L'informe

Dilluns al matí, a la tertúlia de RAC1, Pilar Rahola, Màrius Carol i Vicenç Villatoro, van sotmetre a Antonio Bolaño a un tercer grau demolidor. El motiu: l’informe sobre el comportament de diferents periodistes d’opinió que havia encarregat el govern tripartit a principis de la legislatura. Rahola, Carol i Villatoro estaven entre els “auditats” –tal com ho va definir La Vanguardia utilitzant la paraula de moda- i Antonio Bolaño, era llavors el cap del gabinet de premsa del president Montilla. Poden imaginar-se, doncs, el considerable espectacle que es va produir.

Mentre Bolaño s’excusava darrera de tota mena de recargolades justificacions, els afectats l’anaven desplomant com un pollastre acabat de matar, encara calent. I és que la perla més extraordinària que va deixar-nos anar Bolaño, precisament la que van utilitzar als informatius de l’emissora durant tot el dia per explicar-nos la notícia, va ser, ni més ni menys, “no vam encarregar una auditoria (fixin-se que ràpid que ens contagiem dels neologismes) de la opinió publicada per saber què opinen els periodistes, vam fer-ho per identificar la malaltia que podien patir, per tenir un diagnòstic” “. El que volia dir Bolaño, evidentment, era que volien identificar la malaltia que podia tenir el govern, per trobar una solució (la qual cosa també fa molta gràcia). Però el va trair la llengua i en comptes de dir “podíem”, va dir “podien”, i aquest petit error lingüístic, propulsat per la frase anterior, que li donava encara més consistència, va donar un titular esplendorós. En realitat, l’error no va ser segurament tant de dicció, com de creuament de cables dins d’un cervell xarbotat per les empentes que li anaven donant, amb tota la mala llet del que eren capaços, els seus contertulians. Bolaño va dir, sense voler, el que de fet ha pensat sempre: que cal vigilar els desviats que puguin desestabilitzar políticament a la seva gent. Vaja, que va destapar un terror premental a la opinió publica –i publicada- . Els desviats, doncs, potser són uns altres. Ja ho deia Josep Pla: “un grapat de cecs, governats per folls”.

Un cop dit tot això, cal recordar que estem parlant d’un informe que va costar ni més ni menys que 27.000 euros. Val a dir que la única persona que va insistir en el disbarat que suposa pagar una tal quantitat de diners per una pèrdua de temps com aquesta, va ser Pilar Rahola. Vint-i-set mil euros per escriure en quatre papers cap a quin cantó carreguen quatre articulistes! Ah! Els informes absurds i sense sentit que la Generalitat encarrega (més de 2.500), i que no tenen cap mena de conseqüència política quan se’n descobreix la seva total inutilitat. Però aquest, és un altre tema.

Publicat perDeivit Tustei a 19:08 1 comentaris  

Converses amb Esteve Casadevall

A la barra del bar Gervasi, trobo, com sempre, Esteve Casadevall. Habà entre els dits i copa de Courvoisier al davant, escorcolla la meva arribada a la recerca d’uns minuts de passable conversa.

-Senyor Esteve, estem ben fotuts. –li suggereixo com a salutació.

-I doncs?

-Ja ho veu: el preu de la gasolina, es mou indefectiblement cap amunt. Si no és cosa dels moros, ja serà cosa del govern.

-I més que pujarà. –em contesta impassible. Sempre ha estat igual: els impostos s’han mogut en la direcció que el vent els ha empès, sense tenir en compte cap mena de practicitat.

-Ja ho pot ben dir. Ara, d’això, en diuen impost verd. Es veu que es tracta de gravar les activitats humanes que intervenen en l’efecte demolidor d’això del canvi climàtic. Com si tinguéssim alternativa als combustibles fòssils per fer anar les màquines que ens porten d’un lloc a l’altre. Comprèn?

-Perfectament.

-Doncs bé, si hem de pagar, pagarem. No hi podem pas fer res.

-No hi ha cap altra sortida, certament.

El senyor Esteve s’acaba la copa, crida al cambrer i demana la següent. Mentre esperem que li portin –mai li ha agradat de parlar amb la copa buida- continuo fullejant el diari. Finalment, s’atansa al paper i deixa anar:

-Què diu, que ara l’Obama fa pel•lícules de terror?

-Disculpi?

-Sí, aquesta fotografia... Aquest negre que riu, amb aquestes dents blanquíssimes, no és el president Obama?

-Sí senyor.

-I doncs, què hi fa acompanyat de dos personatges de la nissaga protagonista d’aquelles pel•lícules.. –mira al sostre, buscant dins la seva profundíssima memòria- sí... com es deien...

-La família Adams.

-Exacte!

-No sé de què m’està parlant senyor Esteve. Això és una fotografia del president Zapatero amb la seva família, de visita als Estats Units en motiu de la reunió aquesta de les Nacions Unides.

-Les Nacions Unides... Sempre que a Nova York he coincidit amb una reunió organitzada per aquesta gent, el xofer s’ha quedat ineluctablement sense poder aparcar enlloc. Vostè comprendrà que jo...

-No és partidari de tota aquesta parafernàlia.

-Just.

El senyor Casadevall viatge sovint als Estats Units, on hi té un fill i tres néts. Sempre en torna amb la moral visiblement aixafada. La perspectiva li aniquila bona part de les seva ja de per si malmesa esperança.

