A l'Alicia sempre l'entenen.

Alicia Sánchez Camacho, diu a RAC1 que no s’ha trobat mai ningú, que treballant de cara al públic, no l’entengui en català. És molt perillós fer una afirmació com aquesta. Els polítics diuen mentides, ja ho sabem, però per dir una mentida així, una mentida que pot ser descoberta com a tal per a qualsevol persona amb una mínima memòria sobre la pròpia experiència, s’han de tenir molt ben posats. O això.. o s’ha d’estar proveït d’una desvergonya descomunal. Potser és veritat que ella mai s’ha trobat amb un cas com aquest. És estadísticament probable, de fet, que no s’hi hagi trobat, perquè dubto molt que ella s’expressi habitualment en català quan es dirigeix a un empleat de la restauració. Ara bé, que ella no s’hi hagi trobat, no hauria de servir-li d’argument per afirmar que això no passa.

Alguna vegada, quan he decidit fer l’esforç de no canviar de llengua quan no m’entenien, he topat amb una manca total de sentit del ridícul per part de la persona que m’estava servint. Perquè és d’un ridícul espantós anar a viure a un país i posar-te a treballar cara el públic sense conèixer una de les llengües que s’hi parlen. Més encara, si la teva llengua natal és de la mateixa família que la que et trobes.

Hem acabat per dignificar a la persona que aprèn el català, com si això fos un favor que rebem per part seva, quan hauria de ser totalment el contrari. I no m’entenguin malament, a vegades l’esforç que han de fer determinades persones per aprendre la nostra llengua, bé val un elogi. Un japonès que aprengui català, per exemple, té merescut el nostre més agraït reconeixement; un sud-americà, no. I això no és racisme, és tant sols el mínim que podem fer per mantenir una certa dignitat. Així, el dia que vaig haver de repetir deu vegades que volia un entrepà “de truita de patates” en un Pans&Company, vaig comprendre fins on pot arribar la mala llet d’aquesta mena de persones. Un cop els hi has perdonat que no sàpiguen català, el mínim que podrien fer és aprendre’s els noms de les coses que venen.

Si després de fer servir com a estúpid i buit argument de campanya “ja és hora que una dona sigui presidenta de la Generalitat” , que Alicia Sánchez Camacho digui que no s’ha trobat mai amb ningú que no entengui el català, la relega definitivament a la banda dels polítics enterament inútils. Aquells que acaben sent un sorollet que se sent molt llunyà, fins que un dia, sense que te n’adonis, s’esvaeix definitivament. Recorden Daniel Sirera? Recorden, de fet, Albert Rivera i tota la seva falsa retòrica?

Publicat perDeivit Tustei a 21:49  

1 comentaris:

GuSbd ha dit... 21 de setembre de 2009 a les 22:34  

"És estadísticament probable,...." dius.

Estic segur que et vols referir a estadísticament possible, o millor, a possible a seques. Però, el que ha dit aquesta, realment és estadísticament improbable, i el que també és molt possible que sigui una trola d'inspiració demagògica.

És de la classe de polítics que posen la seva pròpia experiència com a argument de proba per a colar mentides en substitució de veritats.

Publica un comentari a l'entrada