Reformatació blogueril.

He fet un restyling del blog amb una d'aquestes plantilles que trobes si vas al google i poses alguna cosa així com "blogger templates". N'he agafat una de les més simples, amb la idea de seguir l'objectiu que em vaig marcar al principi, que no és altre que en aquest blog no hi hagi ni una foto, ni un vídeo, ni res que se li assembli. Aquest és un blog per a persones avorrides i així ha de seguir per molts anys.

M'he dedicat també a posar quatre enllaços a alguns blogs que segueixo amb una abnegació desmesurada, cosa que feia temps que posposava per pura i simple desídia. Observareu que m'he pres la llibertat de diferenciar-los en dues categories: "blogs del món" i "filldeputisme il•lustrat". Veureu que els segons son infinitament més divertits que els primers, espero que en fruïu si és que encara no els coneixíeu. A més a més, podeu fer-vos “seguidors” del blog. No sé què vol dir això, però em faria com a gràcia que algú ho fes servir i per això ho he posat.

Que els hi sigui de gust, i si els hi fa molt mal d’ulls l’actual disseny, només han de fer que dir-ho.

Publicat perDeivit Tustei a 13:16 7 comentaris  

La subtilitat del pijama.

Què ho fa que de seguida diferenciem el què és un pijama del què no ho és? Quines son les formes, els colors, els materials, els tactes, que fan d’una peça de vestir un pijama? Com ho fem per diferenciar-lo d’un tros de roba amb el que si sortíssim al carrer, ningú ens senyalaria amb el dit, dient en veu baixa “aquest va amb pijama”? M’aclapara comprovar que la resposta a aquesta pregunta acabi resultant tant complicada de posar sobre el paper. De pijames n’hi ha de totes les mides, colors i materials, tal com passa amb la roba dita de vestir, però ningú confon una cosa amb l’altra. Som estranyament poderosos a l’hora de reconèixer les coses al primer cop d’ull, però ens resulta complicat definir amb paraules on són exactament les diferències que amb tanta facilitat ens són revelades pel sentit comú. Què passaria si un dia, de sobte, passéssim a ser incapaços de diferenciar el que avui considerem roba per dormir del que no ho és? Si això passés a nivell general, la vida prosseguiria sense cap cataclisme. Ara bé, si això ens passés a algú de nosaltres de forma individual, el daltabaix seria considerable. I és que qui no ha arribat alguna vegada massa lluny de casa amb els pantalons del pijama posats? Existeix, en aquest sentit i en determinades circumstàncies, un radi d’acció dins del qual ens sentim còmodes en pijama, i que comprèn un espai que va fins una mica més enllà del que és estrictament casa nostra. Fora d’aquest àmbit de protecció, si ens trobem passejant pel carrer o entrant a un establiment amb el alguna part del pijama posat i a la vista, de seguida voldrem fondre’ns sense deixar rastre. Cal remarcar en aquest punt, que l’espai i el temps dins dels quals hom no es troba estrany vestit “de nit”, és variable per a cada individu. És així com ha esdevingut freqüent trobar persones conduint el seu vehicle o comprant a la gasolinera més propera, embeinats dins d’un dels seus pijames, sense que això els suposi cap commoció.

El pijama és doncs, difícil de descriure. No vol pas dir això que no hi hagi entesos en el tema que de seguida ho tindrien aclarit. De ben segur que es pot diferenciar amb paraules el què és un pijama del què no ho és, però haig de reconèixer que jo no sabria pas com posar-m’hi. Que potser és una qüestió que tingui a veure amb les butxaques? No els hi ho sabria dir.

Publicat perDeivit Tustei a 20:32 4 comentaris  

La inutilitat manifesta de l’actual programa de Josep Cuní. O sobre com TV3 es dedica a llençar diners.

Ara resulta que Josep Cuní agafa vacances de Nadal, i la programació que el substitueix, consistent ni més ni menys que en el Club Super 3 i alguna pel·lícula sèrie Z d’un tedi inaguantable, fan fins i tot més audiència que el seu programa habitual. (Ni Cuní ni aquesta programació nadalenca acostumen a sobrepassar els 100.000 espectadors, poden consultar totes les dades a FormulaTV.com).

