trobant una resposta, si per buscar-la es fa servir el marc de referència que he posat aqui al damunt. Tot quadrarà, i finalment tindrem una història molt ben girada. N’estic segur.

Publicat perDeivit Tustei a 20:01  

1 comentaris:

Anònim ha dit... 28 de maig de 2010 a les 22:39  

10/10

Felicitats, sr. Tustei.
Aquesta em sembla l'única interpretació possible a la mer-- sèrie de Lost, i tothom que tingui alguna opinió o interpretació diferent és un subnormal i no en te ni puta idea.

Publica un comentari a l'entrada