Amsterdam (II) Bicicletes i tramvies

La primera sensació que un té posant els peus a Amsterdam i recordant els prejudicis que li hagin pogut transmetre al llarg del temps, és que la ciutat sembla molt més caòtica i descuidada del que s’hauria, a priori, suposat. D’una banda, tant la brutícia –que sense arribar a les cotes insostenibles de les ciutats italianes, hi és- , com les llambordes aixecades que us fan ensopegar per tot arreu, deceben una mica. De l’altra, el transit sembla desenvolupar-se en una mena de desordre controlat que arriba a provocar angúnia en segons quines situacions. Tot plegat, no sembla pas propi de la suposada civilitat que sempre ens han dit que hi ha a ciutats del nord. És precisament el curs del trànsit al centre de la ciutat el que mereix una menció especial.

La persona que trepitja per primera vegada el tipus de carrers que formen el nucli antic d’Amsterdam, pot acabar el dia més nerviós del que seria desitjable. A la munió de bicicletes que van amunt i avall aprofitant l’absència gairebé total de desnivell, se li ha de sumar la inquietant presència del tramvia. El tramvia és una màquina terrorífica. Lluny d’assemblar-se al mitjà de transport gairebé aïllat i amb calçada pròpia que van idear els que van fer-lo tornar a Barcelona, el tramvia autèntic, el que no ha deixat mai de circular per les ciutats que el van veure néixer, suposa un impacte no gaire agradable pel que no hi està acostumat. Veure aquestes maquinotes passant una darrera l’altra pels mateixos llocs on han de transitar vianants, bicicletes, autobusos i cotxes, fa patir. Ens repetim en veu baixa, una vegada i una altra, per calmar-nos: “no passa res, és com un autobús, i a sobre, va lent”. Sabem, però, que en el tramvia el cop de volant per esquivar un qualsevol entrebanc inesperat és impossible. És per això que quan veiem vianants caminant massa a prop d’una d’aquestes màquines, una bicicleta travessant a l’ultimíssim moment, o un cotxe –dels pocs que hi ha- arrencant quan semblava que ja no ho faria, no podem evitar visualitzar la imatge de persones esclafades amb el cap rodolant carrer avall. La presència contínua de vies per tot arreu, a més, us cansa el sentit de la prevenció. A casa sempre ens havien dit que travessar una via era una qüestió perillosíssima que requeria una total atenció per part nostra. Aquesta actitud tant primmirada, que en aquesta ciutat és ridícula, ens persegueix per tot arreu. Gràcies a Déu, el pas de les hores fa un efecte anestèsic en tota aquesta classe de comportaments. Al cap de poca estona de passejar-nos entre tramvies i bicicletes que es creuen ser el centre del món, deixem de preocupar-nos per la nostra integritat física i la dels altres. És una qüestió de supervivència mental. No fa falta gaire estona per comprovar que no passa res, i actuar com si estiguéssim acostumats a que per un carrer comercial ple vianants movent-se d’un costat a l’altre, absorts per la compulsió que els provoca el producte que hi ha exposat a l’altra banda del carrer, hi passi contínuament un enorme ferro tocant una ridícula campaneta cada vegada que està a punt de matar algú. Si no t’habituessis a apartar-te impassiblement cada cop que sents aquesta campaneta a prop, mentre t’adones que estàs caminant sobre d’un rail, els teus nervis estarien perduts.

Contra el tramvia no s’hi pot pas fer res, al cap i a la fi és un transport utilíssim que respecta totes les normes de circulació que li són imposades. Ara: amb les bicicletes sí que s’hi podria fer alguna cosa. Hem escoltat moltes vegades la retòrica que ens diu que, a les ciutats on anar en bicicleta és una tradició arrelada, gairebé ancestral (no serà tant ancestral si les bicicletes no fa ni dos-cents anys que existeixen), aquestes es comporten amb total respecte i la relació que tenen amb els vianants és impol•luta. Això, almenys a Amsterdam, és una gran mentida. Les bicicletes tenen aquí el mateix paper que a tot arreu: molestar. Movent-vos pels carrers anivellats d’Amsterdam us topareu gairebé sempre amb algun ciclista anant en sentit perpendicular al vostre. Contrari a prendre qualsevol tipus de responsabilitat amb el seu entorn, el ciclista se us endurà indefectiblement per davant si circuleu amb l’esperança de que us respecti. Déunosenguard d’aturar-se en plena cursa per deixar-vos passar quan us toca! El ciclista, amb la postura d’esquena dreta i cap ben alt que li proporciona el manillar encarat cap a ell en forma d’”u”, és un personatge que pedala amb la sola idea al cap d’anar d’un punt “a” a un punt “b” del mapa amb la major celeritat possible; tota la resta, son nimietats per ell. O per ella. Perquè aquí agafa la bicicleta tothom. Des de les desferres humanes més baixes fins a la més ben arreglada i distingida de les senyoretes. És en aquest punt on podeu comprovar el que potser és l’únic avantatge d’aquestes màquines de tracció humana: a l’estiu –que en aquest país dura poc i no és gens rigorós- podeu veure passar sovint senyores amb faldilla curta, ensenyant unes calces d’un o altre color perfectament posicionades sobre el sofert seient. Per tant poca cosa, però, no paga la pena tanta molèstia. Creguin-me.

Publicat perDeivit Tustei a 11:56  

3 comentaris:

Overs ha dit... 1 de setembre de 2009 a les 12:25  

Ai les bicicletes, quina paranoia! A Alemanya com vagis caminant pel carril bici (que està a la banda dels peatons) sense adonar-te, et foten bronca. I a París, una bici em va pitar i esbroncar perquè... creuava un pas de peatons! Em vaig quedar parada, una bici és més poderosa que un pas per a peatons.
No, si el bicing al final no serà tan dolent en comparació amb la resta d'Europa.
Bones cròniques! :)

Deivit Tustei ha dit... 1 de setembre de 2009 a les 12:33  

Home, per mi el carril bici és tant sagrat com els carrils que fan servir els cotxes o els autobusos i taxis. Quan a Barcelona he vist alguna vegada algú que es queixava a una bicicleta. quan era ell el que estava caminant pel carril bici sense adonar-se que això no es pot fer, m'he posat sempre al costat del ciclista. De fet, fins i tot per Vic miro a banda cap enrera quan m'adono que haig de travessar un carril bici (encara que no hi hagi mai absolutament ningú circulant-hi). Ara, això de que no parin als passos de vianants ni per casualitat, és un escàndol, i em va sorprendre que passés allà on se suposa que les bicicletes estan tan arrelades. I a sobre, els podrits, et fan patir quan els veus circulant per sobre dels rails del tramvia. Sobretot a les curves, hòstia!

anna ha dit... 10 de gener de 2010 a les 20:20  

Fes una ressenya de Roma. M'interessa el teu punt de vista de la millor ciutat que he visitat mai.

Publica un comentari a l'entrada