Corea del Nord, paradís ecologista

Llegia el fantàstic article de Lluís Foix a La Vanguardia sobre la seva “aventura” a Corea del Nord. Aventura brevíssima que va consistir en una visita en autocar com aquell qui va a un safari, un àpat en un lloc absolutament aïllat de l'exterior i la tornada immediata cap a la Corea normal, la Corea on a ningú li importaria viure.

Oblidant totes les atrocitats que Foix podia imaginar des del vidre de l'autocar, oblidant l'estranya vida (com a suau adjectiu) que es pot deduir que viuen els coreans del nord, i deixant de banda tots els fems que ara podria tirar sobre el perfecte comunisme fa “funcionar” —per dir-ho d'alguna manera— el país, em ve de gust destacar la visió idíl·lica del paisatge que el periodista descriu en el seu article.

Deia Foix que “hi ha aigua per tot arreu i els boscos serien una meravella per els militants verds europeus. És un paisatge gairebé idíl·lic, medieval”. Sembla ser que en aquell païsot no només no utilitzen maquines per a treballar la terra, sinó que l'absurditat arriba a l'extrem de no fer servir ni animals. Una absurditat que s'estén pertot: l'autocar on viatgen els visitants, per exemple, circula per una autopista completament buida, ja que, com és d'esperar en aquest forat del planeta, la gent només va a peu o en bicicleta.

Certament, com diu el senyor Foix, aquest seria possiblement el món on els ecologistes de socarrel voldrien viure pels segles dels segles, amén. I de ben segur que s'hi viuria molt bé, perquè treballant la terra amb les mans, sense utilitzar maquinària, i per tant sense malgastar recursos naturals tant endimoniats com ara el petroli, els nordcoreans produeixen uns aliments tant purs, poc contaminats i en quantitats tant extraordinàries, que es moren tots de gana. Menjar carn, o beure llet, és cosa de rics; cosa dels que integren la maquinària de l'estat. És per això que, en aquest món tant fantàstic, l'esperança de vida és 15 anys inferior a la dels seus veïns de sota. Una llàstima no poder disfrutar d'un lloc tant poc contaminat, tant net, i tant endreçat, durant més temps.

I a sota tota aquesta bestialitat? Doncs un país fantàstic que ha evolucionat a passes gegantines. Amb ciutats plenes de gratacels, moderníssims cotxes per tot arreu, la més alta tecnologia del planeta, restaurants, McDonalds, grans carreteres, magnífics trens, aeroports imponents, universitats —i universitaris i universitàries— fantàstiques, o unes connexions internàutiques per on podríem obtenir tota la informació sobre el món a la qual els veïns del nord han tingut accés durant tota la seva vida, en una mil·lèssima de segon. I uns coreans que mengen tota la carn que els hi demana el cos, beuen la llet que volen, es curen les malalties amb els medicaments més avançats en els millors hospitals i amb els millors metges, degusten els millors vins, o se'n van de vacances a Hawai. Això sí, el preu a pagar per tot això és molt car, inassumible pels qui anirien de seguida a viure al pis de dalt: hi ha torres d'alta tensió travessant els boscos, antenes de telefonia mòbil als terrats, centrals nuclears, una mica de CO2 per aquí i per allà, residus tòxics produïts per les empreses farmacèutiques i algun o altre abocador amb massa porqueria.

Quan Foix demana als guies si algun dia es produirà la unificació de la península la resposta és contundent “sí, però quan s'accepti la superioritat del nostre sistema sobre qualsevol altre”. Doncs que els sigui de gust.

Publicat perDeivit Tustei a 19:39  

2 comentaris:

nastrud ha dit... 16 de setembre de 2008 a les 19:53  

suposo que l'hauràs vist, però a tot el que comentes em venen al cap les imatges del documental de Jon Sistiaga que es diu "amarás al líder". Brutal.

http://www.youtube.com/watch?v=Z3Z9ukkWvzE&feature=related

d'acord amb tot el que es comenta, però arribarà un moment amb el que el mon no podrà suportar tot aquest sobreexplotament que li estem fotent. llavors qué? bueno, a naltrus ens en refot perquè tampoc ho veurem...

Deivit Tustei ha dit... 16 de setembre de 2008 a les 20:39  

mira, això del sobreexplotament té raó de ser segons el què coneixem avui, però, què coneixerem demà? No ho sabem pas. No es pot parlar del futur a partir del què coneixem del present, és un error que cometem sovint. Hi ha un article del mestre, que ho deixa claríssim: http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2001/bugadera/bugadera.htm "VUIT PREDICCIONS PER AL SEGLE XX".

Publica un comentari a l'entrada