Joaquín

En Joaquín tenia una edat que la meva mala memòria fa oscil•lar entre els 20 i els 30 anys. Caminava coix, molt coix. Vivia al barri del Remei de Vic, en un pis humil, desendreçat i amb les persianes a tothora abaixades. El visitàvem sempre en cap de setmana: agafàvem l’autobus i ens plantàvem a casa seva amb la intenció de burlar de la manera més sòrdida possible les lleis de la propietat intel•lectual. Era un "pirata". Un pirata dels que van existir en un moment determinat però que fa molts anys que la tecnologia ha fet desaparèixer. Copiava videojocs de la Playstation i ens la preparava per tal de que hi poguéssim jugar: “posava xips”.

L’estada al pis d’en Joaquín sempre s’acabava convertint en una experiència terrorífica. Mentre nosaltres sèiem al sofà pendents de descobrir les virtuts que ens podia oferir l’enorme pantalla Sony que acabava de comprar-se amb els beneficis obtinguts mitjançant la seva activitat fraudulenta, ell s’asseia davant d'una taula immensa plena d’ordinadors, CDs verges, consoles desmuntades i soldadors traient fum, i procedia a fer la seva feina. Mil pessetes per un joc; tres mil pessetes per un xip. En feia molts, de diners. En un moment en què l’escassa velocitat de l’Internet i l’elevat preu de les gravadores de CDs feien molt complicat que totes aquestes coses ens les féssim nosaltres mateixos, aquesta mena de personatges van fer el seu particular agost.

Nosaltres, és clar, ja sabíem que allò estava molt mal fet. Però ens apreciàvem profundament aquell coix que ens venia videojocs a un preu molt més barat que l’oficial i crèiem, per tant, que mereixia una oportunitat. La seva taula immensa plena d’aparatets i muntanyes de discs ens fascinava: era la taula de menjador que tots hauríem volgut tenir a casa nostra. En Joaquín va ser, en definitiva, la primera persona que va ensenyar-nos que això de la delinqüència no sempre és tant dolent com ens expliquen quan som petits: a vegades, tots ens en podem aprofitar. ¿Què se’n deu haver fet? Qui ho sap.

Publicat perDeivit Tustei a 23:13 0 comentaris  

La mossegada de Cruyff

Johan Cruyff, amb unes formes ja completament desfasades i una mica ridícules, ens va renyar als que no vam anar ahir al partit de Catalunya contra Argentina. Cruyff va tornar a asseure’s en una banqueta i no va voler desaprofitar l’ocasió per quedar-se ben a gust escopint a tot quant micròfon li posessin al davant. A ell li hauria agradat omplir un Camp Nou que va quedar mig buit. O mig ple, perquè: ¿a quin país del món s’omple un estadi de més de 90.000 localitats per veure la patxanga d’una selecció que no compta? El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i el seu propietari només l’omple quan juga amb el Madrid o en moments decisius de competició europea. A sant de què, Cruyff, pretenia omplir-lo?

Però no malinterpretem les paraules del “mestre”. El que més va semblar indignar Cruyff va ser la suposada indiferència de l’afició davant el grandíssim esforç que havien hagut de fer alguns jugadors anant a jugar el partit. És clar: per una vegada que a determinats jugadors els hi van venir les ganes de jugar amb la selecció del seu país, ja és de ser desagraïts que la gent no respongui com seria degut! I aquí és on volia anar a parar: Cruyff va destapar, amb aquesta severa intransigència cap als que vam abandonar la Selecció, la seva apassionada defensa de la nació catalana. Les paraules de Cruyff —n’estic seguríssim— van en aquesta direcció. En la seva insistència no hi té res a veure l’euro per entrada que anava a parar a la seva butxaca. Ai! Vull dir a la butxaca de la seva fundació.

Publicat perDeivit Tustei a 20:17 0 comentaris  

Dürum

Des que els meus amics pakis i el seu grapat de carn de pollastre giratòria van arribar a Tona, que passar per davant del número 19 del carrer Barcelona suposa rebre una deliciosa bufetada en forma de densíssima olor de pollastre amanit. L’aire pesat que desprèn el local de kebabs faria reviure un mort —potser per això van decidir col·locar-lo tant a prop del casal d’avis.

Entrar dins aquest local és sempre una magnífica experiència. La llum blanca que inunda l’establiment us empenyeria a treure una raqueta d’esquaix o una pilota de bàsquet. A l’estiu, la inevitable mullena provinent de la suor dels clients que s’hi congreguen, ajudaria encara més a què l’ambient fos favorable per a iniciar la pràctica d’un qualsevol esport indoor. Les parets estan adornades per unes quantes imatges retallades —suposo— d’una revista de viatges, que els hi proveeixen un toc d’originalitat agradabilíssim. A sobre la porta d’entrada, hi penja una televisió permanentment connectada a uns canals bollywoodians estranyíssims, en els quals no només hi surten dones vestides de colors, sinó que també hi apareixen, tot sovint, una espècie de Morancos a la pakistanesa. Els propietaris del negoci se’ls miren, i riuen.

Els propietaris del negoci: m’agraden. Són molts, cada vegada més. Existeix una porta al fons del local d’on permanentment surt gent de totes les mides i edats. Deu ser la porta màgica del Doraemon connectada directament amb Islamabad. Em cauen bé. Em fan gràcia. Ens entenem: “Dürum picante sin pepino?”, “sí, sense pepino”.

El menjar, és clar, és deliciós. No sé quin és el significat exacte de kebab, o Shawarma o Dürum: m’és igual. El primer contacte visual que vaig tenir amb l’aparell giratori envoltat de carn trossejada va produir-se fa molts anys a la Rambla de Canaletes de Barcelona i em va semblar —durant molt de temps— que allò devia ser una espècie de dolç. No vaig entendre què coi era allò fins que va arribar el dia de provar-ho i descobrir de quina manera havia estat perdent el temps.

Tant bo és el què donen en aquesta casa i tant agradable em resulta passar-hi l’estona, que he acabat optant per no endur-me el producte. Excepte a l’estiu, i per una senzilla raó de supervivència, la resta de l’any he decidit que si haig de menjar-me un kebab, ho faré com es mereix: asseient-me en una cadira de cara la televisió, rient cada vegada que els propietaris riguin amb una de les —n’estic segur— genials gràcies dels actors que hi surten i donant, de tant en tant, un cop d’ull a la gent que passa pel carrer; com si jo estigués en una dimensió paral·lela indubtablement superior a la quotidiana. Perquè si volen sentir-se realitzats, creguin-me: passin una estona a la setmana dins un establiment d’aquestes característiques. Quedaran com nous.

Publicat perDeivit Tustei a 22:40 2 comentaris  

El més important

Miro Canal Català (i d’altres emissores locals que són, de fet, les úniques que presten un mínim interès en tot això que hem fet avui) i veig que hi ha un personatge sinistre —em diuen que de Ciutadans— que repeteix com un lloro, una vegada i una altra, que hi ha problemes més importants per als ciutadans de Catalunya que la seva afirmació nacional. És clar, a Catalunya, com a qualsevol altre lloc, hi ha molts problemes. I què? Què volem dir quan diem que els “altres” problemes són més importants que el dret a decidir sobre el nostre futur com a nació?

Espanya sap molt bé què és el que més li importa: la Constitució té com a principi fonamental la “unitat de destí” de la nació espanyola (única i indivisible), i a partir d’aquí, Espanya construeix tota la seva política; la de dretes i la d’esquerres. No hi ha ningú que, a Espanya, discuteixi la importància de l’afirmació nacional espanyola per sobre de qualsevol altre consideració política de menor importància. Si nosaltres no podem fer el mateix, ja podem plegar.

Ens hem cregut durant massa temps que el “mésimportantisme” i l’”aranotoca” eren dues mordaces que ens evitaven mals majors, i ha sigut així com les nostres ambicions han anat sent retallades. Però hem d’aprendre, encara que sigui a base d’haver-hi d’invertir tota la paciència de què siguem capaços, que mereixem alguna cosa més que les engrunes que fins ara ens han sigut permeses de gestionar.

No hi ha res més important per a un país que aposentar bé els seus fonaments. A tot arreu ho saben; a tot arreu ho apliquen. Si no ens creiem això: ja podem plegar veles.

Publicat perDeivit Tustei a 23:15 0 comentaris  

Nosaltres també en sabem de fer trampes

Es veu que el Centre Català de Negocis ha fet un estudi segons el qual els treballadors catalans podrien tenir un sou entre 15 i un 20% més elevat si Catalunya fos independent. Segons els càlculs a què han arribat els que han fet l’estudi, els diners que es perden amb la solidaritat del sistema autonòmic on estem atrapats, es podrien traduir en una rebaixada de l’IRPF fins a la meitat. Home, potser s’han passat.

Si diem que amb una Catalunya independent tindríem diners de sobres per millorar el munt de deficiències que patim actualment (en matèria d’infraestructures, d’ensenyament, de sanitat, de prestacions socials, etc.) no podem dir, alhora, que aquests diners que ens roben els podríem deduir dels impostos que paguen els treballadors. O una cosa, o l’altra. No cal saber gaire ni de matemàtiques ni d’economia per entendre que tot no pot ser.

Els que han fet l’estudi, fins i tot enviaran nòmines fictícies als treballadors de les empreses adherides a aquest organisme, perquè vegin el què hi perden. Està clar en quina direcció va aquesta trampa: convèncer del benefici de la independència a aquells que només se’ls pot convèncer d’això a base d’ensenyar-los els efectes pràctics que tindria. És una estratègia que Carod Rovira, per exemple, fa temps que ha engegat, quan diu que no podem refiar-nos només del nacionalisme català si volem que hi hagi una majoria sobiranista.

Aquest estudi és una trampa una mica matussera que, a més, simplifica la ciència econòmica fins a uns límits insospitats: no és tant fàcil. Ara bé: el fi justifica els mitjans? Home, com a manera de fer entendre la magnitud de l’espoli a aquells que no s’han assabentat encara de la pel•lícula, no està malament. De fet, des del mateix CCN es deixa clar que això és una situació hipotètica que serveix només a mode de pedagogia. La línia entre la pedagogia i la demagògia és en aquest cas molt prima, però bé que hem de tenir ames per defensar-nos. O no?

Publicat perDeivit Tustei a 12:45 1 comentaris  

Nen, tu no t'hi fiquis

Llegeixo, com cada matí, el professor Colomer i descobreixo un escàndol que em sembla que ha passat immerescudament desapercebut: el Departament d’Educació ha “recomanat” a la comunitat educativa que no es debati sobre les consultes populars en horari lectiu. Aquesta és, de ben segur, la millor manera d’ensenyar els valors de la democràcia als nens del país. Deu ser una prioritat, pels socialistes, que els més joves no s’assabentin que existeix la possibilitat de col•locar una urna i omplir-la de vots. Deu ser, per ells, gravíssim que la canalla descobreixi aquesta endimoniada manera de fer les coses. És clar que, de fet, només “recomanen”. Només? ...Recomanar és segurament la manera més perversa de prohibir una cosa.

Estem davant d’un esdeveniment de considerable importància, amb implicacions importants pel país, i els mestres no poden explicar-lo als seus alumnes. A l’escola socialista no es pot debatre sobre els problemes que pateix Catalunya i, encara menys, sobre les possibles solucions que, des de la voluntat popular, es posen sobre la taula. O potser és que tenen por que es destapi la seva condició d’enemics de la democràcia? Els nens, ja se sap, a més de no dir mai mentides, en saben molt d’arribar a les conclusions més simples, a les més clares, a les que no requereixen de cap recargolat raonament per ser formulades. I la conclusió a la que arribaran els nens quan els seus mestres els hi expliquin què és la democràcia i quina és la postura del PSC en l’afer dels referèndums, no serà cap altra que la de col•locar el partit de Carme Chacón (què en diu la candidata Chacón de tot això?) a la banda dels "dolents", dels no-demòcrates. Així de senzill.

Ah! Doncs potser ja està bé que es “recomani” no parlar-ne, d’això, a les escoles.

