Notes

Pretenem controlar les nostres emocions per tal de fer-nos una vida més còmode. A vegades, volem compartir alguna sensació: no ens en sortim. Probablement per això hi ha determinades activitats que ens són tant agradables. Pensem, per exemple, en la magnífica repartidora d’emocions que és el futbol –a casa nostra- , o qualsevol altre aplec de masses en el qual hom hi entregui part important del seu entusiasme. Quan gaudim d’un espectacle esportiu acompanyats d’algú que comparteixi els nostres mateixos interessos, entrem en la il•lusió de que les sensacions seran sempre comunes. La compenetració la creiem total i assolida sense cap esforç. No cal explicar res, perquè tothom pensa, sense posar-ho en dubte, que el que sent ho estan sentint els altres. Això alleugereix enormement la consciència dels que conflueixen en un esdeveniment d’aquestes característiques. Normalment, però, voler compartir un sentiment no és ni de bon tros tant senzill com ens sembla. De fet, generalment és absolutament inabastable. Fins i tot les sensacions que els aficionats a uns mateixos colors creuen perfectament compartides, no ho acaben de ser mai del tot. La satisfacció total en aquesta àrea, per tant, no existeix.

Si en el món de les emocions ja ens és difícil compartir, encara ens ho és més recuperar. Hi ha situacions en les que intentem retrobar alguna sensació plaent, més o menys concreta, que havíem tingut en algun moment passat. A vegades la música sembla ajudar-nos-hi. Que ningú s’enganyi, la música com a contenidor d’emocions recuperables és una farsa. Una il•lusió molt ben aconseguida, però una farsa al cap i a la fi. No aconseguirem mai la reproducció exacte d’un sentiment. Per molt que intentem reproduir els escenaris pretèrits, sempre hi haurà infinitat de variables que escaparan del nostre control. Les sensacions, tant els bones com les dolentes, acostumen a passar avall pel mateix camí imprevisible d’on van venir, i fent sempre la mateixa quantitat de soroll que van fer quan se’ns van presentar: gens. Més val que no hi perdem el temps en intentar canviar això.

Publicat perDeivit Tustei a 20:24  

1 comentaris:

anna ha dit... 18 de juliol de 2009 a les 10:26  

La música evoca records, efectivament, però són només això, sensacions, olors, gustos, estats d'ànim del moment en que la vam escoltar.Evidentment, són només evocacions irreals. Però és bonic lliurar-nos a retrobar aquelles emocions que ens van conformar com a éssers humans. La música és gran, i escoltant-la podem retornar a paisatges passats, recòndits dins el nostre cap. Podem recuperar velles amistats o amistats que són del temps per sempre.

Publica un comentari a l'entrada