La indignitat de Catalunya (II)

La reacció espanyola a l’editorial que ahir van publicar 12 diaris catalans i que ja ha estat subscrit per tot quant oportunista fa que la seva publicació no hagi estat del tot inútil. Eren d'esperar els brams —unànimes— que s’han alçat en contra del suposat “pensament únic” que emana d’aquest enteniment històric, però sempre fan de bon llegir i escoltar. La diferència, però, entre el pensament únic d’aquí i el d’allà, és que el d’aquí s’ha posat d’acord en uns mínims del tot poc ambiciosos i el d’allà fa temps que sap a què juga. Fixin-se, sinó, en el pacte PSOE-PP a Euskadi. A Espanya —com a qualsevol altre país seriós—, quan es tracta de defensar la “dignidad del pueblo Español” ningú no dubta a llimar les seves discrepàncies; la diferència, però, la trobem en què allà no els cal publicar una resposta exactament igual, transversal i consensuada (i per tant, molt aigualida), com hem hagut de fer aquí. No. Allà ho tenen molt més clar: ells posen les regles del joc i a qui no li agradin, que s’hi posi fulles. I és molt natural que així sigui. Per això deia ahir que ens havíem marcat un autogol: perquè es van destapar totes les nostres mancances. Es diu que l’editorial era un editorial transversal i per això s’hi ha acabat adherint tothom. Bé. Però és una transversalitat d’uns mínims que no només haurien d’estar ja superats, sinó que en si mateixos són una trampa per aquell que creu que no cal anar més enllà.

M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:

"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."

És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyola dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles en què no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.

Publicat perDeivit Tustei a 12:47  

1 comentaris:

patafender ha dit... 29 de novembre de 2009 a les 10:41  

Es que jo voldria haver vist les reunions per fer l'editorial i que agrades a totes les bandes, sobretot avui, periodico y vanguardia.

Tu t'ho imagines?

Publica un comentari a l'entrada