Amsterdam (I) El dic sobre el riu Amstel.

L’avió, que s’enlaira de l’aeroport del Prat, puntualment, a les 6.30 del matí, perd altura sobre territori holandès gairebé dues hores després, amb la llum del dia escampant-se sobre la magnífica esplanada on reposen els Països Baixos. Deixant enrere la lleugera massa de núvols semitransparents que ens impedien resseguir el deliciós paisatge de sota, podem, per fi, acabar el poc que queda de vol contemplant-lo. El que es pot copsar des de l’altura que l’avió pren quan s’acosta a l’aeroport, consisteix en un infinit pla recobert d’un color verd intens i afinadíssim. De tant en tant, algun petit bosc o una població de cases baixes trenquen la somnolent monotonia que suposa la perfecta catifa sense fi que sembla recobrir aquesta terra. Diuen que aquest país és un dels que més densitat de població té del món. Des d’aquí dalt, tanmateix, no ho sembla pas. Fixant-se en el que es veu des d’aquesta altura, un s’adona que aquesta enorme riquesa verda no és sinó conseqüència de l’omnipresent escampadissa d’aigua que arriba a tots els racons amb una facilitat -aparent- que us deixa sense paraules. Una infinita quadrícula reflexa la llum del sol i divideix el verd dels camps: és l’aigua drenada i canalitzada perquè aquest territori no acabi engolit pel mar. Contemplant l’escena de l’aigua escampada pertot, s’arriba a la conclusió de que l’atreviment dels que van assentar-se aquí, no tenia límits. L’home ha buscat sempre establir-se, d’una manera o d’una altra, tant a prop de l’aigua com fos li fos possible; la manera com van tenir la gosadia de fer-ho als Països Baixos, sembla però molt atrevida. Estaven segurament una mica tocats de l’ala els que van decidir que d’aquesta terra inestable , d’arenes movedisses i contínues inundacions, en farien un país.

L’arribada a l’aeroport de Schipool consisteix en una passejada interminable pels seus passadissos, sempre sobre d’una d’aquestes cintes transportadores que et permetrien, si tinguessis valor de provar-ho, sentir-te Ussian Bolt. És un aeroport gran. De dins estant es veuen una munió incomptable d’avions de KLM, amb les seves sigles blaves i amb corona. És la companyia nacional neerlandesa. Aquest aeroport és el que tindrem a Barcelona algun dia. Les pantalles del nostre aeroport futur també estaran repletes de vols a Singapur, Los Angeles o Tokio. Tot això, però, haurà d’esperar fins el dia que ja no haguem de donar explicacions de perquè les volem, totes aquestes connexions internacionals. Després de la llarga passejada seguint el símbol de la maleteta (aquí tot està en neerlandès i, de moment, la paraula “baggage” o “luggage” no l’hem vista per enlloc), arribem a la cinta transportadora i recollim el nostre equipatge sense cap complicació. Veiem una màquina expenedora de bitllets de tren i decidim comprar el passatge cap a la Central Station d’Amsterdam. No ens en sortim pas. La maquinota sembla pensada expressament per fer-nos perdre el temps. Al final, i després de contestar tot el que ens demana sense saber ben bé que és el que li estem dient, la màquina ens expedeix un paperet que diu que hi ha hagut un error. Està en holandès, però ho entenem. La hostilitat amb el sistema ferroviari que la RENFE ens ha per força inculcat durant la nostra vida, ens aboca a fer veure que no hem entès res “per si de cas no ens haguessin cobrat ja els diners que diuen que valen els bitllets”. Amb aquesta desconfiança pugem al tren, pensant com ens ho farem per saltar-nos les barreres que solen haver-hi a les sortides de les estacions , pensades per prevenir precisament actituds com la nostra. El tren és comodíssim i ràpid. M’ha semblat entendre, quan intentàvem comprar el bitllet, que es podia triar entre primera i segona classe i tot. No sé pas com ho controlen que no vagis a seure a primera classe si compres un bitllet de segona. Aquí la confiança amb el passatger arriba a cotes insospitades. Ho comprovem encara amb més claredat quan arribem a l’estació central d’Amsterdam: sortim del tren i no trobem cap obstacle per sortir a l’exterior. Ens sembla inaudit. Una mica desconcertats, pensant com s’ho fa aquesta gent per arribar a cobrar un viatge, emprenem el camí cap a l’hotel.

