Barça - Madrid. Madrid - Barça. Retòrica

Molts tòpics. Dues històries. Des d’una banda i des de l’altra. En un exercici d'una mitja hora, anem a veure com de fàcil és fer anar amb una mica de dignitat tota aquesta retòrica que envolta el futbol i que amb tanta rapidesa sol omplir pàgines i pàgines de pura porqueria. Endavant.


Versió Barcelonista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol és gran perquè és cruel i és cruel perquè és gran. I la cruel injustícia que fa tornar el futbol interessant quan s’està al bàndol tocat per la sort dels guanyadors, va destrossar ahir l’esperança blaugrana d’una final europea a casa l’enemic.

L’eliminació va ser un escàndol i un escarni per al món del futbol, del futbol de debò. El futbol de debò, el futbol total, el futbol descobert en un determinat moment per unes determinades persones, va ser ahir insultat d’una manera completament injustificable. Ahir va produir-se la cruel derrota puntual d’aquest futbol de fer lliscar la pilota, suaument però amb força i decisió, sobre el terreny recobert d’una gespa mullada i posada sobre el camp amb una tal delicadesa que sembla fruit d’un fenomen sobrenatural. En contra d’aquest futbol de control, bell i especialment agradable a la vista i al cor de l’aficionat, va imposar-se un futbol de destrucció i enderroc que res no té de poètic. El futbol de la no-pilota, de la no-possessió, de la no-construcció; el futbol del no-res. El futbol que no és futbol. El futbol que és desgràcia.

Efectivament, però, i gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme va ser una derrota puntual. Perquè les quatre semifinals de Champions jugades els últims cinc anys pronostiquen un futur esplendorós. Un futur mancat d’urgències històriques que no havien fet —fins ara— més que provocar desgracia rere desgràcia. El culer està content d’haver viscut el què ha viscut i no està angoixat com ho hauria estat en èpoques anteriors, perquè sap que tot plegat es repetirà ben aviat. Perquè fa anys que porta repetint-se. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: per foragitar ben de pressa els esperits malignes que havien vingut a fer del futbol un espectacle lamentable i ruïnós deixant, així, que temple futbolístic més important de la nostra era pogués oblidar la catàstrofe que acabava de passar.



Versió Madridista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol, al final, acaba sempre imposant la seva llei. Una llei rotundament justa que posa indefectiblement les coses al seu lloc.

L’eliminació va ser un acte de justícia poètica i l’actuació arbitral de l’anada, que va propiciar —només en part— la cavalcada de l’Inter per sobre del Barça, va ser la justa resposta divina al succeït un any abans en el partit que el Barça va jugar amb el Chelsea. Ahir va produir-se la victòria inapel•lable del futbol pràctic, el futbol que tota la vida ha servit per guanyar les grans competicions. El futbol de la Itàlia quatre vegades campiona del món, per posar-ne un exemple d’allò més alliçonador. Aquesta mena de futbol va imposar-se al futbol estúpidament autocomplaent de remenar la pilota amunt i avall sense rumb definit ni objectiu clar. Contra la farsa del futbol-control-total blaugrana, que només funciona quan funciona, va sobrevolar una idea de futbol molt més contornejada, d’una eficàcia deu mil vegades superior.

Gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme no va ser una derrota puntual. Va ser el principi del final de la gran mentida que va elevar-se a la categoria de gran estafa quan un arbitre noruec va fer l’actuació de la seva vida, ara fa just un any, en una nit negra pel futbol londinenc. La gran competició europea ha anat sempre molt grossa al Barça i el miratge succeït aquests últims anys no ha sigut més que una il·lusió molt ben aconseguida. De seguida que el futbol hagi acabat amb el seu reajustament, la desgràcia tornarà a planar sobre la història d’aquest club, feta a base de batzegades més aviat incontrolades. I l’afició culer haurà de retornar a l’estat de latència permanent en què s’ha trobat sempre d’una manera natural. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: perquè el camp plorava el final d’un somni que ha estat més aviat curt, i més aviat enganyós.