Publicat perDeivit Tustei a 10:28 0 comentaris  

La indignitat de Catalunya (II)

La reacció espanyola a l’editorial que ahir van publicar 12 diaris catalans i que ja ha estat subscrit per tot quant oportunista fa que la seva publicació no hagi estat del tot inútil. Eren d'esperar els brams —unànimes— que s’han alçat en contra del suposat “pensament únic” que emana d’aquest enteniment històric, però sempre fan de bon llegir i escoltar. La diferència, però, entre el pensament únic d’aquí i el d’allà, és que el d’aquí s’ha posat d’acord en uns mínims del tot poc ambiciosos i el d’allà fa temps que sap a què juga. Fixin-se, sinó, en el pacte PSOE-PP a Euskadi. A Espanya —com a qualsevol altre país seriós—, quan es tracta de defensar la “dignidad del pueblo Español” ningú no dubta a llimar les seves discrepàncies; la diferència, però, la trobem en què allà no els cal publicar una resposta exactament igual, transversal i consensuada (i per tant, molt aigualida), com hem hagut de fer aquí. No. Allà ho tenen molt més clar: ells posen les regles del joc i a qui no li agradin, que s’hi posi fulles. I és molt natural que així sigui. Per això deia ahir que ens havíem marcat un autogol: perquè es van destapar totes les nostres mancances. Es diu que l’editorial era un editorial transversal i per això s’hi ha acabat adherint tothom. Bé. Però és una transversalitat d’uns mínims que no només haurien d’estar ja superats, sinó que en si mateixos són una trampa per aquell que creu que no cal anar més enllà.

M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:

"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."

És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyola dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles en què no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.

Publicat perDeivit Tustei a 12:47 1 comentaris  

La indignitat de Catalunya

Ens hem tornat bojos del tot. Ens hem marcat un autogol i ningú diu res. L’editorial que han publicat avui dotze diaris del país, i que ha estat subscrit després per d’altres mitjans no escrits, és un fet que està molt lluny de ser la històrica mostra de dignitat que alguns pretenen fer-nos veure que és. L’editorial, titulat “La dignitat de Catalunya”, és d’una indignitat aclaparadora.

El text és una defensa fèrria del “nou” estatut (amb minúscula) i de l’encaix de Catalunya dins Espanya. És la defensa d’un estatut insignificant, d’una ambició petitíssima, que ha vist ja com li han passat el ribot unes quantes vegades i està a l’espera que li facin la definitiva retallada. O el definitiu incendi. Un estatut que és l’última carta (marcada) que els queda als que defensen que això d’Espanya no està tant malament com sembla. I quan el Tribunal Constitucional amenaça amb fer una destrossa que podria posar definitivament de manifest l’odi profund i malaltís que Espanya aboca vers Catalunya i els catalans, resulta que ens posem tots d’acord i demanem que, siusplau, ens deixin respirar encara que només sigui una mica.

El Tribunal Constitucional. Quin invent més escandalosament trampós! Un tribunal encarregat de defensar amb les dents la Constitució de l’Espanya post franquista, format per dotze jutges (de fet deu, perquè un és mort (¡!) i l’altre n’està apartat) que són en realitat dotze mercenaris al servei dels dos grans partits espanyols. ¿De què, sinó, faria falta tant de temps per debatre l’encaix entre quatre lleis estúpides? Els que es queixen de la deshonesta pressió que, suposadament, des d’alguna banda es vessa sobre aquest tribunal, haurien primer de preguntar-se per les pressions que ells han fet i fan a l’hora de conformar-lo. ¿Quina mena de legitimitat té un organisme legal configurat d’aquesta manera?

D'altra banda, si la Constitució Espanyola diu que quatre rídicules ratlles de l’estatut no hi tenen cabuda, a mi, em sembla fenomenal. M’és ben igual el què digui aquesta Constitució, no és pas la meva. Continuar pidolant les engrunes que aquest text permet és un camí ja sense sortida. I l’editorial que tant barroerament han publicat els principals diaris del país va en aquesta equivocada direcció. Suposo, es clar, que és al direcció marcada per un determinat pensament polític. Un pensament polític legítim —només faltaria— però que ja aniria sent hora que es tragués la màscara. Un pensament polític que, en tot cas, és una aberració que pugui influenciar tota la premsa d’un país d’una forma tant bèstia.

La unanimitat amb què els mitjans, els partits i la societat civil (tal com els hi agrada dir a “ells”) ha recolzat aquesta iniciativa, posa els pèls de punta. Negativament. On és l’independentisme? ¿Ara defensa aquest estatut? On és ERC? On és Reagrupament? I el més greu de tot: ¿on anirem a buscar una veu dissident amb aquest discurs, si tots els mitjans l’han subscrit? ¿Deixaran un lloc a aquell que vulgui criticar aquesta postura des del catalanisme? (des de l’espanyolisme és evident que ja s’estan posant les botes). I finalment: ¿On es fiquen els que avui defensen “la dignitat de Catalunya” quan aquesta dignitat ha de ser defensada més enllà d’un inútil estatut (que no és, ni serà mai, res més que una llei espanyola)?

Però no ens posem nerviosos. Queda, amb tot, una petita esperança. La premsa pot anar publicant editorials que demostrin la seva ineptitud i la seva vergonyant dependència del poder. Mentrestant, nosaltres, el poble, posarem una urna —pel nostre compte— i l’omplirem de vots. I aquesta serà, finalment, la veritable mostra de dignitat que el món es veurà obligat a aplaudir.

Publicat perDeivit Tustei a 19:54 3 comentaris  

Fatxendes

Algú llegeix aquest article de l’Enric Vila a la FCO i em diu que li sembla increïble la manca d’humilitat que demostra l’Enric quan es defineix a ell mateix com a “bon articulista”. Diu l’Enric que “quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col•lapsat”. Parla, es clar, de l’estripada que han fet els socialistes a l’Avui, aconseguint que el seu articulista més llegit, en Salvador Sostres, passés a millor vida. No parlaré ara de l’enorme estupidesa mental en la que s’ha d’estar immers per donar-se el luxe d’arrencar la única part d’aquest diari que no necessitava subvenció per funcionar. No. Del què vull parlar és de la humilitat.

Què és la humilitat? Si la humilitat consisteix en no creure’s els elogis que qualsevol persona que no sigui la teva mare pugui proferir-te, llavors, la humilitat és, sens dubte, una actitud enraonada. Si la humilitat, en canvi, consisteix en no creure ni en les pròpies possibilitats, llavors estem davant d’una determinada actitud davant la vida que pot arribar a fer molt de mal. L’Enric diu que és un “bon articulista”, i ho diu perquè això és el què creu ell. Bé, que l’Enric Vila escriu bé, ningú pot posar-ho en dubte. Tant si el què diu s’ajusta a les nostres opinions com si no, la prosa de l’Enric és un instrument perfectament construït de metàfores i expressions plenes de significat. Si aquesta prosa l’ha aplicada a nombrosos articles a vessar de contingut i a uns llibres més aviat rodons, ¿per què no pot autoatribuir-se la condició —menor— de bon articulista? Quina mena d’indignitat patim que no ens permet tolerar que algú que excel•leix en algun aspecte pugui ventar-se’n públicament? ¿Què ens semblaria més indigne: que Leo Messi obviés la seva condició de futbolista excepcional, o que davant d’un micròfon digués —ben clar i ben alt— “sóc molt bo jugant a futbol”?

La humilitat no té res a veure amb amagar les pròpies virtuts: la humilitat consisteix, d’una banda, en reconèixer que aquestes virtuts no són suficients, i de l’altra, en saber identificar les mancances que ens debiliten. ¿Pep Guardiola és humil perquè no reconeix ser el millor, o és humil perquè reconeix que, tot i sent el millor, necessita millorar? Si Pep Guardiola digués que en sap molt, només algú amb un greu complex d’inferioritat gosaria enfadar-se amb ell. Ell sap perfectament que en sap molt, que ningú s’enganyi: dir-ho públicament o no, no té res a veure amb la humilitat que se li suposa. La humilitat de Pep Guardiola té a veure, només, amb la seva obstinació per seguir treballant cada dia d’una manera que li permeti corregir els seus errors.

Siguem, doncs, humils; sí. Però sense passar-nos d’imbècils.

Publicat perDeivit Tustei a 19:01 0 comentaris  

Beu i mata

Els camins pels quals acostuma a caminar la justícia són inescrutables. Els papers de les lleis sempre han fet l’efecte d’haver estat escrits per imbècils i aprovats per folls. A més, la llei és una cosa tan estranya, que la dona aquesta dels ulls tapats que l’aplica, no pot pas fer-ho sense treure’s la bena per tal de mirar de reüll a banda i banda, vigilant que ningú s’adoni que està impartint justícia a base de llençar monedes a l’aire. La interpretació de les lleis és un assumpte tocat per un reguitzell de complicacions ridícules. Tot això ja ho sabem; per això, quan fem un cop d’ull al Codi Penal i hi descobrim certes incongruències, més enllà d’una ganyota de desaprovació, no ens en surt cap de sorpresa.

D’entre totes les idioteses que trobem al Codi Penal, n’hi una que està sent —per fi— debatuda com es mereix. Parlo de la diversa consideració que rep el consum d’alcohol quan el consumidor ha comès un delicte durant el període d’embriaguesa que ve immediatament després de l’esmentat consum (per dir-ho en el tipus de llenguatge que tant agrada a la gent de les lleis). Perquè quan un qualsevol individu mata a la seva senyora esposa sota els efectes del whisky escocès, el delicte veu disminuïda la seva gravetat, precisament, gràcies al whisky escocès. Quan, en canvi, el mateix individu mata a la seva senyora esposa atropellant-la amb el cotxe sota els efectes del whisky escocès, el delicte passa, immediatament, a ser considerat molt més greu. La variable “whisky escocès”, doncs, ofereix diferents resultats segons la manera com l’agressor decideixi portar a terme la seva agressió. No em diguin que això de la llei no és una cosa d’allò més curiosa

Aquesta distinció entre “matar begut” i “matar begut, però sense voler” és una mostra de com donar moltes voltes sobre un determinat tema, acaba sent del tot contraproduent. Posem-nos dins la ment dels que van decidir que això fos així. D’una banda devien pensar que qui agafa el cotxe havent begut, ha de ser per força conscient del mal que pot fer i que, per tant, quan la mala sort materialitza el mal, això s’ha de pagar. Per un altre costat, devien pensar que aquell qui mata a ganivetades el seu veí sota els efectes de l’alcohol, se l’ha de perdonar, perquè, pobre, no sap el què es fa. Però... ¿que potser sap el què es fa el que agafa el cotxe després d’haver begut? ¿No s’ha de tenir, a més, una ment molt més malalta per —després d’haver begut més del compte— sortir de casa en calçotets i amb un ganivet de cuina a les mans, que per pujar en un cotxe i pretendre dur-lo d’un lloc a un altre? Sí, es clar, però és que quan hom beu, no sap el què es fa... Tret, es clar, que el que hagi de fer sigui conduir, aleshores sí que sap el què es fa. Però el delinqüent, abans de beure, sap el què vol fer? Home, el que mata la dona o el veí a ganivetades, segur que ja s’ho havia pensat abans, encara que només fos un moment. ¿I el que s’endu per davant amb el cotxe a la velleta que ve de comprar el pa? Home, doncs depèn: si ho fa havent begut és molt pitjor que si ho fa sense haver begut. ¿I no podríem pensar que si ho fa sense haver begut, potser és que ho fa expressament i, per tant, és pitjor? I ara! Quina tonteria, escolti! Si ho fa havent begut: castiguem-lo; castiguem-lo més severament que no pas si això ho fa sense haver begut, perquè si ho fa sense haver begut, llavors no és tant greu, perquè ja sap el què es fa. Ep! Un moment! No havíem quedat que si el delinqüent sap el què es fa, llavors es castiga més durament? No! Això és només en el cas que el delinqüent mati amb un ganivet i no amb un cotxe! (etc, etc).

I després de passar una bona estona així, van omplir un paper i van dir: “ja tenim la llei a punt”.

Després de tot això, no em mal interpretin. No estic pas demanant que l’alcohol alleugi la gravetat d’un delicte comès al volant d’un automòbil, sinó tot el contrari: que l’alcohol sigui també un agreujant en els casos en què la forma del delicte sigui una altra. I em sembla que tampoc és demanar tant.

Publicat perDeivit Tustei a 20:43 0 comentaris  

Sigui honest

La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.

D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05 1 comentaris  

Digues Lluís, però sense passar-te d'imbècil.

