Dos mil euros, per què?

El govern espanyol ha aprovat una mesura, segons la qual donarà fins a dos mil euros a tot aquell qui vulgui comprar-se un cotxe nou. O més o menys, perquè resulta que d’aquests dos mil euros, cinc-cents els posa l’estat, cinc-cents més les autonomies i els mil restants corren a càrrec dels fabricants. Un cop entesa la naturalesa de la mesura, podem començar a qüestionar-nos la seva racionalitat i el seu impacte real.

Per començar, sembla clar que el cinisme d’aquest govern no té límits, encolomant als governs autonòmics una despesa sense haver-los ni consultat. Ja només amb això, la situació creada sobrepassa qualsevol pronòstic de ridícul que ens haguéssim pogut imaginar. Després hi ha els mil euros que representa que han de posar els fabricants. Si els fabricants estan disposats a rebaixar mil euros els seus models, perquè no ho feien ja? Qui és el govern per obligar-los ara a fer-ho? La resposta és fàcil: ja fa molt de temps que ho estaven fent. Fa molt de temps que els fabricants -i els venedors- , rebaixen milers d’euros del preu base dels seus models per donar-los sortida. Així doncs, hem de concloure que Zapatero s’ha fet seu un “regal” que no li pertoca. I això és molt lleig. Però ja no ve d’aquí. Tot hi cap darrera d’aquest somriure de fill de puta que sol exhibir en públic.

Així doncs, rebaixem els cotxes dos mil euros, a veure si així en venem uns quants. Anem a veure a qui beneficia aquesta mesura. Als fabricants potser? Una mica sí, però no només als que donen feina a milers de persones a Espanya (tampoc a tantes), sinó a tots: als japonesos, als coreans, als alemanys... De fet, el percentatge de cotxes venuts a Espanya que també hi hagin sigut fabricats, no deu ser gaire elevat. Per tant, bon part d’aquests mil euros dels contribuents, no ajudaran gens ni mica a treure l’economia espanyola del pou on ha caigut. Si la mesura no beneficia als fabricants (aquest sector a qui tant li agrada plorar), quin en serà doncs, al final, el sector més beneficiat? El dels que es dediquen a la distribució d’automòbils. Que tampoc són tants. I per què, si els ajudem a ells, no ajudem també al sector de la restauració, on hi treballa molta més gent? Per què no ajudem als taxistes? O les botigues de roba i calçat? Qui és el govern per decidir que tanta despesa pública ha d’anar a parar a un sector i no a un altre?

A aquesta senzillíssima conclusió, no hi he arribat jo. Ho he sentit a dir. Ho he sentit dir a la persona que amb més elegància acostuma a resoldre les qüestions que altres necessitarien tertúlies d’una hora per acostar-se una mica a la resposta –sempre sense èxit- . Parlo, es clar, d’en Xavier Sala Martin; que és un home que, o és que ell és molt llest, o és que els altres ens estan prenent el pèl descaradament. Escoltar i llegir Sala Martin fa que mai més poguem escoltar o llegir un polític sense que se’ns produeixi l’acte reflex de posar-nos les mans al cap.

Que les filigranes del govern espanyol siguin tant fàcils de desmuntar, fa plorar una mica, la veritat. Veure que els que han de fer alguna cosa, no tenen ni idea de què fer, provoca una sensació d’inseguretat total. I això que una de les lluites és precisament contra aquesta inseguretat dels consumidors (en aquest cas, fins i tot pels socialistes som consumidors i no ciutadans). No, no faran res, perquè no en saben més. No saben ni tant sols diagnosticar el problema. O potser sí que en sabrien, però això de viure permanentment pendents dels pròxims resultats electorals, els manté en un estat de tensió propagandística que impossibilita qualsevol raonament pràctic a mitjà o llarg termini. I així, malament, malament.