-Miri, diu que el PP ha amonestat el seu regidor de Cardedeu per haver-se abstingut en la votació que proposava donar suport a la organització d’un referèndum d’independència com el d’Arenys.

-És una cosa normalíssima. No em sorprèn gens. –torna a respondre el senyor Esteve des de la més absoluta calma.

-No troba, però, excessiu, que un partit mani el comportament de tots els seus militants?

-Militants! Quina paraula més grotesca! Em demana si em sembla excessiu? I tant, i condemnable. Però en aquest país, és el més natural.

-Què vol dir?

-Miri jove, hi ha llocs on la política es fa de dalt estant, i d’altres, on tot plegat comença de sota, i va pujant. Entén?

-No gaire

-Als Estats Units, per exemple, els candidats fan campanya perquè els votin a casa seva. D’aquí passen a representar els seus conciutadans, els que els han votat, a instàncies més elevades. Allà, hi defensaran dins d’un context molt més ampli els valors pels que han estat elegits a casa seva. Ni més ni menys.

-I els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, què hi tenen a dir en tot això? –pregunto innocent.

-Res!

-No m’ho puc creure.

-Miri: ha vist les dificultats que té Obama per tirar endavant la seva reforma del sistema sanitari? Suposo que vostè, que llegeix tots aquests papers, deu estar al corrent de la majoria demòcrata a les cambres del Congrés i del Senat nord-americans. I tot i així, el president de la nació més poderosa del món, no pot tirar endavant un projecte propi. Per oposició dels seus. Em segueix?

-Em sembla que sí.

-Aquí, en canvi...

-Aquí, en canvi –li robo la paraula- el debat de si el PSC pot arribar a votar en contra d’alguna proposta del govern Zapatero, a Madrid, ens sembla estèril, de tant buit que està.

-Veig que ho agafa de seguida. Aquí els partits funcionen de sobre cap a sota, en una jerarquia perfectament condicionada pel poder que s’atribueixen els que s’ho miren des de dalt de tot.

-I jo que pensava que el nord-americà era un sistema bipartidista que negava la pluralitat!

-Noi, has encara d’aprendre moltes coses. Ja ho iràs fent.

El senyor Casadevall s’acaba la última copa, apaga l’habà al cendrer més proper, i deixa el pagament de les consumicions sobre la barra de marbre negre, immaculada. Es posa la gavardina i s’allunya, ara un pas, ara l’altre, entre la multitud que a aquesta hora omple la sala gran del Gervasi.

Publicat perDeivit Tustei a 15:54 1 comentaris  

Això dels espies al Barça

No entenc la fal•lera que els ha agafat a alguns mitjans de comunicació, d’agafar un pal i remenar amb tanta insistència la merda que esquitxa la cúpula directiva del Barça aquests darrers dies. És veritat que a la junta va haver-hi un greu problema de comunicació i es van donar uns fets que bé podrien haver desembocat en escàndol, però també és veritat que les persones implicades van saber-ho resoldre impecablement. Si tenim en compte que l’afer va destapar-se, dins la junta, durant el tram més important de la temporada, a l’última empenta per la consecució del triplet, hem per força de concloure que les dues bandes van saber-ho arreglar de la manera que més s’ajustava als interessos del club. En aquest sentit, el remei va ser immillorable: blindatge total, silenci i una solució de portes endins. Algú dirà que si el primer equip no hagués acabat la temporada com la va acabar, l’escàndol hauria sortit a la llum amb una força devastadora. Bé, els que dirien això són segurament els mateixos que ara passen hores i hores executant debats estèrils al voltant de l’afirmació “és impossible que Joan Laporta no sabés el que estava passant”. Aquest és ara el tema del que se serveix RAC1 per justificar un periodisme de carronya certament desagradable. Escoltar-los a ells mateixos queixant-se de la impossible estabilitat d’un club com el Barça, fa petar de riure. Quedes ridículament retratat quan el teu principal argument per avivar el foc, és una suposició que tu mateix t’estàs inventant emparant-te en un suposat sentit comú que no és més que la sortida a la superfície dels teus instints més baixos.

Dit això, jo encara diria més: I si el president Laporta hagués sabut el què passava, què? Perquè... sabem exactament de què va la cosa? Em temo que no.

Publicat perDeivit Tustei a 9:55 3 comentaris  

Senyor jutge, faci'm uns plànols.

Les èpoques de crisi són un bon moment per provar d’aprendre coses noves amb la previsió de que potser perdràs la feina per la qual has estat més concretament preparat; t’adones que hauràs, potser, de dedicar-te a una altre tema i t’apuntes a algun curset, o a alguna cosa encara més consistent. Suposo que és per això que avui cinc magistrats de l’Audiència Nacional han visitat les obres de l’AVE, a l’altura de la Sagrada Família, amb l'objectiu de determinar si suposen algun tipus de perill pel temple. Són cinc jutges que deuen estar fent pràctiques després d’haver estudiat, suposo, la carrera d’Enginyeria en Camins, Canals i Ports. (i túnels subterranis) Qui ho diu que als becaris no se’ls deleguen prou responsabilitats? Aquests jutges són un exemple per la nostra actual societat, desproveïda de tot sentit del treball i de l’esforç. Encara, sento que l’arquebisbe de Barcelona, el senyor Rigol, i el cardenal Sistach, es queixaven d’haver sigut ignorats pels pobres magistrats. Els han deixat, com aquell qui diu, plantats a l’altar, esperant una salutació cordial dels senyors de la toga. Escoltin, que aquesta gent té altra feina, que no ho veuen que al matí visiten obres i a la tarda celebren judicis? A la nit, em sembla, estudien medecina. Pel què fa al resultat de l’informe, espero que ho hagin trobat tot bé. Jo, particularment, no m’havia acabat de refiar mai dels tècnics que fins ara havien assegurat que l’obra de Gaudí no cauria a trossets quan la tuneladora comencés a fer forat per sota. Ara, si aquests jutges determinen que no passarà res, em quedaré molt més tranquil.

I ara, ja em disculparan, però els haig de deixar, que m’ha vingut el gestor a arreglar-me l’aixeta de la cuina.

Publicat perDeivit Tustei a 18:53 1 comentaris  

El drama de quan no t'entenen.

Estès l’Avui sobre la freda taula de marbre i acomodat a la cadira, disposat a passar la mitja hora que precedeix el dinar de la millor manera possible, se m’acosta en Fabi –barba de tres dies, pantalons curts i caminar pesat-, amb dues ampolles de Martini i uns Bocabits enfilats dalt la seva safata platejada. Mentre espero que acabi amb el ritual de deixar el got sobre la taula i omplir-me’l, li pregunto:

-I què, ja va això del futbol?

-Ui no, què va. Es veu que aquesta televisió no és compatible. O compro un descodificador, o compro una tele nova. –em respon amoïnat.

Jo intento animar-lo:

-Vols dir que no trauran targetes compatibles amb tot tipus de teles, al final? Em sembla que van dir que els primers adaptadors no funcionaven amb qualsevol aparell, però que ja en llençarien d’altres.

Acosta la seva cara a la meva, s'hi fixa. Després, aparta la mirada cap a un costat i es posa la mà a la barbeta. Aguantant una aparent calma, mou lleugerament el cap en direcció al sostre. Silenci total. No diu res. Jo espero la resposta. Finalment, em deixa anar:

-Sí... d’això... em sembla que al final, aprofitant que la tele de casa és molt vella, hi traslladaré aquesta i en compraré una de nova.

No ha entès ni una sola paraula de la pregunta que li acabo de fer. Amb ell, ja m’ha passat altres vegades, i sembla que al final ha optat per fer veure que no passa res. Tinc tendència a parlar com si tingués la boca plena i se m’escapés l’autobús; però, sisplau, si algú no m’entén, prefereixo que em demanin una repetició. Tantes vegades com sigui necessari.

Publicat perDeivit Tustei a 22:13 0 comentaris  

A l'Alicia sempre l'entenen.

Alicia Sánchez Camacho, diu a RAC1 que no s’ha trobat mai ningú, que treballant de cara al públic, no l’entengui en català. És molt perillós fer una afirmació com aquesta. Els polítics diuen mentides, ja ho sabem, però per dir una mentida així, una mentida que pot ser descoberta com a tal per a qualsevol persona amb una mínima memòria sobre la pròpia experiència, s’han de tenir molt ben posats. O això.. o s’ha d’estar proveït d’una desvergonya descomunal. Potser és veritat que ella mai s’ha trobat amb un cas com aquest. És estadísticament probable, de fet, que no s’hi hagi trobat, perquè dubto molt que ella s’expressi habitualment en català quan es dirigeix a un empleat de la restauració. Ara bé, que ella no s’hi hagi trobat, no hauria de servir-li d’argument per afirmar que això no passa.

Alguna vegada, quan he decidit fer l’esforç de no canviar de llengua quan no m’entenien, he topat amb una manca total de sentit del ridícul per part de la persona que m’estava servint. Perquè és d’un ridícul espantós anar a viure a un país i posar-te a treballar cara el públic sense conèixer una de les llengües que s’hi parlen. Més encara, si la teva llengua natal és de la mateixa família que la que et trobes.

Hem acabat per dignificar a la persona que aprèn el català, com si això fos un favor que rebem per part seva, quan hauria de ser totalment el contrari. I no m’entenguin malament, a vegades l’esforç que han de fer determinades persones per aprendre la nostra llengua, bé val un elogi. Un japonès que aprengui català, per exemple, té merescut el nostre més agraït reconeixement; un sud-americà, no. I això no és racisme, és tant sols el mínim que podem fer per mantenir una certa dignitat. Així, el dia que vaig haver de repetir deu vegades que volia un entrepà “de truita de patates” en un Pans&Company, vaig comprendre fins on pot arribar la mala llet d’aquesta mena de persones. Un cop els hi has perdonat que no sàpiguen català, el mínim que podrien fer és aprendre’s els noms de les coses que venen.

Si després de fer servir com a estúpid i buit argument de campanya “ja és hora que una dona sigui presidenta de la Generalitat” , que Alicia Sánchez Camacho digui que no s’ha trobat mai amb ningú que no entengui el català, la relega definitivament a la banda dels polítics enterament inútils. Aquells que acaben sent un sorollet que se sent molt llunyà, fins que un dia, sense que te n’adonis, s’esvaeix definitivament. Recorden Daniel Sirera? Recorden, de fet, Albert Rivera i tota la seva falsa retòrica?