Hi ha un tipus de persones que posen sempre la mateixa cara quan han de sortir a una fotografia. No és una qüestió que tingui a veure amb el quedar més o menys afavorits, encara que aquesta sigui la intenció principal dels qui ho fan. De fet, a vegades són en realitat fins i tot més agraciats del que aconsegueixen aparentar posant la cara que posen; d’altres vegades, això sí, l’artificiosa manera com es col•loquen davant d’una càmera, aconsegueix millorar el seu aspecte. Sigui com sigui, els que practiquen aquesta activitat, semblen convençuts de la importància de practicar la noble tasca consistent en no arribar mai a fer un veritable ridícul físic a les fotografies. No es pot pas dir que se’n surtin. En l’època en què veure més de set o vuit fotos seguides amb la mateixa persona com a protagonista era una excepció, això passava desapercebut. Ara, que amb quatre clics podem passar centenars d’imatges centrades en un mateix personatge, aquesta actitud ha quedat en evidència. Busquin entre els seus contactes de facebook, i segur que en trobaran exemples.

Les faccions que ens regalen els practicants d’aquest ritual solen ser encarcarades, artificials, d’una paralització absolutament contra natura. Normalment, les seves expressions queden congelades en un moment de màxima seriositat: rar és el dia en què prenen el somriure com una bona manera de quedar immortalitzats. L’enravenament que ens acaben transmetent, a més, no només l’apliquen a la seva expressió facial, sinó que sovint hem de veure com tot el seu cos queda disposat d’una manera que a vegades arriba a fregar els límits del contorsionisme.

Val a dir que, tot i la inexpressivitat del seu rostre, sembla que aquestes persones, atrapades —a causa de la seva pròpia inconsciència— en una grotesca forma de caricatura, tinguin la intenció de dir-nos alguna cosa. Potser és que un cop s’han vist empresonades per culpa de la seva desgraciada manera d’entendre el món de l’actuació fotogràfica, descobreixen la seva equivocació. Ja és, però, massa tard. Han quedat convertits en simples maniquís sotmesos a la força devastadora de la seva inconsciència momentània.

Publicat perDeivit Tustei a 21:42 0 comentaris  

Adéu siau Nadal.

Hi ha una idea que el Consell Escolar de Catalunya (si un qualsevol Consell Escolar ja és un organisme pervers, ens podem imaginar com deu ser el “de Catalunya”) ha posat sobre la taula i que està passant immerescudament desapercebuda. Parlo de la determinació que han pres, alguns dirigents d’aquesta collonada d’organització —poc enfeinats suposo—, de canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa pels de “vacances d’hivern” i “vacances de primavera” respectivament. Es veu que això de sotmetre el calendari a festivitats religioses no fa socialista. A més, sembla que aquesta cosa del Nadal i la Setmana Santa fereix sensibilitats. Això sí: com que encara els queda un mínim de sentit comú, i tenen clar que canviar la data de les festes seria un terrabastall massa gros, s’acontentaran canviant-los només el nom.

Em pregunto perquè la fauna multiculti mostra una tolerància tant perfectament calculada quan organitza a Barcelona activitats relacionades amb el Ramadà —per posar un exemple—, i en canvi, es mostra tant inescrutablement intransigent quan del que es tracta és de putejar l’església catòlica. És d’una falta de respecte que repugna que aquesta mena de gent adopti aquesta postura bel•ligerant amb la tradició. Intentar d’esborrar la paraula Nadal de l’imaginari col•lectiu de la nostra canalla, és un atemptat contra qualsevol mínim sentit de la responsabilitat. El Nadal va molt més enllà del fet religiós. A casa, del Nadal, sempre n’hem dit Nadal. Ja no anem a la Missa del Gall, però continuem dient les coses pel seu nom.

Hem de ser multicultis, es veu. Doncs, a mi, la veritat, se me’n refot que a les nostres escoles hi convisquin nens de procedències i religions diverses. Cal que esborrem paraules del nostre diccionari per acontentar-los, mentre n’introduïm de noves pel sol fet de que són gracioses i exòtiques? Hem de trinxar la nostra cultura popular perquè n’hi càpiguen d’altres? Hem aguantat molts d’insults; ara: per esborrar la paraula Nadal i deixar de fer els pastorets a les escoles (posaria la mà al foc que hi deu haver un bon grapat d’escoles que ja no en fan, que no fos dit), hauran de passar, primer, per damunt d’uns quants cadàvers.

Quin serà el pròxim pas? Enderrocar tot el romànic?

Publicat perDeivit Tustei a 15:48 3 comentaris  

L'èxit de RAC1. Una visió molt particular.

Aquest diumenge, l’Avui va publicar una entrevista a Pere Mas, conductor del programa dels migdies de Catalunya Ràdio “Tot és molt confús”. Fent honor al nom del programa que condueix, Mas va deixar anar unes quantes perles que bé mereixen que hi parem l’atenció.

Per començar, Mas parla de “recuperar el lideratge”. Es veu que ara, a Catalunya Ràdio, parlen de “recuperar el lideratge”. És tota una novetat, si tenim en compte que, fins fa quatre dies, consideraven els dos últims EGM (els que donaven com a gran titular l’avançament de RAC1 al capdavant de la radiodifusió catalana) paper mullat; i donaven molta més importància a no sé quin estudi de mitjans fet per la Generalitat i que donava TV3 i Catalunya Ràdio com a líders de la tele i de la ràdio respectivament. Estem, doncs, davant d’un cert avançament en matèria d’honestedat. Sembla que els responsables de la ràdio nacional de Catalunya, han recuperat el seny i han fet el primer pas per tornar a guanyar: reconèixer la derrota.

Parlant de la competència (mai millor dit, doncs aquest és el nom del programa que fan a RAC1 a l’hora que Mas fa el seu a Catalunya Ràdio), el conductor de “Tot és molt confús” reconeix que l’absència del Minoria Absoluta pot ser un factor a tenir en compte a l’hora de creure en la recuperació de la primera posició. Ara bé, Pere Mas sembla queixar-se del fet de tenir com a competidora una veu que surt a la televisió (Oscar Dalmau, que és un dels conductors de La Competència, a RAC1, que alhora presenta El gran dictat, a TV3). És sensacional que des de Catalunya Ràdio algú es queixi d’aquesta suposada situació d’avantatge de l’emissora rival pel fet de tenir a les seves files cares conegudes a nivell televisiu. Sobretot, si tenim en compte que per TV3, fa molt de temps que RAC1 no existeix. No se’n parla. És tema tabú.

Però esperin, que no s’acaba aquí. A continuació, ens trobem amb el que hauria d’haver sigut el titular de l’entrevista. Una afirmació de Pere Mas absolutament desconcertant. Preparin-se, perquè el que ve a continuació pot ferir sensibilitats. Diu Pere Mas —cito textualment—:

“Tinc la sensació que la gent té ganes d'escoltar Catalunya Ràdio, i amb això no qüestiono la qualitat de RAC 1, que és una emissora amb uns objectius, un format i unes característiques que la converteixen en una ràdio d'èxit. I en gran part, l'èxit de RAC 1 és un èxit de Catalunya Ràdio, perquè molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí i, per tant, és un model que havíem inventat nosaltres i al qual ells han posat algunes particularitats. Ens n'hem d'alegrar.”

Increïble. Anava a posar que sobren els comentaris, però, sentint-ho molt, no puc estar-me de deixar-ne algun. Aquesta teoria no només és un deliri inacceptable, sinó que, a més a més, és feta des del més profund desconeixement. La formula d’èxit de RAC1, diu? La formula d’èxit de RAC1 ve de molt abans que aquests professionals de solvència contrastada i sobradament coneguts entre l’audiència hi arribessin. La formula d’èxit de RAC1 prové de la concepció d’una manera de fer radio que té l’aproximació a l’oient com a pilar fonamental. No m’estendré ara teoritzant sobre la meva idea del què ha fet de RAC1 una ràdio d’èxit, perquè seria molt llarg, però s’ha de dir que han sigut els professionals que hi ha anat arribant, els que s’han contagiat del que sigui que hagi fet escalar a RAC1 tant ràpidament fins al lideratge de la ràdio en català. No a l’inrevés.

D’altra banda, dir que el model de RAC1 “l’havíem inventat nosaltres” perquè “molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí”, és un insult als professionals que han passat d’una banda a l’altra de la Diagonal. El que Toni Clapés, per posar un exemple, ha anat a fer a RAC1, és el que ell, i només ell, feia a Catalunya Radio. Dit d’una altra forma: el programa de Toni Clapés, no era propietat de Catalunya Radio, era propietat del senyor Toni Clapés. I amb el pas a RAC1 i a base de temps, el programa ha sofert múltiples transformacions (que és el què de fet, han de fer tots els programes per tal de no morir d’èxit). Em sap greu per el senyor Pere Mas, però el que es fa a RAC1, doncs, no ho han inventat a Catalunya Radio.

A vegades, hi ha gent que acumula tal quantitat de bestieses per centímetre quadrat de paper, que fan venir mareig i tot.

Publicat perDeivit Tustei a 17:58 0 comentaris  

Pedagogia o propaganda?

En el marc de la inauguració del curs a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, Manuel Campo Vidal donava una conferència sobre la importància de connectar empresa i comunicació. Acabada l’exposició i havent aplaudit les intencions de Campo Vidal —òbvies, per altra banda— algú va fer-li una pregunta sobre el tema que més sembla distreure’ns últimament. Se li va demanar què n’opinava del tracte que Catalunya rep per part d’Espanya, especialment pel què fa referència als últims esdeveniments. Se li va fer, doncs, el tipus de pregunta que a tots ens ve indefectiblement al cap quan al davant hi tenim un català -d'adopció en aquest cas- que viu en un context completament espanyol, del qual, a més, se sent part . Deu ser que ens agrada mirar de furgar a la ferida dels que la voldrien ja tancada per sempre. Sabem què contestaran, però igualment volem tornar-ho a escoltar. Per reafirmar-nos en la convicció de creure’ls equivocats.

I què va respondre Campo Vidal? Doncs que calia fer pedagogia. Molta pedagogia. Va posar sobre la taula aquesta idea Montillesca basada en la necessitat d’explicar molt bé què som i què volem per tal de que ens entenguin. Però com ho farem per explicar què som, i què volem, si no podem ni demanar-nos-ho primer a nosaltres mateixos? La idea de la pedagogia, es fonamenta, suposo, en el convenciment de que, en realitat, no n’hi ha cap de problema. La paradoxa, però, apareix quan descobrim que com més en parlem i més ho expliquem , més problemes hi acabem trobant. Cal dir que aquesta postura, a més de tramposa, és insultant. És tramposa perquè pretén solucionar un problema negant-lo a base de propaganda . I és insultant perquè pren als ciutadans d’aquest país (i de l’altre) com una massa homogènia d’imbècils integrals que actuen sense haver-se molestat abans a entendre res de res.

Campo Vidal va rematar la resposta posant sobre la taula l’endarreriment que Catalunya ha sofert els últims anys en matèria de competitivitat, innovació i lideratge. És l’eterna manera que tenen els fanàtics del “mésimportantisme” (Carles Capdevila dixit) per estirar-nos les orelles als que gosem escollir què és el més important per a nosaltres. Com si la independència fos una mena de caprici que haguéssim de deixar per al final. Per al final de què? La cançoneta de que hi ha crisi i per tant hi ha temes que no toquen, comença a fer el soroll que feien les cintes de casset quan s’entortolligaven de tant que les havien fet rodar.

S’ha acabat. Hem de creure’ns que la qüestió nacional és un problema de primera necessitat; si no ho fem, acabarem reduint-lo a simple folklore de bandereta i tortell un parell de cops l’any. Mai havíem estat tant a prop de passar del “tant com sa puga” al “tot o res”, i si deixem que unes idees equivocades ens facin creure que ja hem fet tant com hem pogut, hi sortirem perdent.

Pedagogia? Ja la farem nosaltres, gràcies.

Publicat perDeivit Tustei a 10:59 0 comentaris  

Adéu als 2x1

El govern de la Generalitat aprova una llei que prohibirà als establiments d’oci —general ment nocturn, es clar— dur a terme la simpàtica pràctica de fer “2x1” i “happy hours”. La fórmula oficial tracta el tema com una manera de penalitzar la promoció de les begudes alcohòliques. És d’un intervencionisme que fa angúnia, molt angúnia. Quan un govern es dedica a imposar preus i a assenyalar amb el dit què es pot fer i què no es pot fer en un qualsevol establiment, alguna cosa indica que hem començat a tocar fons. Posar el proteccionisme desaforat i totalment fora de lloc vers els ciutadans d’un país, tal com si fossin fills malcriats als que cal protegir, per sobre de la més primitiva llibertat individual, és absolutament escandalós.

