Que es suïcidin!

“Que dimiteixin, o que es suïcidin”. És així com la societat nord-americana expressa tot el seu amor pels directius d’AIG, després de saber que aquests havien ficat la mà a l’ajuda del govern per salvar-los el cul. Dir-li a algú que es suïcidi és una fantàstica manera de desitjar-li la mort. De fet, el crit de “que es suïcidin!!!” està més a prop de l’amenaça que del desitg. Així doncs, pena capital pels que no tenen cap remordiment a l’hora de ficar-se a la butxaca part dels diners que el govern posa per ajudar-los. Els americans, que són molt donats a demanar aquest tipus de càstigs, ho fan aquesta vegada d’una manera més subtil del que és habitual; “que es suïcidin!”. Em sembla fantàstic. Segur que no hi ha millor manera de matar a algú que demanant-li amablement que es mati ell mateix. I és que la crisi ha despertat l’enginy que l’abundància havia tingut apagat durant els últims anys. Ja ho diuen, que la millor sortida a qualsevol crisi és la innovació. La innovació en tots els camps. El de l’aplicació de penes als qui cometen delictes, no en pot pas estar exempt. De totes maneres, no acabo de veure per quin costat hi guanyarem si ara, enlloc de fer servir la cadira elèctrica o l’injecció letal, fem servir la inducció al suïcidi. I és que mentre per fer anar la famosa cadira fa falta gent molt preparada, per suïcidar-se n’hi ha prou amb un pont suficientment alt o una via de tren ben transitada. Ep! Un moment... Ara recordo que el negre va entestar-se en aprovar un pla de reactivació de l’economia, que incloïa una partida bestial per a la millora de les infraestructures del país. Ah! Ja ho veuen, el negre ho té tot controlat. Rescata entitats financeres i asseguradores, sabent que els seus responsables no se’n podran estar de quedar-se part del pastís, i després els hi construeix ponts des d’on la multitud pugui animar-los a llençar-s’hi daltabaix. És una roda perfectament pensada perquè no deixi mai de girar.

Que se suïcidin! Doncs. No em mirin malament, però haig de dir-los que jo estic amb els responsables de l’asseguradora. Al cap i a la fi és la única cosa que podien fer, doncs aconseguir aquests diners no ha estat més que un objectiu empresarial acomplert, i com a tal, be se l’han de cobrar. De qui hem de demanar el suïcidi aleshores? Del negre? Jo no he dit res! (noti’s que la paraula O%#m&&a no apareix en tot el text, no fos que als serveis secrets nord-americans se’ls hi acudís de venir-me a veure).

Publicat perDeivit Tustei a 23:15  

2 comentaris:

Marina ha dit... 23 de març de 2009 a les 12:49  

Mirant el titul del teu post em pensava que et referies a la desfeta madrilenya però ja veig que no... jaja.

anna ha dit... 23 de març de 2009 a les 22:05  

Divertida reflexió.

Publica un comentari a l'entrada