Quant costa Josep Cuní a TV3? Em rebolcaria despullat sobre d’unes brases roents que una morterada de diners que no ens podem ni imaginar. La quantitat final deu ser tan escandalosa, que si se sabés més d’un cauria estès a terra. El programa Els Matins és el què és gràcies a un equip nombrosíssim, a uns col·laboradors que de ben segur estan ben pagats i a unes conexions amb l’exterior que per força han de ser molt cares; a un desplegament de mitjans incomparable, vaja. Així doncs, el programa d’en Cuní a la nostra val diners, d’això no hi ha dubte. Però ens serveix d’alguna cosa aquest gasto? Deixin-me que respongui contundentment: no.

Hi ha una premissa, amb la qual aviso que estic d’acord, que diu que els mitjans de comunicació públics no només han de fer grans audiències per tal de guanyar-se un prestigi objectiu, a més d’algun caler de tant en tant. A vegades cal que elaborin un producte que d’altra manera no seria possible que existís. En aquest sentit, per exemple, el Canal 33 porta fent durant anys i d’una manera molt respectable, una gran tasca. El programa de Josep Cuní, però, no es pot englobar en aquest tipus de programació necessària per inexistent en altres mitjans. El què Josep Cuní ens dóna, ens ho donen tots els programes de ràdio matinals d’una manera molt més eficient. La imatge, en aquest cas, és absolutament prescindible. Així doncs, si la CCRTV ja es gasta el què es gasta en un programa de matí a Catalunya Ràdio (que fins fa quatre dies potser era un bon negoci i tot), per què s’ha de tornar a gastar –molts més diners- a la televisió a la mateixa hora? I és que no només és la –ex- ràdio nacional de Catalunya la que ens proveeix d’aquests continguts tant necessaris pel país. També una radio privada com RAC1 ens proporciona el mateix, a un cost nul pels ciutadans. Han pensat mai quant deu costar el programa de Jordi Basté a RAC1? La veritat és que no hauríem de tenir-hi la més mínima preocupació , perquè ja s’ho paguen, però cal dir que segurament que el programa d’en Basté a RAC1 costa dues pipes al costat del què li deu costar a TV3 el seu programa matinal. I no només això, sinó que en termes d’audiència, Basté triplica a Cuní (a vegades, quadriplica). De la qualitat d’un i d’altre ni en parlarem per no causar vergonya aliena al lector.

I doncs, per què Josep Cuní continua fent el seu particular teatret a la televisió pública catalana? Ser considerat per alguns una divinitat de la comunicació li dona dret a espoliar-nos d’aquesta manera tant descarada? On és el mínim esperit crític exigible en aquest casos? Només en una merda de bloc com aquest que acaba per no ser llegit per ningú? Doncs si que anem bé.

Publicat perDeivit Tustei a 23:26 3 comentaris  

Bilions i milers de milions. No n'aprenem pas.

"L'FMI pronostica un 2009 molt complicat i diu que calen 86 bilions d'euros per reactivar l'economia"

Això és una notícia publicada al portal 3cat24.cat. Fa temps vaig posar una explicació al meu antic blog, sobre què són els bilions, els milions i milers de milions, fent la diferència del què signifiquen aquestes paraules aquí i als països anglosaxons. Sembla ser que el redactor d'aquesta notícia en un portal que deu seguir prou gent com perquè el que hi escriu s'ho prengui seriosament, no s'ha pas llegit el què jo vaig escriure al respecte dels números alts, sobretot quan em referia al què seria l'economia. Segur que això deu haver passat perquè el què jo escrigui sobre aquest tema aparentment tant insignificant no deu tenir cap importància pel món en general, però el cert és que una repassada ràpida de tant en tant al respecte, no vindria gens malament als que es dediquen a escriure per a audiències més o menys nombroses. Ep! Tot sigui dit sense ànim de ser un cabró sense escrúpols.

Per fer-ho ràpid, només cal dir que 86 bilions d'euros no poden ser mai un 2% del PIB Mundial, perquè el PIB Mundial del 2007 era d'entre 64 i 65 bilions de dòlars (depenent de la font), segons l'ajuda de la sempre subestimada Wikipèdia.

El dia que els nostres mitjans de comunicació aprenguin què són els bilions, farem una festa memorable. Però més memorable serà la festa el dia que els periodistes de casa nostre tinguin clar que en cada context els diners tenen un valor que s'ha d'aprendre i entendre. Perquè de poc ens servirà saber què representen 86 bilions d'euros si abans no entenem què collons signifiquen. I de moment, ni això no sembla que sàpiguen els que es dediquen a escriure bestieses al respecte. Perquè si parlem de "86.000 milions de dòlars per salvar l'economia mundial" hem de saber primer que els Estats Units fa un parell de mesos que van aprovar un plà de 700.000 milions, que no ha servit pas de gaire. Clar que tots aquests números, si comencem per confondre bilions i milers de milions, només ens serviran per fer-nos equivocar encara més.