La llei que restringeix —i acabarà per prohibir del tot— el consum de tabac en segons quins llocs, té com a raó de ser la protecció de la frontera que divideix les llibertats d’uns i altres. És una llei que té un rerefons sanitari i de respecte que podríem discutir. Ara bé: pretendre controlar el consum d’alcohol mitjançant pràctiques intervencionistes d’aquesta mena, és d’un cinisme i d’una inutilitat considerables. El sol fet de veure com un govern es creu amb el dret dir de quina manera es pot o no es pot vendre un producte, fa venir al cap visions apocalíptiques del futur que ara no convindrien gaire. I sinó, que ho preguntin als amos dels locals que patiran aquesta llei absurda. Serà fantàstic veure com els hi prohibeixen de fer servir els últims cartutxos que els quedaven per intentar evitar de tancar la paradeta. I els consumidors? Els consumidors, seguiran consumint, que per això són consumidors. Als supermercats, segur que en segueixen fent, de “2x1”.

Publicat perDeivit Tustei a 20:27 0 comentaris  

iegir? què és iegir?

Em trobo amb el cas d’una mare que obliga al seu fill a llegir el què ella voldria que llegís. És horrorós. Arribat el nen de l’escola amb el lògic cansament que aquesta mena d’activitats comporten, l’obliga a fer els deures i el nen, que de deures no en té, respon que ja farà alguna altra cosa.

-Una altra cosa com què? —pregunta la mare al nen angoixat, que ja sap el què li ve a sobre—

-Llegir.

-Val.

Minuts després, la mare comprovarà horroritzada com el seu fill s’ha posat a llegir un tebeo de Mortadelo. És intolerable. Un Mortadelo! On anirem a parar!

-A llegir el Harry Potter! —manarà de seguida la mare amb una veu d’autoritat equivocada que posarà els pèls de punta—

-No! Harry Potter no! Si us plau!

Aquesta escena és d’un dramatisme esfereïdor. La mare que pensa que amb el sol fet de que el seu fill llegeixi (llibres horripilants, per cert), ja n’hi haurà ben bé prou perquè arribi a fer un cert progrés, és una mare que ha girat completament la informació que ha rebut del món. La total simplificació del fet educatiu: llegeix i seràs alguna cosa.

Primer de tot, cal dir que no cal llegir. Llegir és un entreteniment interessant, però per a moltes coses no és gens necessari. Hi ha una quantitat incomptable de persones que no llegeixen i tenen, en canvi, una cultura inabastable. Només cal sortir al carrer i fer un tomb parant l’orella per descobrir-ho. Llegir, doncs, no és imprescindible per arribar a fer alguna cosa d’interès a la vida. Ara: hi ha gent que llegeix. I què podem dir de la gent que llegeix? Doncs que la majoria no saben el què llegeixen. Persones que s’empassen pàgines i pàgines de lletra menuda i espessa, i un cop han acabat, queden exactament al mateix punt on eren quan van començar. S’ha de llegir, però s’ha de llegir bé. Llegir per llegir, com deia aquell, és tonteria. La meva experiència personal em diu que el llegir arriba sol. S’instal•la on més li convé, i la única cosa que s’ha de fer és fer-lo anar per allà on ell demana anar. Imposar lectures és un autèntic despropòsit.

La mare que fa llegir obligatòriament al seu fill, no sap doncs la desferra humana que pot arribar a crear, si no és que el fill és prou entenimentat per no fer-li cas. Pensem en la quantitat de coses productives que aquesta criatura podria fer mentre ha de complir les malèvoles ordres de la seva mare. Podria llegir el Mortadelo, que és el que ell havia triat lliurement; podria, potser, mirar la televisió; o qui sap si potser acabaria jugant a l’ordinador. Podria acabar fent moltes coses, la més important: podria acabar per avorrir-se.

L’avorriment! Quin fenomenal artefacte motivacional! Què hauríem fet sense l’avorriment? Avui hi ha molta gent que no s’avorreix: tenen un problema. El millor que ha donat de si la humanitat al llarg de la història, té a veure amb l’avorriment que van patir en un moment donat els promotors de les idees fonamentals que han acabat fent rodar el món. Que els hi haguessin fet llegir un Harry Potter, i ja m’agradaria veure on seriem ara.

Publicat perDeivit Tustei a 22:50 1 comentaris  

Europa s'acaba als Pirineus (era això, estúpids!)

Per demanar els Jocs per Rio, Lula da Silva va mostrar-nos un mapamundi ple de marques indicant on s'havien ja celebrat alguna vegada. Europa apareixia tacada de dalt a baix, Nord Amèrica contenia alguna senyal, Àsia ben poca cosa i finalment, Àfrica i Sud Amèrica apareixien netes, buides, immaculades d’esperit olímpic. Dues enormes masses de Terra girades d’esquena a l’esdeveniment més important del món. L’efecte va ser demolidor: el “cono sur” mereixia uns Jocs i què millor que donar una oportunitat de celebrar-los a un país que fins fa quatre dies era plenament considerat a la frontera entre el tercer i el primer món. Un país que amb els jocs, pogués travessar definitivament aquesta frontera. Però, i què passa amb Àfrica?

L’enorme error de la candidatura de Madrid va ser no veure la manera d’aprofitar una circumstància fenomenal: la posició de Madrid al mapa, sumada al pou on s’ha ficat Espanya i d’on serà tant complicat sortir-ne, bé podrien haver servit d’excusa per presentar Madrid com a ciutat africana. “Europa acaba en los Pirineos”. Aquesta sinceritat amb la que s’expressava Espanya abans de que hi arribés la democràcia, hauria servit per plantar cara a Rio en matèria de justícia històrica. No entenc com a cap dels responsables de màrqueting de la candidatura olímpica madrilenya no se’ls va ocórrer una idea tant simple. Madrid Africana. I els Jocs haguessin volat cap a Madrid. Era fàcil.

Madrid 2020? Quan d’aquí quatre anys s’elegeixi la ciutat que organitzarà la cita olímpica del 2020, —on segurament es presentaran ciutats europees de solvència contrastada com Berlín o Roma— Madrid hauria de fer servir la idea de presentar-se com a ciutat africana. Cal que posin tota l’energia que els queda a combatre la candidatura de Johannesburg. Els primers Jocs celebrats al continent africà, podrien ser els de Madrid. I sinó, ja s’aniran pensant l’excusa per presentar-se el 2024.

Publicat perDeivit Tustei a 8:00 0 comentaris  

Barcelona 2032

El periodista i ex-atleta Martí Perarnau, valent-se de no sé quines enrevessades elucubracions, va posar sobre la taula la possibilitat de que Barcelona organitzés els Jocs Olímpics del 2032. Deixant de banda el terrible vertigen amb el que ens mirem una data tan allunyada en el temps com aquesta —ningú vol pensar on serà d’aquí 22 anys—, no és un mal exercici imaginar com podria ser una cosa així. M’inspiro, doncs, en els dominicals articles d’Alfred Bosch a l’Avui (“Amb Independència”) i hi poso un afegitó:

Amb Independència, organitzaríem uns altres Jocs.

Si Catalunya votés, i votés sí, podríem organtizar de nou uns Jocs sense necessitat d’anar enlloc a pidolar suport institucional. Podríem muntar una candidatura impregnada de tot el patriotisme que ara moltes vegades alguns pretenen reprimir. Amb banderes, moltes banderes. Ens plantaríem, orgullosos, com el país més petit del món amb voluntat d’organitzar uns Jocs Olímpics. La demanda d’uns Jocs Olímpics per a Barcelona, després d’haver esdevingut un estat de ple dret, seria la nostra afirmació definitiva davant del món. Barcelona quedaria definitivament posicionada al lloc que mereix en l’elit de les ciutats on es remenen les cireres. La independència de Catalunya i l’esperit olímpic, serien el còctel definitiu per demostrar que en aquest planeta també sabem tirar línies al mapa sense recórrer a les hòsties. Al marcià que arribés llavors a la Terra i al que ara li hauríem d’explicar que de totes les coses importants, la única que no votem és la que fa referència a les fronteres —Sala i Martín dixit—, podríem dir-li, per fi, que hem après una nova manera de fer les coses. I els Jocs parlarien català, i no hauríem de demanar disculpes a ningú perquè així fos. De l’altra banda? Allà la recança es tornaria nostàlgia de quant tots els diners de la festa anaven a parar a la seva butxaca. De quan organitzaven una Expo a l’altra banda de la península per fer contrapès. De quan feien veure que donaven almoina construint quatre carraterotes al voltant de la ciutat elegida. En definitiva: nostàlgia, molta nostàlgia.
Sí, l’esperit olímpic, fa trempar.

Barcelona 2032? Abans, fem-ho abans.

Publicat perDeivit Tustei a 20:29 0 comentaris  

L'informe

Dilluns al matí, a la tertúlia de RAC1, Pilar Rahola, Màrius Carol i Vicenç Villatoro, van sotmetre a Antonio Bolaño a un tercer grau demolidor. El motiu: l’informe sobre el comportament de diferents periodistes d’opinió que havia encarregat el govern tripartit a principis de la legislatura. Rahola, Carol i Villatoro estaven entre els “auditats” –tal com ho va definir La Vanguardia utilitzant la paraula de moda- i Antonio Bolaño, era llavors el cap del gabinet de premsa del president Montilla. Poden imaginar-se, doncs, el considerable espectacle que es va produir.

Mentre Bolaño s’excusava darrera de tota mena de recargolades justificacions, els afectats l’anaven desplomant com un pollastre acabat de matar, encara calent. I és que la perla més extraordinària que va deixar-nos anar Bolaño, precisament la que van utilitzar als informatius de l’emissora durant tot el dia per explicar-nos la notícia, va ser, ni més ni menys, “no vam encarregar una auditoria (fixin-se que ràpid que ens contagiem dels neologismes) de la opinió publicada per saber què opinen els periodistes, vam fer-ho per identificar la malaltia que podien patir, per tenir un diagnòstic” “. El que volia dir Bolaño, evidentment, era que volien identificar la malaltia que podia tenir el govern, per trobar una solució (la qual cosa també fa molta gràcia). Però el va trair la llengua i en comptes de dir “podíem”, va dir “podien”, i aquest petit error lingüístic, propulsat per la frase anterior, que li donava encara més consistència, va donar un titular esplendorós. En realitat, l’error no va ser segurament tant de dicció, com de creuament de cables dins d’un cervell xarbotat per les empentes que li anaven donant, amb tota la mala llet del que eren capaços, els seus contertulians. Bolaño va dir, sense voler, el que de fet ha pensat sempre: que cal vigilar els desviats que puguin desestabilitzar políticament a la seva gent. Vaja, que va destapar un terror premental a la opinió publica –i publicada- . Els desviats, doncs, potser són uns altres. Ja ho deia Josep Pla: “un grapat de cecs, governats per folls”.

Un cop dit tot això, cal recordar que estem parlant d’un informe que va costar ni més ni menys que 27.000 euros. Val a dir que la única persona que va insistir en el disbarat que suposa pagar una tal quantitat de diners per una pèrdua de temps com aquesta, va ser Pilar Rahola. Vint-i-set mil euros per escriure en quatre papers cap a quin cantó carreguen quatre articulistes! Ah! Els informes absurds i sense sentit que la Generalitat encarrega (més de 2.500), i que no tenen cap mena de conseqüència política quan se’n descobreix la seva total inutilitat. Però aquest, és un altre tema.

Publicat perDeivit Tustei a 19:08 1 comentaris  

Converses amb Esteve Casadevall

A la barra del bar Gervasi, trobo, com sempre, Esteve Casadevall. Habà entre els dits i copa de Courvoisier al davant, escorcolla la meva arribada a la recerca d’uns minuts de passable conversa.

-Senyor Esteve, estem ben fotuts. –li suggereixo com a salutació.

-I doncs?

-Ja ho veu: el preu de la gasolina, es mou indefectiblement cap amunt. Si no és cosa dels moros, ja serà cosa del govern.

-I més que pujarà. –em contesta impassible. Sempre ha estat igual: els impostos s’han mogut en la direcció que el vent els ha empès, sense tenir en compte cap mena de practicitat.

