Les fotocòpies de Bola de drac

Algú em va dir que semblava un avi de 80 anys quan escrivia sobre una qualsevol experiència personal pretèrita. Que feia un ridícul definitiu, perquè jo ni tinc 80 anys ni el què explico té la més mínima importància (això no ho va dir, però ja ho afegeixo jo). Però com que m’ho passo tan bé donant aquest inexistent aire de pompositat a la meva nostàlgia, no em puc estar de tornar-hi. Al cap i a la fi, hi ha coses que constaten que el món ha canviat una mica durant la meva curtíssima existència. Ara ho veurem.

A principis dels 90 (de fet jo crec que va ser exactament l’any 89) Televisió de Catalunya va començar a emetre Bola de Drac. Recordo (i potser recordo malament) que una tarda, després de l’episodi del Dr. Slump, va aparèixer en pantalla, per primera vegada a la història de la televisió a Catalunya (i a Espanya, i a gran part d’Europa...) en Son Goku.

Una gran quantitat de persones —persones petites— vam adonar-nos de seguida que estàvem davant d'una cosa important. De fet, recordo autèntiques aglomeracions de canalla al bar d’un càmping, a l’hora de berenar, el primer estiu que la sèrie s’emetia per televisió. Bola de drac va convertir-se de seguida en un fenomen espectacular; ni tant sols les inacabables repeticions de capítols semblaven fer-se pesades per ningú (cada vegada que la cadena havia emès tots els episodis que tenia comprats, tornava a començar des del primer).

En un parell d’anys, es pot dir que Bola de Drac havia esdevingut ja un producte televisiu sense precedents. Tenia afèrrims defensors, i equivocats detractors. El cas és que tothom en parlava. TV3 havia trobat la pedra filosofal de l’entreteniment infantil i juvenil a la qual, mica en mica, s’anaven apuntant altres televisions autonòmiques. Tot anava sobre rodes, el fanatisme era cada vegada més important. Només hi havia un petit problema: la gallina, que hauria pogut estar ponent una gran quantitat d’ous d’or, no en ponia cap.

M’explico.

Quan la sèrie estava ja ben consolidada en l’imaginari col•lectiu del país, els fans ens trobàvem, inexplicablement, sense poder abraonar-nos sobre cap mena de merxandatge. No es venia absolutament res que estigués relacionat amb en Son Goku. Ni cromos, ni ninots, ni pòsters, ni pins, ni samarretes, ni, evidentment, vídeos. Res de res. I Internet, és clar, ni existia (o almenys no de la manera que el coneixem ara).

El manga del qual era originària la sèrie, tampoc no es trobava enlloc. Almenys en català. En japonès sí que es trobava. Es trobava en alguna de les poquíssimes botigues especialitzades que hi havia llavors a Barcelona. I aquest va ser el desencadenant d’una de les modes més rotundament precàries que he viscut mai. Molts la recordaran amb nostàlgia: era la moda de "les fotocòpies de Bola de drac.”

Un o dos anys després d’haver-se començat a emetre la sèrie per televisió, van començar a córrer com la pólvora fotocòpies de les vinyetes del manga original. Sobretot les que reproduïen a pàgina sencera un o altre personatge. A les escoles tothom tenia una carpeta amb fotocòpies a dins. S’intercanviaven, es venien... o fins i tot es deixaven per què l’altre les calqués a l’hora de dinar i les tornés religiosament a la tarda. Quan hom no tenia diners, havia de calcar-les. La febre era total. Es van organitzar autèntiques bandes de contraban de “fotocòpies de Bola de drac”. No recordo exactament quan va durar la cosa, segurament menys del què m'imagino, perquè quan s’està en una edat tant prematura el temps s’infla com un globus, però el que sí que sé és que aquestes fotocòpies es van convertir en un fenomen social important. A alguna cosa havíem d’aferrar-nos, els seguidors de la sèrie, quan no teníem res més.

