En milions, siusplau.

La gent que continua parlant en pessetes, hauria de començar a plantejar-se seriosament si no seria millor una retirada de la vida pública, ara que encara hi són a temps. Podrien considerar l’opció d’aprendre a parlar en euros, però molt em temo que, si no s’hi ha avesat fins ara, ja no hi ha gaires esperances de que ho facin mai. Parlar en pessetes és una cosa que fa una mica de llàstima. La persona que parla en pessetes, però, lluny de semblar una persona desorientada, sembla tenir el ferm propòsit de voler controlar les variables tant de l’economia familiar com les de la macroeconomia que mou aquest món. Són uns entesos. O uns enterats.

Hi ha qui diu que “per segons quines quantitats” –cito textualment- “no s’acabarà d’acostumar mai als euros”. Sembla ser que si del que es tracta és de debatre el preu de l’entrepà del bar de la cantonada, no tenen problemes per fer-ho en euros. En quantitats una mica més altes, com les d’un sopar amb els amics o la compra de la setmana, sovint continuen sense tenir-hi cap problema, però ja n’hi ha algun que s’hi entrebanca. Tots hem ha escoltat alguna vegada al típic que després d’un sopar diu “vint-i-cinc euros? Però si això son més de quatre mil peles! Jo abans aquí hi menjava per dues mil pessetes, i amb això encara podia fer la copeta i tot!”. O bé “abans, amb deu mil pessetes passàvem tota la setmana”. Deixen anar una d’aquestes frases i ho fan amb tota la naturalitat del món, com si no s’adonessin de la bestiesa que acaben de dir. És la inconsciència dels que parlen en pessetes.

Després hi ha les quantitats una mica més elevades. L’import mitjà d’un cotxe nou, d’entre dotze i trenta mil euros (entre dos milions i cinc milions, per als de la pesseta), és una quantitat a partir de la qual moltes persones que mai hauries dit que ho farien, es passen immediatament al costat tenebrós del clan de la pesseta. “Quants milions dius que val aquest cotxe?” És horrible. Davant d’aquesta pregunta, qualsevol persona de ment serena, se sent, per un instant, com si fos Samuel Eto’o a punt de comprar-se una flota sencera de descapotables. La cosa empitjora quan els “seus” milions van a més: quan es parla, per exemple, del preu d’una vivenda. Llavors, la magnitud demogràfica del clan de la pesseta agafa proporcions descomunals. La taca s’estén inevitablement cap a tots els racons. Molt pocs poden presumir de no quedar-hi atrapats. La gent no vol sentir que un pis val dos-cents mil euros. La gent vol sentir trenta milions. Hi ha una immensa massa humana que necessita omplir-se la boca de milions per notar l’autèntic pes que tenen les coses. Sembla que no hi ha res a fer contra això. L’estratosfèrica inflació de l’Espanya post-franquista va posar els milions sobre la taula, i ara que la gent els ha tastat, ningú vol deixar-se’ls pel camí. Dos-cents mil què? Quina xifra tant ridícula! Parla’m en milions, fes-me el favor!

A la fi, tenim encara quantitats més grans. Primer, les xifres que són ara habituals al món de l’esport i l’espectacle. Són casos especialment curiosos perquè en vida de la pesseta, mai cap futbolista havia cobrat mil milions de pessetes. Ara, doncs, el que no vol entendre’s amb els euros, queda desorientat i desemparat buscant –al passat, que és a l’únic lloc on encara hi ha pessetes- alguna forma de comparació plausible per als quatre-cents milions d’euros que el seu equip favorit ha pressupostat per a la present temporada. I encabat, encara hi ha les xifres descomunals amb les que els governs de tot el món fixen els seus ingressos i les seves despeses. Milers de milions d’euros (a vegades fins i tot centenars de milers de milions) passen amunt i avall de les pàgines dels diaris sense que ningú entengui què volen dir. En aquest cas, el que ho intenti traduïr a pessetes amb l’esperança de treure’n l’entrellat, a part de quedar-se-li petita la pantalla de la calculadora, perdrà totalment el nord. La comoditat de les grans xifres macroeconòmiques expressades en euros, tal com sempre s’havien expressat en dòlars, no sembla pas un avantatge prou important per als que fa temps que es van rendir davant de la moneda única europea.

Em temo que per més que ho volguem no podrem fer-hi res contra els que tenen la pesseta ficada al cap. Ni amb els que veuen les pessetes a tot arreu, ni amb els que només tornen a pensar-hi a partir de determinades quantitats monetàries. Haurem d’esperar, doncs, a que es morin tots. I resar perquè no els hi hagi donat temps de passar aquest mal hàbit a la generació més tendre de la casa, la que no ha vist mai a la seva vida un bitllet de mil. Confio que això no passarà, encara que tinc els meus raonables dubtes, un cop he constatat que després d’haver sentit molt sovint al meu avi parlar de cèntims, ara jo he acabat per tornar-los a fer servir.

Publicat perDeivit Tustei a 22:21  

1 comentaris:

GuSbd ha dit... 11 d’agost de 2009 a les 9:54  

La conversió explícita d'una unitat de mesura a una altre és imprescindible per a tothom, en més o menys grau. Fins que no s'ha adquirit l'automatisme de valorar objectivament mitjançant la nova unitat, no hi ha més collons. Això s'aconsegueix amb la pràctica, amb el costum, amb la repetició.

Tal com espliques pel cas de la moneda, les valoracions més habituals com són l'entrepà, la compra setmanal, etc., deseguida deixen de precisar conversió. Últimament ja ens és més senzill valorar si 30 milion d'euros és un preu adequat per a fitxar a un jugador. Als que treballen amb els elevats pressupostos del govern, possiblement els hi costa més saber si un sopar o fins i tot si un café és car o barat, que no pas, si el pressupost d'AENA és adequat o no.

No et preocupis, però, que els que no han conegut el bitllet de mil pessetes no faran mai cap esforç per adquirir l'automatisme de convertir res en una moneda desapareguda.

Publica un comentari a l'entrada