-Ja ho pot ben dir. Ara, d’això, en diuen impost verd. Es veu que es tracta de gravar les activitats humanes que intervenen en l’efecte demolidor d’això del canvi climàtic. Com si tinguéssim alternativa als combustibles fòssils per fer anar les màquines que ens porten d’un lloc a l’altre. Comprèn?

-Perfectament.

-Doncs bé, si hem de pagar, pagarem. No hi podem pas fer res.

-No hi ha cap altra sortida, certament.

El senyor Esteve s’acaba la copa, crida al cambrer i demana la següent. Mentre esperem que li portin –mai li ha agradat de parlar amb la copa buida- continuo fullejant el diari. Finalment, s’atansa al paper i deixa anar:

-Què diu, que ara l’Obama fa pel•lícules de terror?

-Disculpi?

-Sí, aquesta fotografia... Aquest negre que riu, amb aquestes dents blanquíssimes, no és el president Obama?

-Sí senyor.

-I doncs, què hi fa acompanyat de dos personatges de la nissaga protagonista d’aquelles pel•lícules.. –mira al sostre, buscant dins la seva profundíssima memòria- sí... com es deien...

-La família Adams.

-Exacte!

-No sé de què m’està parlant senyor Esteve. Això és una fotografia del president Zapatero amb la seva família, de visita als Estats Units en motiu de la reunió aquesta de les Nacions Unides.

-Les Nacions Unides... Sempre que a Nova York he coincidit amb una reunió organitzada per aquesta gent, el xofer s’ha quedat ineluctablement sense poder aparcar enlloc. Vostè comprendrà que jo...

-No és partidari de tota aquesta parafernàlia.

-Just.

El senyor Casadevall viatge sovint als Estats Units, on hi té un fill i tres néts. Sempre en torna amb la moral visiblement aixafada. La perspectiva li aniquila bona part de les seva ja de per si malmesa esperança.

-Miri, diu que el PP ha amonestat el seu regidor de Cardedeu per haver-se abstingut en la votació que proposava donar suport a la organització d’un referèndum d’independència com el d’Arenys.

-És una cosa normalíssima. No em sorprèn gens. –torna a respondre el senyor Esteve des de la més absoluta calma.

-No troba, però, excessiu, que un partit mani el comportament de tots els seus militants?

-Militants! Quina paraula més grotesca! Em demana si em sembla excessiu? I tant, i condemnable. Però en aquest país, és el més natural.

-Què vol dir?

-Miri jove, hi ha llocs on la política es fa de dalt estant, i d’altres, on tot plegat comença de sota, i va pujant. Entén?

-No gaire

-Als Estats Units, per exemple, els candidats fan campanya perquè els votin a casa seva. D’aquí passen a representar els seus conciutadans, els que els han votat, a instàncies més elevades. Allà, hi defensaran dins d’un context molt més ampli els valors pels que han estat elegits a casa seva. Ni més ni menys.

-I els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, què hi tenen a dir en tot això? –pregunto innocent.

-Res!

-No m’ho puc creure.

-Miri: ha vist les dificultats que té Obama per tirar endavant la seva reforma del sistema sanitari? Suposo que vostè, que llegeix tots aquests papers, deu estar al corrent de la majoria demòcrata a les cambres del Congrés i del Senat nord-americans. I tot i així, el president de la nació més poderosa del món, no pot tirar endavant un projecte propi. Per oposició dels seus. Em segueix?

-Em sembla que sí.

-Aquí, en canvi...

-Aquí, en canvi –li robo la paraula- el debat de si el PSC pot arribar a votar en contra d’alguna proposta del govern Zapatero, a Madrid, ens sembla estèril, de tant buit que està.

-Veig que ho agafa de seguida. Aquí els partits funcionen de sobre cap a sota, en una jerarquia perfectament condicionada pel poder que s’atribueixen els que s’ho miren des de dalt de tot.

-I jo que pensava que el nord-americà era un sistema bipartidista que negava la pluralitat!

-Noi, has encara d’aprendre moltes coses. Ja ho iràs fent.

El senyor Casadevall s’acaba la última copa, apaga l’habà al cendrer més proper, i deixa el pagament de les consumicions sobre la barra de marbre negre, immaculada. Es posa la gavardina i s’allunya, ara un pas, ara l’altre, entre la multitud que a aquesta hora omple la sala gran del Gervasi.

Publicat perDeivit Tustei a 15:54 1 comentaris  

Això dels espies al Barça

No entenc la fal•lera que els ha agafat a alguns mitjans de comunicació, d’agafar un pal i remenar amb tanta insistència la merda que esquitxa la cúpula directiva del Barça aquests darrers dies. És veritat que a la junta va haver-hi un greu problema de comunicació i es van donar uns fets que bé podrien haver desembocat en escàndol, però també és veritat que les persones implicades van saber-ho resoldre impecablement. Si tenim en compte que l’afer va destapar-se, dins la junta, durant el tram més important de la temporada, a l’última empenta per la consecució del triplet, hem per força de concloure que les dues bandes van saber-ho arreglar de la manera que més s’ajustava als interessos del club. En aquest sentit, el remei va ser immillorable: blindatge total, silenci i una solució de portes endins. Algú dirà que si el primer equip no hagués acabat la temporada com la va acabar, l’escàndol hauria sortit a la llum amb una força devastadora. Bé, els que dirien això són segurament els mateixos que ara passen hores i hores executant debats estèrils al voltant de l’afirmació “és impossible que Joan Laporta no sabés el que estava passant”. Aquest és ara el tema del que se serveix RAC1 per justificar un periodisme de carronya certament desagradable. Escoltar-los a ells mateixos queixant-se de la impossible estabilitat d’un club com el Barça, fa petar de riure. Quedes ridículament retratat quan el teu principal argument per avivar el foc, és una suposició que tu mateix t’estàs inventant emparant-te en un suposat sentit comú que no és més que la sortida a la superfície dels teus instints més baixos.

Dit això, jo encara diria més: I si el president Laporta hagués sabut el què passava, què? Perquè... sabem exactament de què va la cosa? Em temo que no.

Publicat perDeivit Tustei a 9:55 3 comentaris  

Senyor jutge, faci'm uns plànols.

Les èpoques de crisi són un bon moment per provar d’aprendre coses noves amb la previsió de que potser perdràs la feina per la qual has estat més concretament preparat; t’adones que hauràs, potser, de dedicar-te a una altre tema i t’apuntes a algun curset, o a alguna cosa encara més consistent. Suposo que és per això que avui cinc magistrats de l’Audiència Nacional han visitat les obres de l’AVE, a l’altura de la Sagrada Família, amb l'objectiu de determinar si suposen algun tipus de perill pel temple. Són cinc jutges que deuen estar fent pràctiques després d’haver estudiat, suposo, la carrera d’Enginyeria en Camins, Canals i Ports. (i túnels subterranis) Qui ho diu que als becaris no se’ls deleguen prou responsabilitats? Aquests jutges són un exemple per la nostra actual societat, desproveïda de tot sentit del treball i de l’esforç. Encara, sento que l’arquebisbe de Barcelona, el senyor Rigol, i el cardenal Sistach, es queixaven d’haver sigut ignorats pels pobres magistrats. Els han deixat, com aquell qui diu, plantats a l’altar, esperant una salutació cordial dels senyors de la toga. Escoltin, que aquesta gent té altra feina, que no ho veuen que al matí visiten obres i a la tarda celebren judicis? A la nit, em sembla, estudien medecina. Pel què fa al resultat de l’informe, espero que ho hagin trobat tot bé. Jo, particularment, no m’havia acabat de refiar mai dels tècnics que fins ara havien assegurat que l’obra de Gaudí no cauria a trossets quan la tuneladora comencés a fer forat per sota. Ara, si aquests jutges determinen que no passarà res, em quedaré molt més tranquil.

I ara, ja em disculparan, però els haig de deixar, que m’ha vingut el gestor a arreglar-me l’aixeta de la cuina.

Publicat perDeivit Tustei a 18:53 1 comentaris  

El drama de quan no t'entenen.

Estès l’Avui sobre la freda taula de marbre i acomodat a la cadira, disposat a passar la mitja hora que precedeix el dinar de la millor manera possible, se m’acosta en Fabi –barba de tres dies, pantalons curts i caminar pesat-, amb dues ampolles de Martini i uns Bocabits enfilats dalt la seva safata platejada. Mentre espero que acabi amb el ritual de deixar el got sobre la taula i omplir-me’l, li pregunto:

-I què, ja va això del futbol?

-Ui no, què va. Es veu que aquesta televisió no és compatible. O compro un descodificador, o compro una tele nova. –em respon amoïnat.

Jo intento animar-lo:

-Vols dir que no trauran targetes compatibles amb tot tipus de teles, al final? Em sembla que van dir que els primers adaptadors no funcionaven amb qualsevol aparell, però que ja en llençarien d’altres.

Acosta la seva cara a la meva, s'hi fixa. Després, aparta la mirada cap a un costat i es posa la mà a la barbeta. Aguantant una aparent calma, mou lleugerament el cap en direcció al sostre. Silenci total. No diu res. Jo espero la resposta. Finalment, em deixa anar:

-Sí... d’això... em sembla que al final, aprofitant que la tele de casa és molt vella, hi traslladaré aquesta i en compraré una de nova.

No ha entès ni una sola paraula de la pregunta que li acabo de fer. Amb ell, ja m’ha passat altres vegades, i sembla que al final ha optat per fer veure que no passa res. Tinc tendència a parlar com si tingués la boca plena i se m’escapés l’autobús; però, sisplau, si algú no m’entén, prefereixo que em demanin una repetició. Tantes vegades com sigui necessari.

Publicat perDeivit Tustei a 22:13 0 comentaris  

A l'Alicia sempre l'entenen.

Alicia Sánchez Camacho, diu a RAC1 que no s’ha trobat mai ningú, que treballant de cara al públic, no l’entengui en català. És molt perillós fer una afirmació com aquesta. Els polítics diuen mentides, ja ho sabem, però per dir una mentida així, una mentida que pot ser descoberta com a tal per a qualsevol persona amb una mínima memòria sobre la pròpia experiència, s’han de tenir molt ben posats. O això.. o s’ha d’estar proveït d’una desvergonya descomunal. Potser és veritat que ella mai s’ha trobat amb un cas com aquest. És estadísticament probable, de fet, que no s’hi hagi trobat, perquè dubto molt que ella s’expressi habitualment en català quan es dirigeix a un empleat de la restauració. Ara bé, que ella no s’hi hagi trobat, no hauria de servir-li d’argument per afirmar que això no passa.

Alguna vegada, quan he decidit fer l’esforç de no canviar de llengua quan no m’entenien, he topat amb una manca total de sentit del ridícul per part de la persona que m’estava servint. Perquè és d’un ridícul espantós anar a viure a un país i posar-te a treballar cara el públic sense conèixer una de les llengües que s’hi parlen. Més encara, si la teva llengua natal és de la mateixa família que la que et trobes.

Hem acabat per dignificar a la persona que aprèn el català, com si això fos un favor que rebem per part seva, quan hauria de ser totalment el contrari. I no m’entenguin malament, a vegades l’esforç que han de fer determinades persones per aprendre la nostra llengua, bé val un elogi. Un japonès que aprengui català, per exemple, té merescut el nostre més agraït reconeixement; un sud-americà, no. I això no és racisme, és tant sols el mínim que podem fer per mantenir una certa dignitat. Així, el dia que vaig haver de repetir deu vegades que volia un entrepà “de truita de patates” en un Pans&Company, vaig comprendre fins on pot arribar la mala llet d’aquesta mena de persones. Un cop els hi has perdonat que no sàpiguen català, el mínim que podrien fer és aprendre’s els noms de les coses que venen.

Si després de fer servir com a estúpid i buit argument de campanya “ja és hora que una dona sigui presidenta de la Generalitat” , que Alicia Sánchez Camacho digui que no s’ha trobat mai amb ningú que no entengui el català, la relega definitivament a la banda dels polítics enterament inútils. Aquells que acaben sent un sorollet que se sent molt llunyà, fins que un dia, sense que te n’adonis, s’esvaeix definitivament. Recorden Daniel Sirera? Recorden, de fet, Albert Rivera i tota la seva falsa retòrica?