Publicat perDeivit Tustei a 22:28 1 comentaris  

Nova York. Capítol primer "Parada i fonda (i II)".

L’aeroport de Newark està a unes 10 milles en línia recta del cor de Manhattan. Queda més apartat que el JFK, que és l’aeroport més conegut de la ciutat i molt més lluny que el de La Guardia, que és el que rep els avions que gosen passejar-se contínuament sobre l’entramat de gratacels, fent la sensació d’estar-hi sempre a punt de xocar. La visió que es té del centre del món des d’aquest aeroport, és per tant prou clara. Hem endevinat Mahnattan i la sensació ha estat la d’estar dins d’un somni. Les vegades que havia somiat de trobar-me a pocs quilòmetres d’aquesta illa són incomptables i la sensació de saber que al cap d’una estona hi serem a dins és indescriptible.

Sortint de la terminal de l’aeroport, un munt de personatges sense ofici ni benefici se’ns atansen preguntant-nos si volem ser portats a algun lloc: es fan passar per taxistes. Alertats prèviament de la presència d’aquest grapat de mal parits, els hi faig una botifarra mental (tampoc és qüestió d’anar faltant només aterrar) i sortim a fora, a la recerca d’un mitjà de transport més o menys eficient i barat que ens porti al centre de la ciutat. Un cop descartats els taxis per cars, ens quedem amb un autobús ronyós que farà la feina de dur-nos fins a Grand Central per quinze miserables dòlars. A fora cauen quatre volves de neu i és així com la magnificència del continent americà se’ns fa encara més evident.

L’autobús que hem escollit travessa les magnífiques autopistes que acosten el trànsit a la ciutat de Nova York. És evident que aquí ningú ha guanyat la guerra al transport privat, simplement perquè mai hi ha existit cap guerra així. Si ha sigut necessari de construïr autopistes de deu carrils, s’han construït. I si un cop dins la ciutat, el mercat ha portat a cobrar deu dòlars per hora de parking, s’han cobrat sense problemes. Però el transport privat no ha perdut cap guerra, perquè ningú ha gosat declarar-n’hi cap.

Passem pel Lincoln Túnel, una obra d’una intel•ligència brutal que permet al transit passar per sota el riu Hudson, i que va ser inaugurat ni més ni menys que l’any 1937. Nosaltres el travessem sense ni tant sols adonar-nos de la seva importància i en uns minuts passem de ser en un lloc ple d’autopistes, línies d’alta tensió i vies de tren, a ser ben bé a dins del gran Manhattan. Hi entrem per l’oest, per una de les zones més lletges de l’illa, i de seguida ens trobem envoltats per un laberint –perfectament ordenat- de gratacels, que fa l’esfereïdora sensació de ser un lloc desesperadament hostil. Manhattan es presenta perfectament hostil quan un hi arriba per primera vegada. El cel gris i els edificis encara més grisos fan que la baixada de l’autobús ens sembli una putada total. Baixem a Grand Central i lluny descobrir la maravellosa estació de trens que hi ha al carrer del costat d’on para l’autobús, l’únic que endevinem és un carrer brut i ple de sots que no identifiquem amb la imatge idíl•lica que ens havíem fet de la ciutat. La hostilitat del lloc on ens trobem arriba a cotes insostenibles durant les primeres passes que hi fem. Nova York ens sembla un lloc brut i desendreçat mentre busquem una parada de metro on ficar-nos i engegar el camí cap a l’hotel.

Un cop dins el metro, la brutícia i el desmanec és encara més desesperant. El metro de Nova York és una autèntica porqueria sobre rodes amb parada a unes estacions encara més porques i desmanegades. Al cap de pocs dies obviarem aquesta brutícia i trobarem fins i tot encantador aquest desmanec, però ser rebut així en un lloc desconegut i tant llunyà de casa, és una descortesia massa descarada pel meu gust. Si haguéssim agafat un taxi de ben segur que ens hauríem estalviat aquest tràngol, però els dòlars ens els guardem per a més menester, i a més a més, amb el pas dels dies trobarem fins i tot divertida aquesta arribada tant desesperant.

