Una prostituta masculina en una zona de càrrega i descàrrega
dilluns, 14 de març del 2011

Sec, tot sol, en un banc del La Rambla del Passeig de Vic, un divendres a les 12 de la nit. D’un dels balcons situats al primer pis de l’edifici que tinc just al davant, en surt un noi d’uns 25 o 30 anys, en sabatilles i pijama, amb una cigarreta en una mà i un telèfon mòbil a l’altra.

–Hola, què tal? –Que em demana ell.

–Jo? Aquí. Assegut. En un banc. –que li responc jo.

–Ahh... Ehh... Mmm... Que... d’allò... ja has arribat? –em pregunta.

–A on, he arribat? –li responc.

–Que ets tu?

–Qui sóc jo?

–No ets tu?

–No ho sé. Soc jo? Qui ho sap!

El noi somriu, es rasca el clatell amb la mà que la cigarreta li deixa lliure i es frega el nas amb l’altre mà, com aquell que està refredat.

–No, perdona, que m’he confós. És que esperava algú... ejem... hehe (somriu).. M’ha dit que em faria una perduda quan fos aquí. Perdona, no deus ser tu.

El noi torna cap a dins. Jo miro fixament el balcó des d’on em parlava, esperant el que acaba passant uns segons després: torna a sortir.

Recolzat a la barana del balcó, xuclant nerviosament la cigarreta i fent moure el mòbil entre els dits, em mira fixament i em dóna conversa.

–I què? Fa fred eh?

–Bé, tampoc tant, avui. (En pijama i sabatilles, suposo que sí –que penso jo)

–Escolta’m: tu saps si es pot aparcar en zona de càrrega i descàrrega, els dissabtes? És que potser demà no em llevaré i no tindré temps de treure el cotxe.

–Ai no ho sé. Jo també tinc aquest dubte existencial des de fa temps. A les senyals posa “dies laborables de 8 a 20h”. Per mi els dies laborables són de dilluns a divendres. Però, és clar: també hi ha gent que treballa els dissabtes. I els diumenges, fins i tot. Mira: jo l’hi aparco sempre i no m’han posat mai cap multa. O sigui que diria que sí. Però si et posen una multa jo no t’he dit res.

–Bé, em fiaré de tu.

–Saps què? Podries demanar-ho a la policia directament. Jo fa temps que he decidit que un dia ho faré... però és que no en veig mai cap.

–A la policia? No ho sé... Bé, perdona eh? És que per això he sortit, perquè tenia aquest dubte i he pensat que potser tu ho sabries.

“I què et fa pensar que un tio que seu en un banc amb les mans a la butxaca sabrà si es pot aparcar en càrrega i descàrrega un dissabte?” Penso jo, sense dir-ho.

–Bé, gràcies, eh? Que vagi bé, fins una altra. -es despedeix.

Al cap d’uns minuts, sento les passes apressades d’algú que es dirigeix cap on sóc jo. Miro a la meva dreta i veig un moro (a mi ja em perdonaran, però jo sempre he trobat semànticament més respectable dir moro que no pas dir marroquí) que arriba caminant molt de pressa.

El moro es dirigeix directament cap al portal del mateix edifici d’on havia sortit fa una estona el noi misteriós i pica el timbre movent-se nerviosament.

De seguida baixa el noi misteriós, li obra la porta i, amb un somriure d’orella a orella, dóna un copet a l’espatlla del seu visitant.

–Hola, guaaapuuuuu!!!! –que li diu el noi misteriós al visitant, allargant la “u” amb un gran entusiasme.

–Ara sí! –em diu el noi a mi, picant-me l’ullet.

“Ara sí, què?” Penso jo. “Que ja ha arribat el camell?” La idea que l’assumpte es resolgui d’una manera tant evident i poc interessant em decepciona. Això és el que hauria esperat qualsevol que hagués estat saludat per un desconegut des d’un balcó mentre seia en un banc del carrer a mitjanit. Així que decideixo dipositar totes les meves esperances en les mostres d’afecte que el noi misteriós acaba de proferir al seu visitant (“guapuuuuu!”) i fantasiejo amb la idea que el visitant pugui ser alguna mena de prostituta masculina (a mi ja em perdonaran, però sempre he trobat semànticament més respectuós dir “prostituta masculina” que no pas dir “gigoló”). O, molt millor encara, penso que potser es tracta d’una prostituta masculina camella.