Publicat perDeivit Tustei a 21:49 1 comentaris  

Jaume Llimós

Jaume Llimós, metre vuitanta, aspecte juvenil, discreta però considerable musculatura amagada rere un jersei gris o negre, pantalons texans, cabell curt, somriure malèvol, mirada estirada, i pas ferm; entrava a l’aula movent el cos com un robot però amb el rostre proveït d’una humanitat indescriptible. Encarant el seu pas en sentit perpendicular a la nostra disposició sobre la cadira, girava lleugerament el cap i ens mirava, sense perdre mai el somriure, enviant-nos un missatge que no per ser silenciós era menys clar: “ja podeu anar callant, petits fills de puta”. Si el silenci es produïa d’immediat, ens regalava una satisfeta cara d’agraïment. Si no, agafava un guix i començava a dibuixar circuits elèctrics a la pissarra, com un plotter humà, sense dirigir-nos ni la paraula ni l’atenció. Al final, sempre aconseguia el silenci desitjat. Llavors, s’iniciava la carrera contrarellotge que ens havia de dur a aprendre la major quantitat de coses en el menor temps possible. I les apreníem absolutament totes sense haver de fer cap altre esforç que el de contagiar-nos de la seva hiperactivitat i el seu amor per aquells quatre números que escrivia a la pissarra. Jaume Llimós tenia dins el seu cap un mapa perfectament exacte de tot allò que havíem d’aprendre d’ell. Haver-li proposat de fer servir un llibre de text o qualsevol altre tipus de material didàctic convencional hauria suposat un insult intolerable. La millor manera que tenia de transmetre’ns tot aquell coneixement, era fer-ho per la via directe, sense absurds intermediaris. A primer cop d’ull, semblava un sistema complicat. Nosaltres ens crèiem que ell creia que no ens havíem adonat que, en realitat, el seu mètode no requeria gens ni mica d’esforç per part nostre; però ell sabia perfectament que transmetent-nos aquelles enormes dosis d’entusiasme que disparava a tort i a dret, des del moment que començava a parlar fins el moment en que sortia per la porta, ja n’hi havia ben bé prou. Només havíem d’aixecar l’antena i seguir els seus moviments movent el cap a banda i banda. Quan te’n descuidaves, et mirava amb aquella cara de dir “tu no portes l’antena aixecada, si no portes l’antena aixecada, m’enfadaré i no voldré jugar amb tu” i era inevitable una immediata justificació per part teva.

El dia que tocava fer un examen, multiplicava la maldat del seu somriure, i de no ser perquè tenia modals, estic segur que hauria esclatat en una sonora rialla que ens hauria deixat a tots trinxats. Abans de començar, es col•locava al centre de l’aula amb l’esquena ben dreta i el posat –de cop i volta- seriós. Ens assenyalava amb el dit a uns quants de nosaltres i ens feia canviar de lloc. “Tu aquí, tu aquí, tu aquí”. Podem començar. Llavors s’asseia al seu lloc, abaixava la mirada i maldava per contenir el riure: n’havia fet alguna i estava esperant que ens en adonéssim.

-Jaume, per resoldre aquesta pregunta d’aquí, s’ha de saber allò d’allà. I allò d’allà no ens ho has ensenyat mai. –Deia, per fi, un de nosaltres amb el rostre tristament compungit.

-Ja ho sé, ja ho sé –responia ell mirant-nos un a un. –Però això ho hauríeu de saber! Uns de tant llestos com vosaltres... Ara no us encallareu amb una cosa tant ridícula!

-Jaume, t’has passat. –gosava dir una veu valenta.
De cop canviava la cara per una de molt més seriosa i ens deixava anar:

-Deixeu-la.

-Gràcies Jaume, és que t’havies passat eh?

Tornava a riure i responia:

-Però si la deixeu, tindreu un punt menys.

Aquells exàmens haurien suposat un mal de cap considerable per a qualsevol que s’hagués atrevit a aprendre la matèria per un compte diferent del que ell ens proporcionava. Ara: gairebé ningú en suspenia mai cap. Ens havia ficat els coneixements dins el cervell amb una tal habilitat, que ens havia convertit en uns experts sense que ho haguéssim hagut de patir. En uns experts per sempre més, que és al final el que de veritat compta.

Jaume Llimós era la forma humana de la paraula pedagogia. Algú havia dit que era una ment privilegiada, malauradament desaprofitada. No ho crec pas. Segur que hauria dut a terme amb èxit qualsevol activitat que s’hagués proposat; la que feia dins del desgavellat món de l’educació era però d’una excel•lència tant descomunal, que la seva utilitat quedava fora de tota discussió.

Uns anys després d’haver-lo tractat, vaig descobrir que aquest home havia acompanyat, en la seva infància, a la meva mare fins a l’estació on cada dia agafava el tren per anar a escola. Eren més o menys de la mateixa edat, però ell era una persona d’una responsabilitat inhabitual. De no ser per ell, potser, ara jo no seria aquí. O bé la meva pobra mare hauria acabat atropellada per un tren semi-directe, o bé jo no hauria après que existeixen persones d’una intel•ligència superior que posen tot el seu interès a servir a la resta.


Jaume Llimós: quin tio.

Publicat perDeivit Tustei a 20:38 2 comentaris  

Qüestió de dissimular.

Tot això del referèndum d’Arenys mereix unes quantes reflexions profundes. De moment, només els diré que estic considerant seriosament la possibilitat de creure-m’ho. Però del que vull parlar ara, és de la recargolada maniobra que va dur a terme La Vanguardia aquest diumenge per reflexionar-hi i posicionar-s’hi... sense parlar-ne. Encara no sé on volien anar a parar exactament, però el cas és que vaig quedar acollonit, com es diu popularment.

Xavier Mas de Xaxàs, en un extens article a doble plana dins de la secció d’internacional, parlava de l’existència d’una regió de Finlàndia amb característiques especials anomenada Aland. Aland és un territori format per milers d’illes entre Suècia i Finlàndia, que han sigut primer territori suec, després rus (quan Rússia derrota Suècia i s’apodera de Finlandia), i que des del 1922, és una regió autonòmica dins de Finlàndia. La llengua oficial és el suec, hi viuen només 27.000 persones, i el nivell de vida és tant alt com a la capital, Helsinki. L’article explica la integració d’aquest territori dins de Finlàndia i les relacions, exemplars, entre el govern alandès i el govern finlandès.

¿On està el problema d’un article, a primera vista tant entretingut i enriquidor?. Doncs bé, sembla clar que publicar el mateix dia en que se celebra el referèndum d’Arenys per obrir camí en l’autodeterminació de Catalunya, un extens reportatge sobre les magnífiques relacions que es poden establir entre el govern central d’un país i una de les seves regions autònomes, sense que les fermes exigències d’autogestió i respecte de la segona cap al primer esdevinguin un problema, és una dissimulada manera de demostrar que l’encaix d’una realitat nacional dins d’un altre estat es pot dur a terme satisfactòriament per ambdues parts. El més inquietant, és que la paraula Catalunya no apareix en tot el text. Tant sols se’ls hi escapa en un dels requadres informatius, en l’apartat on s’informa de la mida del territori. En la resta de la informació, ni rastre de comparativa amb el nostre país. El lector l’espera d’un moment a l’altre, però no apareix per enlloc. Mas de Xaxàs, explica que moltes regions del món amb problemes d’autogovern i de reconeixement de drets històrics per part dels estats on estan sotmeses, acudeixen a Aland amb l’esperança d’aprendre com ho han de fer per millorar la seva situació. Tot l’article és una inacabable propaganda en favor de l’estat de les autonomies i en contra de l’escissió d’un territori dins d’un estat. La tesi no és altre que el “tot o res” no és mai una sortida viable en aquesta mena d’assumptes.

En realitat, el que ha fet La Vanguardia no és nou. Tot es redueix a rascar una mica el mapamundi i trobar un exemple que s’adapti a les teves necessitats. Ho fan els d’una bàndol i ho fan els de l’altre. A mi, això, em sembla una miserable manera de perdre el temps. En aquestes qüestions hi concorren tantíssimes variables, que és impossible establir un lligam inequívoc entre un cas i un altre. Clar que, en aquest cas, de lligam no se n’estableix cap. O falta un tros d’article, o el que ha fet la infografia on es disposen la mida dels dos territoris se li ha escapat el diminut mapa de Catalunya... o bé tot plegat és fruit d’una mala llet i d’un cinisme total. És típic de La Vanguardia no posicionar-se gaire clarament en absolutament res, però arribar fins aquests extrems em sembla fins i tot còmic. De fet, només calia parar atenció al titular de l’article per adonar-nos que hi havia gat amagat: “La autonomía líquida”... Treguin l’accent.

Publicat perDeivit Tustei a 19:33 0 comentaris  

Això del futbol televisat (Segona part)

M’acosto al Pròleg passades les sis de la tarda, amb la idea de comprovar l’èxit de la retransmissió del partit del Barça. Passo, abans, per davant d’un parell de bars –un d’ells seu de penya barcelonista- i em sorprèn veure que enlloc hi estan donant el partit. Una colla de joves vestits de blaugrana vaguen desorientats en busca d’un lloc on poder veure el seu equip. Penso en la il•lusió amb la que en Fabi m’ha ensenyat al migdia la seva recent adquirida targeta de GolTV, i m’imagino que deu estar fent el seu particular agost. “Me l’havia de jugar”, m’havia dit. Un grapat d’esperances estaven dipositades en aquell tros de plàstic que no es podia estar d’ensenyar a tot aquell que se li acostés. Havia tret la pols de la pissarra gran i hi havia escrit en guix i lletres ben grans “Avui: Getafe – Barça, a les 18h”. Arribo al seu bar decidit a comprovar com li ha sortit la jugada. En arribar, descobreixo un espectacle devastador. Uns quants clients resten en silenci a la barra i en un parell de taules, mentre en Fabi, enfundat com un botifarró en una de les seves samarretes del Barça, s’està enfilat dalt d’una cadira realitzant tot tipus de maniobres amb la targeta i la televisió: no funciona res. L’aparell descodificador de Digital+ penja d’un fil i queda suspès a l’aire sota el plasma; avui aquesta aparell és inservible, avui només serveix la TDT i l’accessori que tant de servei havia fet en el passat, queda reclòs al trist paper d’andròmina inútil. Amb cara de gran preocupació, en Fabi segueix les instruccions que el tècnic li dona per telèfon. “Ara posa la targeta, ara treu-la”. “Ara tanca la tele, ara torna-la a obrir”. La preocupació es va tornant mica en mica resignació quan comença a adonar-se de que no hi ha res a fer. Mentrestant, els clients contemplem l’escena amb un nus a la gola, mirant-nos l’espuma de la cervesa que tenim al davant i escoltant en Puyal per la ràdio, als altaveus del bar. Ningú s’atreveix a dir res. Només algun apagat missatge d’ànim trenca de tant en tant l’incòmode silenci instal•lat a l’establiment. En última instància, quan ja es porten més de trenta minuts jugats i el Getafe ha fet dos pals, arriba un tècnic de la botiga d’electrodomèstics on en Fabi havia anat a comprar la targeta al matí. Diagnòstic: no hi ha senyal, la culpa és de la pluja. Aquest diagnòstic es torna però confús quan el missatge de “sin señal” de la pantalla, canvia per un més inquietant “canal codificado”. Després de fer una mica el paperina i excusar-se dient que ha anat a altres bars i a tot arreu passa el mateix, el tècnic se’n va pel mateix lloc d’on havia vingut. “Cent euros per res”, repeteix una vegada i un altre en Fabi, mirant al terra i posant-se les mans al cap. “Tranquil, ja s’arreglarà, ara és tot plegat massa recent, més endavant ja anirà funcionant”, que li repetim els clients, sense creure a penes en el que estem dient. No, no hi creiem. No creiem en GolTV. A la mitja part, pago i marxo. No sé si finalment al Pròleg van aconseguir veure en algun moment el partit, però jo em sentia incapaç de continuar suportant aquell escenari dantesc. I era només la segona jornada de lliga. Això del futbol, ja ho diuen que fa patir molt.