Publicat perDeivit Tustei a 23:08 1 comentaris  

Casino (I). L'establiment (primera part)

Començo una sèrie d’articles sobre el Casino de Barcelona. Podria dir que començo una sèrie d’articles sobre el casino en general, o fins i tot sobre el joc en general, però per fer això hauria encara d’anar-m’ho a mirar una mica més. M’ha costat dividir el tema en subtemes que poguessin presentar-se aïllats: un casino és un univers perfectament construït de tots aquells petits esdeveniments que el configuren; és difícil separar unes coses de les altres. El color de les parets està magníficament ben lligat amb el color de la moneda i el comportament del crupier és només totalment comprensible després d’haver observat el comportament del jugador. De totes maneres, he intentat dividir-ho per fer-ho més lleuger. Això sí: tot plegat està lluny de ser una cosa gaire meditada. Per il·lustrar l’esperit del què es presenta a continuació (i perquè s'entengui una mica d'on ve el propòsit), poso una petita nota presa en una llibreta qualsevol, un dia qualsevol:

“A vegades venen ganes de descanviar paper-moneda per fitxes i anar a pagar un gintònic amb fitxes. La mescla de l’alcoholisme amb el joc, mitjançant la compra de gintònics amb fitxes, deu ser una cosa sublim, insuperable. (Deu colpejar la consciencia d’una manera definitiva).”

Bé, una vegada complert l’objectiu de pagar gintònics amb fitxes, i unes quantes anotacions més tard, comencem. Que els hi sigui de gust.

Casino (I) L’establiment (primera part)

El Casino de Barcelona ocupa un local de dues plantes situat ben bé al mig de les dues torres que van construir-se davant el Port Olímpic de Barcelona en motiu dels Jocs. Els més veterans (o potser no tant veterans) recorden que anteriorment havia estat situat a Sant Pere de Ribes, últim lloc del país, suposo, on ningú aniria a buscar-hi el Casino de Barcelona. A finals del segle passat (segle XX) va situar-se al seu emplaçament actual, convertint-se en un lloc de peregrinatge més per als turistes que visiten la ciutat.

Al Casino de Barcelona s’hi entra des d’un parell de portes secundàries que porten al sinistre pis superior, on hi ha muntades les no menys sinistres màquines de joc, que no paren de sonar amb aquell espantós soroll metàl·lic que les caracteritza. Si algú que es disposés a entrar al Casino de Barcelona per primera vegada, ho fes des d’una d’aquestes portes, de ben segur que marxaria corrents només d’obrir-les. Per sort, hi ha una tercera porta, la porta principal, que condueix directament al guarda-roba i a la recepció, una entrada d’una clara sobrietat, on unes senyoretes molt amables donen la benvinguda al visitant fent-li, dissimuladament, una fotografia per tal de tenir-lo, imagino, una mica fitxat. Un cop proporcionades les dades de rigor, comprovada la identificació i l’edat del visitant i comprovada —suposo— la no presència del mateix dins una d’aquelles llistes en què la gent s’apunta quan no vol que la temptació torni a vèncer-los mai més, arriba el moment de baixar al pis inferior, a la sala principal.

La primera cosa que crida l’atenció, quan hom baixa les escales que duen al pis inferior, és el soroll uniforme amb què s’omple l’aire de tota la sala. Una melodia ininterrompuda de fitxes colpejant altres fitxes; de fitxes colpejant el tapet d’una o altre taula de joc; de fitxes arraconant-se a la fusta del recollidor de fitxes amb què els crupiers de les ruletes les abasten; o de fitxes que es mouen nerviosament entre els dits dels seus propietaris. (És curiós: mai he escoltat el soroll d’una fitxa caient a terra). Al soroll de les fitxes, se li afegeix la simfonia que dibuixa el murmuri, gairebé sempre apagat, dels jugadors que remuguen per una o altre oportunitat perduda. Per sobre d’aquest murmuri general, s’alça —imperceptible en els primers moments— la veu d’algun crupier donant instruccions. Més enllà de tot aquest moviment, no hi ha res més. La musiqueta de fireta, insuportable, que acostumen a desprendre les màquines de joc, queda relegada al pis superior; l’ambient fosc i l’absència d’humanitat fan que sigui un lloc del tot poc recomanable. (En un altre moment parlarem del pis superior) No: al pis de baix, la música és produïda només pel soroll de les fitxes i les veus humanes. En un primer moment pot estranyar, o fins i tot espantar, que l’ambient sigui tant silenciós. Hom s’imaginaria, potser, que hi podria sonar alguna mena de música o alguna cosa que apropés el local al què acostumen a ser els locals que la gent sol omplir a les nits. Però el casino és tota una altra cosa.