Quan ja estic a punt de tancar els ulls per tal d’ampliar la sensibilitat de la meva oïda i provar a veure si escolto algun soroll interessant escolar-se d’entre les parets de l’edifici que tinc al davant (no ho sé: una cremallera descordant-se, el cloc de la sivella d’un cinturó caient a terra, el pam d’unes sabates colpejant una paret...), m’adono que el llum de l’escala s’ha tornat a encendre i em començo a fer a la idea que tot plegat, al final, no tindrà cap mena d’interès.

Efectivament: del portal de l’edifici tornen a sortir-ne el noi misteriós i el seu visitant. El noi sembla mostrar-se més alleujat, però el visitant continua movent-se acceleradament; no sembla tenir cap ganes d’estar-se gaire estona seguint la conversa que el noi misteriós li intenta donar. I és d’aquesta manera que el visitant marxa, tant esperitat com havia arribat, pel mateix lloc d’on havia vingut.

El noi misteriós em mira abans de tancar la porta i em saluda efusivament amb la mà. Jo li torno la salutació i faig petar la llengua per demostrar com de decepcionat estic. Ell, és clar, no se n’adona.

Em torno a posar les dues mans a la butxaca i giro el cap a la meva esquerra, per fer un cop d’ull al passeig. Veig un cotxe de policia parat a escassos 25 metres de mi. La il·luminació m’encega i no aconsegueixo distingir si es tracta de la Guardia Urbana o dels Mossos d’Esquadra.

“Ara podries anar-los a demanar si els dissabtes es pot aparcar en una zona de càrrega i descarrega”, penso de seguida que veig la llum blava del cotxe. “Bé, potser són els Mossos, i els Mossos segurament no ho sabran del cert això; encara t’embolicaran més.” I després de debatre’m entre aixecar-me i caminar 25 metres possiblement per a res, o continuar assegut, resolc que continuar assegut amb les mans a la butxaca serà el millor que puc fer.

“Ja hi parlaré un altre dia, amb la policia."

Publicat perDeivit Tustei a 20:32 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris:

No sé com dir-li
dijous, 10 de març del 2011

He parlat aquí en alguna ocasió d’en Fabi i del seu bar. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.

No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.

Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.

Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.

Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.

Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.

S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.

Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.

Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.

Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.
“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.

L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.

“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.

Publicat perDeivit Tustei a 23:17 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , , ,

Blablabla
dimarts, 1 de febrer del 2011

Des que el Barça s’ha col•locat a 7 punts del Madrid a la lliga, que el debat futbolístic s’ha tornat, si és que això és possible, encara més avorrit. A la repetició fins l’extenuació de la dialèctica que ha governat el vestuari de l’equip blaugrana des que Pep Guardiola n’és l’entrenador, i que ha sigut una constant irreprimible que ha anat contagiant d’una manera cada vegada més decididament hipnòtica l’entorn barcelonista, se li ha d’afegir, ara, la sobtada i estranya, –però no per això menys previsible– reacció en calent de la premsa madridista. La reacció de l’entorn blaugrana era esperable i és per això que ha resultat ser d’un tedi insuportable i absolut; la reacció de l’entorn madridista no és més que la lògica reacció que en calent acostuma a donar el que creu que ja no pot fer-hi més, perquè ja ha fet massa i tot. Els uns diuen que l’impossible pot succeïr, i els altres diuen que l’impossible, impossible és.

Sentir debatre les mateixes veus de sempre a la ràdio o llegir les mateixes firmes de sempre a la premsa, dient i escrivint una vegada i una altra tot allò que ja hem escoltat i llegit dues-centes vegades, és avorridíssim. Que si 7 punts no són res, que si queda molta lliga, que si de més verdes n’han madurat... que si això ja s’ha acabat, que si és gairebé impossible de revertir la situació, que si la trajectòria d’un i altre equip no avalen, en aquesta ocasió, cap adhesió desesperada a cap mena de “clau roent”. És igual: tot plegat provoca a l’oïdor o al lector una al•lèrgia em temo que incurable.

El debat futbolístic és, per naturalesa, una pantomima. És d’una completa lleugeresa i això el torna irremediablement repetitiu. Tant és que l’apropament a la realitat, l’anàlisi de les situació o la ponderació de les possibilitats es faci des de la matemàtica, des de la filosofia, des de la història o des de la medicina: sempre acaben apareixent les mateixes estúpides conclusions i les argumentacions centrifuguen estúpidament entorn el mateix centre de gravetat de sempre, tant trillat que ja tothom se’l coneix de memòria.

