Dürum

Des que els meus amics pakis i el seu grapat de carn de pollastre giratòria van arribar a Tona, que passar per davant del número 19 del carrer Barcelona suposa rebre una deliciosa bufetada en forma de densíssima olor de pollastre amanit. L’aire pesat que desprèn el local de kebabs faria reviure un mort —potser per això van decidir col·locar-lo tant a prop del casal d’avis.

Entrar dins aquest local és sempre una magnífica experiència. La llum blanca que inunda l’establiment us empenyeria a treure una raqueta d’esquaix o una pilota de bàsquet. A l’estiu, la inevitable mullena provinent de la suor dels clients que s’hi congreguen, ajudaria encara més a què l’ambient fos favorable per a iniciar la pràctica d’un qualsevol esport indoor. Les parets estan adornades per unes quantes imatges retallades —suposo— d’una revista de viatges, que els hi proveeixen un toc d’originalitat agradabilíssim. A sobre la porta d’entrada, hi penja una televisió permanentment connectada a uns canals bollywoodians estranyíssims, en els quals no només hi surten dones vestides de colors, sinó que també hi apareixen, tot sovint, una espècie de Morancos a la pakistanesa. Els propietaris del negoci se’ls miren, i riuen.

Els propietaris del negoci: m’agraden. Són molts, cada vegada més. Existeix una porta al fons del local d’on permanentment surt gent de totes les mides i edats. Deu ser la porta màgica del Doraemon connectada directament amb Islamabad. Em cauen bé. Em fan gràcia. Ens entenem: “Dürum picante sin pepino?”, “sí, sense pepino”.

El menjar, és clar, és deliciós. No sé quin és el significat exacte de kebab, o Shawarma o Dürum: m’és igual. El primer contacte visual que vaig tenir amb l’aparell giratori envoltat de carn trossejada va produir-se fa molts anys a la Rambla de Canaletes de Barcelona i em va semblar —durant molt de temps— que allò devia ser una espècie de dolç. No vaig entendre què coi era allò fins que va arribar el dia de provar-ho i descobrir de quina manera havia estat perdent el temps.

Tant bo és el què donen en aquesta casa i tant agradable em resulta passar-hi l’estona, que he acabat optant per no endur-me el producte. Excepte a l’estiu, i per una senzilla raó de supervivència, la resta de l’any he decidit que si haig de menjar-me un kebab, ho faré com es mereix: asseient-me en una cadira de cara la televisió, rient cada vegada que els propietaris riguin amb una de les —n’estic segur— genials gràcies dels actors que hi surten i donant, de tant en tant, un cop d’ull a la gent que passa pel carrer; com si jo estigués en una dimensió paral·lela indubtablement superior a la quotidiana. Perquè si volen sentir-se realitzats, creguin-me: passin una estona a la setmana dins un establiment d’aquestes característiques. Quedaran com nous.

Publicat perDeivit Tustei a 22:40  

2 comentaris:

Marina Raurell ha dit... 18 de desembre del 2009, a les 17:16  

Jo vaig sobreviure a base dels Kebabs de la rambla de Barcelona un parell de setmanes mentre no m'acabava d'instal.lar definitivament al meu pis nou, era la opció mes econòmica i ràpida per sopar.

anna ha dit... 29 de desembre del 2009, a les 22:37  

POLLASTRE GIRATORI, A PROP DEL CASAL DELS AVIS... JAJJAA, DÉU MEU, TELA TIO... LA VERITAT ÉS QUE JO TREBALLO JUST AL DAVANT, I SI QUE ÉS CERT QUE L'OLOR M'AGRADA, NO M'ACABO DE DECIDIR-ME MAI A ENTRAR. LA VERITAT ÉS QUE ÉS XULO QUE ESTIGUIN A PROP. ÉS CERT QUE SÓN MOLTS, ELS PAKIS QUE VOLTEN PER ALLÀ. JO ELS VEIG QUAN SURTO A FER UN CIGARRET. ELLS TAMBÉ FUMEN A FORA, SUPOSO QUE DINS NO ES POT. SEGUEIX ESCRIVINT, EM PIXO DE RIURE.

Publica un comentari a l'entrada