Passar més gana que un mestre d'escola

El passat 19 de març, els mestres i professors de Catalunya van fer vaga. Els professors fan una vaga i fa ja tant de temps que fan vagues que sembla com si ja no se sabés ben bé per a què les fan. Passen gairebé desapercebuts. Els professors fan vaga i no puc fer més que, primer de tot, dir una cosa que de ben segur restarà la poca credibilitat que podria tenir el què vindrà a continuació, però més igual: el què els professors demanin, a aquestes altures, m’és absolutament indiferent. No tinc el més mínim interès a saber-ho, a entendre-ho o a analitzar-ho. M’és igual. Els professors fan vaga i la obscenitat formal que això suposa em sembla ja del tot suficient com per posar-me les mans al cap, sense qüestionar-me res més. El que segueix, doncs, és un text encabronat i encabronador. Queden avisats.

Si hi ha una professió que gaudeix d’una quantitat de privilegis excepcional, aquesta és la de mestre a sou de l’administració. No tant sols tenen unes vacances que multipliquen per tres les d’una persona treballadora, sinó que, a sobre, alguns pretenen justificar-se esgrimint tota una colla d’arguments ja del tot ineficaços. És clar que he conegut professors que són conscients dels enormes beneficis que la seva feina els suposa i que el primer que et diuen és que si tant magnífic et sembla tot plegat, que et facis professor. Però aquesta actitud escasseja: la majoria, quan són criticats, es col•loquen en una posició de defensa que arriba a fer angúnia.

Els arguments que posen sobre la taula els professors, quan volen defensar-se dels atacs que reben per part de la resta de treballadors, són tan pintorescos com que “la seva feina és esgotadora i necessiten descansar”, que “tenen a les seves mans l’educació dels nostres fills” o, fins i tot, que “les seves ocupacions professionals van més enllà de l’horari lectiu”. Són arguments pintorescos perquè hi ha moltes feines que són esgotadores, és normal que la seva feina consisteixi en educar —en part, d’acord— els nostres fills (per això els paguen), i l’horari lectiu és tant escandalosament reduït, que només faltaria que la seva ocupació no s’estengués fins més enllà d’aquest.

Alguns arriben a tenir la indescriptible barra de dir que les seves vacances no són “tant llargues com semblen”, que els tres mesos que la canalla té de festa a l’estiu, per a ells, són “només” dos mesos (i “encara!” perquè a vegades, al juliol, els “obliguen a fer algun “curset!”). Obvien que els dies de festa que fan per Nadal i Setmana Santa han de comptar també com a període de vacances. Ho obvien perquè, potser, mai se’ls ha ocorregut pensar que la gent normal no fan vacances en aquestes èpoques si no és a costa d’anar restant dies de festa del còmput global de dies de festa de què se’ls permet gaudir. Deu ser, aquesta, una realitat molt allunyada de la seva. Pocs podrien comprendre-la.

I no s’acaba aquí. N’hi ha que fins i tot et giren el cervell de cap per avall explicant-te no sé quines inconveniències de la seva feina que tenen a veure amb haver de fer una o altra activitat incòmode. Per exemple: “és que jo haig de vigilar el pati dos dies a la setmana eh?”, o “ei, que haig de portar un grup de colònies, i això és molta responsabilitat!”. És com si un camioner es queixés de passar-se massa hores a la carretera: absolutament surrealista, incomprensible i aberrant. Fins i tot se n’ha sentit algun que deia “a sobre, els pares, ens porten els fills a l’escola el dia que fem vaga.” Un cas aïllat, potser? Un insult, en tot cas.

Per a què lluiten, doncs, els mestres i professors? Potser per a mantenir els desproporcionats privilegis de què gaudeixen des de fa anys? Si només fos això, no em semblaria malament. Em semblaria èticament reprobable, però no em semblaria del tot malament; al cap i a la fi, l’interès personal a vegades serveix perquè el món segueixi girant (potser en aquest cas més aviat el fa aturar en sec, però bé...). El què em sembla malament és que alguns titllin la seva situació “d’injusta” i no es cansin mai de justificar-se d’una manera cada vegada més ridícula. Un ridícul que, per sort nostre, aquesta crisi omnipresent que tot ho condiciona no ha fet més que evidenciar.

Sí, jo ja ho sé que la vaga de mestres està relacionada, en aquest cas, amb l’oposició a unes determinades polítiques que han de canviar el sistema educatiu. Però tot i entenent que una cosa no treu l’altra, a mi em cauria la cara de vergonya per fer vaga sabent la fortuna laboral que tinc i coneixent com de malament està el sistema educatiu com perquè ens carreguem, a les primeres de canvi i posant per davant els nostres propis interessos personals, qualsevol mesura que vagi encaminada a millorar-lo. A mi em faria vergonya i em consta que a molts representants del gremi els n’hi fa també molta. Potser és per això que algunes d’aquestes vagues tenen cada vegada un seguiment més reduït.

A treballar. Collons.

Publicat perDeivit Tustei a 20:15  

1 comentaris:

Overs ha dit... 23 de març de 2010 a les 13:18  

Bé, com a professora dir que la nostra feina és totalment incompresa, els arguments que has esgrimit són els que sempre utilitza tothom i per això ja n'estic cansada de lluitar i discutir, com el que m'ha passat també amb la vaga, que finalment també m'ha produït cansanci i no l'he acabada fent perquè, com amb la gent, el Maragall, alies el Tete, no s'hi pot dialogar i ja pots fer vagues que ell t'imposarà el que vulgui sense poder-hi debatre res.
En fi, que com totes les feines tenim aspectes positius i aspectes negatius i jo sóc de les que diu: "Doncs feu-vos professors" però aleshores et salten que "ui, tancar-me amb un grup d'ESO... no sé com pots..."...
Que et diguin puta i la mare de l'alumne en qüestió et digui que això no és un insult perquè no sap si t'hi dediques a la professió en qüestió, o que la teva feina sigui menyspreada per tothom ja no importa. Avui en dia, tothom s'hi pot enfrontar a nosaltres. És la solitut del mestre/professor que no se sent escoltat ni a classe... ni a la societat.

Publica un comentari a l'entrada