Com que hem arribat d’hora i l’habitació no està enllestida, decidim d’anar a esmorzar i fer una volta pels canals. L’esmorzar està format per un menjar totalment equivocat. Ja en parlarem. La volta pels canals, que serveix per reposar, asseguts, de les poques hores que hem dormit i el molt malament que s’hi va dins d’un avió –ja en parlarem també- , resulta ser una activitat magnífica. La part antiga de la ciutat, és a dir, la que cal visitar si no es tenen gaires dies –juntament, es clar, amb el barri dels museus- , consta d’un seguit de semicercles disposats al voltant del nucli més antic, just allà on el riu Amstel desemboca al riu IJ. Per aquests semicercles és per on transcorren els principals canals que tant caracteritzen la imatge de la ciutat. La manera com es controla, es canalitza i es transforma el curs de l’aigua en aquesta ciutat i en tot el país en general, és una cosa que fa rodar el cap. Ja he dit que els primers habitants d’aquesta terra estaven potser una mica trastocats. A fe de Déu, però, que van saber aprofitar les enormes oportunitats que al final s’ha acabat demostrant que tenien aquestes terres. Dels canals estant, navegant amb una embarcació senzilla, estreta i allargada, que llisca suaument sobre l’aigua sense provocar cap tipus de sobresalt, es contemplen perfectament els antiquíssims edificis que fan d’aquesta ciutat una de les més agradables per a la vista que es poden trobar al món. Les cases, estretes i baixes –de quatre pisos com a molt- , són gairebé totes d’una obra vista de colors de terra, vermells i a vegades pintades de negre. Grans finestres amb els perfils de color blanc, donant-los expressió gairebé animal, i teulades sovint de pronunciada pendent, acabant en punxa i donant a la façana el toc de gràcia, acaben de fer de la seva contemplació una autèntica delícia. Les façanes d’aquestes cases, estan sovint inclinades cap endavant, com en forma reverencial vers els canals, i tenen, a dalt de tot, una biga que les travessa cap enfora amb un ganxo penjant: era la disposició més adequada per pujar a les golfes les marcaderies que no volien humitat. La contemplació d’aquestes construccions us transporta immediatament al segle XVI, època daurada de la ciutat, quan el sobrenom que se li donava era el de “magatzem del món” i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals s’erigia com la gran transportadora de la nova riquesa provinent de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta ciutat ha vist, en efecte, com enormes quantitats de diner s’hi passejaven amunt i avall amb una facilitat aclaparadora. Aquesta inacabable desfilada d’oportunitats, s’ha d’haver gravat per força dins la genètica d’aquesta gent. L’audàcia que el neerlandès té davant del món, queda també fotografiada en una altra de les característiques d’aquestes construccions: moltes han estat engolides per la torba que forma el sòl de la ciutat, gairebé sempre més d’un costat que de l’altre, donant així la sensació d’estar patint un esfondrament constant, recolzant-se entre elles com si s’estiguessin fent un favor les unes amb les altres.

Amsterdam, ens rep doncs recordant-nos que és una ciutat que –al contrari del que podria semblar segons les històries que d’ella hem hagut d’escoltar una vegada i una altra- no ha estat mai gaire per bromes. Una ciutat espavilada, feta a si mateixa, amb gent que fa molts de segles que sap perfectament que no hi ha hagut mai res que hagi caigut del cel. Amsterdam ens avisa de que fa molt que és aquí, en unes condicions immillorables, i que vol continuar-hi sent per molt de temps més. Peti qui peti, vol que quedem convençuts de que les dificultats l’han fet, la fan i la faran encara molt més forta. Al cap i a la fi, de la vora del riu Amstel van ser els que van transportar aquest esperit a l’altra banda de l’Atlàntic, fundant, al nou món, la ciutat que havia d’acabar sent el relleu natural de la capital dels Països Baixos, potència portuària del vell continent. Parlo, es clar, de New Amsterdam. Altrament coneguda amb el nom de Nova York.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05 3 comentaris  

Amsterdam (-)

Amb la crònica del viatge a Nova York com a total fracàs –de moment-, cuinant-se una vegada i una altra i provocant una eterna insatisfacció de resultats (aviat ja m’hauré, segurament, oblidat del què volia venir a dir), em poso amb una mica més de seriositat a parlar sobre la capital d’Holanda (això d’”Holanda” no ho hauríem de dir més).