El metro, un cop enteses les complicacions pertinents –que no ens abandonaran fins gairebé l’últim dia de viatge- ens porta fins al carrer 96 per Broadway, molt a prop d’on tenim l’hotel reservat. La zona sembla bastant tranquila. Un lloc residencial, maco d’estar-s’hi sobretot per observar com és la gent “normal” que viu en aquesta ciutat. L’hotel en si no és res de l’altre món, però era evident que al preu que en pagarem no podíem trobar res gaire millor. De fet, asseguraria –després d’haver buscat com un boig- que pel preu que costa, aquest és un hotel que fins i està molt bé. Ja els hi explicaré les complicacions que tindrem amb la calefacció i algun altre petit problema més endavant, però de moment cal que ens quedem amb la primera impressió, que és la d’un hotel on a la recepció et tracten molt bé i on el problema de disposar només d’un ascensor per arribar al setè pis, on es troba la nostra habitació, es veu alleujat per les entretingudes vistes que tenim un cop a dalt: els apartaments sense cortines ni persianes que hi ha al davant, ens proporcionaran minuts de divertiment quan arribem cansats a la nit i a la televisió no hi facin res de profit. La televisió americana, per cert, un altre tema que necessitarà ser degudament descrit quan sigui el moment.

Ja som a l’illa d’on no en sortirem fins la setmana que ve –i d’on no en sortiriem fins l’any que ve si es donés el cas- i un cop ens hem fet més o menys nostre l’habitació on ens tocarà dormir les pròximes set nits, decidim d’anar a fer un volt pel barri que ens ha tocat, deixant ja per l’endemà l’entrada de ple a tots aquells llocs que ens són obligatoris de visitar. Passegem per la part alta de Broadway i ens anem fent a la idea de que aquí és totalment inconcebible que a la part baixa d’un edifici no hi hagi un comerç, un banc, un restaurant o qualsevol altre establiment concebut per a donar servir al públic. Passem pel davant d’un típic bar/restaurant americà. Són només les cinc de la tarda i un nen hi està sopant davant l’atent mirada de la seva mare, que no deu tenir gana. De seguida ens sembla un lloc magnífic on anar-nos a alimentar, però no serà fins l’endemà que hi posarem els peus per primera vegada. Hem topat amb el “nostre” restaurant novaiorquès sense adonar-nos-en. Avui, però, anirem a menjar una hamburguesa de merda al McDonalds, i ens treurem de sobre la temptació de fer-ho que ens provoca el fet de que en aquesta ciutat un toqui a l’altre.

Hem arribat, hem vist, hem corregut, ens hem aposentat, hem menjat merda i a les vuit del vespre (dues de la matinada segons el nostre rellotge biològic), ja som dins al llit pensant com ens ho farem l’endemà per guardar-nos de l’inevitable fred que hem vist a les notícies que aquests dies farà per aquí. Sigui com sigui, hi ha tota una història que ens està esperant allà fora i que començarem a llegir quan això del jet lag ens ho permeti.


Nova York. Capítol primer "Parada i fonda (I)".

Publicat perDeivit Tustei a 22:22 1 comentaris  

Nova York. Capítol primer "Parada i fonda".

Mirar per la finestreta d’un avió quan a sota hi ha terra ferma és una activitat que sempre m’ha engrescat d’una manera aclaparadora. És per això que en el moment en que a la pantalleta enganxada al seient del davant -on pots veure pel•lícules o escoltar música, però on jo vaig preferir de mantenir-hi sempre la informació sobre el vol- vaig veure-hi que estàvem ja en territori Nord Americà, vaig decidir apujar la “cortina” de plàstic que impedeix de veure què es cou a l’exterior, obviant la molèstia que això podria causar als passatgers que tingués més a prop. Havia mantingut la finestreta tancada durant tot el viatge i és així com la importància i el simbolisme de travessar l’Atlàntic va quedar aniquilat, esborrat de la part d’imaginari personal que hauria d’haver creat en algun moment de la travessia i que una mandra inexplicable em va impedir d’elaborar.

“Obro” la finestreta i miro a l’exterior. El paisatge fa fred. Una lleugera enfarinada cobreix les parts més altes dels llocs que sobrevolem. Hi ha quatre núvols baixos però res que impedeixi de veure el què hi ha a sota, i molt menys, que impedeixi de notar un sol d’aquests que aixafa la Terra enfocant-nos d’una manera que arriba a cansar, tal com ho ha fet durant tot el viatge. Mirant a terra hom hi veu llacs pertot. Uns de més petits, insignificants, i els altres de molt més grans, immensos. Al principi són un simple reflex del Sol. Costa entendre-hi un llac en quatre llampegades a ras de terra, però a mesura que l’avió perd alçada i aquests reflexos es tornen més blaus, la certesa de que allò són magnífiques masses d’aigua es fa més evident.

