Llum, foc, destrucció

Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.

El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)

Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident.

Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.

El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats.

Publicat perDeivit Tustei a 23:10 1 comentaris  

Una prostituta masculina en una zona de càrrega i descàrrega

Sec, tot sol, en un banc del La Rambla del Passeig de Vic, un divendres a les 12 de la nit. D’un dels balcons situats al primer pis de l’edifici que tinc just al davant, en surt un noi d’uns 25 o 30 anys, en sabatilles i pijama, amb una cigarreta en una mà i un telèfon mòbil a l’altra.

–Hola, què tal? –Que em demana ell.

–Jo? Aquí. Assegut. En un banc. –que li responc jo.

–Ahh... Ehh... Mmm... Que... d’allò... ja has arribat? –em pregunta.

–A on, he arribat? –li responc.

–Que ets tu?

–Qui sóc jo?

–No ets tu?

–No ho sé. Soc jo? Qui ho sap!

El noi somriu, es rasca el clatell amb la mà que la cigarreta li deixa lliure i es frega el nas amb l’altre mà, com aquell que està refredat.

–No, perdona, que m’he confós. És que esperava algú... ejem... hehe (somriu).. M’ha dit que em faria una perduda quan fos aquí. Perdona, no deus ser tu.

El noi torna cap a dins. Jo miro fixament el balcó des d’on em parlava, esperant el que acaba passant uns segons després: torna a sortir.

Recolzat a la barana del balcó, xuclant nerviosament la cigarreta i fent moure el mòbil entre els dits, em mira fixament i em dóna conversa.

–I què? Fa fred eh?

–Bé, tampoc tant, avui. (En pijama i sabatilles, suposo que sí –que penso jo)

–Escolta’m: tu saps si es pot aparcar en zona de càrrega i descàrrega, els dissabtes? És que potser demà no em llevaré i no tindré temps de treure el cotxe.

–Ai no ho sé. Jo també tinc aquest dubte existencial des de fa temps. A les senyals posa “dies laborables de 8 a 20h”. Per mi els dies laborables són de dilluns a divendres. Però, és clar: també hi ha gent que treballa els dissabtes. I els diumenges, fins i tot. Mira: jo l’hi aparco sempre i no m’han posat mai cap multa. O sigui que diria que sí. Però si et posen una multa jo no t’he dit res.

–Bé, em fiaré de tu.

–Saps què? Podries demanar-ho a la policia directament. Jo fa temps que he decidit que un dia ho faré... però és que no en veig mai cap.

–A la policia? No ho sé... Bé, perdona eh? És que per això he sortit, perquè tenia aquest dubte i he pensat que potser tu ho sabries.

“I què et fa pensar que un tio que seu en un banc amb les mans a la butxaca sabrà si es pot aparcar en càrrega i descàrrega un dissabte?” Penso jo, sense dir-ho.

–Bé, gràcies, eh? Que vagi bé, fins una altra. -es despedeix.

Al cap d’uns minuts, sento les passes apressades d’algú que es dirigeix cap on sóc jo. Miro a la meva dreta i veig un moro (a mi ja em perdonaran, però jo sempre he trobat semànticament més respectable dir moro que no pas dir marroquí) que arriba caminant molt de pressa.

El moro es dirigeix directament cap al portal del mateix edifici d’on havia sortit fa una estona el noi misteriós i pica el timbre movent-se nerviosament.

De seguida baixa el noi misteriós, li obra la porta i, amb un somriure d’orella a orella, dóna un copet a l’espatlla del seu visitant.

–Hola, guaaapuuuuu!!!! –que li diu el noi misteriós al visitant, allargant la “u” amb un gran entusiasme.

–Ara sí! –em diu el noi a mi, picant-me l’ullet.

“Ara sí, què?” Penso jo. “Que ja ha arribat el camell?” La idea que l’assumpte es resolgui d’una manera tant evident i poc interessant em decepciona. Això és el que hauria esperat qualsevol que hagués estat saludat per un desconegut des d’un balcó mentre seia en un banc del carrer a mitjanit. Així que decideixo dipositar totes les meves esperances en les mostres d’afecte que el noi misteriós acaba de proferir al seu visitant (“guapuuuuu!”) i fantasiejo amb la idea que el visitant pugui ser alguna mena de prostituta masculina (a mi ja em perdonaran, però sempre he trobat semànticament més respectuós dir “prostituta masculina” que no pas dir “gigoló”). O, molt millor encara, penso que potser es tracta d’una prostituta masculina camella.

Quan ja estic a punt de tancar els ulls per tal d’ampliar la sensibilitat de la meva oïda i provar a veure si escolto algun soroll interessant escolar-se d’entre les parets de l’edifici que tinc al davant (no ho sé: una cremallera descordant-se, el cloc de la sivella d’un cinturó caient a terra, el pam d’unes sabates colpejant una paret...), m’adono que el llum de l’escala s’ha tornat a encendre i em començo a fer a la idea que tot plegat, al final, no tindrà cap mena d’interès.

Efectivament: del portal de l’edifici tornen a sortir-ne el noi misteriós i el seu visitant. El noi sembla mostrar-se més alleujat, però el visitant continua movent-se acceleradament; no sembla tenir cap ganes d’estar-se gaire estona seguint la conversa que el noi misteriós li intenta donar. I és d’aquesta manera que el visitant marxa, tant esperitat com havia arribat, pel mateix lloc d’on havia vingut.

El noi misteriós em mira abans de tancar la porta i em saluda efusivament amb la mà. Jo li torno la salutació i faig petar la llengua per demostrar com de decepcionat estic. Ell, és clar, no se n’adona.

Em torno a posar les dues mans a la butxaca i giro el cap a la meva esquerra, per fer un cop d’ull al passeig. Veig un cotxe de policia parat a escassos 25 metres de mi. La il·luminació m’encega i no aconsegueixo distingir si es tracta de la Guardia Urbana o dels Mossos d’Esquadra.

“Ara podries anar-los a demanar si els dissabtes es pot aparcar en una zona de càrrega i descarrega”, penso de seguida que veig la llum blava del cotxe. “Bé, potser són els Mossos, i els Mossos segurament no ho sabran del cert això; encara t’embolicaran més.” I després de debatre’m entre aixecar-me i caminar 25 metres possiblement per a res, o continuar assegut, resolc que continuar assegut amb les mans a la butxaca serà el millor que puc fer.

“Ja hi parlaré un altre dia, amb la policia."

Publicat perDeivit Tustei a 20:32 0 comentaris  

No sé com dir-li

He parlat aquí en alguna ocasió d’en Fabi i del seu bar. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.

No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.

Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.

Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.

Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.

Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.

S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.

Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.

Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.

Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.
“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.

L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.

“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.

Publicat perDeivit Tustei a 23:17 0 comentaris