Publicat perDeivit Tustei a 20:40 1 comentaris  

El facebook és... un femer fotogràfic (molt interessant)

Constato que, avui en dia, existeix molt poca gent interessada en que les fotografies que tiren nerviosament amb la seva càmera de retratar tinguin una mínima decència. Arribada l’època daurada de la fotografia digital, de la fotografia d’exposició pública massiva i gratuïta, hi ha un elevat número de persones que han pres la determinació de fer-ne un ús completament inconscient, fins i tot diria que ofensiu.

Pel què fa a la publicació d’aquestes horribles fotografies, el facebook ha fet un mal definitiu. De seguida que hom ha tingut la possibilitat de muntar exposicions virtuals sabent que serien un èxit d’assistència, la xarxa ha quedat farcida d’imatges d’una completa inanitat. Visualment, són fotos que fan mal d’ulls, però que sempre troben qui se les miri; perquè no és només que el facebook faci les delícies de les persones tocades del més descarat dels exhibicionismes, sinó que també les fa de tots aquells que necessiten d’aquest exhibicionisme d’altri per fruir de les seves hores davant de l’ordinador. D’aquests últims –de voyeurs- n’hi ha molts, més dels que ens pensem. Són els mateixos que quan algú els hi vol ensenyar l’àlbum (àlbum físic s’entén) de les fotografies del seu últim viatge, fan una ganyota de desaprovació i marxen corrents. Aquest habitual desinterès, però, es transforma en una infinita xafarderia quan l’àlbum és digital i poden mirar-se’l des de casa seva, amb la tranquilitat requerida per aquest tipus de tasques. Deu ser que segons quines imatges val més mirar-les en la intimitat, disposant de tot el temps que faci falta per esmicolar-ne cada detall. O potser és que la sensació d’estar-se fixant en una cosa de la que no han estat explícitament convidats a mirar-se, els hi encén la curiositat de tal manera que no poden estar-se’n. Perquè encara que el que publica les fotos sàpiga que allò esdevindrà més o menys públic, sempre hi ha aquells contactes que no es tenen en compte a l’hora de publicar-les, o passa allò tant graciós de que “els amics dels amics”, hi tenen accés. I és precisament en aquesta situació quan aquestes fotos desprenen tot el seu interès.


I tot això jo ho sé molt bé, perquè jo sóc un d’aquests que se les miren totes.

Publicat perDeivit Tustei a 18:40 0 comentaris  

Un món d'encís, un país encantat

Només hi ha un món inventat que no em sembli una autèntica pèrdua de temps, i no és altre que el que Akira Toriyama va imaginar per ubicar una de les històries més perfectes que s’hagin escrit mai. Tot Bola de Drac, tot, de principi a fi i obviant sempre les parts de l’anime que el geni Toriyama no havia escrit per al manga (Garlic Jr., fill de puta), ens proporciona una obra mestra d’unes proporcions descomunals. “És un món d’encís, és un país encantat, on contents, tots nosaltres, ara hi farem cap”. Això tant cursi és el que deia la cançó que encapçalava els primers 192 capítols, que aquí vam batejar com “Bola de Drac” a seques (sense la Z, que Déu sap d’on la vam treure), una cançó traduïda del japonès fent servir el català rabiós que la televisió de Catalunya utilitzava en aquella època de finals dels vuitanta, principis dels noranta. Era cursi, però era veritat. Hi vam “fer cap” i la broma va durar més de deu anys.

La literatura ha imaginat molts móns. No en suporto cap, m’estimo més el real. Tot i que no m’he cregut mai aquesta frase que diu que “la realitat supera la ficció”, el que si que crec és que la ficció que no està basada en la realitat, ha de ser per força molt avorrida. De fet, tots aquests mons fantàstics tenen una part de realitat de la que no poden desprendre’s de cap manera. Les relacions humanes que s’hi expliquen, per exemple, no en tenen res de fantasia. Si no fos per això, la seva irrealitat no s’aguantaria per enlloc.

