Sort de les mores

Si hi ha un lloc al meu poble on a les 9 del matí i a les 3 i 5 de la tarda és impossible de circular, és al voltant de les escoles. La congregació de vehicles a motor (cada vegada més grans) és tal, que apropar-se a un radi de 100 metres de la porta de sortida us condemna a un calvari que pot acabar amb la vostra paciència d’una manera fulminant. Les lleis de circulació (o les lleis d’estacionament, en aquest cas) deixen de tenir validesa en els carrers que voregen una escola i durant els minuts que envolten les hores d’entrada i sortida del col·legi. Si hi ha alguna mena d’agent de policia plantat entre el caos circulatori, la seva funció no anirà mai més enllà de la de fer sonar el xiulet d’una manera descontrolada i ineficaç. No hi ha res a fer: la motorització dels escolars a l’hora de tornar a casa és ja -gairebé- completa.

A la meva època d'escolar (no fa pas gaires segles) la motorització encara no era tant letal. Els que vivíem a prop del lloc on la societat havia decidit de tancar-nos unes hores al dia, hi anàvem a peu d’una manera naturalíssima. Els que vivien una mica més lluny, hi arribaven també generalment a peu (tret d’algun afortunat a qui l’acostaven amb el cotxe). Només els que vivien realment lluny, els que vivien, de fet, fora del límit urbà del poble, hi arribaven motoritzats. (I acostumava a ser una motorització precària, fins i tot substituïda, quan la meteorologia ho aconsellava, per una bicicleta de tracció animal).

Avui no. Avui, arribar a plantejar-se que un nen de 8 anys camini, sol, els tres-cents o quatre-cents metres que el separen de l’escola on estudia és vist amb molt mals ulls. És per això que les famílies han decidit comprar uns cotxes d’una envergadura cada vegada més gran i amb unes rodes cada vegada més grosses per tal d’acostar-los, si pot ser, fins a la porta mateixa de l’establiment. En aquest sentit sembla existir una espècie de competició per determinar qui és la mare o el pare que aconsegueix dipositar el seu fill més a prop de la porta d’entrada del col•legi.

Enmig de tot això, gràcies a Déu, hi ha una espècie (una espècie que segur que ja deu tenir els dies comptats) que proporciona l’equilibri necessari per tal que el caos no esdevingui irreversible. Parlo, és clar, de les mores. Les mores, amb el seu indiscutible farcell al cim del cap i amb el seu innegociable caminar semi-descalç (ja faci fred o calor), són l’únic reducte de sensatesa que queda als vorals d’una escola qualsevol a les hores d’entrada i de sortida. Les mores agafen els seus fills de la mà i els traslladen a l’escola com si estiguessin encara vivint als anys 80 o 90. La processó de mocadors caminant en direcció a l’escola provoca inevitablement un sospir al qui ha de travessar la zona zero escolar en hora punta: Ai! Si tothom fes com les mores!

—És que al meu fill no puc deixar-lo anar a peu a escola, perquè me l’atropellarien, pobret. —diu una mare qualsevol a un pare qualsevol a la porta d’una escola qualsevol.

Doncs faci com les mores. I convenci a les altres mares i als altres pares de que també facin com les mores. El trànsit a la zona de les escoles serà reduït dràsticament i els seus fills podran anar a estudi caminant, sense haver-se de preocupar de res, sota una estricta seguretat. I vostè tindrà temps de mirar-se la novel·la. I no em sigui tant imbècil, faci’m el favor.

Publicat perDeivit Tustei a 19:41  

1 comentaris:

anna ha dit... 2 d’octubre de 2010 a les 19:01  

M'agrada llegir veritats com temples i riure mentre ho faig. Llàstima que no és políticament correcte i per aquesta raó pot ser que no pugui ésser publicat. Però tan li és. Escriu, perquè m'encanta.

Publica un comentari a l'entrada