Així doncs, després de molt de temps d’associar els Països Baixos amb la xocolata, el formatge, el cannabis, les putes i els (i les) homosexuals, un s’adona que cal fer-hi una visita urgent per intentar de prendre veritable consciència del que és aquest país. No es pot pas dir que en tres dies rodolant pels semi-cercles que conformen la part antiga de la capital això es pugui aconseguir. No és possible, segurament, acostar-se gaire a la realitat d’un país partint solament d’una immersió condicionada tan per la finalitat de la visita –passar l’estona- com per l’àmbit reduït on es desenvolupa. Farem, doncs, el que podrem.

Publicat perDeivit Tustei a 20:03 0 comentaris  

Farigola per tothom

La meva senyora iaia ha tingut aquesta nit –vigília del seu sant- un malson esgarrifós. S’ha trobat, la pobra dona, dins del somni, a Jose Luís Rodríguez Zapatero enduent-se-li el llibre d’herbes remeieres que acostuma a consultar habitualment per curar els refredats de la família. Es veu que el president del govern espanyol ha entrat a casa seva i li ha dit que, sentint-ho molt, se li havia d’endur el llibre, que el necessitava. Ella s’hi ha resistit, s’hi ha barallat, li ha dit que era un pocavergonya.. però no ha servit de res. El president ha marxat amb el llibre pel mateix lloc d’on havia vingut. A casa hem quedat horroritzats.

Ja sabíem que el líder del PSOE era un desvergonyit, però segurament ignoràvem fins a quin punt podia arribar a trastocar la moral dels ciutadans d’aquests país. El govern ens ha robat sempre, i més que ens robarà ara per pagar tots aquests diners que diuen que s’han gastat per mitigar els efectes de la crisi. No és doncs cap disbarat imaginar al president, entrant a casa d’una honorable senyora per prendre-li un llibre. Quantes persones no hauran somiat que Zapatero entrava a les seves cases per prendre’ls-hi un qualsevol objecte, per ridícul que aquest fos?

La situació,però, pren un sentit molt més concret si ens fixem en l’objectiu del president: el llibre d’herbes remeieres. S’obre demà nou curs polític i el PP ja ha avisat que un dels temes a debatre serà la ineficàcia del govern a l’hora de tractar amb la nova grip (tant és si hi ha molts o pocs contagis, la oposició és la oposició). Podria ser que el màxim mandatari espanyol estigués buscant personalment la manera més ràpida d’immunitzar els seus súbdits. Si les vacunes han de venir de fora perquè aquí hem sigut sempre més donats a treballar amb el totxo que amb l’àcid acetilsalicílic, què millor que una mica de farigola amb aigua calenta per solucionar el problema. Qui necessita innovació en matèria farmacèutica quan tenim una tant sòlida i arrelada saviesa popular entre els nostres ciutadans més ancians? Farigola per tothom, i avall.

Publicat perDeivit Tustei a 20:44 1 comentaris  

La merda de darrera les orelles

Ens rentem el cap cada dia. Fem anar l'aigua i el xampú d’una banda a l’altra de crani removent els dits, escrutant cada racó del nostre cuir cabellut. Ho fem amb la convicció de que ho deixarem tot ben net. És, al cap i a la fi, un procés intuïtiu, mecànic, gairebé inconscient. Ens oblidem sovint, però, de passar els dits amb insistència per darrera les orelles. És un error freqüent. Pot passar que simplement no haguem incorporat aquesta petita subrutina dins del procediment general de rentar-nos el cap. Potser un dia vam creure que no era necessari posar tant d’interès en aquest punt de la nostra anatomia, i vam decidir d’oblidar-nos-en. Ha passat el temps, i ara ens en penedim: ja és massa tard, perquè ja no pensem mai a fer-ho. Seria forçar la màquina i això ens fa mandra. Un bon dia, però, notem els dits pressionant-nos la part posterior de l'oïda. Sense adonar-nos de com ha anat, resulta que estem ficats de ple a la feina que a causa de tanta deixadesa havíem acabat abandonant. Quan passa això, quan redescobrim el plaer de deixar ben net allò que havíem anat arraconant fins a l’oblit, ens envaeix una estranya sensació d’alleujament. Aleshores potser ens preguntem perquè havíem arribat a deixar-nos tant. Ens havíem cregut que la fatxendaria de no pensar a rentar-nos el que no vèiem quan ens miràvem al mirall, era un estalvi de temps i de molèsties justificat. Estàvem equivocats. Pensem, llavors, en el que acabem de fer, i ens preguntem si no ha sigut potser alguna cosa diferent a l’atzar la que ens ha fer recuperar aquesta tant necessària activitat. En aquell moment, no recordem, però, encara, que una estona abans algú ens havia donat un cop al cap, fent caure davant de la nostra mirada, una mica de podrida i sorollosa merda.