Publicat perDeivit Tustei a 21:49 1 comentaris  

Jaume Llimós

Jaume Llimós, metre vuitanta, aspecte juvenil, discreta però considerable musculatura amagada rere un jersei gris o negre, pantalons texans, cabell curt, somriure malèvol, mirada estirada, i pas ferm; entrava a l’aula movent el cos com un robot però amb el rostre proveït d’una humanitat indescriptible. Encarant el seu pas en sentit perpendicular a la nostra disposició sobre la cadira, girava lleugerament el cap i ens mirava, sense perdre mai el somriure, enviant-nos un missatge que no per ser silenciós era menys clar: “ja podeu anar callant, petits fills de puta”. Si el silenci es produïa d’immediat, ens regalava una satisfeta cara d’agraïment. Si no, agafava un guix i començava a dibuixar circuits elèctrics a la pissarra, com un plotter humà, sense dirigir-nos ni la paraula ni l’atenció. Al final, sempre aconseguia el silenci desitjat. Llavors, s’iniciava la carrera contrarellotge que ens havia de dur a aprendre la major quantitat de coses en el menor temps possible. I les apreníem absolutament totes sense haver de fer cap altre esforç que el de contagiar-nos de la seva hiperactivitat i el seu amor per aquells quatre números que escrivia a la pissarra. Jaume Llimós tenia dins el seu cap un mapa perfectament exacte de tot allò que havíem d’aprendre d’ell. Haver-li proposat de fer servir un llibre de text o qualsevol altre tipus de material didàctic convencional hauria suposat un insult intolerable. La millor manera que tenia de transmetre’ns tot aquell coneixement, era fer-ho per la via directe, sense absurds intermediaris. A primer cop d’ull, semblava un sistema complicat. Nosaltres ens crèiem que ell creia que no ens havíem adonat que, en realitat, el seu mètode no requeria gens ni mica d’esforç per part nostre; però ell sabia perfectament que transmetent-nos aquelles enormes dosis d’entusiasme que disparava a tort i a dret, des del moment que començava a parlar fins el moment en que sortia per la porta, ja n’hi havia ben bé prou. Només havíem d’aixecar l’antena i seguir els seus moviments movent el cap a banda i banda. Quan te’n descuidaves, et mirava amb aquella cara de dir “tu no portes l’antena aixecada, si no portes l’antena aixecada, m’enfadaré i no voldré jugar amb tu” i era inevitable una immediata justificació per part teva.

El dia que tocava fer un examen, multiplicava la maldat del seu somriure, i de no ser perquè tenia modals, estic segur que hauria esclatat en una sonora rialla que ens hauria deixat a tots trinxats. Abans de començar, es col•locava al centre de l’aula amb l’esquena ben dreta i el posat –de cop i volta- seriós. Ens assenyalava amb el dit a uns quants de nosaltres i ens feia canviar de lloc. “Tu aquí, tu aquí, tu aquí”. Podem començar. Llavors s’asseia al seu lloc, abaixava la mirada i maldava per contenir el riure: n’havia fet alguna i estava esperant que ens en adonéssim.

-Jaume, per resoldre aquesta pregunta d’aquí, s’ha de saber allò d’allà. I allò d’allà no ens ho has ensenyat mai. –Deia, per fi, un de nosaltres amb el rostre tristament compungit.

-Ja ho sé, ja ho sé –responia ell mirant-nos un a un. –Però això ho hauríeu de saber! Uns de tant llestos com vosaltres... Ara no us encallareu amb una cosa tant ridícula!

-Jaume, t’has passat. –gosava dir una veu valenta.
De cop canviava la cara per una de molt més seriosa i ens deixava anar:

-Deixeu-la.

-Gràcies Jaume, és que t’havies passat eh?

Tornava a riure i responia:

-Però si la deixeu, tindreu un punt menys.

Aquells exàmens haurien suposat un mal de cap considerable per a qualsevol que s’hagués atrevit a aprendre la matèria per un compte diferent del que ell ens proporcionava. Ara: gairebé ningú en suspenia mai cap. Ens havia ficat els coneixements dins el cervell amb una tal habilitat, que ens havia convertit en uns experts sense que ho haguéssim hagut de patir. En uns experts per sempre més, que és al final el que de veritat compta.

Jaume Llimós era la forma humana de la paraula pedagogia. Algú havia dit que era una ment privilegiada, malauradament desaprofitada. No ho crec pas. Segur que hauria dut a terme amb èxit qualsevol activitat que s’hagués proposat; la que feia dins del desgavellat món de l’educació era però d’una excel•lència tant descomunal, que la seva utilitat quedava fora de tota discussió.

Uns anys després d’haver-lo tractat, vaig descobrir que aquest home havia acompanyat, en la seva infància, a la meva mare fins a l’estació on cada dia agafava el tren per anar a escola. Eren més o menys de la mateixa edat, però ell era una persona d’una responsabilitat inhabitual. De no ser per ell, potser, ara jo no seria aquí. O bé la meva pobra mare hauria acabat atropellada per un tren semi-directe, o bé jo no hauria après que existeixen persones d’una intel•ligència superior que posen tot el seu interès a servir a la resta.


Jaume Llimós: quin tio.

Publicat perDeivit Tustei a 20:38 2 comentaris  

Qüestió de dissimular.

