Els bars de la UVic (I) Sagrada Família

El bar Sagrada Família (La Sagrada pels amics, el Sagrada pels que no el coneixen) és el segon dels bars que hom troba quan baixa pel carrer que porta el mateix nom. És un bar que ja té uns anys. Jo diria que va ser un dels primers a obrir-se al voltant de la Universitat; la gran quantitat de fotografies i postals firmades per antics estudiants i datades, la majoria, del segle passat, semblen confirmar-ho. És un negoci, a més, que ha tingut sempre els mateixos propietaris. Dos personatges pels quals sembla que el temps s’hagi deturat. El tracte amb la clientela, però, acostuma a produir-se més amb els cambrers que tenen contractats i que solen ser —com en la majoria de tots aquests bars— estudiants, que no pas amb els propietaris.

La clientela actual estar formada generalment per: persones que volen jugar al futbolí o al billar (és l’únic bar del rodal on hi ha futbolí i billar); persones que tenen molts diners i moltes ganes de gastar-los; i professors. Ja no queda ni rastre dels paletes que omplien les taules a l’hora de dinar quan al voltant s’hi estaven construint blocs de pisos i cases adossades a un ritme tant frenètic que ja es veia que no podia durar tota la vida. Els dinars, ara, són més aviat tranquils, i l’únic personatge destacable i diferent és un home de mitjana edat que, guarnit sempre amb una samarreta de Leo Messi —que quan fa fred es posa per sobre el jersei— passa taula per taula demanant que li deixin llegir l’Sport.

Haig de dir que la meva connexió amb aquest bar ve d’una mica lluny. Vaig entrar-hi per primera vegada el setembre del 2001, quan amb uns amics buscàvem un billar i un futbolí que estiguessin a prop de l’institut on estudiàvem el batxillerat. Després d’haver comprovat la finor del futbolí i el bon estat del tapet del billar, vam decidir establir-hi la base d’operacions des d’on evitar els infectes dinars que servien al bar de l’institut. A la Sagrada ens donaven un menú de dos plats i postres per unes 900 pessetes de no res (les pessetes vivien en aquell moment els seus últims mesos de vida), que pagàvem amb molt més de gust que les 650 pessetes que costava el menú de l’institut. Aviat, però, les 900 pessetes es van convertir en més de 7 euros, i els futbolins van passar de costar 100 pessetes a costar-ne 166 (un euro). No és una crítica directa perquè, evidentment, aquesta gent no van ser els únics que es van adherir a tota aquella convertibilitat monetària d’ètica dubtosa que l’entrada de l’euro va provocar, però està bé recordar aquestes coses de tant en tant.

El servei funciona; l’actual servei és del tot correcte i de seguida tens el que has demanat. Però, els que hi havíem anat fa vuit o nou anys, mai oblidarem aquell noi que em sembla que també feia de discjòquei i que repartia els plats com si estigués en una sessió d’aquella discoteca de Folgueroles on em sembla que treballava els caps de setmana (no recordo res de tot això amb claredat). Els que vam tenir la sort que aquell entranyable cambrer de la mitja melena i els braços llargs (Víctor es deia, em sembla) ens servís el dinar, difícilment ens tornarem a considerar, en aquesta casa, tant ben servits com ho érem aleshores.

Tornant al present, el menú és ara molt pitjor del què ho era llavors. No sé si és que jo he guanyat en gana o si és que ells han perdut en forces, però l’última vegada que vaig dinar-hi, ara fa uns mesos, la quantitat de menjar em va semblar irrisòria. La truita de patates de primer semblava una tapeta d’acompanyament de la cervesa i el bistec de segon era traspassat per la llum amb una total facilitat. A dinar, no hi he tornat més. Per esmorzar o per berenar, però, tenen unes hamburgueses (amb pa d’hamburguesa) que es desfan dins la boca d’una manera formidable.

Pel què fa a la comoditat de l’habitacle, s’ha de dir que l’espai és prou gran. La distribució de les taules va canviar quan va entrar en vigor la llei antitabac. On abans hi havia el billar i el futbolí, van posar-hi taules i van fer-hi la zona de fumadors (tancada d’una manera tant hermètica que el no-fumador que hi entra perd, automàticament, un dia de la seva esperança de vida), i van traslladar-los a la part de dalt, on la il•luminació és ara del tot infecte. Malgrat els canvis, el local continua sent considerablement espaiós i trobar-hi taula no acostuma a ser cap gran problema (tret de l’hora puntíssima, la que va de les 10.30 a les 11).

En definitiva, que si volen jugar al billar i al futbolí, o menjar-se una hamburguesa, vagin a la Sagrada. Si no, no cal.



Fitxa:

Preu de la Voll Damm: 2 euros
Preu del menú: 10 euros
Producte predilecte: Hamburguesa amb ceba
Qualitat del cafè: Bona
Estat dels serveis: s’hi pot cagar

Els bars de la UVic (Introducció)

Publicat perDeivit Tustei a 18:52  

1 comentaris:

anna ha dit... 20 d’agost de 2010 a les 16:21  

Trobo que la informació "S'hi pot cagar" és molt valuosa. Proposo que s'inclogui a les guies michelin que tan bé van per anar pel món. Fa un any vaig estar en un restaurant de Donostia (San Sebastián)i una mica més i vomito el dinar que acabava de menjar-me quan vaig entrar al WC. I no és cap exageració. D'entrada, no hi havia cap mena de separació homes/dones. Les parets eren llefiscoses a més no poder, s'hi veien pèls enganxats, ditades... En definitiva, brutícia per donar, regalar i vendre. Vaig suposar que aquell restaurant no passaria cap mena de control d'higiene, almenys pel que fa als lavabos.Per tant, l'únic que caldria seria estandaritzar les categories a posar. Proposo: 1)S'hi pot cagar 2)No s'hi pot cagar. La dicotomia va bé pels indecisos, però és d'una especificitat molt baixa; per tant, també podríem posar: a)Molt net; b)Net; c)Relativament net; d)Tirant cap a brut; e)Brut e)Molt Brut; f)No hi entreu. Com que aquestes categories poden ser interpretades com a molt subjectives, proposo que es creïi un comitè de savis per avaluar l'estat dels lavabos i que, després de llargues deliberacions, arribin a catalogar-los amb estrelles. Talment com es fa actualment amb els crítics gastronòmics a les cuines dels restaurants del nostre país. Aleshores, en comptes de tenir cuiners mediàtics – o el concepte de “el millor cuiner del món”, podríem arribar a tenir “les dones de neteja més netes del planeta”.

Publica un comentari a l'entrada