Publicat perDeivit Tustei a 19:18 2 comentaris  

Corre i calla

Usain Bolt rebenta tots els rècords i les teories sobre la velocitat humana als Mundials de Berlin. Estem davant d’un desequilibrat. Un boig. La pel•lícula Forest Gump ja va ensenyar-nos amb molta gràcia el nivell de follia que representa el córrer pel córrer, la cursa sense rumb ni un objectiu localitzable. Això és el que, en el fons, és l’atletisme: una barbàrie al marge de qualsevol mínim sentit de civilització. L’actitud de l’atleta que s’ajup esperant el tret de sortida com un toro desbocat contingut rere una barrera, i es posa a córrer durant 100 metres fins a rebentar, és l’actitud pròpia d’un trastocat. L’espectacle previ que Bolt va oferir al públic que l’aclamava esperant d’ell la gesta que finalment va regalar-los, confirma l’estat mental en que cal submergir-se per ser algú dins del món de l’atletisme.

Cada prova atlètica requereix un cert desviament intel•lectual per ser portada a terme amb eficàcia. La dels 100 metres, a més, és segurament la que menys atabala als seus protagonistes. La ment deu quedar en blanc, o bé deu anar tant ràpid que no deu quedar temps de fer-se preguntes sobre si allò que s’està fent té algun tipus de lògica. Només s’ha de pensar en moure les cames al millor i més ràpid dels ritmes possibles i desitjar que el cronòmetre es pari de seguida... i a veure si hi ha sort i esgarrapem alguna centèsima de segon al rècord vigent. Dècades i dècades esgarrapant centèsimes amb el tètric objectiu de parar el temps just allà on l’espècie ja no pugui donar més de si. Sobre aquest hipotètic límit han circulat moltes teories, sempre revisades quan la realitat les ha inevitablement rebentat. Pensar en aquest límit fa ballar el cap: imaginar que algú pot resoldre els 100 metres llisos en una centèsima menys que l’anterior, no és mai una proposta descabellada; al cap i a la fi, què és una centèsima? Descobrir, però, que restant una centèsima rere l’altra arribaríem a l’impossible cas de l’home corrent els 100 metres en un segon, fa que entenguem aquesta qüestió com un problema perceptiu de magnitud superior. Hi ha d’haver, doncs, un límit real; la gràcia resideix en que el dia que s’hi arribi tothom mantindrà intacte l’esperança de que encara es pot anar una miqueta més enllà. La prova dels 100 metres encomana la bogeria que caracteritza els seus protagonistes a tot aquell que s’hi interessi. És perillosíssima.

L’atletisme, deia, és una qüestió d’incivilització. I tots tenim la nostra part per civilitzar que reclama no ser mai domesticada, tot el contrari: demana a crits que se l’alimenti. Per això, davant de la prova dels 100 metres llisos, màxim exponent d’aquesta disciplina esportiva, hi ha tanta poca gent que es pugui resistir a la temptació d’aficionar-s’hi. Al cap i a la fi, només són 10 segons. Molt poques de les necessàries manifestacions de la nostra irracionalitat necessiten tant poc temps per quedar satisfetes.

Publicat perDeivit Tustei a 12:22 6 comentaris  

De pedaços i piràmides

Ha entrat avui en vigor la última mesura del govern Zapatero per pal•liar els efectes de la crisi: els 420 euros mensuals per a –alguns- dels parats espanyols que ja no reben cap prestació d’atur. És un disbarat. Cal dir, només per començar, que la pròpia condició de “mesura pal•liativa” és ja una enorme equivocació. El tracte que estem dispensant a aquesta crisi, especialment a casa nostra, seria més propi del tracte que qualsevol donaria a un fenomen meteorològic: si plou, ens tapem una mica i ja pararà, perquè al final sempre para sense que sigui necessari de fer-hi res.

De seguida que es va fer pública la mesura, el PP va córrer a donar una resposta d’una inconsciència i un cinisme manifestos. Van dir els populars que “recolzaven la proposta, però que amb 14 euros al dia, a Espanya una família no pot viure”. Entenc que amb aquestes declaracions, el que volia dir el PP era que la prestació hauria de ser molt més alta, tant alta com perquè una família “normal” (a saber què vol dir normal) pogués viure tranquil•lament (a saber si “viure”, aquí, vol dir només menjar i pagar un lloguer, o vol dir pagar una casa, un cotxe i anar de vacances tant lluny com es pugui). Qui sap si potser tres o quatre mil euros al mes haurien fet el fet. És trist que el govern faci tonteries, però encara ho és més veure com la oposició només és capaç de respondre amb una suposada ignorància tant mal calculada.

