Cuina tu

Hi ha tot un exercit de persones disposades a fer-nos creure que cuinar és fàcil. De seguida les coneixereu, perquè la recepta de cuina serà el centre al voltant del qual girarà el seu discurs, sigui quina sigui la superfície sobre la qual el projectin. Són perillosíssims i és convenient no fer-los gaire cas, si no és que es vol entrar en un estat de frustració difícilment remeiable.

Sempre hi ha qui creu que, per a l’art de la cuina, tothom està sobradament preparat. Personatges que intenten, amb quatre paraules, descriure el procés de creació d’un o altre plat, intentant que les seves explicacions excitin les ganes de cuinar del seu interlocutor; per més que aquest sigui un negat als fogons. No cal dir que no ho aconsegueixen mai.

L’error en què cauen sovint aquests cuiners improvitzats, és que no consideren la possibilitat de què existeixi algú que, senzillament, no en sàpiga absolutament res, de cuina. Per aprendre a escriure bé, cal, primer, no ser un analfabet. Per saber fer les coses que aquesta gent proposa, cal, primer, saber què és una paella. Hi ha gent que no sap què és una paella. Jo, no sé què és una paella. És impossible, doncs, que algú com jo pugui seguir les instruccions que aquesta mena d’individus proposen.

Normalment, comencen les seves explicacions pressuposant el coneixement d’una sèrie de nocions essencials; no entenen que pugui haver-hi algú que no arribi als mínims que ells marquen. Diuen, per exemple: “ho deixes una estona a un foc més aviat lent, fins que agafi una mica de color”. “Una estona”? Quanta estona? Un foc “més aviat lent”? Com de lent? “una mica de color”? Quin color? I continuen: “llavors, hi tires una mica d’allò altre, allò que ja tens preparat”. “Allò altre” sol ser alguna cosa que només un imbècil integral no sabria fer. Però d’imbècils integrals n’hi ha. I tant si n’hi ha. Existim i reclamem esser considerats.

Jo menjo. I m’agrada molt menjar. I m’agrada menjar bé. I no em fa res haver de desembutxacar una important suma de diners per tal d’aconseguir-ho; encara que això m’hagi d’obligar a caminar amb uns mitjons foradats i unes espardenyes absolutament destrossades o a vestir amb una roba més aviat feta malbé. Tot és qüestió de prioritats. Ara bé: això no vol dir pas que tingui el més mínim interès en aprendre a cuinar. No vull passar-me ni un sol minut fabricant una cosa per a menjar-me-la després a una velocitat que serà, segur, inversament proporcional a la velocitat de fabricació.

I si ara algú diu: “tranquil, que això que ara t’ensenyaré jo a fer, es fa en un moment”, hauria de quedar clar que no me’l creuré. Perquè serà mentida. Totalment.

Publicat perDeivit Tustei a 22:12  

1 comentaris:

anna ha dit... 4 d’abril de 2010 a les 16:36  

Totalment d'acord amb tu. Hi ha gent que hem nascut totalment negats per a la cuina, i no per a l'art de la cuina, sinó per fer un simple sofregit, que de simple no en té res. Ben cert que hi ha persones que et passen receptes i practiquen l'art de no especificar res: poses un grapat de, deixa-ho bullir una estona, fins que la salsa sigui consistent, hi afegeixes un polsim, etc,etc. Mai m'ha interessat cuinar, no suporto la idea de passar-me una bona estona a la cuina per després menjar-m'ho amb quinze minuts i avall va. No en sé gens i tampoc mai n'he volgut aprendre. Al viure sola això és un inconvenient, però sempre trobo deu mil coses més interessants a fer que posar-me a cuinar. Cuinar t'ha d'agradar, per aprendre'n i per fer-ho. I fins i tot quan no et queda més remei que posar-t'hi, passes com bonament pots. He entrat a blogs i webs de cuina, tinc llibres sobre el tema, miro l'Arguiñano a tele5 quan puc, i tanmateix, mai m'han vingut les ganes de posar-m'hi. M'encanta veure gent cuinar per la televisió, però sóc incapaç d'agafar un pebrot, tallar-lo i posar-lo a la paella. L'altre dia vaig comprar pebrots per primera vegada a la vida, i la novetat d'agafar un ganivet i fer-lo a tires em va agradar enormement. Va ser com un miratge, perquè no he tornat a tenir ganes de repetir-ho. Cuinar és una putada, però menjar congelats dia sí dia també, també ho és. No sé què caldria fer per a la gent que ni ens interessa, ni ens agrada ni volem fer-ho, però que hem de menjar cada dia.

Publica un comentari a l'entrada