Sort de les mores

Si hi ha un lloc al meu poble on a les 9 del matí i a les 3 i 5 de la tarda és impossible de circular, és al voltant de les escoles. La congregació de vehicles a motor (cada vegada més grans) és tal, que apropar-se a un radi de 100 metres de la porta de sortida us condemna a un calvari que pot acabar amb la vostra paciència d’una manera fulminant. Les lleis de circulació (o les lleis d’estacionament, en aquest cas) deixen de tenir validesa en els carrers que voregen una escola i durant els minuts que envolten les hores d’entrada i sortida del col·legi. Si hi ha alguna mena d’agent de policia plantat entre el caos circulatori, la seva funció no anirà mai més enllà de la de fer sonar el xiulet d’una manera descontrolada i ineficaç. No hi ha res a fer: la motorització dels escolars a l’hora de tornar a casa és ja -gairebé- completa.

A la meva època d'escolar (no fa pas gaires segles) la motorització encara no era tant letal. Els que vivíem a prop del lloc on la societat havia decidit de tancar-nos unes hores al dia, hi anàvem a peu d’una manera naturalíssima. Els que vivien una mica més lluny, hi arribaven també generalment a peu (tret d’algun afortunat a qui l’acostaven amb el cotxe). Només els que vivien realment lluny, els que vivien, de fet, fora del límit urbà del poble, hi arribaven motoritzats. (I acostumava a ser una motorització precària, fins i tot substituïda, quan la meteorologia ho aconsellava, per una bicicleta de tracció animal).

Avui no. Avui, arribar a plantejar-se que un nen de 8 anys camini, sol, els tres-cents o quatre-cents metres que el separen de l’escola on estudia és vist amb molt mals ulls. És per això que les famílies han decidit comprar uns cotxes d’una envergadura cada vegada més gran i amb unes rodes cada vegada més grosses per tal d’acostar-los, si pot ser, fins a la porta mateixa de l’establiment. En aquest sentit sembla existir una espècie de competició per determinar qui és la mare o el pare que aconsegueix dipositar el seu fill més a prop de la porta d’entrada del col•legi.

Enmig de tot això, gràcies a Déu, hi ha una espècie (una espècie que segur que ja deu tenir els dies comptats) que proporciona l’equilibri necessari per tal que el caos no esdevingui irreversible. Parlo, és clar, de les mores. Les mores, amb el seu indiscutible farcell al cim del cap i amb el seu innegociable caminar semi-descalç (ja faci fred o calor), són l’únic reducte de sensatesa que queda als vorals d’una escola qualsevol a les hores d’entrada i de sortida. Les mores agafen els seus fills de la mà i els traslladen a l’escola com si estiguessin encara vivint als anys 80 o 90. La processó de mocadors caminant en direcció a l’escola provoca inevitablement un sospir al qui ha de travessar la zona zero escolar en hora punta: Ai! Si tothom fes com les mores!

—És que al meu fill no puc deixar-lo anar a peu a escola, perquè me l’atropellarien, pobret. —diu una mare qualsevol a un pare qualsevol a la porta d’una escola qualsevol.

Doncs faci com les mores. I convenci a les altres mares i als altres pares de que també facin com les mores. El trànsit a la zona de les escoles serà reduït dràsticament i els seus fills podran anar a estudi caminant, sense haver-se de preocupar de res, sota una estricta seguretat. I vostè tindrà temps de mirar-se la novel·la. I no em sigui tant imbècil, faci’m el favor.

Publicat perDeivit Tustei a 19:41 1 comentaris  

Gangues de l'ofici

En memòria de Peter Lenz


El senyor Joan tenia una fusteria. Era la fusteria que havia fundat el seu avi i que havia arribat a ser seva després de passar per les mans del seu pare. Quan el seu fill va tenir 12 o 13 anys, va voler-li inculcar l’amor per aquesta feina, que ja poca gent feia de la manera que la feia ell, i li va ensenyar com funcionaven les serres mecàniques perquè el noi s’entretingués tallant fustes.

Ara la fusteria del senyor Joan està tancada, perquè el seu fill va perdre un dit fent anar una d’aquestes serres mecàniques gegants amb què retallava taulons de fusta. Es veu que un noi de 14 anys no podia fer servir aquesta maquinària. Es veu, de fet, que un noi de 14 anys no podia ni acostar-se a la porta del taller. I, naturalment, al senyor Joan l’espera ara un judici que acabarà amb ell d’una manera fulminant.

Mentre espera el judici, però, el senyor Joan es consola pensant que hauria pogut ser molt pitjor: li hauria pogut passar com al veí del costat.

El veí del costat tenia un noi de 14 anys que era tot un atleta. Malgrat la seva curta estatura (a penes passava del metre i mig), tenia la força que es necessita per governar una moto de carreres de competició de cilindrada gens menyspreable. La primera vegada que va pujar a una bicicleta, sense gairebé saber caminar, la va dominar a la perfecció, i és així com el seu pare va decidir comprar-li una moto de la seva mida. Pensava que potser podria arribar a ser algú important i l’obligava a entrenar-se cada dia. El noi de seguida¡ es va fer seva la moto, la duia amunt i avall, molt de pressa, amb una gran facilitat. Després de la primera moto en va venir una altra, i després una altra, i encara una altra. Motos cada vegada més potents amb les quals guanyava campionats cada vegada més importants. El noi era un prodigi i a casa seva n’estaven cada vegada més encantats i orgullosos.

Tres dies després de complir 14 anys, el noi va debutar al campionat mundial de motociclisme; a la categoria de 125cc. Després de fer una gran posició en els entrenaments, va començar la cursa i al tercer revolt la moto li va fer un estrany i va caure a terra amb tanta mala sort que va quedar mort a l’acte.