Donar un subsidi a qui ja no té ingressos d’enlloc ni possibilitat d’aconseguir-ne (això últim, s’hauria primer de comprovar) pot ser que no sigui una mala idea. Però fer-ho en un país on fins fa poc la gent deia “m’he agafat” l’atur, entenc que fa venir ganes de vomitar a tots aquells que d’això no n’han gastat mai. Quan les coses han anat rodades, el govern ha actuat amb una condescendència desproporcionada cap a aquells que s’han aprofitat de la innocència del sistema. És normal que ara que les coses no funcionen, la condescendència segueixi sent la manera d’actuar del poder. No ens en hauríem d’estranyar tant.

També diu el Partit Popular que això “només és un pedaç”. Bé, cal recordar que un subsidi, sempre ha sigut un pedaç. És evident i no caldria ni mencionar-ho. El subsidi d’atur també era un pedaç. Que no fa tant de temps alguns s’ho prenguessin com unes vacances pagades, és una altra cosa. El problema és que aquests pedaços només poden funcionar si a darrera hi ha alguna estructura que els impulsi perquè no parin de girar. Bern Madoff d’això en sabia un niu. On anirem a buscar la piràmide que pagui tot això, si sembla que la piràmide gairebé està ja disposada del revés? La resposta, segurament, ja ens l’anirem trobant.

Publicat perDeivit Tustei a 19:39 0 comentaris  

El duro morirà.

L’altre dia exterioritzava el rebuig que em provoquen les persones que continuen posant pessetes a tot arreu. Vaig veure ahir, però, una cosa que em va fer reflexionar i em va confirmar que a vegades cal ser una mica més condescendent. Es va formular, al programa de TV3 Bocamoll edició de nens, la pregunta de quantes pessetes eren un duro. Les dues nenes finalistes no ho sabien. Devien tenir potser deu anys. Deixant de banda la desesperació que em va provocar veure com acabaven responent bé gràcies a les pistes ridículament aclaridores que el presentador els hi servia amb insistència (així no anirem enlloc); vaig tenir un atac d’inesperada indignació al veure com aquelles persones petites ni els sonava això del "duro". Com era possible que aquelles nenes no sabessin què era un duro? Em vaig adonar que això de la pesseta, és una cosa molt més meva del que em pensava. A partir d’ara –ho prometo-, faré servir de tant en tant les pessetes dins d’alguna conversa.

Cal dir també que a pesar de l’edat de les protagonistes de tot aquest afer (no devien tenir més de 3 o 4 anys quan van desaparèixer les pessetes), no trobo justificable que no sàpiguen què era un duro. Hi ha uns mínims que s’han de complir, i no estic pas demanant que a les escoles ensenyin aquestes coses. Aquesta informació ha de caure a les mans de les persones sense que ni ho notin. Jo tampoc no havia fet servir mai un ral (de fet, van morir molt abans de que jo nasqués), però sempre havia sabut que quatre rals dels de l’època dels meus avis (dels anteriors reconec que no en tinc ni idea), eren una pesseta. Clar que jo, quan tenia deu anys, passava els migdies mirant la cotització del dòlar australià al teletext de TV3. No és que tingués un greu problema afectiu, simplement és que mirava Veïns (tothom dret, siusplau) i volia saber què volien dir quan Alan Dale deia, per exemple: “Todd, si no em tornes els 100 dòlars que em vas robar, te n’hauras de tornar a Adelaida”.

Publicat perDeivit Tustei a 20:12 4 comentaris  

L'Estatut d'Espanya

La proposta de manifestació contra la retallada de l’Estatut que feia aquest diumenge Pasqual Maragall en un article a l’Avui –amb aquella prosa seva tant desendreçada i desconcertant- , sembla que va guanyant adeptes. Joan Rigol deia dilluns a RAC1 que s’hi apuntava. Òmnium Cultural deia després que la intenció d’organitzar aquesta manifestació ja feia temps que els hi voltava pel cap. Comptarien, per fer-ho, amb els mateixos Maragall i Rigol, i tindrien la pretensió de fer que Jordi Pujol i Heribert Barrera s’hi afegissin. Amb el pòquer d’expresidents de Generalitat i Parlament a la capçalera, l’èxit hauria d’estar assegurat. Si hi ha retallada, que hi serà, tindrem manifestació sonada.