Quan van estrenar la primera de El Senyor dels anells, vaig anar al cinema fent cas de les empentes que em donava la massa. Vaig adormir-m’hi. Després vaig llegir el primer llibre, i a part de semblar-me d’una clara irrisorietat , vaig adonar-me que el dia que havia visionat la pel•lícula no m’havia assabentat de res, vaig recordar, de cop, que havia mig dormit durant les tres hores que durava. Sobre com continua la història, no en tinc ni la més remota idea. Ni m’importa. Només maleeixo les hores que vaig perdre llegint el primer llibre i mirant un parell de cops la pel•lícula que se’n va fer. Tota aquesta gent caminant amunt i avall per un paisatge ple de criatures que fan angúnia, em posa molt nerviós. Si vull llegir les aventures d’un que camina, prefereixo l’Espinàs. El món del Senyor dels Anells, és un d’aquests móns inventats per omplir els prestatges menys recomanables de qualsevol llibreria, amb llibres d'aquells tan horrorosos, generalment de tapes vermelles, blaves o verdes i amb dracs i succedanis a la portada.

Després hi ha tot allò de la Guerra de les galàxies, que no entraré a valorar perquè no m’hi entenc, però que sí que m’atreveixo a dir que no ho suporto. Aquí sí que de pocs detalls em puc queixar, perquè no he passat mai dels primers deu minuts de la primera pel•lícula. Potser aquesta saga juga amb els sentiments de l’espectador, intentant fer-li creure que és més una cosa de ciència ficció que no pas de fantasia. O potser no. No ho sé, tampoc faré cap esforç per descobrir-ho. M’estimo més el Doraemon que no pas l’R2D2.

La gràcia de tota aquesta fantasia sorgida d’una ment pertorbada deu ser que es produeixi el moment màgic en el que et xucla, t’abdueix. Ja he dit que jo això només vaig aconseguir que em passés amb Bola de Drac. Clar que, si la cosa t’enganxa abans de fer els cinc anys, potser és normal que entris en un espiral d’intercanvi de fotocòpies que et porti a venerar tot el que tingui a veure amb el nou món que acabes de descobrir. Al cap i a la fi, quan tens cinc anys tampoc coneixes gaire el món real, no pots decidir quin t’interessa més. En aquella època preferia acompanyar en Son Goku en la seva cerca de les boles, que fer el mateix amb el senyor Espinàs i la seva recerca del testimoni més absolutament autèntic. Una actitud perfectament normal, per altra banda.



O potser és que a Bola de drac follaven. Aquí s’havia mig censurat una mica, però igualment es veia clar que follaven. I a més ho feien d’una manera molt bruta, molt real. Sí, potser només és això. Potser tot es redueix a la identificació amb la pròpia experiència que produïa veure el Follet Tortuga traient sang pel nas.

Publicat perDeivit Tustei a 9:08 3 comentaris  

No ens els acabaran pas.

Hi ha una màxima espanyola que consisteix en riure’s del gasto que la mica d’autogovern que ens queda fa en coses que per ells són prescindibles exaltacions d’un regionalisme ridícul. Així, els diners que es dediquen a obrir delegacions del govern català al món, en recordar-se del poc català que es parla a l’Alguer o en la normalíssima posada a punt del cotxe d’una de les primeres autoritats del país, per posar alguns miserables exemples; serveixen d’arma als qui volen fer veure a les ànimes més febles que tot això de la identitat no és més que una butxaca foradada. Però escoltin, vostès què s’han cregut? Tinguin per segur que a pesar del setge al que ens tenen sotmesos, no ens els acabaran pas, eh? La mica de capital que ens quedi després del rutinari atracament, ens el gastarem exactament en el que ens passi pels collons. Ha quedat clar? Així que si ens volem gastar tot el diner que és nostre en fabricar condons amb la senyera, ho farem. I vostès no podran fer més que tapar-se el cul. No sé si m’explico.

Publicat perDeivit Tustei a 19:37 1 comentaris