Que aquestes fotocòpies provenien del manga original japonès, llavors no ho sabia; és una cosa que he descobert molts anys després investigant una mica sobre el tema (o aplicant la lògica). Aleshores tots aquells papers semblaven caiguts del cel. La providència ens els havia fet arribar i m'imagino que van suposar un sonor avís als propietaris dels drets de la sèrie al nostre país per tal que comencessin a comercialitzar alguna cosa que hi estigués relacionada.

Poc després de la febre de les fotocòpies, van aparèixer àlbums de cromos als quioscos i pòsters a tot color a les bosses de Matutano (n’havies de reunir moltes per aconseguir un trist pòster). Una mica més tard apareixerien els números del manga traduïts al català. I a partir d’aquí el merxandage va tornar-se imparable. La història ja la sabem: Bola de drac va tardar més de 10 anys a acabar-se, i TV3 no va deixar d'emetre-la mai (les repeticions, en alguns moments, van arribar a ser insuportables). Els últims episodis, van emetre’s, per primera vegada, en horari nocturn (els equivocats detractors havien guanyat la seva particular batalla).

En l’actual món en què una sèrie és emesa als Estats Units i al cap d’unes hores milers de seguidors de tot el món poden veure-la comòdament a casa seva; en el món en què quatre dies després de què una producció televisiva tingui un lleuger èxit, es poden trobar samarretes, DVDs i ninots de plàstic a la botiga de la cantonada o a un cop de clic; en el món que ha estat trepitjat literalment pel merxatdatge de ridiculíssimes produccions pensades per a joves, recordar la febre de les “fotocòpies de Bola de drac” sembla recordar coses molt antigues. I la veritat, fa com a il•lusió.

Disculpin.

Publicat perDeivit Tustei a 21:58  

5 comentaris:

Anònim ha dit... 9 de febrer de 2010 a les 22:58  

Nano, ara m'he aclarat sí senyor!!!
llàstima que, jo, en aquell període no hi fós per a explicar-ho.

Jordi

J. Melis ha dit... 10 de febrer de 2010 a les 19:21  

Bona cosa m'has recordat. No recordo exactament les fotocópies en si, però si tinc el record del meu germà aferrat a la finestra els migdies, calcant dibuixos de'n Goku a tota pastilla. No hi tenia massa traça el pobre noi, però exhibía orgullós els seus dibuixos al suro de la nostra habitació. Quines coses.

Sedmikrasky ha dit... 11 de febrer de 2010 a les 17:29  

He arribat a aquesta entrada a través del Buzz del Gmail i ostres... quins records! Recordo la època de les fotocòpies, dels posters de la Matutano (encara els conservo i les carpetes folrades amb els posters també). Fins i tot recordo el dia que em van regalar un exemplar del manga de Bola de Drac xD

anna ha dit... 14 de febrer de 2010 a les 20:24  

Exactament, bola de drac va començar el febrer de l'any 1990. No et sabria dir si era el 9, però per aquestes dates segur. Jo recordo també molt vivament i amb molt de carinyo les fotocòpies que "rulaven" per tota la classe. Sobretot en duien els nois, però nosaltres, les noies, també comerciàvem amb elles. Jo recordo també haver calcat aquelles fotocòpies. És un record curiós, el de Bola de Drac. M'encantaven els ninots-gomes d'esborrar que sortien a les patates. Eren genials. I els còmics, i una porta d'un armari replet de cromos de dalt a baix... però sí, les fotocòpies van ser del primer a arribar, i per això eren mítiques i ens van agradar tant. Era l'únic tangible que teníem d'aquella sèrie tan inoblidable. Segueix escrivint, no sembles un avi de 80 anys. Aquests records són imborrables.l

Joan Safont ha dit... 1 de març de 2010 a les 21:24  

Caram, m'has robat els records... Exactament, exactament com ho expliques. Ara, t'has deixat les fotocòpies "pornogràfiques" de Bola de Drac que també corrien (avui serien d'allò més innocents).

Publica un comentari a l'entrada