La manifestació vindria a ser una mena d’atac de dignitat de la societat catalana, davant de l’enèsima intromissió de l’estat espanyol en un afer que alguns creuen de plena sobirania catalana. Em sembla una greu equivocació. No tinc ni idea de lleis ni ganes. M’enerva, a més, que la seva interpretació acostumi a ser tant fràgil i lleugera segons d’on bufi el vent. Tinc clar, però, que l’Estatut és una llei espanyola, i les lleis d’un país han de complir la seva constitució. És aquest un dels principals propòsits de les constitucions i no hi ha cap país seriós que no es prengui seriosament la seva. L’estatut és una llei espanyola, i si Espanya diu que no els hi està bé, no s’hi pot pas fer res.

No veig clar, doncs, el sentit d’aquesta manifestació. Si del que es tracta és de defensar la legalitat de l’Estatut, llavors estem davant d’una cara manera de perdre el temps. Si del que es tracta, en canvi, és de defensar la dignitat del poble català i el dret que aquest hauria de tenir per manegar el seu futur, aleshores ja estem fent tard. I els quatre ancians que portaran la pancarta, encara més. Si Pasqual Maragall i Jordi Pujol volen cridar ben fort perquè Espanya no es fiqui en els assumptes de Catalunya, no és pas ara que ho han de fer. La estratègia va ser equivocada des del mateix moment en que es va emprendre l’aventura de redactar un nou Estatut. El voluminós i detallat articulat ho corrobora: enlloc del món no els cal delimitar d’una manera tant mil•limètrica la seva carta magna per evitar intromissions quan no toca, perquè als pobles plenament sobirans, les intromissions no els poden venir d’enlloc. L’Estatut buscava un nou encaix dins d’una Espanya que des de fa segles malda per encaixar les seves peces de la manera que més li plau. Prement ben fort i aixafant-les una mica, si cal. El pes de la llei espanyola ha caigut sobre nostre i ara n’hi ha que se n’estranyen i encara demanarien clemència. Ja els hi està bé. Ja ens està bé.

Publicat perDeivit Tustei a 20:03 0 comentaris  

En milions, siusplau.

La gent que continua parlant en pessetes, hauria de començar a plantejar-se seriosament si no seria millor una retirada de la vida pública, ara que encara hi són a temps. Podrien considerar l’opció d’aprendre a parlar en euros, però molt em temo que, si no s’hi ha avesat fins ara, ja no hi ha gaires esperances de que ho facin mai. Parlar en pessetes és una cosa que fa una mica de llàstima. La persona que parla en pessetes, però, lluny de semblar una persona desorientada, sembla tenir el ferm propòsit de voler controlar les variables tant de l’economia familiar com les de la macroeconomia que mou aquest món. Són uns entesos. O uns enterats.

Hi ha qui diu que “per segons quines quantitats” –cito textualment- “no s’acabarà d’acostumar mai als euros”. Sembla ser que si del que es tracta és de debatre el preu de l’entrepà del bar de la cantonada, no tenen problemes per fer-ho en euros. En quantitats una mica més altes, com les d’un sopar amb els amics o la compra de la setmana, sovint continuen sense tenir-hi cap problema, però ja n’hi ha algun que s’hi entrebanca. Tots hem ha escoltat alguna vegada al típic que després d’un sopar diu “vint-i-cinc euros? Però si això son més de quatre mil peles! Jo abans aquí hi menjava per dues mil pessetes, i amb això encara podia fer la copeta i tot!”. O bé “abans, amb deu mil pessetes passàvem tota la setmana”. Deixen anar una d’aquestes frases i ho fan amb tota la naturalitat del món, com si no s’adonessin de la bestiesa que acaben de dir. És la inconsciència dels que parlen en pessetes.

Després hi ha les quantitats una mica més elevades. L’import mitjà d’un cotxe nou, d’entre dotze i trenta mil euros (entre dos milions i cinc milions, per als de la pesseta), és una quantitat a partir de la qual moltes persones que mai hauries dit que ho farien, es passen immediatament al costat tenebrós del clan de la pesseta. “Quants milions dius que val aquest cotxe?” És horrible. Davant d’aquesta pregunta, qualsevol persona de ment serena, se sent, per un instant, com si fos Samuel Eto’o a punt de comprar-se una flota sencera de descapotables. La cosa empitjora quan els “seus” milions van a més: quan es parla, per exemple, del preu d’una vivenda. Llavors, la magnitud demogràfica del clan de la pesseta agafa proporcions descomunals. La taca s’estén inevitablement cap a tots els racons. Molt pocs poden presumir de no quedar-hi atrapats. La gent no vol sentir que un pis val dos-cents mil euros. La gent vol sentir trenta milions. Hi ha una immensa massa humana que necessita omplir-se la boca de milions per notar l’autèntic pes que tenen les coses. Sembla que no hi ha res a fer contra això. L’estratosfèrica inflació de l’Espanya post-franquista va posar els milions sobre la taula, i ara que la gent els ha tastat, ningú vol deixar-se’ls pel camí. Dos-cents mil què? Quina xifra tant ridícula! Parla’m en milions, fes-me el favor!

