La merda de darrera les orelles
dijous, 20 d’agost del 2009
Ens rentem el cap cada dia. Fem anar l'aigua i el xampú d’una banda a l’altra de crani removent els dits, escrutant cada racó del nostre cuir cabellut. Ho fem amb la convicció de que ho deixarem tot ben net. És, al cap i a la fi, un procés intuïtiu, mecànic, gairebé inconscient. Ens oblidem sovint, però, de passar els dits amb insistència per darrera les orelles. És un error freqüent. Pot passar que simplement no haguem incorporat aquesta petita subrutina dins del procediment general de rentar-nos el cap. Potser un dia vam creure que no era necessari posar tant d’interès en aquest punt de la nostra anatomia, i vam decidir d’oblidar-nos-en. Ha passat el temps, i ara ens en penedim: ja és massa tard, perquè ja no pensem mai a fer-ho. Seria forçar la màquina i això ens fa mandra. Un bon dia, però, notem els dits pressionant-nos la part posterior de l'oïda. Sense adonar-nos de com ha anat, resulta que estem ficats de ple a la feina que a causa de tanta deixadesa havíem acabat abandonant. Quan passa això, quan redescobrim el plaer de deixar ben net allò que havíem anat arraconant fins a l’oblit, ens envaeix una estranya sensació d’alleujament. Aleshores potser ens preguntem perquè havíem arribat a deixar-nos tant. Ens havíem cregut que la fatxendaria de no pensar a rentar-nos el que no vèiem quan ens miràvem al mirall, era un estalvi de temps i de molèsties justificat. Estàvem equivocats. Pensem, llavors, en el que acabem de fer, i ens preguntem si no ha sigut potser alguna cosa diferent a l’atzar la que ens ha fer recuperar aquesta tant necessària activitat. En aquell moment, no recordem, però, encara, que una estona abans algú ens havia donat un cop al cap, fent caure davant de la nostra mirada, una mica de podrida i sorollosa merda.
Publicat perDeivit Tustei a 19:18
Etiquetes de comentaris: divagacions
2 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Bufffff, trascendent pero trascendent de veritat. No havia mai imaginat una cosa tan "quotidiana" mirada des de el punt filosofic
És veritat que no acostumem a arribar ni a parar-nos en aquest racó de la nostra anatomia. Ara que hi penso, crec que les perruqueres si que hi passen els dits quan et renten el cap, almenys la meva mare ho feia, i és perruquera. Realment, o tens poca feina (suposo que perquè ho vas escriure a l'agost) o flipo amb els temes que arriben a passar pel teu cap.