Si la musicalitat del local resulta colpidora a primer cop d’oïda, no ho resulta menys el paisatge visual que se us presenta davant dels ulls quan baixeu les escales —amples i una mica presumptuoses— que condueixen al pis de sota. Una cosa sol estranyar al nouvingut: la llum. La idea que el joc es practica en llocs foscos, de buscada clandestinitat, deu provenir de les pel·lícules (o potser fins i tot d’aquestes retransmissions de campionats de pòquer que tant de moda s’han posat últimament a la televisió). La realitat és tota una altra cosa: el casino (almenys el de Barcelona) està perfectament ben il·luminat; no hi queda ni un sol racó on no s’hi pugui llegir el diari sense cap problema. La llum és groga, clara, i nítida; i les parets recobertes de marbre beix la fan rebotar en totes direccions conservant-li el color. La llum és groga i es podria dir fins i tot que és d'una tonalitat que recorda el color que tenen les monedes. Potser està fet expressament.

A més de ser groga i clara, la llum circula pel local sense que cap pantalla de fum la distorsioni. Perquè al casino, com a la majoria de locals públics, no s’hi pot fumar. El que vol fumar ha d’introduir-se dins un petit habitacle encerclat per parets de vidre on hi ha algunes ruletes i unes quantes taules de joc. Un lloc més aviat humiliant, molt poc recomanable per a qui li costi suportar una concentració de fum que sembla que es podria fins i tot mastegar. Dins la zona de fumadors, els extractors empenyen el fum enlaire amb una eficiència envejable, però no n’hi ha prou. Una vegada vaig entrar-hi: no vaig sortir-ne estirat en una camilla per pura casualitat. El què passa allà dins m’ho he mirat sempre des de l’altra banda del vidre, talment com si estigués darrera la peixera d’un zoològic. Semblaria que el què passa dins la zona de fumadors no és gaire diferent del què passa a fora; segurament els decibels hi són una mica més pujats, però això és completament normal tenint en compte la naturalesa física de l’habitacle: no és pas que els fumadors siguin menys civilitzats.

Al costat de la zona de fumadors hi ha una de les dues barres de l’establiment. L’altra és a l’altra punta, al costat de les taules de pòquer de la modalitat Texas Hold’em i Omaha; entremig hi ha les taules de joc i les ruletes. Perpendicularment a la disposició dels bars, a banda i banda, hi ha els dos banys (sempre tant anguniosament nets). A la banda d’un d’aquests banys, hi ha les caixes on es canvien els diners per fitxes; a l’altra banda, hi ha, per aquest ordre, l’entrada a una discoteca, un piano envoltat de butaques i un restaurant. Però de tot això, en parlarem més endavant.

Publicat perDeivit Tustei a 19:52 0 comentaris  

Il·legalitats

L’Ajuntament de Vic ha tornat a posar els collons sobre la taula i ha tornat a la càrrega amb la polèmica del padró municipal. La polèmica torna a estar servida, després que l’ajuntament demanés opinió a la Unió Europea i des de Brusel·les responguessin expeditivament amb una obvietat legal que fa feredat que hagi d’anar-se a demanar a la UE: les persones que viuen en un país de la UE, o tenen els papers en regla, o no hi poden viure. De la mateixa manera que en aquest país no es pot conduir sense carnet, no s’hi pot tampoc viure sense papers. Jo no sé si això està bé o no, però en cas que algun partit polític no hi estigués d’acord, el què hauria de fer és proposar de canviar la llei. És senzillíssim.