A la fi, tenim encara quantitats més grans. Primer, les xifres que són ara habituals al món de l’esport i l’espectacle. Són casos especialment curiosos perquè en vida de la pesseta, mai cap futbolista havia cobrat mil milions de pessetes. Ara, doncs, el que no vol entendre’s amb els euros, queda desorientat i desemparat buscant –al passat, que és a l’únic lloc on encara hi ha pessetes- alguna forma de comparació plausible per als quatre-cents milions d’euros que el seu equip favorit ha pressupostat per a la present temporada. I encabat, encara hi ha les xifres descomunals amb les que els governs de tot el món fixen els seus ingressos i les seves despeses. Milers de milions d’euros (a vegades fins i tot centenars de milers de milions) passen amunt i avall de les pàgines dels diaris sense que ningú entengui què volen dir. En aquest cas, el que ho intenti traduïr a pessetes amb l’esperança de treure’n l’entrellat, a part de quedar-se-li petita la pantalla de la calculadora, perdrà totalment el nord. La comoditat de les grans xifres macroeconòmiques expressades en euros, tal com sempre s’havien expressat en dòlars, no sembla pas un avantatge prou important per als que fa temps que es van rendir davant de la moneda única europea.

Em temo que per més que ho volguem no podrem fer-hi res contra els que tenen la pesseta ficada al cap. Ni amb els que veuen les pessetes a tot arreu, ni amb els que només tornen a pensar-hi a partir de determinades quantitats monetàries. Haurem d’esperar, doncs, a que es morin tots. I resar perquè no els hi hagi donat temps de passar aquest mal hàbit a la generació més tendre de la casa, la que no ha vist mai a la seva vida un bitllet de mil. Confio que això no passarà, encara que tinc els meus raonables dubtes, un cop he constatat que després d’haver sentit molt sovint al meu avi parlar de cèntims, ara jo he acabat per tornar-los a fer servir.

Publicat perDeivit Tustei a 22:21 1 comentaris  

Ho ha trobat tot bé?

El Departament d’Interior ha proposat de fer enquestes als delinqüents que passin per les dependències policials dels Mossos d’Esquadra. Amb dos collons. Es veu que volen saber si els detinguts troben que el tracte que reben per part dels Mossos és correcte. Les enquestes, a més, també haurien de servir per determinar si l’estat dels calabossos és l’adequat . Encara no se sap ben bé si del que es tracta és d’establir un sistema de qualificacions de calabossos en estrelles, similar al dels hotels, o si simplement la Conselleria d’Interior vol demostrar que té una barra que no se l’acaba.

Aquesta notícia, que si hagués sortit a la llum un 28 de desembre tothom hauria assenyalat com la típica innocentada que fan els mitjans el dia dels innocents, no és cap broma de mal gust. Sembla ser que els dirigents de la policia catalana no en tenen prou posant càmeres a segons quines dependències policials per vigilar el que fan els empleats de la seguretat pública, sinó que, a més, ara demanaran als detinguts a veure com s’hi han trobat, a comissaria. I com s’hi han de trobar, pobra gent? Doncs malament, que d’això és del que es tracta. O és que haurien de quedar-se amb ganes de tornar-hi? A més, algú creu, sincerament, que els detinguts diran la veritat en aquestes enquestes? A ningú li ve al cap la imatge d’un albano-kosovar contestant l’enquesta mentre es tapa la boca per amagar-se el riure i li dona copets a l’espatlla al seu company de cel•la? A l’apartat de “suggerències”, hi veig un “Tot ha anat molt bé, gràcies, però si pot ser, la pròxima vegada, no m’hi tinguin tanta estona, que a les set tenia hora a la perruqueria (el passamuntanyes ja se sap, t’ho aixafa tot), perquè a les vuit havia d’anar a retirar uns diners en una urbanització de Matadepera. Espero que resolguin aquesta lentitud el més aviat possible, gràcies”.