És per això que em prenc la llibertat de situar el debat en uns altres termes:

La situació és la següent: hi ha un equip que ho ha guanyat gairebé tot i que ho ha fet amb una solvència més que contrastada, i hi ha un altre equip que ho ha guanyat també gairebé tot (però no tant) i que ho ha fet amb una solvència no tant contrastada. El que ho ha guanyat gairebé-tot-però-no-tant està, per pur resultat matemàtic, per sota del que ho ha guanyat gairebé-tot-i-punt. La progressió dels dos equips en les jornades que resten per a la conclusió del campionat determinarà la seva posició final. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Mira si n’era, de fàcil. I ara, a gastar l’energia a debatre coses més complicades.

Publicat perDeivit Tustei a 20:45 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , ,

Posin-se els termòmetres dins el cul
dissabte, 29 de gener del 2011

La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?

A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai.

Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.

Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.

I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).

“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.

Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.

Publicat perDeivit Tustei a 12:20 1 comentaris  

Etiquetes de comentaris:

Fum, fum, fum
dimarts, 4 de gener del 2011

La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.

Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.

Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.

I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.

“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?

Publicat perDeivit Tustei a 15:46 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , ,

Mundial 2022
dijous, 23 de desembre del 2010

Fa uns mesos, vaig escriure una mica de conte que ara, després que la FIFA hagi donat l'organització del Mundial 2022 a Qatar, i que aquest país s'hagi posat a patrocinar el Barça, m'ha vingut com anell al dit per fer-hi unes modificacions.

Aquí ho tenen:

Mundial 2022

El primer que li va venir a la ment a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que li havien fet pronunciar en els instants previs a la celebració de la final d’aquell Mundial que la selecció espanyola, de la qual ell n’era el capità, havia guanyat dotze anys enrere. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica donava a tot plegat un aire de perfecta autenticitat.

Esperant per sortir al terreny de joc, Casillas va mirar a la seva dreta i va picar l’ullet al seu company al Reial Madrid, Pere Puig, capità de la selecció catalana. Era el partit inaugural del Mundial de 2022 i Casillas tenia encara molt vius els records gloriosos del campionat que la selecció espanyola havia guanyat feia ja dotze anys a l’Àfrica.

Casillas i Puig s’esperaven, suant, al túnel de vestidors, juntament amb els seus respectius companys de selecció. Feia molta calor i el potent i novíssim sistema d’aire condicionat, que havia de refredar fins i tot els espais a l’aire lliure dels estadis, no acabava de funcionar del tot bé. La FIFA havia decidit donar l’organització del Mundial a un país on al juny hi feia molta calor, però no era pas aquest l’únic inconvenient a què s’haurien d’enfrontar els aficionats que decidissin assistir a l’espectacle.

Les incomoditats pels aficionats eren diverses. La més important: un petit conflicte religiós que obligava a totes les aficionades a assistir al partit acompanyades dels seus respectius marits (la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva). El mateix conflicte religiós prohibia també terminantment que els homosexuals fessin res que anés més enllà de mirar-se de lluny els uns amb els altres. Eren els inconvenients d’haver escollit un país governat per islamistes radicals per a la disputa del campionat, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, ja que, segons havien repetit durant anys els defensors del projecte, “a Occident no som ningú per criticar determinats costums”.

Finalment, les protestes van provocar que no viatgés al partit ni un sol aficionat de cap de les dues seleccions. Però el partit es jugava en un país que al cap i a la fi era ric, i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs en altres països similars aconsellava provar sort amb un mundial de seleccions. També s'havien decidit a fer-ho després de comprovar com les mirades reticents contra el règim xinès, d'abans dels jocs de Beiging 2008, s'havien tornat càntics d'admiració tant bon punt s'havia encés la flama olímpica.

Minuts abans de l’inici del matx, l’aleshores president de la FIFA, Michelle Platini, somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells. Al mateix temps, al terreny de joc, al cercle central, una colla de nens feien onejar les banderes dels dos països mentre pels altaveus de l’estadi sonaven els himnes de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes daurades, trepitjaven la gespa amb els seus peuets foscos i descalços.

Quan l’himne català arribava als seus compassos més apoteòsics (aquell himne que havia compost Albert Pla per fotre’s de la nova situació, i que algú s’havia pres massa seriosament, no se sap encara ben bé perquè), del centre de les dues banderes nacionals en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar les lones al terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedretes i van llençar-les contra el cap de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei que governava aquell país sota un sistema “de dictadura, però a mitges” va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma a Michelle Platini, i el va animar a fer punteria. Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Sandro Rosell, que just llavors estrenava el seu càrrec de president de la UEFA, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones (un discurs que, pensava Rosell, algú o altre llegiria, potser —qui ho sap—, uns quants anys més tard).

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia mostrada pel president de la FIFA era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i a Platini no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules.