Tot això del referèndum d’Arenys mereix unes quantes reflexions profundes. De moment, només els diré que estic considerant seriosament la possibilitat de creure-m’ho. Però del que vull parlar ara, és de la recargolada maniobra que va dur a terme La Vanguardia aquest diumenge per reflexionar-hi i posicionar-s’hi... sense parlar-ne. Encara no sé on volien anar a parar exactament, però el cas és que vaig quedar acollonit, com es diu popularment.

Xavier Mas de Xaxàs, en un extens article a doble plana dins de la secció d’internacional, parlava de l’existència d’una regió de Finlàndia amb característiques especials anomenada Aland. Aland és un territori format per milers d’illes entre Suècia i Finlàndia, que han sigut primer territori suec, després rus (quan Rússia derrota Suècia i s’apodera de Finlandia), i que des del 1922, és una regió autonòmica dins de Finlàndia. La llengua oficial és el suec, hi viuen només 27.000 persones, i el nivell de vida és tant alt com a la capital, Helsinki. L’article explica la integració d’aquest territori dins de Finlàndia i les relacions, exemplars, entre el govern alandès i el govern finlandès.

¿On està el problema d’un article, a primera vista tant entretingut i enriquidor?. Doncs bé, sembla clar que publicar el mateix dia en que se celebra el referèndum d’Arenys per obrir camí en l’autodeterminació de Catalunya, un extens reportatge sobre les magnífiques relacions que es poden establir entre el govern central d’un país i una de les seves regions autònomes, sense que les fermes exigències d’autogestió i respecte de la segona cap al primer esdevinguin un problema, és una dissimulada manera de demostrar que l’encaix d’una realitat nacional dins d’un altre estat es pot dur a terme satisfactòriament per ambdues parts. El més inquietant, és que la paraula Catalunya no apareix en tot el text. Tant sols se’ls hi escapa en un dels requadres informatius, en l’apartat on s’informa de la mida del territori. En la resta de la informació, ni rastre de comparativa amb el nostre país. El lector l’espera d’un moment a l’altre, però no apareix per enlloc. Mas de Xaxàs, explica que moltes regions del món amb problemes d’autogovern i de reconeixement de drets històrics per part dels estats on estan sotmeses, acudeixen a Aland amb l’esperança d’aprendre com ho han de fer per millorar la seva situació. Tot l’article és una inacabable propaganda en favor de l’estat de les autonomies i en contra de l’escissió d’un territori dins d’un estat. La tesi no és altre que el “tot o res” no és mai una sortida viable en aquesta mena d’assumptes.

En realitat, el que ha fet La Vanguardia no és nou. Tot es redueix a rascar una mica el mapamundi i trobar un exemple que s’adapti a les teves necessitats. Ho fan els d’una bàndol i ho fan els de l’altre. A mi, això, em sembla una miserable manera de perdre el temps. En aquestes qüestions hi concorren tantíssimes variables, que és impossible establir un lligam inequívoc entre un cas i un altre. Clar que, en aquest cas, de lligam no se n’estableix cap. O falta un tros d’article, o el que ha fet la infografia on es disposen la mida dels dos territoris se li ha escapat el diminut mapa de Catalunya... o bé tot plegat és fruit d’una mala llet i d’un cinisme total. És típic de La Vanguardia no posicionar-se gaire clarament en absolutament res, però arribar fins aquests extrems em sembla fins i tot còmic. De fet, només calia parar atenció al titular de l’article per adonar-nos que hi havia gat amagat: “La autonomía líquida”... Treguin l’accent.

Publicat perDeivit Tustei a 19:33 0 comentaris  

Això del futbol televisat (Segona part)

