Tot això del periodisme

La diada de Catalunya és el 23 d’abril (mentre no sigui oficialment festiu). Avui, doncs, no toca parlar del país.

L’11 de setembre de 2001, havent dinat, jaient al llit, covant la ressaca de rigor que la tradició immediata havia ja instal•lat en els meus hàbits, vaig veure, en directe, tot allò que va passar. Deixant de banda les reflexions relatives al fet en sí –que ja s’han fet totes- , el que més em va cridar l’atenció va ser l’infinit entreteniment que allò em va suposar durant dies. De cop i volta, una enorme curiositat em va fer anar a gratar aquí i allà, en ràdios, diaris, televisions i aquell internet que començava a inflar-se amb continguts cada vegada més dinàmics i actualitzats. Encara el fèiem servir per xerrar amb els veïns (activitat que no hem deixat, fins a dia d’avui, de fer), però ja començàvem a pressentir-hi altres possibilitats. Em vaig trobar, doncs, amb la necessitat de saciar una curiositat que fins aleshores m’havia sigut més aviat apaivagada per un sistema educatiu absolutament inservible i inútil. Sempre hi ha hagut un món girant sense parar, però no es pot pas dir que a l’escola hi hagi algú amb la més mínima intenció d'explicar-ho. Aquesta mala pràctica jo ja l’havia més o menys intuït el dia que van deixar d’emetre els dibuixos animats per posar unes imatges verdes plenes de llumetes. Era la primera Guerra del Golf, i la veritat, de no ser per la meva estranya devoció a mirar el telenotícies (encara que fos per entendre ben poca cosa), no me n’hauria, en absolut, assabentat. Que aquelles imatges en verd m’agafessin per sorpresa no es pot pas dir que fos culpa de ningú, al cap i a la fi, llavors jo tenia només sis anys. Ara: que deu anys després tot allò dels avions em tornés a agafar amb els pixats al ventre, suposa un fracàs absolut de l’educació que ens havien donat. Així doncs, l’11 de setembre de 2001, vaig veure com asseure’s a contemplar l’espectacle de la rotació i la translació de la Terra, era una activitat considerablement necessària, a l’hora que suposava una manera formidable de fer passar les hores.

Després de pensar-hi una mica, hom acaba veient que d’aquesta afició per parar l’ull al que passa al nostre voltant, se’n pot treure alguna cosa. Poc, segurament... tal com va deixar escrit Josep Pla el dia que va entrar al món del periodisme:

“És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa –i encara si n’arribés a ser! Però què hi farem… És així…”

Farem, doncs, el que podrem.

Publicat perDeivit Tustei a 16:24  

1 comentaris:

anna ha dit... 10 de gener de 2010 a les 20:19  

Ja de ben petit, quan tenies uns 3 anys, et posaves a l'última butaca del sofà de casa per esperar el "tic-tac", el rellotge que anunciava el començament del telenotícies. Te'l miraves amb devoció. No sé si deu venir d'aquí. Tan de bo aquesta curiositat et converteixi en un bon periodista. De moment, d'escriure ja en saps. Sort en aquesta nova aventura.

Publica un comentari a l'entrada