Diuen que deixar Interior en mans d’Iniciativa era la brometa que Montilla tenia preparada perquè els seus socis més dèbils al govern patissin una mica de desgast. I Iniciativa està tornant la brometa amb bromes de molt més mal gust. O potser és que no saben trobar un terme mig. Perquè entre les txeques i aquesta disbauxa en la que s’ha convertit el control a la policia, estic segur que hi ha d’haver un terme mig. Potser Montilla esperava que el comunisme català sabés trobar-lo. Anava equivocat.

Publicat perDeivit Tustei a 20:51 1 comentaris  

La pipa.

Veig uns gira-sols, de lluny, i penso de seguida en les pipes que algun dia produiran. Les pipes que posteriorment la casa Churruca ens servirà dins de les seves inconfusibles bossetes –o bossasses- blaves. Penso en les pipes envasades i a punt per ésser engolides i visualitzo les dues maneres en les que ens solen ser presentades: pelades i sense pelar. De cop, m’envaeix un dubte absolutament ridícul que em pensava que hauria de tenir molt més ben resolt: les pipes, originalment, són pelades o són sense pelar? Sembla clar i totes les informacions apunten cap aquest sentit, que les pipes, surten del gira-sol ja amb la closca posada. Però... qui ho ha vist? Ens en podem refiar d’això? Si podem comprar pipes amb closca i sense, qui ho diu que unes siguin les originals i les altres les tractades? No sembla molt més laboriós el procés industrial necessari per deixar-les totes pelades –sense aixafar-les- , que no pas el procés que s’hauria d’aplicar per cobrir-les de closca? Però... quin sentit tindria “envasar” individualment cada pipa amb un envàs que, evidentment i com tots els envasos, no es menja? M’ho penso una estona i m’entusiasma la idea de creure que, potser, he descobert el secret que ha torturat mitja humanitat durant dècades: com s’ho fan els industrials de la pipa per deixar-les tant ben pelades sense aixafar-les? La qüestió, en realitat, era una trampa. Les pipes ja sortirien pelades del gira-sol, el que farien els industrials de la pipa, en tot cas, seria cobrir-les amb una closca quan els convé.

Sí, ja sé que un entès en la matèria, el propietari d’un camp de gira-sols o algú amb coneixement i sentit comú, em dirà que estic totalment equivocat. Però m’és igual.

Publicat perDeivit Tustei a 19:07 1 comentaris  

De gent equivocada

Hi ha un tipus de gent que viu totalment equivocada. Permanentment. Viatgen pel món amb l’equivocació com a bandera. Sopar al Basset, Vic, taula del davant, dues dones, mare i filla, amb una nena petita, pobreta. Demanen una amanida, per les tres. En un moment determinat, la mare de la nena dirà que l’amanida és molt bona, i la iaia li respondrà amb un “hombre, es que vale seis con noventa!”. La nena petita dirà que vol alguna cosa més i la seva mare li respondrà amb un abominable “vols dir que tens tanta gana?”. Encabat la nena encara dirà que li agradaria fer alguna cosa de postres, i la mare li donarà la mateixa resposta que abans. Al final la mare cedirà un iogurt. S’ha de ser molt cruel per fer això a un fill. I s’ha d’estar molt equivocat per anar a petar a un restaurant com aquest amb la intenció de compartir una amanida entre tres persones. Pel mateix preu (en realitat, per una mica més) podrien haver anat a fer un entrepà a qualsevol banda, que és el que fem les persones normals quan no volem anar-nos a gastar cinquanta euros per barba en un àpat, però potser hagués sigut massa poc pel que estaven intentant aparentar amb tant poc d’encert. La iaia, que no es treu les ulleres de sol en tota l’estona que són allà a dins, es posa, havent “sopat”, a jugar a dòmino amb la seva néta. És el que se sol fer en aquesta mena d’establiments, sí senyor. Després de tot, encara es permet el luxe de criticar nosé quin collons d’eventualitat sobre l’amanida. S’han de tenir molt grossos per anar per la vida amb aquesta mala llet còsmica.

Al final, quan nosaltres ja havíem acabat, m'aixeco i topo amb un dels llums que tant correctament il•luminen les taules de forma individual. Imaginat que en comptes d’haver sigut jo el que fon una bombeta amb el cap, hagués sigut la dona de l’amanida compartida. Quina ruïna de negoci. Cal vigilar molt amb aquest tipus de gent. Són els que en aquest país es coneixen popularment com uns fills de puta. Integrals.

Publicat perDeivit Tustei a 10:16 4 comentaris