En escoltar la descomunal cridòria que s’havia organitzat, encara des del túnel de vestidors, Casillas va mirar Pere Puig i, fent petar la llengua, va dir-li:

-Jo ja m’ho pensava, que tot allò de la Qatar Foundation no...

Publicat perDeivit Tustei a 20:56 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Espais lliures de dècims

(Article per a La Revistona)

Davant el sorteig de la Grossa de Nadal, jo em quedo clavat a la cadira, amb un cul pel qual no passaria ni una agulla i amb els dècims que tinc comprats cremant-me dins la butxaca. No: no espero que toqui algun dels números que inevitablement han anat a parar a les meves mans, el que espero és que no toqui cap dels números que, per un o altre motiu, se m’han escapat de les mans.

La Grossa de Nadal està molt lluny de ser una repartidora d’il·lusions, tal com ens pretenia fer creure que era el calb de l’anunci. El què veritablement és la loteria de Nadal és una eina terrorífica que algunes persones amb molta mala bava utilitzen per fer la vida impossible a la persona que, de bona fe, freqüenta un o altre establiment públic. No conec a ningú que compri el número del bar on va cada dia a esmorzar amb la il·lusió de que li toqui; tot el contrari: el que compra el número ho fa seguint només un paralitzant sentiment de pànic... el pànic que li provoca pensar què passaria si finalment el número premiat fos aquell i ell no n’hagués comprat cap.

Normalment, el que ven loteria al seu negoci ho fa posant el número que ha triat ben a la vista, perquè tothom el vegi i la por faci la resta. Per explicar aquest fenomen, jo només hi veig dues possibles solucions.

En primer lloc, un mirada ingènua a tot plegat ens podria fer pensar que la venda de dècims en un bar és fruit d’una actitud gratuïtament hostil cap a la clientela. I dic gratuïtament hostil perquè, si considerem que l’amo no guanya ni un cèntim per cada dècim que ven, llavors haurem de concloure que la única cosa que pretén l’amo és fer que els seus clients passin por pensant que es poden quedar al marge d’un possible premi, i així acabin afluixant la mosca. Però com que no he conegut mai un propietari de bar que fos tonto, em veig obligat a creure que del benefici que l’administració distribuïdora obté pels dècims que col•loca, el bar que en ven uns quants podria ser que hi guanyés alguna cosa. De no ser així, estaríem davant d’una manera d’administrar el negoci —al meu parer— equivocada. Se suposa que els bars haurien de tractar els seus clients amb una certa amabilitat, i no pas fer-los por. Si d’aquesta por el bar en treu un benefici econòmic, no tinc res a dir. Si no, que s’ho facin mirar.

La segona opció seria pensar que els bars no és que guanyin un percentatge per cada venda (donat molt amablement per l’administració de loteria en agraïment per la col•locació d’una quantitat considerable de dècims), sinó que el què el bar pretén és atraure clients amb la venda de dècims. Clients ludòpates, per ser més exactes. Una mena de persones que entrarien en un bar només per comprar-hi loteria i que, de passada, es prendrien alguna cosa. El guany seria en aquest cas indirecte però igualment profitós. I no seria pas res estrany pensar que aquesta pogués ser la possible explicació al fenomen que estem estudiant, sobretot tenint en compte que a l’hora d’atraure, alimentar i llepar les ferides dels ludòpates, el que té un bar acostuma a saber bé què es porta entre mans (amb tot allò d’aquelles màquines que emeten tots aquells sorollets i aquelles llumetes).

Així doncs, deixin-me fer des d’aquí una mica de campanya en contra dels establiments que venen loteria de Nadal (una campanya que ja els hi dic ara que ni jo mateix em veuré en cor de seguir): vagi’n a llocs on no els ofereixin cap número, i s’estalviaran haver-se de mirar el sorteig de la Grossa resant un Pare nostre.

I si vostè té un bar, pensi en una manera més realista d’ampliar el negoci (o de tancar-lo, si així ho prefereix). Pensi en alguna cosa que no tingui a veure amb esperar cobrar de la loteria. Si ho vol, es pot adherir a la campanya fent el següent: al costat de l’obligatori cartell on hi posa “Espai lliure de fum”, hi penja vostè un paperet que digui “Espai lliure de dècims”. El negoci li anirà rodat: tots els diners que s’estalviaran els seus clients no havent-li de comprar loteria se’ls podran gastar en més cerveses, en un vi més bo, o en uns quants talls més de pernil.

Publicat perDeivit Tustei a 20:21 0 comentaris  

Etiquetes de comentaris: , , , ,

Subscriure's a: Missatges (Atom)