Converses amb Esteve Casadevall

A la barra del bar Gervasi, trobo, com sempre, Esteve Casadevall. Habà entre els dits i copa de Courvoisier al davant, escorcolla la meva arribada a la recerca d’uns minuts de passable conversa.

-Senyor Esteve, estem ben fotuts. –li suggereixo com a salutació.

-I doncs?

-Ja ho veu: el preu de la gasolina, es mou indefectiblement cap amunt. Si no és cosa dels moros, ja serà cosa del govern.

-I més que pujarà. –em contesta impassible. Sempre ha estat igual: els impostos s’han mogut en la direcció que el vent els ha empès, sense tenir en compte cap mena de practicitat.

-Ja ho pot ben dir. Ara, d’això, en diuen impost verd. Es veu que es tracta de gravar les activitats humanes que intervenen en l’efecte demolidor d’això del canvi climàtic. Com si tinguéssim alternativa als combustibles fòssils per fer anar les màquines que ens porten d’un lloc a l’altre. Comprèn?

-Perfectament.

-Doncs bé, si hem de pagar, pagarem. No hi podem pas fer res.

-No hi ha cap altra sortida, certament.

El senyor Esteve s’acaba la copa, crida al cambrer i demana la següent. Mentre esperem que li portin –mai li ha agradat de parlar amb la copa buida- continuo fullejant el diari. Finalment, s’atansa al paper i deixa anar:

-Què diu, que ara l’Obama fa pel•lícules de terror?

-Disculpi?

-Sí, aquesta fotografia... Aquest negre que riu, amb aquestes dents blanquíssimes, no és el president Obama?

-Sí senyor.

-I doncs, què hi fa acompanyat de dos personatges de la nissaga protagonista d’aquelles pel•lícules.. –mira al sostre, buscant dins la seva profundíssima memòria- sí... com es deien...

-La família Adams.

-Exacte!

-No sé de què m’està parlant senyor Esteve. Això és una fotografia del president Zapatero amb la seva família, de visita als Estats Units en motiu de la reunió aquesta de les Nacions Unides.

-Les Nacions Unides... Sempre que a Nova York he coincidit amb una reunió organitzada per aquesta gent, el xofer s’ha quedat ineluctablement sense poder aparcar enlloc. Vostè comprendrà que jo...

-No és partidari de tota aquesta parafernàlia.

-Just.

El senyor Casadevall viatge sovint als Estats Units, on hi té un fill i tres néts. Sempre en torna amb la moral visiblement aixafada. La perspectiva li aniquila bona part de les seva ja de per si malmesa esperança.

-Miri, diu que el PP ha amonestat el seu regidor de Cardedeu per haver-se abstingut en la votació que proposava donar suport a la organització d’un referèndum d’independència com el d’Arenys.

-És una cosa normalíssima. No em sorprèn gens. –torna a respondre el senyor Esteve des de la més absoluta calma.

-No troba, però, excessiu, que un partit mani el comportament de tots els seus militants?

-Militants! Quina paraula més grotesca! Em demana si em sembla excessiu? I tant, i condemnable. Però en aquest país, és el més natural.

-Què vol dir?

-Miri jove, hi ha llocs on la política es fa de dalt estant, i d’altres, on tot plegat comença de sota, i va pujant. Entén?

-No gaire

-Als Estats Units, per exemple, els candidats fan campanya perquè els votin a casa seva. D’aquí passen a representar els seus conciutadans, els que els han votat, a instàncies més elevades. Allà, hi defensaran dins d’un context molt més ampli els valors pels que han estat elegits a casa seva. Ni més ni menys.

-I els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, què hi tenen a dir en tot això? –pregunto innocent.

-Res!

-No m’ho puc creure.

-Miri: ha vist les dificultats que té Obama per tirar endavant la seva reforma del sistema sanitari? Suposo que vostè, que llegeix tots aquests papers, deu estar al corrent de la majoria demòcrata a les cambres del Congrés i del Senat nord-americans. I tot i així, el president de la nació més poderosa del món, no pot tirar endavant un projecte propi. Per oposició dels seus. Em segueix?

-Em sembla que sí.

-Aquí, en canvi...

-Aquí, en canvi –li robo la paraula- el debat de si el PSC pot arribar a votar en contra d’alguna proposta del govern Zapatero, a Madrid, ens sembla estèril, de tant buit que està.

-Veig que ho agafa de seguida. Aquí els partits funcionen de sobre cap a sota, en una jerarquia perfectament condicionada pel poder que s’atribueixen els que s’ho miren des de dalt de tot.

-I jo que pensava que el nord-americà era un sistema bipartidista que negava la pluralitat!

-Noi, has encara d’aprendre moltes coses. Ja ho iràs fent.

El senyor Casadevall s’acaba la última copa, apaga l’habà al cendrer més proper, i deixa el pagament de les consumicions sobre la barra de marbre negre, immaculada. Es posa la gavardina i s’allunya, ara un pas, ara l’altre, entre la multitud que a aquesta hora omple la sala gran del Gervasi.

Publicat perDeivit Tustei a 15:54  

1 comentaris:

patafender ha dit... 27 de setembre de 2009 a les 0:42  

Collonut, de les teves converses amb el Sr.Esteve l'Avui en tindria que fer columna.

Aixi algú ens analitzaria l'actualitat i en una pagina en tindríem prou. Be, això i els passatemps que tampoc estem tant ocupats

Publica un comentari a l'entrada