M’acosto al Pròleg passades les sis de la tarda, amb la idea de comprovar l’èxit de la retransmissió del partit del Barça. Passo, abans, per davant d’un parell de bars –un d’ells seu de penya barcelonista- i em sorprèn veure que enlloc hi estan donant el partit. Una colla de joves vestits de blaugrana vaguen desorientats en busca d’un lloc on poder veure el seu equip. Penso en la il•lusió amb la que en Fabi m’ha ensenyat al migdia la seva recent adquirida targeta de GolTV, i m’imagino que deu estar fent el seu particular agost. “Me l’havia de jugar”, m’havia dit. Un grapat d’esperances estaven dipositades en aquell tros de plàstic que no es podia estar d’ensenyar a tot aquell que se li acostés. Havia tret la pols de la pissarra gran i hi havia escrit en guix i lletres ben grans “Avui: Getafe – Barça, a les 18h”. Arribo al seu bar decidit a comprovar com li ha sortit la jugada. En arribar, descobreixo un espectacle devastador. Uns quants clients resten en silenci a la barra i en un parell de taules, mentre en Fabi, enfundat com un botifarró en una de les seves samarretes del Barça, s’està enfilat dalt d’una cadira realitzant tot tipus de maniobres amb la targeta i la televisió: no funciona res. L’aparell descodificador de Digital+ penja d’un fil i queda suspès a l’aire sota el plasma; avui aquesta aparell és inservible, avui només serveix la TDT i l’accessori que tant de servei havia fet en el passat, queda reclòs al trist paper d’andròmina inútil. Amb cara de gran preocupació, en Fabi segueix les instruccions que el tècnic li dona per telèfon. “Ara posa la targeta, ara treu-la”. “Ara tanca la tele, ara torna-la a obrir”. La preocupació es va tornant mica en mica resignació quan comença a adonar-se de que no hi ha res a fer. Mentrestant, els clients contemplem l’escena amb un nus a la gola, mirant-nos l’espuma de la cervesa que tenim al davant i escoltant en Puyal per la ràdio, als altaveus del bar. Ningú s’atreveix a dir res. Només algun apagat missatge d’ànim trenca de tant en tant l’incòmode silenci instal•lat a l’establiment. En última instància, quan ja es porten més de trenta minuts jugats i el Getafe ha fet dos pals, arriba un tècnic de la botiga d’electrodomèstics on en Fabi havia anat a comprar la targeta al matí. Diagnòstic: no hi ha senyal, la culpa és de la pluja. Aquest diagnòstic es torna però confús quan el missatge de “sin señal” de la pantalla, canvia per un més inquietant “canal codificado”. Després de fer una mica el paperina i excusar-se dient que ha anat a altres bars i a tot arreu passa el mateix, el tècnic se’n va pel mateix lloc d’on havia vingut. “Cent euros per res”, repeteix una vegada i un altre en Fabi, mirant al terra i posant-se les mans al cap. “Tranquil, ja s’arreglarà, ara és tot plegat massa recent, més endavant ja anirà funcionant”, que li repetim els clients, sense creure a penes en el que estem dient. No, no hi creiem. No creiem en GolTV. A la mitja part, pago i marxo. No sé si finalment al Pròleg van aconseguir veure en algun moment el partit, però jo em sentia incapaç de continuar suportant aquell escenari dantesc. I era només la segona jornada de lliga. Això del futbol, ja ho diuen que fa patir molt.

Publicat perDeivit Tustei a 21:07 0 comentaris  

Això del futbol televisat

El meu proveïdor habitual de Martini dels dissabtes, en Fabi, entra agitat al seu bar, exhibint, orgullós, una tarja de GolTV. Aquesta tarja representa per ell una angoixant victòria sobre el problema que l’ha fet patir i dormir malament aquestes últimes setmanes. L’incògnita, ara, és saber si, finalment, aquesta tarja, acompanyada del pertinent adaptador, serà compatible amb la televisió del seu bar. “Però és que me l’havia de jugar”, em diu, suat, i amb la seva habitual cara d’il•lusió. Efectivament: se l’ha hagut de jugar. No tenia altra sortida. La manera tant barroera en la que s’ha aprovat la llei de la televisió digital de pagament, no ens permet cap altra forma de veure tots els partits del nostre equip favorit que no sigui havent-nos-la de jugar. En el cas del bar d’en Fabi –el Pròleg-, proclamat per algun dels seus habituals, a la premsa comarcal, com la “República Independent del Barça”, i recobert sovint fins a dalt de tot de simbologia barcelonista, això és una qüestió de vida o mort. Tant primordial és per aquest bàrman el disposar de tots els partits del Barça, que en més d’una ocasió m’ha assegurat, posant-se seriós i enfosquint la mirada, que de no ser per la retransmissió –i celebració- dels partits de la passada temporada, ja hauria, segurament, hagut de tancar. Perquè llavors diguin que això del futbol no dona de menjar a ningú més que als futbolistes i als seus incomptables familiars.

A casa, això del futbol televisat, ho hem solucionat d’una altra manera. Un correu de Digital+ avisant de la creació del Canal+ Liga, ens va dur a un web on vam fer clic a un enllaç que deia “abona-t’hi ara” i no ens n'havíem ni adonat, que ja estàvem pagant 15 euros més cada mes (una trampa molt ben parada per totes aquelles persones que no es miren gaire el que cliquen). Amb això del Canal+ Liga, es veu que ens perdrem tres partits del Barça i tres del Madrid, que aniran en exclusiva per GolTV (el Getafe – Barça d’aquesta jornada mateix, per exemple). En contrapartida, el que tingui GolTV, però no tingui Digital+, es perdrà els sis o set partits d’aquests dos equips que en exclusiva donarà Canal+. Un embolic, escoltin.

Mentrestant, en Fabi, al seu bar, haurà de tenir-ho tot. GolTV, Digital+ i qui sap quina quantitat d’aparells per fer-ho funcionar a la perfecció. Tenint en compte que els usuaris no particulars, paguen un preu més alt per tenir totes aquestes coses (traspassant, així, part del benefici obtingut amb l’exhibició pública dels partits, a les proveïdores del servei), no sé pas si tanta molèstia sortirà a compte per mantenir la merescuda denominació de feu barcelonista que aquest bar s’ha guanyat a pols. La cara il•lusionada amb que el propietari ha entrat aquest migdia a l’establiment, fent voleiar la tarja de GolTV i cridant “ho he aconseguit!”, bé hauria de valdre, però, perquè mantinguem l’esperança de que tot plegat serà a fi de bé.

Publicat perDeivit Tustei a 16:22 0 comentaris  

Tot això del periodisme

La diada de Catalunya és el 23 d’abril (mentre no sigui oficialment festiu). Avui, doncs, no toca parlar del país.