Perdem més alçada i entrem en una zona on comença a viure-hi gent. La quadricula que formen les cases dels pobles americans, és d’un ordre segurament massa exacte. L’espai que ocupa una família americana mitjana dins del territori és, per sobre de tot, exagerada. On al nostre país hi viurien deu mil persones, allà n’hi deuen viure amb prou feines dues-centes. El vol encara corre encara un pèl amunt, però es distingeix perfectament la forma que sol prendre un típic poble nord-americà. El primer que em ve al cap és que no és gens estrany que aquesta gent hagin inventat els centres comercials: és impossible que en un poble disposat d’aquesta manera, puguin permetre’s el luxe de dispersar els seus comerços equitativament com ho fem aquí. La cosa ha de basar-se per força en crear un lloc equidistant on anar a proveir-se. Se m’acut també, que és molt lògic això de que els americans hagin sigut els que han popularitzat l’ús del vehicle privat com a mètode de transport habitual. Tots els diners del món no pagarien una xarxa de transports públics, que fos realment de profit per la gent que viu d’aquesta manera tant escampada.

Seguim descendint i no faig res més que calcular cap a quina direcció es deu trobar Manhattan. Miro la pantalla del meu davant i faig un càlcul constant de la posició del nostre destí. M’imagino que és cap aquesta o cap a aquella direcció, igual com vaig imaginar que hi havia Amèrica a l’altra banda de l’Atlàntic la primera vegada que vaig mirar-me’l de cara. Al cap d’uns minuts, hi aterrarem. El neguit és ja irresistible.

De cop i volta, les interminables extensions de casetes ben col•locades, es converteixen en una massa d’edificis lleugerament més grans. Es veuen alguns blocs de pisos i de tant en tant algun barri amb unes cases exageradament grosses, com cases de nines, però a tamany real. La típica casa encantada de les pel•lícules. L’avió està agafant posició d’aterratge mentre sobrevola alguna conurbació prop de Nova Jersey, o potser la mateixa Nova Jersey. M’és igual, l’únic que em preocupa és veure Manhattan, però de moment sembla que no és possible des de la nostra posició dins de l’avió. L’impacte haurà d’esperar uns minuts més.

L’avió toca terra i el primer contacte amb el poble americà és la visió dels treballadors de l’aeroport (tots negres) abrigats fins a les dents. A fora hi deu fer fred i això em recorda que hem arribat a un país que per força s’ha d’agafar la vida seriosament. El fred no es pot suportar de cap manera si un té la mandra ficada al cos.

Després de sortir de l’avió i abans de passar els precisos controls d’immigració, travessem uns passadissos sobre d’una d’aquelles cintres transportadores dels aeroports que t’avisen que estàs cansat. Per fi Manhattan apareix a l’altra banda d’un dels vidres que donen a l’exterior. Quatre capses esborronades per una finíssima clitxa, amb l’Empire State al mig, confirmant-te que el què estàs veient no ho oblidaràs fàcilment. L’skyline queda encara molt lluny però les primeres sensacions ja estan servides i de ben segur que són el preludi del què vindrà més endavant. Però no avancem esdeveniments. Som a l’aeroport i hem de creuar la “frontera” per entrar al país més gran del món.

Entrar als Estats Units com a turista europeu és molt senzill, però això no treu que t’acabi quedant molt clar que aquesta gent es pren molt seriosament l’acte de deixar entrar forasters a casa seva. A les preguntes que has de contestar abans d’embarcar, s’hi afegeix un formulari ple de qüestions –estúpides, això no es pot negar- que has d’omplir a dalt l’avió, a fi d’entregar-lo un cop a terra. Per si això no fos prou, un policia d’aduanes mort de fàstic et fa col•locar els deu dits de les dues mans en una pantalleta per enregistrar totes les teves empremptes. Encabat, un altre policia et fa la última pregunta sobre què vas a fer-hi al seu país. Som europeus i ho tenim fàcil. Una resposta ràpida i el somriure del policia t’obre les portes d’Amèrica.

Ja hi hem arribat. Continuarà.

Publicat perDeivit Tustei a 22:21 0 comentaris