La veritat sobre la puntualitat

Observo sovint que la puntualitat és una ciència poc estudiada a casa nostra. Hi ha l’errònia suposició que és puntual aquell qui està al lloc pactat a l’hora pactada. No és pas així. La puntualitat consisteix en arribar just allà on s’ha de ser a l’hora que s’hi ha de ser. Hi ha una diferència fonamental entre estar i arribar que no ha estat mai prou considerada. Els profans en la matèria s’afanyaran a posar sobre la taula la conclusió –errònia- que en cas de ser poc puntual per anticipació, el perjudicat sempre és el propi impuntual, i no el que arriba després; i que en canvi, si l’impuntual ho és per tardança, el perjudicat és el que havia fet les coses bé, i no pas el que arriba tard i que gaudeix, per tant, d’un avantatge fonamental, que és el de no haver-se d’esperar mai. És el moment de desmentir aquest error històric. La realitat ens explica que quan una persona ha arribat massa d’hora i s’ha hagut d’esperar, el seu humor ha quedat sempre inevitablement afectat. Tant se val si la persona en qüestió ja sabia amb antelació que si arribava massa d’hora s’hauria d’esperar, la mica d’irracionalitat inherent en el comportament humà, fa sempre la feina de d’enfadar-lo. Així doncs, a partir d’ara, d’una persona que arribi massa d’hora, no direm mai més que és “massa puntual”, perquè ha quedat clar que la puntualitat decreix de la mateixa manera, tant si ens movem en el temps cap endavant com si ho fem cap enrere.
De casos de puntualitat se’ns en poden presentar de molt diversos. Podem tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba a temps. Aleshores el mal humor del primer cap al segon és totalment injustificat i per tant, molt més injust. Podem també, tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba massa tard. Aquí és quan el terrabastall és absolut, demolidor. Aquests solen ser sempre els casos que acaben més malament, doncs el mal humor del que ha arribat massa d’hora, tendeix a créixer exponencialment a partir del primer segon posterior a l’hora que s’havia pactat prèviament. Podria donar-se el cas de dues persones que arribessin totes dues massa d’hora o massa tard, la qual cosa ens portaria a pensar que potser hauria sigut millor pactar una hora diferent. I finalment, podríem tenir, en un món ideal, dues persones que arribessin just a l’hora, cas que no necessita –ni pot- ser estudiat ni comentat, perquè no se’n coneixen exemples. Caldria afegir a tot això, els casos de puntualitat on els actors no son dues persones, sinó més de dues. Però aquesta és una problemàtica que surt totalment dels límits del meu nivell d’anàlisi.

Publicat perDeivit Tustei a 19:46  

1 comentaris:

anna ha dit... 16 de gener de 2009 a les 1:48  

Sembla un conte d'en Quim Monzó... jajaja... que bo. El llenguatge i les persones sovint ens juguen males passades.

Publica un comentari a l'entrada