L’11 de setembre de 2001, havent dinat, jaient al llit, covant la ressaca de rigor que la tradició immediata havia ja instal•lat en els meus hàbits, vaig veure, en directe, tot allò que va passar. Deixant de banda les reflexions relatives al fet en sí –que ja s’han fet totes- , el que més em va cridar l’atenció va ser l’infinit entreteniment que allò em va suposar durant dies. De cop i volta, una enorme curiositat em va fer anar a gratar aquí i allà, en ràdios, diaris, televisions i aquell internet que començava a inflar-se amb continguts cada vegada més dinàmics i actualitzats. Encara el fèiem servir per xerrar amb els veïns (activitat que no hem deixat, fins a dia d’avui, de fer), però ja començàvem a pressentir-hi altres possibilitats. Em vaig trobar, doncs, amb la necessitat de saciar una curiositat que fins aleshores m’havia sigut més aviat apaivagada per un sistema educatiu absolutament inservible i inútil. Sempre hi ha hagut un món girant sense parar, però no es pot pas dir que a l’escola hi hagi algú amb la més mínima intenció d'explicar-ho. Aquesta mala pràctica jo ja l’havia més o menys intuït el dia que van deixar d’emetre els dibuixos animats per posar unes imatges verdes plenes de llumetes. Era la primera Guerra del Golf, i la veritat, de no ser per la meva estranya devoció a mirar el telenotícies (encara que fos per entendre ben poca cosa), no me n’hauria, en absolut, assabentat. Que aquelles imatges en verd m’agafessin per sorpresa no es pot pas dir que fos culpa de ningú, al cap i a la fi, llavors jo tenia només sis anys. Ara: que deu anys després tot allò dels avions em tornés a agafar amb els pixats al ventre, suposa un fracàs absolut de l’educació que ens havien donat. Així doncs, l’11 de setembre de 2001, vaig veure com asseure’s a contemplar l’espectacle de la rotació i la translació de la Terra, era una activitat considerablement necessària, a l’hora que suposava una manera formidable de fer passar les hores.

Després de pensar-hi una mica, hom acaba veient que d’aquesta afició per parar l’ull al que passa al nostre voltant, se’n pot treure alguna cosa. Poc, segurament... tal com va deixar escrit Josep Pla el dia que va entrar al món del periodisme:

“És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa –i encara si n’arribés a ser! Però què hi farem… És així…”

Farem, doncs, el que podrem.

Publicat perDeivit Tustei a 16:24 1 comentaris  

El quadern gris. Un parell de fragments.

Perdonin la inactivitat. Per acabar-la de fer passar sense que es noti tant, tinguin uns parell de sensacionals fragments del Quadern gris de Pla:

23 de maig de 1918


29 de maig de 1918

Josep Pla va passar-se mitja vida reescrivint el Quadern Gris. Aprofitem ara la nostra per rellegir-lo fins el dia del nostre particular judici final.

Publicat perDeivit Tustei a 19:47 0 comentaris  

Qui riu últim..

L’altre dia, Alfredo Abián, subdirector de la Vanguardia, escrivia sobre la trobada que Cayo Lara, Coordinador General d’Izquierda Unida, havia mantingut amb el Rei per explicar-li els seus plans sobre com establir la tercera República Espanyola. Abián se’n reia solemnement, ridiculitzant la situació amb una sorna molt trillada. Certament, si ens oblidem de les idees criminals que aquest partit promulga, Izquierda Unida fa molta de riure. A mi Gaspar Llamazares sempre m’havia fet molta gràcia quan el veia parlar amb aquell posat de gallina Caponata. Ara: que un qualsevol líder polític parli amb el cap de l’estat per proposar-li –per dir-ho d’alguna manera- un canvi de model polític, no em sembla pas que sigui una cosa que admeti aquest menyspreu. Només en els països que viuen sota la coacció d’un règim totalitari solen riure’s de les propostes de canvi que pugui posar sobre la taula un polític. En els països normals i avançats democràticament parlant, el normal és que les persones que s’encarreguen d’endreçar la vida pública, puguin parlar tranquil•lament de les qüestions que creguin convenients sense que ningú en faci mofa. Se sap que una de les principals funcions de La Vanguardia actual és la d’enllustrar les sabates de la monarquia, però si del que es tracta és de defensar-la com a model avançat, estable i eficaç de constituir un estat, preferia els tronats i una mica ja desfasats arguments que recorden, una vegada i una altra com un disc ratllat, el paper del rei en la transició i en allò del 23-F. Preferiria això, que no pas un desenvolupament intel•lectual del tema d’una baixesa tant extraordinària com aquesta:

Escriu Abián:

“Dejémonos de falsos clichés que asocian republicanismo con progresismo”.

D’acord, però deixem-nos també de falsos clixés que associïn republicanisme amb desastre. En concret, deixem de dir tonteries com:

“La última experiencia de este país, por ejemplo, fue para echarse a llorar”

Ja ho diuen, que val més boig conegut que savi per conèixer.

Acaba, Abián, així:

“Manuel Azaña, que, a su paso por Catalunya en busca de refugio, vio "histeria revolucionaria, que pasa de las palabras a los hechos para asesinar y robar, ineptitud de los gobernantes, inmoralidad, cobardía...". Sobran comentarios.”.

Sí noi sí, sobren comentaris.

