You can only bring one bag

Arribem a l'aeroport de Stansted, a Londres, carregats jo amb una motxilla plena de coses (la meva maleta l'he facturat) i ella amb la seva maleta de mida petita -apta per a ser portada com equipatge de mà- i un bolso. Anem justos de temps, no pas per falta de previsió, sinó perquè el camí del centre de Londres a Stansted amb autobús és escandalosament llarg, més si tenim en compte que és divendres i el trànsit és endimoniat. Hem sortit tres hores i mitja abans de l'hora marcada per l'avió com a hora d'enlairament. L'hora d'embarcament queda 40 minuts més d'hora, però no crèiem que hi hagués d'haver cap problema. Quan jo ja he facturat la meva maleta, queden 30 minuts per l'hora d'embarcament. Ens posem a la primera cua que porta al primer control prèvi abans d'emprendre el llarg camí que ens durà fins a l'avió. Aguantem tota la cua i un senyor alt i amb cara de mala llet ens diu -”You can only bring one bag per person”. -”What?” Ens fa fora de la cua de mala manera. Ella intenta posar el bolso dins de la maleta i gairebé no hi cap. Hi cap tant malament, que es trenca la cremallera. Tornem a provar-ho. Ara ja només portem un paquet cadascú, però el problema és que “this one is too heavy”. Passa dos quilos més dels 10 permesos. Ens torna a fer fora de la cua. Queden 20 minuts. Intentem posar el seu bolso dins de la meva motxilla, però és impossible, no hi cap. Recordo totes les vegades que li he dit per què coi compra bolsos tant grans. Es planteja facturar la maleta i entre crits i una histèria que cada vegada és més accentuada se'n va corrents cap a la cua de facturació. Facturar la maleta val 12 euros i maleïm el moment en què hem decidit estalviar-nos-els. La cremallera està espatllada, unes calces treuen el cap per un costat, si la factura serà un desastre, per tant li dic que no ho faci. Evidentment no em fa cas i marxa corrents. L'espectacle que formem al mig de la multitud comença a fer-se notar. Se m'acut una cosa, buscaré algú del personal de la neteja de l'aeroport i li demanaré una bossa de basura on poguem repartir el pes de tal manera que no portem ni més d'un paquet ni més de 10 quilos cadascú. Miro per tot arreu, no trobo ningú. Ella segueix fent cua. Queden 10 minuts. Finalment veig una dona amb una bossa de plàstic gran. Li demano amablament “Where did you get this?”. Em respon que en una botiga de Londres a nosé on i blablabla. “Oh, no no! I mean... Do you need it? Can I get it?”. No em posa cap problema. Treu un parell de paquets que hi porta a dins i me la dona. Em mira amb cara d'estranyada. I no és per menys. Corro cap al taulell de facturació i li dic a la Raquel que ho deixi estar, que ja tinc la solució. No vol deixar-ho estar, però prenc la decisió de empenyer-la fora de la cua. Crec que ens en sortirem. Posem el seu bolso i la meva motxilla dins de la bossa. Tornem a la cua. Queden 5 minuts. Just a davant nostre, a la cua, hi ha la dona que m'ha donat la bossa. La fan fora, perquè no pot dur tres coses. Ho ha de dur tot junt. Surt de la cua i em mira, ara amb una cara que evidencia que ho ha entès tot. Em sap greu, però a mi em fa la sensació que perdré l'avió i els nervis son considerables. Finalment el guarda ens deixa passar. Hem acabat entrant el que duiem al principi, però dins d'una bossa de plàstic, de tal manera que no fes dos bultos. És d'un ridícul espantós. Ja no queden ni 5 minuts. Després d'aquest primer control, en ve un altre. El de tota la vida, on et miren la bossa i on t'has de treure fins i tot el cinturó. Jo el passo, la Raquel no. Més endavant ha d'obrir els braços i les cames i una senyoreta li passa una barra detectora amunt i avall. Cap problema, podem seguir endavant. El següent control és passar el calçat per una cinta perquè l'examinin. Mal moment per escollir portar botes altes. Se les treu entre crits i renécs i passem el control. Ja ha passat l'hora d'embarcament. Òbviament tinc l'esperança d'arribar a temps, perquè l'embarcament no és instantàni, però començo a no tenir-les totes. Fa 3 hores i mitja que hem sortit de Londres. Hauriem sortit encara mitja hora abans, si no fos perquè l'autocar que marxava a aquella hora no duia el cartell que indica on es dirigia, i ens ha passat per davant dels nassos sense que ens n'adonéssim. Començo a calcular quan ens poden costar dos bitllets d'avió comprats a última hora. I recordo a la dona histèrica que venia amb nosaltres a l'autobus i embogia a perquè veia que no arribava a temps. Com reiem nosaltres! Ara ja no riem. Un cop passat el control de les sabates, busquem la porta d'embarcament. Seguim la fletxa que indica cap on és i anem a parar a una mena de parada de metro. L'hem cagat, s'ha d'agafar un tren automàtic per arribar-hi. Collons d'aeroport! Que no era el més petit de la ciutat? Esperem el tren resignats i fent càlculs. Intentant buscar un consòl, penso que haver de pagar dos bitllets serà com si m'haguessin posat una multa anant amb cotxe. Tampoc ens morirem de gana. Una cosa que passa i ja està. Però segueix fent molta ràbia. Arriba el tren, l'agafem i al cap de 2 minuts arriba al seu destí. Baixem del tren i correm seguint les indicacions cap al nostre lloc d'embarcament. Pugem unes escales, correm un passadís i finalment hi arribem. Passen 10 minuts de l'hora prevista per embarcar. Davant de la porta hi ha unes 150 persones... esperant el nostre avió. Un noi que sembla estar habituat a fer aquest viatge ens mira i somriu. Venia amb nosaltres a l'autobus i possiblement també ens ha vist cridant pel vestíbul. El saludo esbufegant. “Demà al vespre em gastaré una part del que haurien costat dos bitllets en un bon sopar”, és el primer que penso. No em faré mai ric, però sé que l'endemà seré feliç davant d'un filet de vedella. Com era d'esperar, pugem a l'avió uns deu minuts després d'arribar, i un cop a dalt de l'aparell ens estem una hora esperant tenir pista. És igual, jo fa estona que és com si ja hagués arribat a casa.

Publicat perDeivit Tustei a 19:57  

1 comentaris:

Marina ha dit... 3 de setembre de 2008 a les 20:51  

Que fort...

No sabia que s'havien de passar tants controls! De fet, la ultima vegada que vaig anar amb avio va ser fa 4 anys a Brighton però no recordo haver passat per tants trangols. Quina por, amb lo poc que m'agraden els avions... em sembla que jo ja m'hagues quedat a baix entre una cosa i l'altre. jaja.

PS: No et van detenir amb aquestes pintes i dientli a una dona si li feia falta la bossa de plastic? XD

Publica un comentari a l'entrada