Nova York. Capítol primer "Parada i fonda (i II)".

L’aeroport de Newark està a unes 10 milles en línia recta del cor de Manhattan. Queda més apartat que el JFK, que és l’aeroport més conegut de la ciutat i molt més lluny que el de La Guardia, que és el que rep els avions que gosen passejar-se contínuament sobre l’entramat de gratacels, fent la sensació d’estar-hi sempre a punt de xocar. La visió que es té del centre del món des d’aquest aeroport, és per tant prou clara. Hem endevinat Mahnattan i la sensació ha estat la d’estar dins d’un somni. Les vegades que havia somiat de trobar-me a pocs quilòmetres d’aquesta illa són incomptables i la sensació de saber que al cap d’una estona hi serem a dins és indescriptible.

Sortint de la terminal de l’aeroport, un munt de personatges sense ofici ni benefici se’ns atansen preguntant-nos si volem ser portats a algun lloc: es fan passar per taxistes. Alertats prèviament de la presència d’aquest grapat de mal parits, els hi faig una botifarra mental (tampoc és qüestió d’anar faltant només aterrar) i sortim a fora, a la recerca d’un mitjà de transport més o menys eficient i barat que ens porti al centre de la ciutat. Un cop descartats els taxis per cars, ens quedem amb un autobús ronyós que farà la feina de dur-nos fins a Grand Central per quinze miserables dòlars. A fora cauen quatre volves de neu i és així com la magnificència del continent americà se’ns fa encara més evident.

L’autobús que hem escollit travessa les magnífiques autopistes que acosten el trànsit a la ciutat de Nova York. És evident que aquí ningú ha guanyat la guerra al transport privat, simplement perquè mai hi ha existit cap guerra així. Si ha sigut necessari de construïr autopistes de deu carrils, s’han construït. I si un cop dins la ciutat, el mercat ha portat a cobrar deu dòlars per hora de parking, s’han cobrat sense problemes. Però el transport privat no ha perdut cap guerra, perquè ningú ha gosat declarar-n’hi cap.

Passem pel Lincoln Túnel, una obra d’una intel•ligència brutal que permet al transit passar per sota el riu Hudson, i que va ser inaugurat ni més ni menys que l’any 1937. Nosaltres el travessem sense ni tant sols adonar-nos de la seva importància i en uns minuts passem de ser en un lloc ple d’autopistes, línies d’alta tensió i vies de tren, a ser ben bé a dins del gran Manhattan. Hi entrem per l’oest, per una de les zones més lletges de l’illa, i de seguida ens trobem envoltats per un laberint –perfectament ordenat- de gratacels, que fa l’esfereïdora sensació de ser un lloc desesperadament hostil. Manhattan es presenta perfectament hostil quan un hi arriba per primera vegada. El cel gris i els edificis encara més grisos fan que la baixada de l’autobús ens sembli una putada total. Baixem a Grand Central i lluny descobrir la maravellosa estació de trens que hi ha al carrer del costat d’on para l’autobús, l’únic que endevinem és un carrer brut i ple de sots que no identifiquem amb la imatge idíl•lica que ens havíem fet de la ciutat. La hostilitat del lloc on ens trobem arriba a cotes insostenibles durant les primeres passes que hi fem. Nova York ens sembla un lloc brut i desendreçat mentre busquem una parada de metro on ficar-nos i engegar el camí cap a l’hotel.

Un cop dins el metro, la brutícia i el desmanec és encara més desesperant. El metro de Nova York és una autèntica porqueria sobre rodes amb parada a unes estacions encara més porques i desmanegades. Al cap de pocs dies obviarem aquesta brutícia i trobarem fins i tot encantador aquest desmanec, però ser rebut així en un lloc desconegut i tant llunyà de casa, és una descortesia massa descarada pel meu gust. Si haguéssim agafat un taxi de ben segur que ens hauríem estalviat aquest tràngol, però els dòlars ens els guardem per a més menester, i a més a més, amb el pas dels dies trobarem fins i tot divertida aquesta arribada tant desesperant.

El metro, un cop enteses les complicacions pertinents –que no ens abandonaran fins gairebé l’últim dia de viatge- ens porta fins al carrer 96 per Broadway, molt a prop d’on tenim l’hotel reservat. La zona sembla bastant tranquila. Un lloc residencial, maco d’estar-s’hi sobretot per observar com és la gent “normal” que viu en aquesta ciutat. L’hotel en si no és res de l’altre món, però era evident que al preu que en pagarem no podíem trobar res gaire millor. De fet, asseguraria –després d’haver buscat com un boig- que pel preu que costa, aquest és un hotel que fins i està molt bé. Ja els hi explicaré les complicacions que tindrem amb la calefacció i algun altre petit problema més endavant, però de moment cal que ens quedem amb la primera impressió, que és la d’un hotel on a la recepció et tracten molt bé i on el problema de disposar només d’un ascensor per arribar al setè pis, on es troba la nostra habitació, es veu alleujat per les entretingudes vistes que tenim un cop a dalt: els apartaments sense cortines ni persianes que hi ha al davant, ens proporcionaran minuts de divertiment quan arribem cansats a la nit i a la televisió no hi facin res de profit. La televisió americana, per cert, un altre tema que necessitarà ser degudament descrit quan sigui el moment.

Ja som a l’illa d’on no en sortirem fins la setmana que ve –i d’on no en sortiriem fins l’any que ve si es donés el cas- i un cop ens hem fet més o menys nostre l’habitació on ens tocarà dormir les pròximes set nits, decidim d’anar a fer un volt pel barri que ens ha tocat, deixant ja per l’endemà l’entrada de ple a tots aquells llocs que ens són obligatoris de visitar. Passegem per la part alta de Broadway i ens anem fent a la idea de que aquí és totalment inconcebible que a la part baixa d’un edifici no hi hagi un comerç, un banc, un restaurant o qualsevol altre establiment concebut per a donar servir al públic. Passem pel davant d’un típic bar/restaurant americà. Són només les cinc de la tarda i un nen hi està sopant davant l’atent mirada de la seva mare, que no deu tenir gana. De seguida ens sembla un lloc magnífic on anar-nos a alimentar, però no serà fins l’endemà que hi posarem els peus per primera vegada. Hem topat amb el “nostre” restaurant novaiorquès sense adonar-nos-en. Avui, però, anirem a menjar una hamburguesa de merda al McDonalds, i ens treurem de sobre la temptació de fer-ho que ens provoca el fet de que en aquesta ciutat un toqui a l’altre.

Hem arribat, hem vist, hem corregut, ens hem aposentat, hem menjat merda i a les vuit del vespre (dues de la matinada segons el nostre rellotge biològic), ja som dins al llit pensant com ens ho farem l’endemà per guardar-nos de l’inevitable fred que hem vist a les notícies que aquests dies farà per aquí. Sigui com sigui, hi ha tota una història que ens està esperant allà fora i que començarem a llegir quan això del jet lag ens ho permeti.


Nova York. Capítol primer "Parada i fonda (I)".

Publicat perDeivit Tustei a 22:22  

1 comentaris:

anna ha dit... 21 de desembre del 2008, a les 17:14  

M'agrada molt aquest bloc del viatge. Molt interessant. Espero que continuïs explicant tot el què vau fer... Personalment prefereixo mil vegades el suport escrit que el visual. Les fotografies són objectives - ja va bé-, però l'escrit és subjectiu i m'agrada escoltar la teva visió personal d'aquesta ciutat. Espero el següent capítol amb delit.

Publica un comentari a l'entrada