Publicat perDeivit Tustei a 13:55 0 comentaris  

Amsterdam (II) Bicicletes i tramvies

La primera sensació que un té posant els peus a Amsterdam i recordant els prejudicis que li hagin pogut transmetre al llarg del temps, és que la ciutat sembla molt més caòtica i descuidada del que s’hauria, a priori, suposat. D’una banda, tant la brutícia –que sense arribar a les cotes insostenibles de les ciutats italianes, hi és- , com les llambordes aixecades que us fan ensopegar per tot arreu, deceben una mica. De l’altra, el transit sembla desenvolupar-se en una mena de desordre controlat que arriba a provocar angúnia en segons quines situacions. Tot plegat, no sembla pas propi de la suposada civilitat que sempre ens han dit que hi ha a ciutats del nord. És precisament el curs del trànsit al centre de la ciutat el que mereix una menció especial.

La persona que trepitja per primera vegada el tipus de carrers que formen el nucli antic d’Amsterdam, pot acabar el dia més nerviós del que seria desitjable. A la munió de bicicletes que van amunt i avall aprofitant l’absència gairebé total de desnivell, se li ha de sumar la inquietant presència del tramvia. El tramvia és una màquina terrorífica. Lluny d’assemblar-se al mitjà de transport gairebé aïllat i amb calçada pròpia que van idear els que van fer-lo tornar a Barcelona, el tramvia autèntic, el que no ha deixat mai de circular per les ciutats que el van veure néixer, suposa un impacte no gaire agradable pel que no hi està acostumat. Veure aquestes maquinotes passant una darrera l’altra pels mateixos llocs on han de transitar vianants, bicicletes, autobusos i cotxes, fa patir. Ens repetim en veu baixa, una vegada i una altra, per calmar-nos: “no passa res, és com un autobús, i a sobre, va lent”. Sabem, però, que en el tramvia el cop de volant per esquivar un qualsevol entrebanc inesperat és impossible. És per això que quan veiem vianants caminant massa a prop d’una d’aquestes màquines, una bicicleta travessant a l’ultimíssim moment, o un cotxe –dels pocs que hi ha- arrencant quan semblava que ja no ho faria, no podem evitar visualitzar la imatge de persones esclafades amb el cap rodolant carrer avall. La presència contínua de vies per tot arreu, a més, us cansa el sentit de la prevenció. A casa sempre ens havien dit que travessar una via era una qüestió perillosíssima que requeria una total atenció per part nostra. Aquesta actitud tant primmirada, que en aquesta ciutat és ridícula, ens persegueix per tot arreu. Gràcies a Déu, el pas de les hores fa un efecte anestèsic en tota aquesta classe de comportaments. Al cap de poca estona de passejar-nos entre tramvies i bicicletes que es creuen ser el centre del món, deixem de preocupar-nos per la nostra integritat física i la dels altres. És una qüestió de supervivència mental. No fa falta gaire estona per comprovar que no passa res, i actuar com si estiguéssim acostumats a que per un carrer comercial ple vianants movent-se d’un costat a l’altre, absorts per la compulsió que els provoca el producte que hi ha exposat a l’altra banda del carrer, hi passi contínuament un enorme ferro tocant una ridícula campaneta cada vegada que està a punt de matar algú. Si no t’habituessis a apartar-te impassiblement cada cop que sents aquesta campaneta a prop, mentre t’adones que estàs caminant sobre d’un rail, els teus nervis estarien perduts.

Contra el tramvia no s’hi pot pas fer res, al cap i a la fi és un transport utilíssim que respecta totes les normes de circulació que li són imposades. Ara: amb les bicicletes sí que s’hi podria fer alguna cosa. Hem escoltat moltes vegades la retòrica que ens diu que, a les ciutats on anar en bicicleta és una tradició arrelada, gairebé ancestral (no serà tant ancestral si les bicicletes no fa ni dos-cents anys que existeixen), aquestes es comporten amb total respecte i la relació que tenen amb els vianants és impol•luta. Això, almenys a Amsterdam, és una gran mentida. Les bicicletes tenen aquí el mateix paper que a tot arreu: molestar. Movent-vos pels carrers anivellats d’Amsterdam us topareu gairebé sempre amb algun ciclista anant en sentit perpendicular al vostre. Contrari a prendre qualsevol tipus de responsabilitat amb el seu entorn, el ciclista se us endurà indefectiblement per davant si circuleu amb l’esperança de que us respecti. Déunosenguard d’aturar-se en plena cursa per deixar-vos passar quan us toca! El ciclista, amb la postura d’esquena dreta i cap ben alt que li proporciona el manillar encarat cap a ell en forma d’”u”, és un personatge que pedala amb la sola idea al cap d’anar d’un punt “a” a un punt “b” del mapa amb la major celeritat possible; tota la resta, son nimietats per ell. O per ella. Perquè aquí agafa la bicicleta tothom. Des de les desferres humanes més baixes fins a la més ben arreglada i distingida de les senyoretes. És en aquest punt on podeu comprovar el que potser és l’únic avantatge d’aquestes màquines de tracció humana: a l’estiu –que en aquest país dura poc i no és gens rigorós- podeu veure passar sovint senyores amb faldilla curta, ensenyant unes calces d’un o altre color perfectament posicionades sobre el sofert seient. Per tant poca cosa, però, no paga la pena tanta molèstia. Creguin-me.

Publicat perDeivit Tustei a 11:56 3 comentaris