Gangues de l’ofici: la màquina era perillosa i el noi tenia només 14 anys. Al pare ningú va cridar-lo a judici. Van fer-li un gran reconeixement públic i molts minuts de silenci.

Publicat perDeivit Tustei a 13:28 1 comentaris  

Lost, 100 dies després

Ara que ja han passat 100 dies des que es va emetre l’últim capítol de la sèrie Lost, ha arribat potser el moment de fer unes ratlles al respecte (seguint aquell modern costum autoimposat de donar 100 dies de gràcia i de digestió a un qualsevol esdeveniment abans d’entrar a valorar-lo). Un cop esvaït l’efecte demolidor que va tenir l’emissió simultània del final d’aquesta sèrie, i una vegada els fans més embogits han desaparegut del mapa més immediat, enduent-se la seva ceguera crònica ben lluny de les discussions quotidianes (ja desaparegudes) sobre el devenir de l’obra, és hora de fer un balanç més o menys endreçat que ens redimeixi una mica.

Lost era una amanida que cada comensal —espectador— condimentava de la manera que més li plaïa. Així, uns l’amanien de tal manera que la ceba quedava gairebé eliminada pel tomàquet i uns altres l’amanien d’una manera que feia que la ceba ho acapares tot i el tomàquet gairebé ni es notés. Hi havia qui no es limitava a això, i fins i tot s’apartava el tomàquet en un racó per menjar-se només la ceba o a la inversa. És així com cadascú la degustava a la seva manera. D’aquesta manera, una vegada l’amanida es va haver acabat del plat, els que havien preferit la ceba van pensar que hi havia hagut massa ceba i els que havien preferit el tomàquet van pensar que hi havia hagut massa tomàquet. Ningú va quedar content però com que tots s’havien menjat l’amanida amb autèntica golafreria, i havien recomanat a d’altres, amb un gran entusiasme, que se la mengessin també (sense explicar-los mai el conflicte entre la ceba i el tomàquet), ningú va dir res. Tothom va dir que havia trobat deliciosa l’amanida, i tot i que en dies posteriors a alguns encara els repetia la ceba i es recordaven de la mare que l’havia parida i de tots els seus avantpassats, ningú va gosar reconèixer que potser el què li havien donat diferia del què havien llegit (ja feia molt de temps) al menú que els havien ofert.

El problema que alguns van (vam) tenir amb Lost és que van (vam) creure’ns que els guionistes eren realment uns sers superiors capaços de desfer un fil ple de nusos que s’entortolligaven entre ells fins l’infinit. Crèiem que un dia, com per art de màgia, algú tiraria d’un cap i el fil quedaria deslligat. Crèiem que la trama principal s’havia construït d’una manera honesta, de sobre cap a sota; que primer s’havia fet una foto i després s’havien retallat les peces per fer-ne el trencaclosques. I que si el trencaclosques ens costava tant d’entendre, era perquè no havíem vist mai la foto resultant. Però la realitat era molt diferent. El final ens va ensenyar que els guionistes havien anat pintant peces de colors sense cap intenció de formar al final una imatge coherent. Algunes peces les havien pintades al seu gust, d’altres les havien recollides del carrer, d’altres fins i tot les havien tretes de les escombraries. La qüestió era anar entretenint el personal amb unes peces de puzzle que ells ja sabien que, cas de que algunes encaixessin amb les altres, seria de pura casualitat.

La sèrie de les preguntes va acabar i va inscriure’s en la història de la televisió com “la sèrie de les preguntes”: mai ningú va preocupar-se de donar cap resposta. Això, que era una postura perfectament lícita, es va convertir en una arma de doble fil: si bé per una banda és evident que cadascú explica les històries com vol, també resulta evident creure que la falta d’honestedat amb l’espectador per alguna banda ha d’acabar petant. I la cara d’imbècil amb què milions de persones van quedar-se després de veure l’últim capítol en van ser la prova. De ben segur que ens ho vam passar molt bé durant els sis anys que va durar, però també s’ho passa bé la gent quan van a un prostíbul mentre es creuen que totes aquelles dones perden el cul per ells.

I sí, l’última escena, calcada a la primera, va posar a tothom els pèls de punta. I què? Una peça de puzzle pintada d’un color llampant i cridaner, que despertava en l’espectador un traïdor sentiment de nostàlgia, irresistible. Però una peça de puzzle que no s’avenia amb cap de les altres. Com totes les altres. Un munt de serpentines i de confeti llançats a l’aire esperant que la multitud els recollís embogida. Res més.

Publicat perDeivit Tustei a 20:39 0 comentaris  

Cadiretes

La nena acabava de complir 14 anys i li feia molta il·lusió complir-los perquè ja no hauria d’anar més amb la cadireta al cotxe.

Els seus pares estaven contents perquè la nena se’ls hi havia anat fent gran de mica en mica. Van regalar-li un val de compra per a la seva botiga favorita i ella va comprar-se peces de roba de mida minúscula i de colors llampants. Això, als seus pares, els va agradar molt perquè ara, sense cadireta i amb una roba tant petita, tindrien més espai per col·locar les maletes quan anessin de viatge.

Ella estava contenta perquè el seu xicot podria per fi retirar del seu Seat Leon negre aquella cadireta que resultava tant incòmode i que havien deixat feta caldo amb tot el què hi havien fet a sobre. La cadireta que havien tacat de tota mena de fluixos (corporals i envasats en potets pintats de colors llampants), i que ja podrien apartar del seient del darrera, deixant-hi un espai molt més confortable per a la pràctica del coit i d’altres.

Publicat perDeivit Tustei a 18:13 0 comentaris