Deivit Tustei

El moviment aquest de les acampades i l’èxit de Plataforma per Catalunya a les passades eleccions municipals són en realitat dos fets que són en essència el mateix: una gamberrada. Quan una persona indignada amb les suposades injustícies que l’envolten vota PxC està en realitat caient en la mateixa trampa en què cau la persona que s’acampa en una qualsevol plaça per mostrar la seva indignació amb “el sistema”. I la sensació de satisfacció i d’alleujament que hom sent quan diposita una papereta de PxC dins una urna és equiparable al desafogament que se sent cridant consignes poc clares tot fent sonar una cassola.

Ni votant PxC s’aconsegueixen sol·lucionar cap dels neguits que preocupen al votant, ni seient en rotllana, acariciant un gos i fumant marihuana, s’aconsegueix cap dels propòsits que es persegueixen assolir; però fent una cosa o l’altra, hom se sent, almenys per uns instants, realitzat. I aquesta sembla ser la qüestió

Les acampades persegueixen objectius poc definits que, a mesura que van prenent forma, es van tornant cada vegada més ridículs. I PxC persegueix uns objectius perfectament explicits que, a mesura que passa el temps i la formacio assoleix més poder, es va tornant més clar que són del tot irrealitzables i que no encaixen amb cap tipus de sentit comú (si és que tenim la generositat de considerar que de sentits comuns n’hi ha de diversos). Ni els uns ni els altres tenen res a fer, però a tots dos els agrada emetre com més soroll millor, per veure si algú amb ganes de fer el gamberro els hi compra el discurs.

Així doncs, les similituds entre tos dos moviments, al contrari del què es pot sospitar a simple vista, són evidents. I no s’acaben aquí. L’eslògan més “celebrat” del partit de Josep Anglada és aquell que diu que “primer els de casa”. Un eslògan d’una falta de respecte total però assumit per una gran majoria de la gent (qui no l’ha utlitzat alguna vegada en la intimitat?). Doncs bé, en les acampades s’està destapant, d’una manera cada vegada més desvergonyida, una actitud que falta també el respecte a molta gent: demanar almoïna. Els acampats estan decidits a fer que tota una colla de persones, bones samaritanes, els proveeixin de queviures, medicaments o d’altres bens de primera (o de segona, o de tercera...) necessitat. Com si fóssin gent necessitada i sense recursos, rient-se de qui de debò necessita que li proporcionin totes aquestes coses. Si a PxC juguen a fer-se les víctimes, a les acampades juguen a ser pobres.

“Primer els de casa” (després els de fora), diuen els de PxC. “Primer els acampats” (després els pobres), pensen els acampats.