El Periódico publicava dissabte una notícia titulada “CiU manipula la UE per reobrir la ferida del padró i els ‘sense papers’”. Com si la proposta del partit que governa Vic, junt amb el PSC, fos una espècie de maquiavèl·lica maniobra destinada a fer malbé la convivència a la ciutat. Sí, el problema dels sense papers és una ferida, però és una ferida que ningú sembla disposat a curar i, per tant, no és que CiU la reobri com aquell qui desfà una crosta per fer-la sagnar; sinó que CiU, el què es proposa, és anar a mirar a veure si la ferida, que no ha parat de sagnar en cap moment, té alguna cura possible.

Mentre des d’alguns partits polítics i des d’algunes instàncies de poder es qualifica de despropòsit el propòsit de l’Ajuntament de Vic, la ciutadania té molt clar què és el què vol. A la pregunta que cada dia es fa el programa Els Matins a TV3, la resposta a tot aquest afer és favorable a la postura del consistori vigatà en un 90% de les respostes. Atenció, perquè la pregunta té miga, que diuen els castellans: “els ajuntaments han de denunciar els immigrants il·legals?” Il·legals? Estem preguntant si un ajuntament ha de denunciar, o no, quelcom il·legal? On hem anat a parar? Ens hem girat de cap per avall definitivament?

La qüestió és, doncs, si ens creiem o no en el marc legal amb el qual ens toca viure. És perfectament legítim no estar-hi d’acord, però si del què es tracta és de complir unes determinades lleis, aquesta hauria de ser una qüestió que no podria ni entrar a debat. Ara bé, si ens creiem que viure “sense papers” és una cosa perfectament normal, llavors entrem en una situació en què tot s’hi val. I la realitat és que, malhauradament pels uns i afortunadament pels altres, no tot s’hi val.

Cada vegada que s’intenta posar sobre la taula aquesta mena de qüestions, no triguen a sortir els professionals de l’etiqueta a posar-hi la del “racisme”, la de la “xenofòbia”o, fins i tot, la de “l’extrema dreta”. Aquest és un debat que pel què sembla només es pot resoldre a base fotre-li pel boc gros. Bé, si algú vol creure’s que d’aquesta manera les coses passaran avall sense més complicacions, està en el seu dret de creure-ho, però tard o d’hora la seva equivocació caurà pel seu propi pes.

Ah! I no, el 90% dels espectadors d’en Cuní no votaran l’Anglada a les eleccions al Parlament. Que no pateixin pas.

Publicat perDeivit Tustei a 21:27 0 comentaris  

Just Do It!

Nike ha posat en marxa una nova campanya publicitària televisiva amb Tiger Woods com a protagonista. La marca de roba esportiva no ha volgut desaprofitar l’oportunitat de treure suc de tot el que ha envoltat l’esportista americà durant els últims mesos, i ha dissenyat un anunci que remet a la suposada addicció al sexe del mestre del golf. A l’anunci en qüestió, hi surt Tiger Woods mirant a la càmera mentre s’escolta de fons la veu del seu difunt pare, obtinguda d’una gravació prèvia a la seva mort, dient:

“Vull saber el què estaves pensant, vull saber què senties. Has après alguna cosa?”

Sensacional. Ara ja no només hem de suportar com un personatge famós justifica els seus —totalment comprensibles— impulsos sexuals adduint a una determinada malaltia mental (tota aquesta absurditat de l’addició al sexe), sinó que, a més, hem de ser còmplices de l’apel•lació a un sentimentalisme familiar, totalment equivocat i fora de lloc, pensat per edulcorar una determinada actitud que no necessita ser, en cap cas, edulcorada.

L’anunci és presentat tot en blanc i negre, amb un Tiger Woods mirant amb ulls tristos a la càmera i sense dir ni piu. Un portaveu de Nike, Derek Kent, ha declarat al respecte que recolzen “Tiger i a la seva família”, i que “en el seu retorn a la competició, l’anunci es dirigeix al seu temps fora dels camps, utilitzant les paraules del seu pare.” Que poc que es devia pensar Tiger Woods, el dia que va decidir follar-se unes determinades senyores, que tot plegat acabaria d’aquesta manera tant desesperadament repugnant (o el dia que unes determinades senyores van decidir follar-se’l a ell, perquè jo sempre he cregut que no hi ha hagut mai un home que s’hagi follat a una dona, sinó més aviat tot el contrari).