Publicat perDeivit Tustei a 21:07 0 comentaris  

Això del futbol televisat

El meu proveïdor habitual de Martini dels dissabtes, en Fabi, entra agitat al seu bar, exhibint, orgullós, una tarja de GolTV. Aquesta tarja representa per ell una angoixant victòria sobre el problema que l’ha fet patir i dormir malament aquestes últimes setmanes. L’incògnita, ara, és saber si, finalment, aquesta tarja, acompanyada del pertinent adaptador, serà compatible amb la televisió del seu bar. “Però és que me l’havia de jugar”, em diu, suat, i amb la seva habitual cara d’il•lusió. Efectivament: se l’ha hagut de jugar. No tenia altra sortida. La manera tant barroera en la que s’ha aprovat la llei de la televisió digital de pagament, no ens permet cap altra forma de veure tots els partits del nostre equip favorit que no sigui havent-nos-la de jugar. En el cas del bar d’en Fabi –el Pròleg-, proclamat per algun dels seus habituals, a la premsa comarcal, com la “República Independent del Barça”, i recobert sovint fins a dalt de tot de simbologia barcelonista, això és una qüestió de vida o mort. Tant primordial és per aquest bàrman el disposar de tots els partits del Barça, que en més d’una ocasió m’ha assegurat, posant-se seriós i enfosquint la mirada, que de no ser per la retransmissió –i celebració- dels partits de la passada temporada, ja hauria, segurament, hagut de tancar. Perquè llavors diguin que això del futbol no dona de menjar a ningú més que als futbolistes i als seus incomptables familiars.

A casa, això del futbol televisat, ho hem solucionat d’una altra manera. Un correu de Digital+ avisant de la creació del Canal+ Liga, ens va dur a un web on vam fer clic a un enllaç que deia “abona-t’hi ara” i no ens n'havíem ni adonat, que ja estàvem pagant 15 euros més cada mes (una trampa molt ben parada per totes aquelles persones que no es miren gaire el que cliquen). Amb això del Canal+ Liga, es veu que ens perdrem tres partits del Barça i tres del Madrid, que aniran en exclusiva per GolTV (el Getafe – Barça d’aquesta jornada mateix, per exemple). En contrapartida, el que tingui GolTV, però no tingui Digital+, es perdrà els sis o set partits d’aquests dos equips que en exclusiva donarà Canal+. Un embolic, escoltin.

Mentrestant, en Fabi, al seu bar, haurà de tenir-ho tot. GolTV, Digital+ i qui sap quina quantitat d’aparells per fer-ho funcionar a la perfecció. Tenint en compte que els usuaris no particulars, paguen un preu més alt per tenir totes aquestes coses (traspassant, així, part del benefici obtingut amb l’exhibició pública dels partits, a les proveïdores del servei), no sé pas si tanta molèstia sortirà a compte per mantenir la merescuda denominació de feu barcelonista que aquest bar s’ha guanyat a pols. La cara il•lusionada amb que el propietari ha entrat aquest migdia a l’establiment, fent voleiar la tarja de GolTV i cridant “ho he aconseguit!”, bé hauria de valdre, però, perquè mantinguem l’esperança de que tot plegat serà a fi de bé.

Publicat perDeivit Tustei a 16:22 0 comentaris  

Tot això del periodisme

La diada de Catalunya és el 23 d’abril (mentre no sigui oficialment festiu). Avui, doncs, no toca parlar del país.

L’11 de setembre de 2001, havent dinat, jaient al llit, covant la ressaca de rigor que la tradició immediata havia ja instal•lat en els meus hàbits, vaig veure, en directe, tot allò que va passar. Deixant de banda les reflexions relatives al fet en sí –que ja s’han fet totes- , el que més em va cridar l’atenció va ser l’infinit entreteniment que allò em va suposar durant dies. De cop i volta, una enorme curiositat em va fer anar a gratar aquí i allà, en ràdios, diaris, televisions i aquell internet que començava a inflar-se amb continguts cada vegada més dinàmics i actualitzats. Encara el fèiem servir per xerrar amb els veïns (activitat que no hem deixat, fins a dia d’avui, de fer), però ja començàvem a pressentir-hi altres possibilitats. Em vaig trobar, doncs, amb la necessitat de saciar una curiositat que fins aleshores m’havia sigut més aviat apaivagada per un sistema educatiu absolutament inservible i inútil. Sempre hi ha hagut un món girant sense parar, però no es pot pas dir que a l’escola hi hagi algú amb la més mínima intenció d'explicar-ho. Aquesta mala pràctica jo ja l’havia més o menys intuït el dia que van deixar d’emetre els dibuixos animats per posar unes imatges verdes plenes de llumetes. Era la primera Guerra del Golf, i la veritat, de no ser per la meva estranya devoció a mirar el telenotícies (encara que fos per entendre ben poca cosa), no me n’hauria, en absolut, assabentat. Que aquelles imatges en verd m’agafessin per sorpresa no es pot pas dir que fos culpa de ningú, al cap i a la fi, llavors jo tenia només sis anys. Ara: que deu anys després tot allò dels avions em tornés a agafar amb els pixats al ventre, suposa un fracàs absolut de l’educació que ens havien donat. Així doncs, l’11 de setembre de 2001, vaig veure com asseure’s a contemplar l’espectacle de la rotació i la translació de la Terra, era una activitat considerablement necessària, a l’hora que suposava una manera formidable de fer passar les hores.

Després de pensar-hi una mica, hom acaba veient que d’aquesta afició per parar l’ull al que passa al nostre voltant, se’n pot treure alguna cosa. Poc, segurament... tal com va deixar escrit Josep Pla el dia que va entrar al món del periodisme:

“És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa –i encara si n’arribés a ser! Però què hi farem… És així…”

Farem, doncs, el que podrem.

Publicat perDeivit Tustei a 16:24 1 comentaris  

El quadern gris. Un parell de fragments.

Perdonin la inactivitat. Per acabar-la de fer passar sense que es noti tant, tinguin uns parell de sensacionals fragments del Quadern gris de Pla:

23 de maig de 1918


29 de maig de 1918

Josep Pla va passar-se mitja vida reescrivint el Quadern Gris. Aprofitem ara la nostra per rellegir-lo fins el dia del nostre particular judici final.

Publicat perDeivit Tustei a 19:47 0 comentaris  

Qui riu últim..

L’altre dia, Alfredo Abián, subdirector de la Vanguardia, escrivia sobre la trobada que Cayo Lara, Coordinador General d’Izquierda Unida, havia mantingut amb el Rei per explicar-li els seus plans sobre com establir la tercera República Espanyola. Abián se’n reia solemnement, ridiculitzant la situació amb una sorna molt trillada. Certament, si ens oblidem de les idees criminals que aquest partit promulga, Izquierda Unida fa molta de riure. A mi Gaspar Llamazares sempre m’havia fet molta gràcia quan el veia parlar amb aquell posat de gallina Caponata. Ara: que un qualsevol líder polític parli amb el cap de l’estat per proposar-li –per dir-ho d’alguna manera- un canvi de model polític, no em sembla pas que sigui una cosa que admeti aquest menyspreu. Només en els països que viuen sota la coacció d’un règim totalitari solen riure’s de les propostes de canvi que pugui posar sobre la taula un polític. En els països normals i avançats democràticament parlant, el normal és que les persones que s’encarreguen d’endreçar la vida pública, puguin parlar tranquil•lament de les qüestions que creguin convenients sense que ningú en faci mofa. Se sap que una de les principals funcions de La Vanguardia actual és la d’enllustrar les sabates de la monarquia, però si del que es tracta és de defensar-la com a model avançat, estable i eficaç de constituir un estat, preferia els tronats i una mica ja desfasats arguments que recorden, una vegada i una altra com un disc ratllat, el paper del rei en la transició i en allò del 23-F. Preferiria això, que no pas un desenvolupament intel•lectual del tema d’una baixesa tant extraordinària com aquesta:

Escriu Abián:

“Dejémonos de falsos clichés que asocian republicanismo con progresismo”.

D’acord, però deixem-nos també de falsos clixés que associïn republicanisme amb desastre. En concret, deixem de dir tonteries com:

“La última experiencia de este país, por ejemplo, fue para echarse a llorar”

Ja ho diuen, que val més boig conegut que savi per conèixer.

Acaba, Abián, així:

“Manuel Azaña, que, a su paso por Catalunya en busca de refugio, vio "histeria revolucionaria, que pasa de las palabras a los hechos para asesinar y robar, ineptitud de los gobernantes, inmoralidad, cobardía...". Sobran comentarios.”.

Sí noi sí, sobren comentaris.

Publicat perDeivit Tustei a 13:55 0 comentaris  

Amsterdam (II) Bicicletes i tramvies

La primera sensació que un té posant els peus a Amsterdam i recordant els prejudicis que li hagin pogut transmetre al llarg del temps, és que la ciutat sembla molt més caòtica i descuidada del que s’hauria, a priori, suposat. D’una banda, tant la brutícia –que sense arribar a les cotes insostenibles de les ciutats italianes, hi és- , com les llambordes aixecades que us fan ensopegar per tot arreu, deceben una mica. De l’altra, el transit sembla desenvolupar-se en una mena de desordre controlat que arriba a provocar angúnia en segons quines situacions. Tot plegat, no sembla pas propi de la suposada civilitat que sempre ens han dit que hi ha a ciutats del nord. És precisament el curs del trànsit al centre de la ciutat el que mereix una menció especial.

La persona que trepitja per primera vegada el tipus de carrers que formen el nucli antic d’Amsterdam, pot acabar el dia més nerviós del que seria desitjable. A la munió de bicicletes que van amunt i avall aprofitant l’absència gairebé total de desnivell, se li ha de sumar la inquietant presència del tramvia. El tramvia és una màquina terrorífica. Lluny d’assemblar-se al mitjà de transport gairebé aïllat i amb calçada pròpia que van idear els que van fer-lo tornar a Barcelona, el tramvia autèntic, el que no ha deixat mai de circular per les ciutats que el van veure néixer, suposa un impacte no gaire agradable pel que no hi està acostumat. Veure aquestes maquinotes passant una darrera l’altra pels mateixos llocs on han de transitar vianants, bicicletes, autobusos i cotxes, fa patir. Ens repetim en veu baixa, una vegada i una altra, per calmar-nos: “no passa res, és com un autobús, i a sobre, va lent”. Sabem, però, que en el tramvia el cop de volant per esquivar un qualsevol entrebanc inesperat és impossible. És per això que quan veiem vianants caminant massa a prop d’una d’aquestes màquines, una bicicleta travessant a l’ultimíssim moment, o un cotxe –dels pocs que hi ha- arrencant quan semblava que ja no ho faria, no podem evitar visualitzar la imatge de persones esclafades amb el cap rodolant carrer avall. La presència contínua de vies per tot arreu, a més, us cansa el sentit de la prevenció. A casa sempre ens havien dit que travessar una via era una qüestió perillosíssima que requeria una total atenció per part nostra. Aquesta actitud tant primmirada, que en aquesta ciutat és ridícula, ens persegueix per tot arreu. Gràcies a Déu, el pas de les hores fa un efecte anestèsic en tota aquesta classe de comportaments. Al cap de poca estona de passejar-nos entre tramvies i bicicletes que es creuen ser el centre del món, deixem de preocupar-nos per la nostra integritat física i la dels altres. És una qüestió de supervivència mental. No fa falta gaire estona per comprovar que no passa res, i actuar com si estiguéssim acostumats a que per un carrer comercial ple vianants movent-se d’un costat a l’altre, absorts per la compulsió que els provoca el producte que hi ha exposat a l’altra banda del carrer, hi passi contínuament un enorme ferro tocant una ridícula campaneta cada vegada que està a punt de matar algú. Si no t’habituessis a apartar-te impassiblement cada cop que sents aquesta campaneta a prop, mentre t’adones que estàs caminant sobre d’un rail, els teus nervis estarien perduts.

Contra el tramvia no s’hi pot pas fer res, al cap i a la fi és un transport utilíssim que respecta totes les normes de circulació que li són imposades. Ara: amb les bicicletes sí que s’hi podria fer alguna cosa. Hem escoltat moltes vegades la retòrica que ens diu que, a les ciutats on anar en bicicleta és una tradició arrelada, gairebé ancestral (no serà tant ancestral si les bicicletes no fa ni dos-cents anys que existeixen), aquestes es comporten amb total respecte i la relació que tenen amb els vianants és impol•luta. Això, almenys a Amsterdam, és una gran mentida. Les bicicletes tenen aquí el mateix paper que a tot arreu: molestar. Movent-vos pels carrers anivellats d’Amsterdam us topareu gairebé sempre amb algun ciclista anant en sentit perpendicular al vostre. Contrari a prendre qualsevol tipus de responsabilitat amb el seu entorn, el ciclista se us endurà indefectiblement per davant si circuleu amb l’esperança de que us respecti. Déunosenguard d’aturar-se en plena cursa per deixar-vos passar quan us toca! El ciclista, amb la postura d’esquena dreta i cap ben alt que li proporciona el manillar encarat cap a ell en forma d’”u”, és un personatge que pedala amb la sola idea al cap d’anar d’un punt “a” a un punt “b” del mapa amb la major celeritat possible; tota la resta, son nimietats per ell. O per ella. Perquè aquí agafa la bicicleta tothom. Des de les desferres humanes més baixes fins a la més ben arreglada i distingida de les senyoretes. És en aquest punt on podeu comprovar el que potser és l’únic avantatge d’aquestes màquines de tracció humana: a l’estiu –que en aquest país dura poc i no és gens rigorós- podeu veure passar sovint senyores amb faldilla curta, ensenyant unes calces d’un o altre color perfectament posicionades sobre el sofert seient. Per tant poca cosa, però, no paga la pena tanta molèstia. Creguin-me.

