Dos mil euros, per què?

El govern espanyol ha aprovat una mesura, segons la qual donarà fins a dos mil euros a tot aquell qui vulgui comprar-se un cotxe nou. O més o menys, perquè resulta que d’aquests dos mil euros, cinc-cents els posa l’estat, cinc-cents més les autonomies i els mil restants corren a càrrec dels fabricants. Un cop entesa la naturalesa de la mesura, podem començar a qüestionar-nos la seva racionalitat i el seu impacte real.

Per començar, sembla clar que el cinisme d’aquest govern no té límits, encolomant als governs autonòmics una despesa sense haver-los ni consultat. Ja només amb això, la situació creada sobrepassa qualsevol pronòstic de ridícul que ens haguéssim pogut imaginar. Després hi ha els mil euros que representa que han de posar els fabricants. Si els fabricants estan disposats a rebaixar mil euros els seus models, perquè no ho feien ja? Qui és el govern per obligar-los ara a fer-ho? La resposta és fàcil: ja fa molt de temps que ho estaven fent. Fa molt de temps que els fabricants -i els venedors- , rebaixen milers d’euros del preu base dels seus models per donar-los sortida. Així doncs, hem de concloure que Zapatero s’ha fet seu un “regal” que no li pertoca. I això és molt lleig. Però ja no ve d’aquí. Tot hi cap darrera d’aquest somriure de fill de puta que sol exhibir en públic.

Així doncs, rebaixem els cotxes dos mil euros, a veure si així en venem uns quants. Anem a veure a qui beneficia aquesta mesura. Als fabricants potser? Una mica sí, però no només als que donen feina a milers de persones a Espanya (tampoc a tantes), sinó a tots: als japonesos, als coreans, als alemanys... De fet, el percentatge de cotxes venuts a Espanya que també hi hagin sigut fabricats, no deu ser gaire elevat. Per tant, bon part d’aquests mil euros dels contribuents, no ajudaran gens ni mica a treure l’economia espanyola del pou on ha caigut. Si la mesura no beneficia als fabricants (aquest sector a qui tant li agrada plorar), quin en serà doncs, al final, el sector més beneficiat? El dels que es dediquen a la distribució d’automòbils. Que tampoc són tants. I per què, si els ajudem a ells, no ajudem també al sector de la restauració, on hi treballa molta més gent? Per què no ajudem als taxistes? O les botigues de roba i calçat? Qui és el govern per decidir que tanta despesa pública ha d’anar a parar a un sector i no a un altre?

A aquesta senzillíssima conclusió, no hi he arribat jo. Ho he sentit a dir. Ho he sentit dir a la persona que amb més elegància acostuma a resoldre les qüestions que altres necessitarien tertúlies d’una hora per acostar-se una mica a la resposta –sempre sense èxit- . Parlo, es clar, d’en Xavier Sala Martin; que és un home que, o és que ell és molt llest, o és que els altres ens estan prenent el pèl descaradament. Escoltar i llegir Sala Martin fa que mai més poguem escoltar o llegir un polític sense que se’ns produeixi l’acte reflex de posar-nos les mans al cap.

Que les filigranes del govern espanyol siguin tant fàcils de desmuntar, fa plorar una mica, la veritat. Veure que els que han de fer alguna cosa, no tenen ni idea de què fer, provoca una sensació d’inseguretat total. I això que una de les lluites és precisament contra aquesta inseguretat dels consumidors (en aquest cas, fins i tot pels socialistes som consumidors i no ciutadans). No, no faran res, perquè no en saben més. No saben ni tant sols diagnosticar el problema. O potser sí que en sabrien, però això de viure permanentment pendents dels pròxims resultats electorals, els manté en un estat de tensió propagandística que impossibilita qualsevol raonament pràctic a mitjà o llarg termini. I així, malament, malament.

Publicat perDeivit Tustei a 20:40  

1 comentaris:

Marina ha dit... 23 de maig de 2009 a les 16:04  

No se com ens ho fem que a Catalunya sempre hi sortim perdent! Es miri per on es miri...

Publica un comentari a l'entrada