Sembla que Nike és una de les poques marques patrocinadores del golfista que li ha mostrat el seu recolzament públic després dels “problemes” que ha tingut. Bé, si la manera que té Nike de mostrar el seu recolzament a Tiger Woods és humiliant-lo d’aquesta manera, potser Tiger Woods faria bé de desfer-se del seu patrocini. El què hauria de fer Nike, si realment volgués recolzar Tiger Woods d’una manera positiva i comprensible, seria dir-li “Just Do It, imbècil”.

Publicat perDeivit Tustei a 21:22 1 comentaris  

Una olla de cols

Eugeni Xammar escriu a les seves memòries que durant el viatge que va fer a Rússia l’any 1925, acompanyat per un jove Josep Pla i amb Andreu Nin com a guia, el va sorprendre la manera com tots els “guies, sense excepció, presentaven les coses més elementals i més anodines, com a realitzacions extraordinàries, gairebé miraculoses, del règim soviètic.” El què Xammar va observar l’any 1925 en aquella “olla de cols” dirigida per “una colla de tocatimbals o gangsters” —tal com ell va encertar a definir el país i els seus dirigents— és perfectament aplicable a algunes de les declaracions que els últims remers d’aquest vaixell —ara ja sí— a punt d’enfonsar-se anomenat tripartit, estan regalant als mitjans durant aquesta última fase del naufragi.

Llegíem, per exemple, com Puigcercós deia diumenge, en una entrevista a La Vanguardia, que “el govern tripartit ha fet més en quatre anys, que en els últims 12 anys de Jordi Pujol”. Deixem de banda la incògnita de perquè es deixa els primers tres anys de tripartit, i fixem-nos en quins exemples posa Puigcercós per a afirmar això. Diu Puigcercós que “cada dia posa (el tripartit) vuit mestres més a la xarxa educativa, atén a 120.000 persones amb la llei de Dependència...”. Sens dubte, dues grans tàsques d'una immensa talla política, això de col·locar mestres en un sistema educatiu cada vegada més poblat d’alumnes i “atendre” —amb una gran quantitat de cometes— 120.000 persones amb aquesta llei que ha permès aberracions com que, determinades persones, rebessin una carta on se’ls deia que cobrarien 50 cèntims d’euro al mes per a poder atendre millor el seu pare malalt (no sé si aquests també conten dins els 120.000 agraciats).

Quan un govern (qualsevol) es posa a vendre la moto d'una manera tant descarada, es hora de tancar els diaris i apagar la ràdio o la televisió. L'altre dia vam escoltar com Carod Rovira, en un dels seus habituals atacs de cínisme, es queixava de la “manca de complicitat” dels mitjans amb el seu govern. També s’ha parlat molt, últimament, que el principal problema que ha tingut aquest govern és que no ha sabut comunicar bé allò que ha fet. Excuses, moltes excuses per a justificar la total inactivitat i l’absoluta manca de poder que té. I és que davant el problema que més preocupa els ciutadans, la crisi i el conseqüent atur, aquest és un govern que ni pot fer (ni intenta fer) absolutament res. Estem condemnats a contemplar l’espectacle que, per força, han de donar uns governants desconnectats d’una realitat que no poden controlar perquè ni tenen les eines per a fer-ho, ni semblen tenir cap interès en aconseguir tenir-les.

I mentrestant, haurem de continuar aguantant estoicament decepció rere decepció, cada vegada que els nostres polítics ens vulguin vendre una moto que va a pedals com si fos la de Valentino Rossi. El problema és que nosaltres no podrem fer el què va fer Xammar al cap d’uns dies de passejar-se fastiguejat per Rússia: marxar per cames deixant que, en aquella “olla de cols”, el seu foll amic Andreu Nin s’hi podrís.

Publicat perDeivit Tustei a 20:43 0 comentaris