Publicat perDeivit Tustei a 11:56 3 comentaris  

Amsterdam (I) El dic sobre el riu Amstel.

L’avió, que s’enlaira de l’aeroport del Prat, puntualment, a les 6.30 del matí, perd altura sobre territori holandès gairebé dues hores després, amb la llum del dia escampant-se sobre la magnífica esplanada on reposen els Països Baixos. Deixant enrere la lleugera massa de núvols semitransparents que ens impedien resseguir el deliciós paisatge de sota, podem, per fi, acabar el poc que queda de vol contemplant-lo. El que es pot copsar des de l’altura que l’avió pren quan s’acosta a l’aeroport, consisteix en un infinit pla recobert d’un color verd intens i afinadíssim. De tant en tant, algun petit bosc o una població de cases baixes trenquen la somnolent monotonia que suposa la perfecta catifa sense fi que sembla recobrir aquesta terra. Diuen que aquest país és un dels que més densitat de població té del món. Des d’aquí dalt, tanmateix, no ho sembla pas. Fixant-se en el que es veu des d’aquesta altura, un s’adona que aquesta enorme riquesa verda no és sinó conseqüència de l’omnipresent escampadissa d’aigua que arriba a tots els racons amb una facilitat -aparent- que us deixa sense paraules. Una infinita quadrícula reflexa la llum del sol i divideix el verd dels camps: és l’aigua drenada i canalitzada perquè aquest territori no acabi engolit pel mar. Contemplant l’escena de l’aigua escampada pertot, s’arriba a la conclusió de que l’atreviment dels que van assentar-se aquí, no tenia límits. L’home ha buscat sempre establir-se, d’una manera o d’una altra, tant a prop de l’aigua com fos li fos possible; la manera com van tenir la gosadia de fer-ho als Països Baixos, sembla però molt atrevida. Estaven segurament una mica tocats de l’ala els que van decidir que d’aquesta terra inestable , d’arenes movedisses i contínues inundacions, en farien un país.

L’arribada a l’aeroport de Schipool consisteix en una passejada interminable pels seus passadissos, sempre sobre d’una d’aquestes cintes transportadores que et permetrien, si tinguessis valor de provar-ho, sentir-te Ussian Bolt. És un aeroport gran. De dins estant es veuen una munió incomptable d’avions de KLM, amb les seves sigles blaves i amb corona. És la companyia nacional neerlandesa. Aquest aeroport és el que tindrem a Barcelona algun dia. Les pantalles del nostre aeroport futur també estaran repletes de vols a Singapur, Los Angeles o Tokio. Tot això, però, haurà d’esperar fins el dia que ja no haguem de donar explicacions de perquè les volem, totes aquestes connexions internacionals. Després de la llarga passejada seguint el símbol de la maleteta (aquí tot està en neerlandès i, de moment, la paraula “baggage” o “luggage” no l’hem vista per enlloc), arribem a la cinta transportadora i recollim el nostre equipatge sense cap complicació. Veiem una màquina expenedora de bitllets de tren i decidim comprar el passatge cap a la Central Station d’Amsterdam. No ens en sortim pas. La maquinota sembla pensada expressament per fer-nos perdre el temps. Al final, i després de contestar tot el que ens demana sense saber ben bé que és el que li estem dient, la màquina ens expedeix un paperet que diu que hi ha hagut un error. Està en holandès, però ho entenem. La hostilitat amb el sistema ferroviari que la RENFE ens ha per força inculcat durant la nostra vida, ens aboca a fer veure que no hem entès res “per si de cas no ens haguessin cobrat ja els diners que diuen que valen els bitllets”. Amb aquesta desconfiança pugem al tren, pensant com ens ho farem per saltar-nos les barreres que solen haver-hi a les sortides de les estacions , pensades per prevenir precisament actituds com la nostra. El tren és comodíssim i ràpid. M’ha semblat entendre, quan intentàvem comprar el bitllet, que es podia triar entre primera i segona classe i tot. No sé pas com ho controlen que no vagis a seure a primera classe si compres un bitllet de segona. Aquí la confiança amb el passatger arriba a cotes insospitades. Ho comprovem encara amb més claredat quan arribem a l’estació central d’Amsterdam: sortim del tren i no trobem cap obstacle per sortir a l’exterior. Ens sembla inaudit. Una mica desconcertats, pensant com s’ho fa aquesta gent per arribar a cobrar un viatge, emprenem el camí cap a l’hotel.

Com que hem arribat d’hora i l’habitació no està enllestida, decidim d’anar a esmorzar i fer una volta pels canals. L’esmorzar està format per un menjar totalment equivocat. Ja en parlarem. La volta pels canals, que serveix per reposar, asseguts, de les poques hores que hem dormit i el molt malament que s’hi va dins d’un avió –ja en parlarem també- , resulta ser una activitat magnífica. La part antiga de la ciutat, és a dir, la que cal visitar si no es tenen gaires dies –juntament, es clar, amb el barri dels museus- , consta d’un seguit de semicercles disposats al voltant del nucli més antic, just allà on el riu Amstel desemboca al riu IJ. Per aquests semicercles és per on transcorren els principals canals que tant caracteritzen la imatge de la ciutat. La manera com es controla, es canalitza i es transforma el curs de l’aigua en aquesta ciutat i en tot el país en general, és una cosa que fa rodar el cap. Ja he dit que els primers habitants d’aquesta terra estaven potser una mica trastocats. A fe de Déu, però, que van saber aprofitar les enormes oportunitats que al final s’ha acabat demostrant que tenien aquestes terres. Dels canals estant, navegant amb una embarcació senzilla, estreta i allargada, que llisca suaument sobre l’aigua sense provocar cap tipus de sobresalt, es contemplen perfectament els antiquíssims edificis que fan d’aquesta ciutat una de les més agradables per a la vista que es poden trobar al món. Les cases, estretes i baixes –de quatre pisos com a molt- , són gairebé totes d’una obra vista de colors de terra, vermells i a vegades pintades de negre. Grans finestres amb els perfils de color blanc, donant-los expressió gairebé animal, i teulades sovint de pronunciada pendent, acabant en punxa i donant a la façana el toc de gràcia, acaben de fer de la seva contemplació una autèntica delícia. Les façanes d’aquestes cases, estan sovint inclinades cap endavant, com en forma reverencial vers els canals, i tenen, a dalt de tot, una biga que les travessa cap enfora amb un ganxo penjant: era la disposició més adequada per pujar a les golfes les marcaderies que no volien humitat. La contemplació d’aquestes construccions us transporta immediatament al segle XVI, època daurada de la ciutat, quan el sobrenom que se li donava era el de “magatzem del món” i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals s’erigia com la gran transportadora de la nova riquesa provinent de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta ciutat ha vist, en efecte, com enormes quantitats de diner s’hi passejaven amunt i avall amb una facilitat aclaparadora. Aquesta inacabable desfilada d’oportunitats, s’ha d’haver gravat per força dins la genètica d’aquesta gent. L’audàcia que el neerlandès té davant del món, queda també fotografiada en una altra de les característiques d’aquestes construccions: moltes han estat engolides per la torba que forma el sòl de la ciutat, gairebé sempre més d’un costat que de l’altre, donant així la sensació d’estar patint un esfondrament constant, recolzant-se entre elles com si s’estiguessin fent un favor les unes amb les altres.

Amsterdam, ens rep doncs recordant-nos que és una ciutat que –al contrari del que podria semblar segons les històries que d’ella hem hagut d’escoltar una vegada i una altra- no ha estat mai gaire per bromes. Una ciutat espavilada, feta a si mateixa, amb gent que fa molts de segles que sap perfectament que no hi ha hagut mai res que hagi caigut del cel. Amsterdam ens avisa de que fa molt que és aquí, en unes condicions immillorables, i que vol continuar-hi sent per molt de temps més. Peti qui peti, vol que quedem convençuts de que les dificultats l’han fet, la fan i la faran encara molt més forta. Al cap i a la fi, de la vora del riu Amstel van ser els que van transportar aquest esperit a l’altra banda de l’Atlàntic, fundant, al nou món, la ciutat que havia d’acabar sent el relleu natural de la capital dels Països Baixos, potència portuària del vell continent. Parlo, es clar, de New Amsterdam. Altrament coneguda amb el nom de Nova York.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05 3 comentaris  

Amsterdam (-)

Amb la crònica del viatge a Nova York com a total fracàs –de moment-, cuinant-se una vegada i una altra i provocant una eterna insatisfacció de resultats (aviat ja m’hauré, segurament, oblidat del què volia venir a dir), em poso amb una mica més de seriositat a parlar sobre la capital d’Holanda (això d’”Holanda” no ho hauríem de dir més).

Així doncs, després de molt de temps d’associar els Països Baixos amb la xocolata, el formatge, el cannabis, les putes i els (i les) homosexuals, un s’adona que cal fer-hi una visita urgent per intentar de prendre veritable consciència del que és aquest país. No es pot pas dir que en tres dies rodolant pels semi-cercles que conformen la part antiga de la capital això es pugui aconseguir. No és possible, segurament, acostar-se gaire a la realitat d’un país partint solament d’una immersió condicionada tan per la finalitat de la visita –passar l’estona- com per l’àmbit reduït on es desenvolupa. Farem, doncs, el que podrem.

Publicat perDeivit Tustei a 20:03 0 comentaris  

Farigola per tothom

La meva senyora iaia ha tingut aquesta nit –vigília del seu sant- un malson esgarrifós. S’ha trobat, la pobra dona, dins del somni, a Jose Luís Rodríguez Zapatero enduent-se-li el llibre d’herbes remeieres que acostuma a consultar habitualment per curar els refredats de la família. Es veu que el president del govern espanyol ha entrat a casa seva i li ha dit que, sentint-ho molt, se li havia d’endur el llibre, que el necessitava. Ella s’hi ha resistit, s’hi ha barallat, li ha dit que era un pocavergonya.. però no ha servit de res. El president ha marxat amb el llibre pel mateix lloc d’on havia vingut. A casa hem quedat horroritzats.

Ja sabíem que el líder del PSOE era un desvergonyit, però segurament ignoràvem fins a quin punt podia arribar a trastocar la moral dels ciutadans d’aquests país. El govern ens ha robat sempre, i més que ens robarà ara per pagar tots aquests diners que diuen que s’han gastat per mitigar els efectes de la crisi. No és doncs cap disbarat imaginar al president, entrant a casa d’una honorable senyora per prendre-li un llibre. Quantes persones no hauran somiat que Zapatero entrava a les seves cases per prendre’ls-hi un qualsevol objecte, per ridícul que aquest fos?

La situació,però, pren un sentit molt més concret si ens fixem en l’objectiu del president: el llibre d’herbes remeieres. S’obre demà nou curs polític i el PP ja ha avisat que un dels temes a debatre serà la ineficàcia del govern a l’hora de tractar amb la nova grip (tant és si hi ha molts o pocs contagis, la oposició és la oposició). Podria ser que el màxim mandatari espanyol estigués buscant personalment la manera més ràpida d’immunitzar els seus súbdits. Si les vacunes han de venir de fora perquè aquí hem sigut sempre més donats a treballar amb el totxo que amb l’àcid acetilsalicílic, què millor que una mica de farigola amb aigua calenta per solucionar el problema. Qui necessita innovació en matèria farmacèutica quan tenim una tant sòlida i arrelada saviesa popular entre els nostres ciutadans més ancians? Farigola per tothom, i avall.

Publicat perDeivit Tustei a 20:44 1 comentaris