Finançament: veritat o propaganda.

Finalment, hi ha hagut acord sobre el nou sistema de finançament que ha de repartir els diners entre les comunitats autònomes que formen l’estat espanyol. Després de diversos incompliments de les dates promeses pel mateix govern de l’estat, després d’unes quantes situacions ridícules, més pròpies d’una pel•lícula dels germans Marx que de l’acció de govern d’un país desenvolupat, s’ha arribat a un acord. I ara què? Doncs ara caldrà veure si aquesta vegada guanya la veritat, o guanya –una altra vegada- la descomunal campanya mediàtica que s’ha engegat des de tots els fronts, per fer-nos creure, als catalans, que hem d’estar satisfets amb el que s’ha aconseguit.

Per començar, resulta que un bon dia va aparèixer l’eslògan dels 3.800 milions: el número màgic. S’havien d’aconseguir 3.800 milions addicionals per Catalunya, com fos. Com si l’enorme estafa, l’impresentable burla que representa per Catalunya ser part d’un estat que et roba i et demana les gràcies, es pogués quantificar en una ridícula xifra de milions. Com si per fer complir l’estatut n’hi hagués prou posant un número. Hem d’aconseguir aquests 3.800 milions addicionals, sinó, no hi ha pacte! Deien els que representa que han de vetllar pels nostres interessos. I efectivament, no han parat fins que han aconseguit vendre’ns que l’acord garanteix a aquesta irrellevant quantitat de diners i que, per tant, hem d’estar-ne molt contents.

Doncs em sap molt de greu, però això és una mentida que comença a ser d’una grolleria considerable. El document oficial que defineix les pautes del nou finançament no només no garanteix aquests 3.800 milions, sinó que, per arribar a sumar-los, els partits que es venten d’haver aconseguit un acord històric tenen l’enorme barra d’utilitzar totes les trampes que tenen al seu abast. Això, que en el cas del PSC es pot entendre com la continuació de l’habitual posició de vassallatge que ha mantingut històricament amb el PSOE, en el cas d’ERC resulta d’un desconcert total. Potser s’han tornat bojos, potser es pensen que fer-se trampes al solitari dóna vots. No ho sé. El cas és que, per arribar a sumar el número màgic, i aconseguir que Catalunya estigui per sobre de la mitjana (curiós concepte que a l’estatut no surt per enlloc), les ments privilegiades dels nostres polítics han permès que es fessin servir els diners que l’estat retorna a Catalunya per pagar la policia i les presons. Uns diners que les altres comunitats també reben (perquè també tenen policia i presons), però que no sumen a la xifra del finançament autonòmic, perquè es consideren com a despesa directa de l’estat.

Una altra de les bases que havien de definir el nou sistema -que l'estatut recull clarament- , era la del principi d’ordinalitat. El principi d’ordinalitat descriu una obvietat tant grossa, que espanta que hagi de ser especificada. Aquest principi diu que, després del repartiment i retorn dels diners que fa l’estat entre totes les autonomies, aquestes s’han de mantenir en la mateixa posició que estaven abans d’aquest repartiment. És a dir, que si Catalunya és la tercera autonomia en producció de PIB a l’estat, un cop l’estat hagi fet anar la repartidora, Catalunya ha de seguir sent la tercera autonomia més rica (amb més renda disponible per càpita, per dir-ho tècnicament). Doncs bé, el nou finançament tampoc no garanteix això. La única cosa que garanteix (i de la que els venedors de la immensa fumarel•la no deixen de sentir-se’n orgullosos) és que Catalunya, després del repartiment, estarà “per sobre de la mitjana”. Posició en la qual, sembla ser, estaran totes les autonomies si escoltem el que diuen els consellers d’economia de cadascuna d’elles. I això, em sembla que a part de ser matemàticament impossible, és un insult.

Que el principi d’ordinalitat no s’hagi complert fins ara és la prova més precisa de que això d’Espanya és una broma de molt mal gust. Però que no es compleixi ni ara que una llei espanyola (l’estatut) ho dictamina, encara és molt més greu. Sobretot si tenim en compte que el mínim exigible als nostres polítics era que es fes complir aquesta llei. Res més. Segurament, el més efectiu en aquest cas, hauria estat utilitzar els que més en saben de fer complir lleis, que no són altres que els cossos de seguretat de l’estat.

Tenim doncs sobre la taula, una sèrie de mentides que la majoria de mitjans de comunicació s’han d’encarregar de difondre com a veritats. S’ha posat en marxa la maquinària que ha d’escampar tota aquesta propaganda fins a l’últim racó del país. “Hem d’estar contents”, ens diuen des de tot arreu, titllant de desestabilitzador i electoralista a tot aquell qui posi en dubte la versió oficial. Hem de tenir clar, en aquest punt, que CIU hauria acceptat aquest acord amb els ulls tancats si hagués estat al govern de la Generalitat. Al cap i a la fi, CIU és la inventora del peix al cove. Però no és cap a CIU cap a on han de disparar els bàrbars instigadors de la campanya que ens està caient a sobre. A qui han de disparar, és a nosaltres, als ciutadans que creiem que això que està passant és d’una gravetat extrema. Però no ho faran, perquè ens prenen per imbècils. Això és, al capdavall, la única cosa que queda clara de tot plegat.

Publicat perDeivit Tustei a 20:46  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada